Cròniques Erasmus -- Capítol 4
[Títol alternatiu: eufòria aeroportuària]
Dijous 19 de desembre, a les 14 hores, encara no havia sortit de casa. El meu tren sortia al cap de 65 minuts i la bossa d'escombraries era allà palplantada, davant la porta, per assegurar-se que no m'oblidés d'ella. Feia escassos minuts que havia baixat a tornar un matalàs qu al final no va ser utilitzat. Havia tancat la maleta a dures penes, però l'havia tancat. Això sí, entaforar-hi el necesser va ser més complicat, per qüestions purament d'espai: la maleta, de tamany mitjà (que poc específic, no?), anava plena fins dalt de regals de Nadal. Ho heu llegit bé. El percentatge ocupat per roba era aproximadament del 15%, i potser en faig un gra massa.
14.18 h.: després d'assegurar-me per enèssima vegada que sí, havia apagat la calefacció, vaig donar dues voltes a la clau per tancar la porta del D213 del 93 de Dudweilerstraße (que ja considero casa meva, malgrat haver-m'hi estat només 76 dies), carregada amb una maleta de 19,6 kg (comprovació feta a l'aeroport de Frankfurt, per cert), la motxilla amb el portàtil i dos sandwiches, i la bossa de mà (popularment anomenada "bolso") amb la documentació pertinent i una ampolla d'aigua. Uns deu minuts més tard arribava a la Saarbrücken Hauptbahnhof.
Encara faltava una mitja hora per l'arribada del tren, però la Mar, que té el cap a tres quarts de quinze, havia d'enviar un parell de postals i, com era d'esperar, no tenia segells... Deu minuts més tard, ja estava solucionat el problema, i crec que per primera vegada des que sóc a Alemanya vaig arribar puntual a esperar el tren.
A les 15.05, amb aquesta puntualitat (sense ironies) que caracteritza els germànics, l'ICE amb destinació Frankfurt am Main sortia de l'estació de Saarbrücken. Després d'una lluita francament divertida entre la meva maleta i el portaequipatges del tren, vaig asseure'm a la butaca, massa inclinada pel meu gust, que m'havien assignat. Al cap de cinc minuts, però, per megafonia van anunciar que a la propera parada havíem de baixar tots del tren i agafar el que ens esperava a l'estació de Homburg.
En aquell tren vaig tenir més sort en qüestions maletístiques (toma inventada), i el viatge va prosseguir amb normalitat: poblets del Rheinland-Pfalz que vam passar de llarg, una parada a Kaiserslautern, nens que es perden pel tren...
A Mannheim vaig haver de fer transbordament, perquè el meu tren no tenia parada a l'aeroport de Frankfurt. Així va ser com, de cop i volta, em vaig trobar enmig d'una andana d'una estació enoooorme, envoltada de treballadors amb maletins i de joves que anaven a fer el servei militar, tots dirigint-se en la mateixa direcció que jo: cap al tren de Dortmund.
Petit incís abans de seguir: quan dic que l'estació de Mannheim em va semblar enorme, no és una de les exageracions a què us tinc acostumats (al final perdré la credibilitat): l'estació de Saarbrücken, que tampoc és una capital d'allò que dius important, fa la meitat que l'estació de Sants de Barcelona. Més o menys...
Érem al tren que sortia de Mannheim cap a Dortmund... Per sort, el meu trajecte ferroviari s'acabava al cap de poc més d'una mitja hora. Primera parada: Frankfurt am Main-Flughafen (aeroport). Esperava que baixaria més gent del tren, tot i que potser és perquè no m'hi vaig fixar (o perquè la gent normal opta per anar amb regional, que, si bé és més lent, també és més barat).
En aquell moment, si hi hagués hagut una càmera oculta o un reporter filmant-me, hauríem pogut immortalitzar la meva cara, barreja de desconcert i admiració davant d'un aeroport com el de "Frankfurt International". Aquí hem de fer un altre apunt, i no és per fanfarroneria (potser una mica sí...): ja havia estat a Barajas, al John F. Kennedy de Nova York, a l'aeroport d'Atlanta, al de San Francisco, al París-Charles de Gaulle... Però suposo que, sent el meu primer vol sola i no sabent on anava o què havia de fer, era normal.
Doncs bé, empanada com anava en aquesta mena de núvol, em va aturar un treballador de la Deutsche Bahn (com la RENFE alemanya, però la DB sí que funciona...), que em va preguntar si vivia a Alemanya. Instintivament li vaig respondre que no, però llavors vaig reaccionar: tècnicament, ara mateix resideixo a Alemanya... El noi (era jove, sí...), llavors, va procedir a l'interrogatori de rigor: "I per què vius a Alemanya? Ah, estudies Traducció! A Germersheim? Ah, Saarbrücken... Jo hi vaig anar a fer un curs d'espanyol i de rus... I d'on ets? De Barcelona? Ooh, molt maca, Barcelona! I parles espanyol? I per què parles espanyol?".
Us heu quedat amb l'última pregunta? Exacte. És la mateixa cara que se'm va quedar a mi, amb la diferència que jo no em podia riure a la seva cara (i estava tan nerviosa que tampoc ho hauria fet, la veritat). Però bé, una anècdota més per al meu llibre d'aventures i desventures. El noi, desistint del seu intent de lligar, em va deixar seguir cap a la Terminal 2. Per anar-hi des de l'estació de trens cal agafar un autobús que et deixa a la porta. Vaig poder-m'hi entaforar de miracle, perquè era una veritable llauna de sardines (i de maletes).
Se m'humitejaven els ulls de l'emoció quan creuava la porta de la Terminal 2, i vaig buscar a la pantalla a quin stand s'havia de fer el "check-in". Àrea D, deia. Doncs au, cap a l'àrea D hi falta gent, i arrossegant la meva maleta de 19,6 kg, la motxilla amb l'ordinador i la bossa de mà, als quals s'hi havia afegit un cansament inesperat, es va recórrer toooooooooota l'àrea D a la recerca de l'stand de Clickair. [Si no heu llegit aquesta última frase amb intencionalitat èpica, com si fos un trailer d'El senyor dels anells, torneu-la a llegir, si us plau.]
Lufthansa, aerolínies coreanes, russes, fineses, d'algun país àrab, de Singapur... Ni rastre de Clickair. Torna cap a les pantalletes, no fos cas que t'haguessis equivocat. Vol cap a Barcelona, amb Clickair... mostrador 97, àrea D. Doncs a la D no hi era. A veure la E?
Miracle! Davant dels meus esgotats ulls van aparèixer, com un miratge, els mostradors d'Iberia. Per cert, estaven completament buits, apunt estúpid. El mostrador de Clickair no pot ser gaire lluny! Més aerolínies d'arreu del món, per fi apareixien altres companyies low-cost... Però ni rastre de Clickair.
La Mar, que és dona de món (i no em tregueu de context, si us plau), va cap a les senyoretes d'Iberia, disposada a demanar amb el seu alemany més correcte si puc fer la facturació allà o, en cas que no, si em poden indicar on és el mostrador de Clickair.
"Buenas tardes," em saluda l'hostessa de terra amb un espanyol sudamericà perfecte, gairebé nadiu. Ostres! Però si és sudamericana! I em parla en castellà! M'informa que, en efecte, encara que sigui un vol que operen les dues companyies juntes, la facturació s'ha de fer al mostrador pertinent... el qual està just a l'altra banda del passadís, amagat darrere d'una cua relativament llarga.
Després de vint minuts d'espera (inclosos els infal·libles problemes d'última hora de la passatgera de davant meu, com no podia ser d'una altra manera), la meva maleta de 19,6 kg ja duia aquella etiqueta blanca i verda amb el número de vol, el codi de barres per si es perd, i aquelles lletres grans: FMI - BCN.
Un altre moment que no podia faltar va ser quan em vaig equivocar de porta de control aduaner. Es veu que, com que sóc més xula que ningú, em volia colar a una altra zona de la Terminal 2. Al control que tocava, un senyor revisava el bitllet i el passaport (DNI en el meu cas, perquè el passaport era a Barcelona i caducat des de feia mig any... naturalment). Encara no entenc què li va fer tanta gràcia, perquè en veure que sóc de Barcelona i que m'hi dirigia, em va preguntar, amb un somriure estrany: "Barcelona, eh?". Doncs sí, Barcelona... la Ciutat Comtal, la capital catalana, la del Barça i que discrimina l'Espanyol (l'equip, no l'idioma --aquesta discussió, per a un altre dia--), la de Gaudí... Sí, Barcelona... Potser ell era del Madrid, vés a saber...
Vaig passar el control aduaner sense problemes. No obstant això, el tio que estava a l'ordinador va agafar una mena de fixació amb la meva bufanda, perquè la va mirar i remirar unes cinc vegades, tot i que prèviament havia fet el mateix amb tots els objectes que havien passat pels rajos X... Paranoia?
Els 45 minuts que segueixen a la meva història es van fer eterns, si bé em va costar una mica trobar la meva porta d'embarcament (està mal senyalitzada, i aquell passadís és molt fosc...). Em va alegrar una mica l'espera el fet d'anar sentint gent parlar en castellà (amb un lleuger accent català), o directament en català! Em va agafar una mena d'eufòria estúpida que em feia venir ganes d'anar a parlar amb tota aquella gent i dir-los: TORNO A CASA!
L'última hora de vol també es va fer dura. Anava asseguda a la finestra i tota l'estona mirava avall, a veure si reconeixia alguna silueta, alguna ciutat, el Cap de Creus... Lògicament, vora les 21 hores no s'acostuma a veure gran cosa des de l'aire. Però quan vaig divisar (massa tard, per cert) les xemeneies de la central de Sant Adrià, i al cap de poc va aparèixer aquell supositori que hi ha plantat a la plaça de les Glòries, em van venir un altre cop aquestes ganes de posar-me a cridar, a saltar, a assetjar altres passatgers amb la història dels meus dos mesos i mig en terres germàniques, a demanar a tothom que cantés amb mi qualsevol cançó més o menys pàtria (fins i tot l'Ave María del Bisbal em servia!).
Vaig aterrar del meu nuvolet una mica després que l'avió. Va ser quan ens van entaforar a tots en aquells vehicles que et transporten fins a l'edifici de la terminal, i vaig començar a notar que només jo feia cara de Nadal, de sopa de la iaia, del sopar que m'esperava quan arribés, de torrons i, sobretot, de tota la gent que tornaria a veure: els executius que havien anat darrere meu tot el viatge seguien amb la seva conversa sobre els negocis que havien tancat a Frankfurt; una mare alemanya tornava a intentar, amb el mateix poc èxit que a l'aeroport d'origen, fer callar el seu nen ari; gairebé tots els passatgers feien aquella cara que se't queda quan saps que, després d'uns dies de desconnexió del món real, tornes a la rutina.
El retrobament amb els meus familiars més directes (per no dir els únics que considero familiars) no va ser, ni de bon tros, com a les comèdies romàntiques, en què sembla que la resta de món deixa d'existir excepte per a la parella protagonista, però puc assegurar que l'efecte és força semblant.
Dijous 19 de desembre, a les 14 hores, encara no havia sortit de casa. El meu tren sortia al cap de 65 minuts i la bossa d'escombraries era allà palplantada, davant la porta, per assegurar-se que no m'oblidés d'ella. Feia escassos minuts que havia baixat a tornar un matalàs qu al final no va ser utilitzat. Havia tancat la maleta a dures penes, però l'havia tancat. Això sí, entaforar-hi el necesser va ser més complicat, per qüestions purament d'espai: la maleta, de tamany mitjà (que poc específic, no?), anava plena fins dalt de regals de Nadal. Ho heu llegit bé. El percentatge ocupat per roba era aproximadament del 15%, i potser en faig un gra massa.
14.18 h.: després d'assegurar-me per enèssima vegada que sí, havia apagat la calefacció, vaig donar dues voltes a la clau per tancar la porta del D213 del 93 de Dudweilerstraße (que ja considero casa meva, malgrat haver-m'hi estat només 76 dies), carregada amb una maleta de 19,6 kg (comprovació feta a l'aeroport de Frankfurt, per cert), la motxilla amb el portàtil i dos sandwiches, i la bossa de mà (popularment anomenada "bolso") amb la documentació pertinent i una ampolla d'aigua. Uns deu minuts més tard arribava a la Saarbrücken Hauptbahnhof.
Encara faltava una mitja hora per l'arribada del tren, però la Mar, que té el cap a tres quarts de quinze, havia d'enviar un parell de postals i, com era d'esperar, no tenia segells... Deu minuts més tard, ja estava solucionat el problema, i crec que per primera vegada des que sóc a Alemanya vaig arribar puntual a esperar el tren.
A les 15.05, amb aquesta puntualitat (sense ironies) que caracteritza els germànics, l'ICE amb destinació Frankfurt am Main sortia de l'estació de Saarbrücken. Després d'una lluita francament divertida entre la meva maleta i el portaequipatges del tren, vaig asseure'm a la butaca, massa inclinada pel meu gust, que m'havien assignat. Al cap de cinc minuts, però, per megafonia van anunciar que a la propera parada havíem de baixar tots del tren i agafar el que ens esperava a l'estació de Homburg.
En aquell tren vaig tenir més sort en qüestions maletístiques (toma inventada), i el viatge va prosseguir amb normalitat: poblets del Rheinland-Pfalz que vam passar de llarg, una parada a Kaiserslautern, nens que es perden pel tren...
A Mannheim vaig haver de fer transbordament, perquè el meu tren no tenia parada a l'aeroport de Frankfurt. Així va ser com, de cop i volta, em vaig trobar enmig d'una andana d'una estació enoooorme, envoltada de treballadors amb maletins i de joves que anaven a fer el servei militar, tots dirigint-se en la mateixa direcció que jo: cap al tren de Dortmund.
Petit incís abans de seguir: quan dic que l'estació de Mannheim em va semblar enorme, no és una de les exageracions a què us tinc acostumats (al final perdré la credibilitat): l'estació de Saarbrücken, que tampoc és una capital d'allò que dius important, fa la meitat que l'estació de Sants de Barcelona. Més o menys...
Érem al tren que sortia de Mannheim cap a Dortmund... Per sort, el meu trajecte ferroviari s'acabava al cap de poc més d'una mitja hora. Primera parada: Frankfurt am Main-Flughafen (aeroport). Esperava que baixaria més gent del tren, tot i que potser és perquè no m'hi vaig fixar (o perquè la gent normal opta per anar amb regional, que, si bé és més lent, també és més barat).
En aquell moment, si hi hagués hagut una càmera oculta o un reporter filmant-me, hauríem pogut immortalitzar la meva cara, barreja de desconcert i admiració davant d'un aeroport com el de "Frankfurt International". Aquí hem de fer un altre apunt, i no és per fanfarroneria (potser una mica sí...): ja havia estat a Barajas, al John F. Kennedy de Nova York, a l'aeroport d'Atlanta, al de San Francisco, al París-Charles de Gaulle... Però suposo que, sent el meu primer vol sola i no sabent on anava o què havia de fer, era normal.
Doncs bé, empanada com anava en aquesta mena de núvol, em va aturar un treballador de la Deutsche Bahn (com la RENFE alemanya, però la DB sí que funciona...), que em va preguntar si vivia a Alemanya. Instintivament li vaig respondre que no, però llavors vaig reaccionar: tècnicament, ara mateix resideixo a Alemanya... El noi (era jove, sí...), llavors, va procedir a l'interrogatori de rigor: "I per què vius a Alemanya? Ah, estudies Traducció! A Germersheim? Ah, Saarbrücken... Jo hi vaig anar a fer un curs d'espanyol i de rus... I d'on ets? De Barcelona? Ooh, molt maca, Barcelona! I parles espanyol? I per què parles espanyol?".
Us heu quedat amb l'última pregunta? Exacte. És la mateixa cara que se'm va quedar a mi, amb la diferència que jo no em podia riure a la seva cara (i estava tan nerviosa que tampoc ho hauria fet, la veritat). Però bé, una anècdota més per al meu llibre d'aventures i desventures. El noi, desistint del seu intent de lligar, em va deixar seguir cap a la Terminal 2. Per anar-hi des de l'estació de trens cal agafar un autobús que et deixa a la porta. Vaig poder-m'hi entaforar de miracle, perquè era una veritable llauna de sardines (i de maletes).
Se m'humitejaven els ulls de l'emoció quan creuava la porta de la Terminal 2, i vaig buscar a la pantalla a quin stand s'havia de fer el "check-in". Àrea D, deia. Doncs au, cap a l'àrea D hi falta gent, i arrossegant la meva maleta de 19,6 kg, la motxilla amb l'ordinador i la bossa de mà, als quals s'hi havia afegit un cansament inesperat, es va recórrer toooooooooota l'àrea D a la recerca de l'stand de Clickair. [Si no heu llegit aquesta última frase amb intencionalitat èpica, com si fos un trailer d'El senyor dels anells, torneu-la a llegir, si us plau.]
Lufthansa, aerolínies coreanes, russes, fineses, d'algun país àrab, de Singapur... Ni rastre de Clickair. Torna cap a les pantalletes, no fos cas que t'haguessis equivocat. Vol cap a Barcelona, amb Clickair... mostrador 97, àrea D. Doncs a la D no hi era. A veure la E?
Miracle! Davant dels meus esgotats ulls van aparèixer, com un miratge, els mostradors d'Iberia. Per cert, estaven completament buits, apunt estúpid. El mostrador de Clickair no pot ser gaire lluny! Més aerolínies d'arreu del món, per fi apareixien altres companyies low-cost... Però ni rastre de Clickair.
La Mar, que és dona de món (i no em tregueu de context, si us plau), va cap a les senyoretes d'Iberia, disposada a demanar amb el seu alemany més correcte si puc fer la facturació allà o, en cas que no, si em poden indicar on és el mostrador de Clickair.
"Buenas tardes," em saluda l'hostessa de terra amb un espanyol sudamericà perfecte, gairebé nadiu. Ostres! Però si és sudamericana! I em parla en castellà! M'informa que, en efecte, encara que sigui un vol que operen les dues companyies juntes, la facturació s'ha de fer al mostrador pertinent... el qual està just a l'altra banda del passadís, amagat darrere d'una cua relativament llarga.
Després de vint minuts d'espera (inclosos els infal·libles problemes d'última hora de la passatgera de davant meu, com no podia ser d'una altra manera), la meva maleta de 19,6 kg ja duia aquella etiqueta blanca i verda amb el número de vol, el codi de barres per si es perd, i aquelles lletres grans: FMI - BCN.
Un altre moment que no podia faltar va ser quan em vaig equivocar de porta de control aduaner. Es veu que, com que sóc més xula que ningú, em volia colar a una altra zona de la Terminal 2. Al control que tocava, un senyor revisava el bitllet i el passaport (DNI en el meu cas, perquè el passaport era a Barcelona i caducat des de feia mig any... naturalment). Encara no entenc què li va fer tanta gràcia, perquè en veure que sóc de Barcelona i que m'hi dirigia, em va preguntar, amb un somriure estrany: "Barcelona, eh?". Doncs sí, Barcelona... la Ciutat Comtal, la capital catalana, la del Barça i que discrimina l'Espanyol (l'equip, no l'idioma --aquesta discussió, per a un altre dia--), la de Gaudí... Sí, Barcelona... Potser ell era del Madrid, vés a saber...
Vaig passar el control aduaner sense problemes. No obstant això, el tio que estava a l'ordinador va agafar una mena de fixació amb la meva bufanda, perquè la va mirar i remirar unes cinc vegades, tot i que prèviament havia fet el mateix amb tots els objectes que havien passat pels rajos X... Paranoia?
Els 45 minuts que segueixen a la meva història es van fer eterns, si bé em va costar una mica trobar la meva porta d'embarcament (està mal senyalitzada, i aquell passadís és molt fosc...). Em va alegrar una mica l'espera el fet d'anar sentint gent parlar en castellà (amb un lleuger accent català), o directament en català! Em va agafar una mena d'eufòria estúpida que em feia venir ganes d'anar a parlar amb tota aquella gent i dir-los: TORNO A CASA!
L'última hora de vol també es va fer dura. Anava asseguda a la finestra i tota l'estona mirava avall, a veure si reconeixia alguna silueta, alguna ciutat, el Cap de Creus... Lògicament, vora les 21 hores no s'acostuma a veure gran cosa des de l'aire. Però quan vaig divisar (massa tard, per cert) les xemeneies de la central de Sant Adrià, i al cap de poc va aparèixer aquell supositori que hi ha plantat a la plaça de les Glòries, em van venir un altre cop aquestes ganes de posar-me a cridar, a saltar, a assetjar altres passatgers amb la història dels meus dos mesos i mig en terres germàniques, a demanar a tothom que cantés amb mi qualsevol cançó més o menys pàtria (fins i tot l'Ave María del Bisbal em servia!).
Vaig aterrar del meu nuvolet una mica després que l'avió. Va ser quan ens van entaforar a tots en aquells vehicles que et transporten fins a l'edifici de la terminal, i vaig començar a notar que només jo feia cara de Nadal, de sopa de la iaia, del sopar que m'esperava quan arribés, de torrons i, sobretot, de tota la gent que tornaria a veure: els executius que havien anat darrere meu tot el viatge seguien amb la seva conversa sobre els negocis que havien tancat a Frankfurt; una mare alemanya tornava a intentar, amb el mateix poc èxit que a l'aeroport d'origen, fer callar el seu nen ari; gairebé tots els passatgers feien aquella cara que se't queda quan saps que, després d'uns dies de desconnexió del món real, tornes a la rutina.
El retrobament amb els meus familiars més directes (per no dir els únics que considero familiars) no va ser, ni de bon tros, com a les comèdies romàntiques, en què sembla que la resta de món deixa d'existir excepte per a la parella protagonista, però puc assegurar que l'efecte és força semblant.
Comentaris
He rigut, i no sé per què... Serà per aquesta ironia fina que deixes sempre...
Que per cert, no sabia que haguéssis anat a San Francisco! O va ser per anar a Mèxic? Imagino que hauràs anat amb Delta Airlines, perquè també has estat a Atlanta... jajaja M'ha semblat curiós, la veritat :-)