Perills sobre rodes

El divendres agafo el cotxe per anar a la universitat perquè sinó gairebé no el toco i, ho he de reconèixer, quan em treuen de l'autopista perdo la confiança en els pedals (això vol dir que sóc pèssima a les carreteres amb corves).

Però no és la carretera en si el que em fa por, ni tan sols les meves habilitats al volant: el que em provoca pànic és la flora i fauna que trepitja l'asfalt de les nostres carreteres. Els classificarem en:


GENERALS

• Transportistes: urbans o no, els transportistes es caracteritzen per 1) tenir vehicles que generalment tenen preferència de pes (des d'autobusos a camions, passant per furgonetes i camionetes); 2) conduir a velocitats sovint reduïdes; i 3) la seva tendència a canviar de jugar a fer carreres entre ells, sense importar-los que darrere seu s'aproximen vehicles, sovint a velocitats més elevades que les seves pròpies. Un conductor expert mai es posarà darrere seu a no ser que no li quedi més remei, sobretot en zones urbanes, ja que tenen l'estranya habilitat d'anar molt lents mentre veus com els carrils dels teus voltants avancen molt més ràpid i creuar en àmbar, de manera que a tu et tocarà aturar-te al semàfor.

URBANS

• Taxistes: una subespècie dels transportistes, completament infravalorada. Es manifesten constantment reclamant millores a les seves condicions de treball, autovictimitzant-se, però en realitat es creuen els reis de la carretera (els carrers, en aquest cas) i no tenen cap mena de mania a l'hora de fer les maniobres més kafkianes que us pogueu imaginar: creuar tres carrils d'una sola maniobra només perquè han vist un client o simplement perquè els surt de les parts nobles de canviar de direcció. Solen tenir un desconeixement profund sobre l'ús de l'intermitent. Quan van plens, ralenteixen per dos motius: cobrar més als passatgers i putejar els que van darrere.
  

• Motoristes: si en féssim una analogia amb el món animal, jo els anomenaria els peixos de la carretera. Com que són petits i ocupen poc espai, els sobra carril no experimenten allò que experimentem els que anem amb cotxe: vigilar de no passar massa a la vora d'altres vehicles (especialment els autobusos, que ocupen un carril i mig per norma general), els perills de topades en aparcar, etc. Aquesta manca d'adrenalina al volant (o manillar, en el seu cas) els empeny irremeiablement a colar-se entre els altres vehicles per encapçalar la cua de sortida dels semàfors o, simplement, avançar els altres, com per dir "mireu, pringats, que nosaltres no ens aturem mai als embussos!". O alguna cosa així.
  

• Ciclistes: una cosa així com els cosins germans dels motoristes, amb les diferències bàsiques que no van motoritzats (la majoria, vaja) i que són bipolars: poden anar indiferentment per l'asfalt o per la vorera. Així doncs, no només ens toquen la moral quan conduim, sinó també quan anem a peu! O no us heu trobat mai amb un ciclista que es dedica a fer slalom entre els cotxes, autobusos i altres animals i, de cop, puja a la vorera (i tot per saltar-se un semàfor! Que també n'hi ha que se'ls salten, també, però és un capítol a part) i es dedica a fer sonar aquell timbre tan empipador a tots els vianants perquè estorben, van massa lents! Després hi ha els usuaris del Bicing, els quals, gràcies a la meravellosa gestió de l'"Acsalantíssim Ayuntamén da Barsalona", o bé aparquen sobre la vorera, de manera que redueixen considerablement l'espai per caminar, o bé sobre la carretera, eliminant un carril o places d'aparcament i convertint-se en perills potencials perquè l'espai que els queda per passar i agafar/deixar la bicicleta és molt petit.
  

NO URBANS

• Fitipaldis: són aquells que, quan els veus en moviment, saps que els van donar el carnet de conduir a la tòmbola. Desconeixen el conceptes intermitent, límit de velocitat, respecte als senyals, i, en definitiva, normes de circulació. Tenen la fantàstica habilitat de, quan cometen una falta que podria provocar un accident (però que no ha passat per la voluntat d'alguna divinitat o qui sap què) i se'ls ho fa saber, encara tenen la barra de mirar-te malament i dir-te el nom del porc. O directament, culpabilitzen els altres de les seves accions imprudents.
  

• Apressats: a aquesta espècie hi pertanyen tots aquells que pensen que els límits de velocitat són una parida i que l'AP-7 és el Circuit de Catalunya. Al seu favor s'ha de dir (perquè tots hem anat una mica per sobre de la velocitat màxima) que a vegades aquest excés és una mena de resposta-protesta als límits excessius (vegeu entrar a Barcelona per la Gran Via a 50 km/h abans de la plaça de les Glòries o alguns trams de les autopistes que surten de la Ciutat Comtal, en les quals la limitació a 80 km/h s'allarga durant ben bé deu o quinze quilòmetres de distància des del límit urbà). Naturalment, tard o d'hora els cau una multa de la DGT per excés de velocitat... Els radars ja les tenen, aquestes coses.
  

• Vicentets (en castellà, "domingueros"): són tot el contrari que els apressats. Surten a la carretera per passejar, van a la velocitat mínima permesa i no s'immuten davant de res. No sempre recorden que la normativa viària recomana l'ús dels carrils de més a l'esquerra per fer avançaments, i d'aquí surt la cèlebre frase "l'accel·lerador és el de la dreta!!!", dita per tants altres conductors.

Posaré un parell d'exemples:

Diumenge passat, en una sortida de la Ronda de Dalt, un personatge de l'espècie dels fitipaldis va saltar-se sense cap mena de mirament el "cediu el pas" del carril d'accel·leració de la seva sortida. Resultat: frendada de la Mar (que aquell dia portava dues persones més al cotxe), que va evitar un accident per la part davantera, i per sort no en va provocar cap per la posterior, perquè no venia ningú darrere meu.

O a l'AP-7, mentre avançava un camió a 127 km/h, un conductor francès pertanyent als apressats es va dedicar a pitar-me perquè ell encara volia córrer més! Mai més m'han cridat l'atenció amb la botzina a cap autopista, però sí que he vist emprada la sempre útil tàctica d'enganxar-se al cul del meu cotxe... que em posa dels nervis quan un cotxe se m'enganxa tantíssim, perquè no puc controlar els cotxes de davant.

Algú vol compartir les seves experiències i anècdotes al volant? Perquè n'hi ha com per escriure un llibre! No tan llarg com el de l'Amparo Hurtado sobre Traducción y traductología (Madrid, 2001. 4a ed., 2008. Cátedra. 695 pàgines. ISBN 978-84-376-1941-5), però llarg, al cap i a la fi.

Apunt estúpid: el mode aleatori de l'iTunes m'ha fet descobrir que tinc una carpeta de música friki a l'ordinador (no són coses que s'hagin de confessar en un blog públic, però bé), en la qual hi ha aquest hit dels anys 90.




Recordeu: "si has begut, no condueixis!"
(Em sembla genial la interpretació a llengua de signes de la cançó! :D)

La justicia espanyola

Les ponen nombres bonitos o llamativos, ya sean "caso Millet" o "trama Gürtel" (personalmente no le encuentro el sentido a este préstamo-robo del alemán, aunque ciertamente Correa no es el apellido más comercial ni glamuroso del mundo); los vemos en televisión y en los periódicos, escuchamos las últimas novedades y todo tipo de opiniones en la radio y en los bares: están hasta en la sopa.

La gente se escandaliza: ¿cómo es posible que todos estos señores (con sarcasmo implícito) hayan estado robando delante de nuestras narices y de las de Hacienda? ¿Cómo no se dieron cuenta los auditores de que los números no cuadraban? ¿Por qué nadie dimite, por qué esta gente sigue en la calle? ¿Por qué a Millet solo le han retirado el pasaporte?

Y lo que me pregunto yo: ¿por qué, y más aún con la visión apocalíptica de la crisis que nos están vendiendo desde todos los medios, no nos levantamos todos en armas, salimos a la calle y pedimos que devuelvan todo el dinero robado, público o no?

¿Por qué la justicia española hace que robar y matar sea más fácil que decir libremente que no se está de acuerdo con la supuesta unidad de España que venden algunos partidos, o con la monarquía? Si realmente no es así, por lo menos lo parece. ¿O es que los jueces son arbitros comprados con esos billetes morados tan bonitos?

Sea como sea, han conseguido que pierda la fe en el sistema judicial de este país (que cada uno le sitúe las fronteras geopolíticas donde quiera). Y lo peor de todo, es que se ellos se ríen en nuestra cara.

¿Será verdad que quien ríe el último ríe mejor?

Os dejo con mi imagen de lo que habrá sido la vista con el juez de Millet de esta mañana:

Lectures

Inauguro aquesta secció, tot i que estarà sota la mateixa etiqueta que les crítiques de pel·lícules que he fet fins ara. Us aviso que redactaré les crítiques literàries en la llengua que hagi llegit el llibre, perquè ningú es queixi o em vingui amb allò de "solo escribes en lengua minoritaria" (quina ràbia...).

Els dos últims llibres que he llegit han estat en català: un d'ells, la traducció del Norwegian Wood de Haruki Murakami, i l'altre, Quatre dies de gener, de Jordi Sierra i Fabra.


Tòquio Blues - Norwegian Wood. Haruki Murakami.


Argument

En Toru Watanabe descobreix als 17 anys que "la mort forma part de la vida" quan el seu millor (i únic) amic de l'institut, en Kizuki, es suïcida. Comença a anar a la universitat, lluny de la seva Kobe natal i dels records que hi van lligats, i al cap d'un temps coincideix amb la Naoko, la noia que era la xicota d'en Kizuki a l'institut i que sembla que tingui problemes per expressar-se. Entre ells comença una relació peculiar, que quedat interrompuda de cop quan la Naoko desapareix sense avisar.

Durant el temps que en Toru no sap res de la Naoko, apareix a la vida del primer la Midori, una estudiant de la seva mateixa universitat completament oposada a la Naoko, la qual reapareix mitjançant una carta en què li explica que està internada en un centre per tractar la seva malaltia psicològica.

Opinió

Fa un parell de Sant Jordis, en plena efervescència del "fenòmen Murakami", em van regalar el volum de contes d'aquest autor, El salze cec i la dona adormida, i el vaig anar llegint en un desordre absolut, no del tot convençuda pel seu estil narratiu: en altres paraules, m'agrada com escriu però les seves històries tenen un no sé què de raresa que no m'acaba de convèncer; és com si els faltés alguna cosa, com si l'autor es quedés sense idees a l'hora de resoldre la trama.

Tòquio Blues - Norwegian Wood no m'ha semblat la sopa d'all que aparentava ser veient la propaganda que se li va fer en el seu moment. No és una mala novel·la, la narració no és dolenta (tot i que sí millorable, sobretot en errors normatius que el traductor, professor i exalumne de la meva facultat, hauria d'haver tingut en compte), però tampoc em sembla cap meravella. Es fa repetitiu en alguns moments, sobretot amb les escenes de sexe: no m'importa si el protagonista es masturba ni en quina posició va penetrar la seva parella, si no és perquè això representa un factor que farà que el desenllaç vagi per una banda o per una altra; i en el 98% dels casos, en aquesta novel·la no ho és.

Els personatges són, des del meu punt de vista, curiosos. Tant en Toru com la Naoko són personatges molt introvertits, amb la diferència que ell aconsegueix amotllar-se, a la seva manera, a la societat que l'envolta, mentre que ella acaba internada en un centre de recuperació amb aires de secta (o hauria de ser al revés?), la Residència Ami, perquè desenvolupa uns problemes psicològics incompatibles amb el món real.

La Midori, en canvi, és una noia que diu les coses tal com les pensa al moment que les pensa, sense plantejar-se els problemes que allò li pot portar. A més a més, és l'única dels personatges d'aquesta novel·la que s'encara als cops de la vida i no es deixa vèncer, mentre que tots els altres opten per solucions més fàcils: el suïcidi, amagar-se o deixar-se arrossegar per la corrent. Suposo que per aquest motiu és el meu personatge preferit del llibre.

No acabo d'entendre per què les versions catalana i castellana tenen un títol alternatiu, aquest Tòquio Blues, tot i que un cop llegida la història adquireix sentit. El Norwegian Wood, en canvi, fa referència a una de les moltes cançons dels Beatles que toca la Reiko, la companya d'habitació de la Naoko, i també fugitiva de la realitat a la Residència Ami.

És una novel·la fàcil de llegir i entretinguda, si bé trobo que es podria haver aprofundit en la mica de crítica social que fa l'autor.


Quatre dies de gener. Jordi Sierra i Fabra


Argument

El 22 de gener de 1939 ja no queda cap mena d'autoritat a Barcelona, excepte l'inspector Miquel Mascarell, l'últim policia de la Ciutat Comtal que, contràriament a la immensa majoria, no ha fugit en direcció cap a la frontera. Dos únics motius el retenen a la ciutat: la seva dona, la Quimeta, malalta terminal d'un càncer, i la desaparició de la Mercedes Expósito, filla d'una exprostituta a qui en Mascarell havia detingut un parell de vegades.

En una ciutat desolada, assolada per la misèria i la fam i la desesperació de no saber quan s'acabarà la guerra i tornaran els fills i marits a casa, l'inspector Mascarell té els quatre dies previs a l'entrada dels nacionals a Barcelona per resoldre el seu últim cas.

Opinió

Fins ara només havia llegit una obra d'aquest autor, quan pel Sant Jordi dels meus 16 anys em van regalar A l'altra banda del mirall, i em va atrapar tant que la tarda següent ja me l'havia llegit. Un dia, fent allò que no s'ha de fer quan no tens diners, que és entrar a la Casa del Llibre, el vaig trobar a la secció de destacats i me'l vaig comprar.

Un cop més, la prosa d'aquest autor, senzilla però no descuidada, m'ha enganxat i en només quatre dies (literals, igual que els de la novel·la) he arribat al desenllaç d'aquesta història amb tocs de novel·la negra i fragments reals de textos de l'època.

El retrat de la Barcelona al final de la guerra, si bé encara no contrastat amb la meva àvia (que va viure aquells dies i els que van venir després), em sembla perfectament versemblant, així com també els personatges: qualsevol d'ells podria haver existit en realitat.

Com a novel·la policíaca tampoc és que sigui per tirar coets, però no ens trobem amb situacions rocambolesques ni en Miquel Mascarell és un James Bond; tot al contrari, crec que el que fa especial aquesta obra és que el policia bo ho és de veritat, no perquè ens ho hagin venut així des del principi, sinó perquè el seu deure moral l'obliga a no deixar la seva feina ni la seva dona ni la seva ciutat, i el dolent ho és perquè la seva posició social li ho permet sense haver de donar explicacions, i menys encara en temps de guerra, en què tot s'hi val.

Salchicha

Querida Salchicha,

Sólo puedo expresarme con propiedad por escrito, cuando de ti se trata, pero este no es el verdadero problema. El verdadero problema está en tu modo de cocción.

Te cocinan con ajo, de modo que te repites, y cuando, tras la ingesta de digestivos (ya sean la tradicional sal de frutas o productos químico-farmacéuticos mucho más sofisticados) parece que ya has sido digerida con éxito, regresas, dejando ese sabor desagradable en la boca.

De todos modos, como producto alimenticio tienes una vida más bien corta: casi te podríamos definir como "de usar y tirar", porque caducas enseguida y se te tiene que consumir rápido antes de que pase la fecha que reza la parte superior del envase. Y es una pena, ya que acompañada con cerveza entras muy bien. Eso sí, la cerveza no ayuda a tu ya de por sí difícil digestión. Ya sabes que yo soy más de embutidos ibéricos.

Un saludo,

Espetec.

Nota de la autora: En efecto, esta entrada pretende emular otra anterior de este blog, Escalopa con patatas, y también es fruto de horas de sueño robadas. Te la dedico; que te aproveche.

"Malditos Bastardos" y otras hierbas

Después de meses, por fin ayer fui al cine. También fue la primera vez que veía una película de Tarantino, y debo decir que me sorprendió gratamente, si bien es una ida de olla considerable.

Como ya sabréis si habéis leído la sinopsis, la historia gira entorno a un grupo de soldados judeo-americanos que van a su bola y se dedican a luchar contra los nazis y a matarlos, formando así una guerrilla de resistencia (más o menos...). Paralelamente conocemos la historia de Shoshana, una chica judía que sobrevive a la matanza de su familia en el campo francés. Todo este grupo se acaba juntando en una misión explosiva para acabar con los grandes capos del Tercer Reich.

Como ya he dicho, la película me pareció una ida de olla, pero no por eso dejó de gustarme. De hecho, utópicamente, me pareció interesante la versión ficticia de la venganza de las víctimas hacia el nazismo con esa escena final. Al salir del cine me quedó un sabor de boca distinto a cuando he visto otros films de temática parecida, con las que se te acaba encongiendo el corazón después de ver tanto sufrimiento y tanta crueldad condensadas en dos horas. (Claro que el planteamiento de Tarantino es más como un videojuego que como un retrato del horror de la guerra, tot s'ha de dir).

El tema de la Segunda Guerra Mundial está más que visto y se ha tocado desde todos los ángulos, hasta el punto que uno puede llegar a pensar, antes de entrar en el cine, que "solo es otra película bélica más". Me producen la misma reacción la mayoría de películas españolas ambientadas en la guerra civil o los años de posguerra.

Pero entonces viene el señor Toni Soler y hace una parodia de Hitler y de Franco en Polònia, programa de la televisión autonómica catalana TV3 que desde 2006 hace que cada jueves por la noche una visión caricaturesca de los políticos españoles y otras personalidades se metan en nuestras casas. Y, como no podía ser de otra manera, esta parodia despierta todo tipo de reacciones.

Pilar Rahola, entre otros, criticó a Soler que estaba banalizando la figura de un "asesino de masas que humilló y masacró a millones de personas", algo que ya se le había reprochado al hacer aparecer a Franco como un "viejito carismático", ya en temporadas anteriores del programa.

En cambio, la escritora Najat El Hachmi aplaudía el gag diciendo que gracias a Polònia había podido dar a conocer, no solo a los políticos, sino también a personajes como los ya mencionades dictadores, a sus hijos.

Como sea, la polémica está servida. Lo mejor del caso es que parece que nadie se indigna porque en el cine cada año haya por lo menos una película con SS, cruces gamadas y saludos fascistas, ni por las que hacen referencia a la dictadura franquista (en cambio casi no se habla de Mussolini, por decir otro de la misma quinta; o, por lo menos, si existen, no nos llegan, que yo sepa). Nadie se indigna, aparentemente, por los documentales con imágenes reales y escalofriantes de campos de concentración, ni por exposiciones fotográficas, ni porque los campos de concentración se puedan visitar como atracción turística.

Es evidente que un tema como este no se puede tratar a la ligera, ya que todavía nos pesa la herencia dejada por estos "señores" (entre comillas, porque personalmente creo que no merecen ningún tipo de respeto). Creo que la postura alemana de "si no se habla de ello es como si no hubiera existido" es errónea: si no se habla de ello, ¿cómo van a conocerlo las generaciones venideras? ¿Cómo se puede evitar que tales atrocidades se repitan, si no se toca el tema?

Os dejo con el gag para que lo juzguéis vosotros mismos. (Si alguien necesita una traducción, solo hace falta pedirla ^^)

La talla 42 i altres animals

Fa uns quants dies vaig anar de compres. Això no tindria res de destacable si no fos perquè vaig comprovar, un cop més, que el tallatge d'aquest país fa vergonya. I quan dic "aquest país" no em refereixo només al fet que si sobresurts de l'estandard de mides "típiques" espanyoles (tirant a baixeta i/o de peus petits) anar de botigues es converteix en una mena d'odissea (o es limita a l'H&M i poca cosa més, amb tot el que comporta): em refereixo a la companyia nascuda a la pell de toro, Inditex.

Aquesta multinacional, creada a A Coruña a meitats dels anys 80, és la mama d'aquestes cadenes franquiciades que tant ens agraden: Zara, Massimo Dutti, Stradivarius, Bershka, Pull and Bear, Oysho i Uterqüe. Doncs bé, aquests senyors fabriquen roba per a adults des de la talla 32 fins a la 42. En teoria no hi hauria d'haver cap problema si no fos perquè una servidora, que té una zona abdominal inferior prou generosa, no cap a la talla 42, sinó que tots els pantalons se'm queden encallats aproximadament a la zona de l'entrecuix. Tot això deixant convenientment de banda que, per algun motiu que no entenc, sempre hi ha una pila inacabable de pantalons de la 32 i la 34 però mai de la 40 o 42.

També en teoria fa uns quants anys van fer una reforma en el tallatge perquè els tallatges s'adaptessin a l'estandard de mides de la població del regne. I, com ja sabíem tots, els que tenim uns quilos de més o simplement fem més de metre seixanta-cinc no entrem dins d'aquests estàndards i ens hem d'emparar a Suècia.


Centrant-nos ara en l'actualitat, voldria fer esment de la situació vergonyosa que s'està vivint aquests dies al Palau de la Música Catalana. Em sembla lamentable que un senyor que dirigeix una entitat que simbolitza un període de la nostra histìria i, més enllà de tot això, engloba tot un col·lectiu que estima la música, s'embutxaqui la quantitat que s'ha embutxacat i encara tingui la poca vergonya de sortir a declarar que ho ha fet perquè s'havia de pagar els artistes i les dietes dels Cors (entre altres excuses) i de dir, i ara cito textualment: "No escondo el profundo dolor que me produce el daño que pueda haber causado a la imagen de instituciones que tanto quiero y el hecho de haber decepcionado a personas que siempre habían confiado en mí. Desde la penitencia más profunda, quiero reiterar mi petición de disculpas."

Aquesta colla de malbaratadors que som els cantaires dels Cors del Palau de la Música vam sortir ahir a cantar el Cant de la Senyera que va compondre Lluís Millet, avantpassat, ironies de la vida, d'aquest xoriço. He de dir que feia temps que no sentia una emoció semblant a la d'ahir a la tarda, veient com tanta gent ens havíem reunit allà per manifestar el nostre desacord amb el que està passant. I, com cada cop que la sento, se'm van posar els pèls de punta als primers acords.


Mentrestant, seguim en crisi. Després a casa meva no entenen per què vull marxar.

Undefined

Contradiction.

That's the word I would choose if I were to describe my life right now with just one word.

This is supposed to be mine, but it doesn't feel mine at all.

I don't belong here, I don't belong there.

Still everything and everywhere is a part of me, a part of my world, a part of my life.

I'm afraid. What lies ahead?