RSS
Willkommen, bienvenue, welcome... al Consultori de la Doctora Xodes. ~Parlem en català. Se habla español. We speak English. Deutsch wird mehr oder weniger gesprochen. On essaye de parler en français.~

"Ultramar, ultramar, sueño amado de todo español"

Contrariamente a lo que pueda parecer con el título de esta entrada, especialmente a los que me conocéis y sabéis de mis opiniones políticas, no, no me he vuelto patriótica de repente ni me ha dado por lanzarme a la conquista de las Américas ni nada parecido.

La frase es de una canción que estoy segura que se va a convertir en el hit parodia-pachanguero de esta temporada. De hecho, vaticino que antes de llegar a verano ya estaremos hartos de Karmele y su Soy un tsunami.

Hasta hace una semana desconocía quien era Karmele. Resulta que es una contertuliana (ejem) de Belén Esteban en el Salvame de Jorge Javier Vázquez y que ya la había visto en el APM?, concretamente creo que fue un vídeo (que soy incapaz de encontrar en Youtube, lo siento) en el que dicha señora se ponía a cantar varios himnos autonómicos, recibiendo el aplauso del público hasta que le dio por cantar Els Segadors, el himno catalán, recibiendo esta vez abucheos.

Dejando el politiqueo convenientemente aparcado, esta "mala pécora catalana" (citando al señor de este vídeo), en un momento de lucidez, decidió presentar una canción a Eurovisión.

RTVE se escandalizó y la ha echado del concurso, alegando que incumplía las normas para presentar candidaturas. Y, como era de esperar, España entera se ha posicionado. Unos (Telecinco, principalmente, y los cuatro cachondos de turno), porque creen que es antidemocrático, especialmente porque llegó a ser la candidata más votada en la web. Otros, en cambio, se escandalizaron al ver todo el fenómeno generado alrededor de Karmele porque ya hubo un friki representando la piel de toro ante el resto de Europa: Rodolfo Chikilicuatre, personaje de ficción creado por el equipo del programa de Andreu Buenafuente.

Hubo un tiempo, por ahí en 2002, coincidiendo con la primera edición de Operación Triunfo (y, de hecho, justamente porque se creó OT), que parecía que Eurovisión revivía en nuestro imaginario colectivo después de años de "decadencia", más concretamente desde Salomé en 1969 (¿o debería quedarme en el La la la de Masiel de 1968?).

Hay algo que está cada año más claro: el concurso de Eurovisión, además de ser algo tirando a casposo, está amañadísimo, con la coña de que un mismo país no repita como sede del certamen dos veces consecutivas. ¿No es acaso sospechosa la victoria mayoritaria de países ex-soviéticos en esta pasada década?

Además, a mí me parece bien que envien frikis a Eurovisión. No por nada, pero visto el nivel musical de los últimos años y en todos los países, me pregunto si Eurovisión no perjudica más a los artistas en vez de ayudarlos a lanzar su carrera musical. ¿O es que acaso alguien se acuerda de Ramón de la tercera edición de OT (2004)? ¿O de los D-Nash (2007)? ¿O de Son de Sol (2005)? Apenas nos acordamos de la aparición de Las Ketchup (las del Aserejé) en 2006. (Toda esta información ha sido extraída directamente de la web oficial del festival, mi memoria no alcanza para tanto nivel de frikismo).

En cualquier caso, como el festival se ha convertido en eso, en un desfile de frikis y una competición para ver quién lleva la escenografía más llamativa en una sociedad donde la buena música se confunde con un videoclip resultón, apoyo el regreso de Karmele a la candidatura española.

Eso sí, como reza un grupo de Facebook, "yo también creo que si Karmele va a Eurovisión nos echarán de Europa".



Lo peor de todo es que se me ha pegado eso del "Ultramar, ultramar..."

Desconcert pre-examentil, part II ("Treballs en grup" i "La fumada de l'Hereu")

Treballs en grup

Els treballs en grup són una de les coses que promou l'EEES. De fet, ja a la secundària (allò que anomenen ESO) t'obliguen a fer activitats diverses amb altres companys de classe: qui no ha fet "projects" d'anglès sobre els temes més diversos i avorrits? Qui no ha fet el famós crèdit de síntesi?

Els treballs en grup tenen una cosa positiva: la càrrega de feina per membre de l'equip, quan es tracta de buscar informació és, en principi, més lleugera. Se suposa, també, que el fet de dividir-se el treball en parts equitatives fa que s'hagi de treballar menys.

Doncs jo discrepo amb això darrer. No sé si és perquè formo part del col·lectiu injustament batejat com "empollons", o perquè a vegades em passo de perfeccionista, o perquè simplement sóc massa individualista, però, per a mi, els treballs en grup són una espècie de càstig diví i acabo pencant el doble del que tenia en ment al principi.

El pitjor de tot és quan estàs convençuda que la teva opció és la correcta, no només perquè has descobert que el teu nivell de coneixements/d'atenció a les explicacions de classe és superior a la de la resta de l'equip (perdó per la prepotència que desprèn la frase), sinó perquè te n'has assegurat, perquè ja ho has comprovat abans de posar les coses en comú.

Perquè aquest és l'altre gran problema dels treballs en grup: sempre hi ha algú que s'arrepenja i es pensa que fer copiar-pegar de la Wikipedia és sinònim d'haver treballat molt. (Ja sé que arrepenjar-se no és correcte, en català. És gramatical, però?). I treballes el doble: fent la teva part, discutint coses absurdes i corregint la feina dels altres. Viscaaa!


La fumada de l'Hereu

Per altra banda, els barcelonins estem de celebració. L'alcalde Hereu, després de fumar-se un porro de fulles de plataner (d'aquests que tenim als carrers, sí), ha decidit que Barcelona ha de tornar a ser olímpica. La data fixada és el 2022, trenta anys després de les que ens van portar al reconeixement mundial. Però l'acsalantíssim alcalda amb veu de nas insuportable potser no s'ha adonat de dos petits detalls sense importància:

1) a Barcelona, a Catalunya, hi neva més aviat poc. De fet, no fa tant (un parell d'anys), ens van deixar sense aigua i van haver de tancar pistes d'esquí perquè hi havia sequera. Però amb les pluges que cauen aquests dies, potser al senyor Hereu, d'això, se n'ha oblidat.

2) quan un estranger descobreix que véns de Barcelona, la primera imatge que li ve al cap és la platja de la Barceloneta. Dic la de la Barceloneta perquè és la del Port Olímpic i les torres Mapfre, no per res més; de fet, el més probable és que el guiri en qüestió ni tan sols sabés com es deia la platja. Els turistes no venen a Barcelona a esquiar. Com a molt potser fan esquí aquàtic, però aquest no compta.

Naturalment, la població catalana torna a estar dividida. De fet, Espanya sencera torna a estar dividida, però aquest cop no són dues Espanyes, sinó tres: els quatre graciosos que li riuen les gràcies a l'Hereu i es pensen que a Barcelona no hi viu ningú, per una banda; els barcelonins i altres persones amb dos dits de front que mantenen arguments semblants als meus, per l'altra banda; i els que prefereixen que els Jocs Olímpics d'Hivern de 2022 se'n vagin a Jaca i gràcies a la intervenció desafortunada de l'Hereu ens acusen als catalans de voler-ho acaparar tot, per una altra banda.

I és que no hi ha res com el clima pre-electoral! Les autonòmiques seran a la tardor... I les municipals, no les podem avançar?







...Barcelona, te estás equivocando...

Sun, storm



It's not the sun,
it's not the storm.

It's not hormones,
it's not genetics.

It's not those northern traits,
it's not that southern passion.




I blame only you,
little infatuated heart of mine.

Desconcert pre-examentil, part I

La llicenciatura de Traducció i Interpretació (TiI) de la UAB compta amb un pla d'estudis prou raonable dins del que cap, excepte si ets un dels conillets d'Índies als quals ens ha tocat allò tan xupi-guai del "pla pilot" d'adaptació a Bolonya.

Resulta que cap allà al 2004 van decidir que TiI seria una de les primeres carreres a implementar el nou grau bolonyès, i això va resultar en un cacau d'aquells que dius, s'han cobert de glòria. Així doncs, se suposa que un cop acabaves el tercer curs et donàven un títol absolutament inútil, el de graduat en Traducció i Interpretació. Dic inútil perquè és un títol propi de la UAB.

Doncs bé, aquest curs 2009-10 ha entrat la primera promoció de futurs pringats graduats (pringats ho serem tots, llicenciats o graduats), i els que fins fa poc érem com ratetes de laboratori tornem a ser estudiants de llicenciatura, la de tota la vida, mentre que els de primer curs ja fan servir el pla nou.

Però alerta! A la nostra estimada FTI només les senyores de la neteja i la dona de reprografia saben què hi han vingut a fer. Els professors no saben què han d'aplicar, així que ara mateix la FTI és una mica com el salvatge oest i cada home (professor o professora, en aquest cas) es pren la llei a la seva manera.

Tenim, doncs, professors que diuen que t'ho jugues tot a un únic examen, professors que apliquen la nova metodologia indiferentment de si ets a la FTI des de l'any de la Maria Castanya o un pobre pardillo que acaba de sortir de l'institut, i professors que, com que no tenen ni idea de què han de fer, fan el que poden.

I tot això es tradueix que, en època d'exàmens com és ara, no només haguem d'estudiar, sinó també acabar aquells mil treballs (tots en grup, naturalment, no fos cas!) que hem de fer i que només compten un 10% de la nota però que et prenen hores i hores de feina i de son, i una mica de salut mental.

Us deixo, per acabar, amb un parell de frases extretes dels meus apunts molt en brut de Terminologia i Lexicologia aplicades a la Traducció (que és una unitat terminològica incorrecta, perquè "apunts en brut" és un terme compost i, per tant, no es pot ampliar ni reduir):

"¿Qué hay que hacer en un divorcio? Pues irse a dormir, y si crees en Dios, mejor. ¡A rezar! [...] Os estoy contando mi vida..."

"Si la vida es reduís a les matemàtiques seria molt avorrit, i jo no m'hauria divorciat."

"Jo tenia deu anys i em vaig dessarrullà abans que totes les nenes"

Paraula d'Ana de Aguilar-Amat: amen.
I per això em llevo cada dijous a les 7 del matí...

New Year's Resolutions

(in Bridget Jones's style)

  • quit eating chocolate between meals
  • lose those extra kilos
  • go do any type of physical activity other than running to catch the bus
  • study German and Russian seriously
  • stop falling in love with Daniel-Cleaver-type of guys
  • stop giving into temptation everytime I go to a bookshop
  • save up enough money to travel
  • hand in my translations for Farrés on time
  • learn to walk properly on high heels and not break a leg
  • take certain things -and people- less seriously
  • take certain other things -and maybe even people- more seriously
  • change my repertoire of CDs for the car
  • keep my room tidy for at least one week (in which I'm supposed to be living in the room: this doesn't apply to days I'm away)
  • write and draw more
  • go to the movies more often, or at least watch the DVDs we have at home
  • finish my degree without getting my psychological health damaged in the process
  • find a new aim for after my graduation



Bon any nou!
¡Feliz año nuevo!
Happy new year!
Bonne année!
Gutes neues Jahr!
с новий годом!
(etc)



Zurück nach Hause

Saarbrücken no és la ciutat més bonica del món, ni tan sols d'Alemanya: no hi ha grans monuments, no és una capital turística, el riu que la travessa no és el més gran, el dialecte que s'hi parla és incomprensible pels propis alemanys no saarlandesos... Arribar a la capital saarlandesa la tarda d'un diumenge de desembre no hauria de tenir res d'especial.

Tot i això, no vaig poder evitar passejar-me pels carrers amb el cap aixecat, com si fos el primer cop que ho veia. Se'm va il·luminar la cara tot baixant per la Bahnhofstraße cap al Johannesmarkt, tot decorat de Nadal i amb olor de menjars diversos i Glühwein. Se m'omplien els ulls de llàgrimes quan feia cap a buscar el bus a Haus der Zukunft i recordava tants matins que hi havia esperat per anar cap a la universitat. Em va envair una sensació estranyíssima quan vaig ser a la porta de Dudweilerstraße 93.

I passejava per la ciutat com si no fes cinc mesos que en vaig marxar. Tot segueix igual: aquí comprava pa a vegades, allà anàvem a prendre alguna cosa quan ens feien fora de Garage perquè ja tancaven però nosaltres encara teníem ganes de festa, més enllà vam fer un sopar desastrós, allà em moria de ganes que em fessis un petó, aquí una mica més i m'atropellen... Quants cops vaig perdre el bus de les 9.41? Quants minuts vam estar-nos aquí xerrant quan tornàvem del Heimbar?

I és que al final arribes a la conclusió que no és que estigui enamorada de Saarbrücken. L'escenari podria haver estat qualsevol altre, des de Berlin fins al poble on Crist va perdre l'espardenya (=Germersheim). El que fa un Erasmus, el que fa que guardis aquest record tan intens de la primera vivència en solitari a l'estranger, és la gent, tots aquells que han passat per la teva vida i hi han deixat una empremta perquè els has apreciat, els has estimat, formen part d'aquella etapa.

Per a mi, Saarbrücken significa fer-me una mica més gran; significa victòries, però també derrotes; significa una llibertat que havia somiat durant molt de temps; significa (i ja em perdonareu el joc de paraules) un pont cap a una idea una mica més clara del que vull fer amb la meva vida, malgrat la desorientació que pateixo des que he tornat a Barcelona.

Crec que és això el que fa que en guardi un record tan especial i la senti com casa meva. Cada cop que torni a Saarbrücken em sentiré una mica zu Hause.





Für euch, weil ihr da wart.
Für dich, weil ich dich trotzdem noch liebe.

Brainstorming

icy eyes
sky blue smile
golden look
messy hair
sleepless night
sweet nightmares
stupid wish
pointless dreams
too much thought
little love
write a song
sing a verse
smell your voice
hear your skin
hold me tight
loves me not
go away
stay with me
leave me alone
never leave
yes I do
no I won't
always there
I don't know




don't you simply love the colours?