Cròniques Erasmus -- capítol 3

Després de traumar-me el dimecres després de corroborar l'augment abusiu de pes que ha sofert el meu cos en sis mesos, no em queda més remei que parlar-vos de l'alimentació.

Els estudiants de la UdS (Universität des Saarlandes) tenim una targeta fantàstica, la qual ens serveix com a identificació, accés al transport públic per tot el Saarland (el Bundesland -algo així com una comunitat autònoma- del qual Saarbrücken n'és la capital), i mètode de pagament a la Mensa, el restaurant de la universitat.

La veritat és que els menús de la uni solen estar bé. Pel meu gust hi posen massa fregits i salses, però en un menjador universitari ja ve a ser això. Lo bo que té la Mensa, per a mi, és que tens tres buffets: el menú A i el menú B, que són tipus self-service, mentre que el menú C és més tipus buffet, que et muntes tu el plat (per les amanides i les pastes; amb les carns i peixos és self-service igualment).

Per una qüestió d'horaris no acostumo a dinar a la Mensa: normalment tinc classe a partir de les 15 o les 16 de la tarda, i ja us havia comentat que aquí es dina de 12 a 13 h; a les 14 h com a molt tard. Justament per això prefereixo quedar-me a casa i cuinar, encara que la varietat alimentària brilla per la seva absència.

I per aquest motiu estic començant a avorrir la pasta i el pit de pollastre amb formatge. La pasta, ja m'havien avisat, és el "Ofizielles Erasmus Essen"*; és a dir, el menjar oficial de l'Erasmus. M'he preparat tortelloni, spaghetti, una mena de macarrons primets recargolats (gemelli, diu a la caixa), espirals... El que no he provat és de variar les salses: per què m'he de complicar la vida preparant-me una carbonara quan el tetra brick de salsa de tomàquet del Plus em costa 0,39€ i em dura tota una setmana?

He descartat les sopes després de fer un merder interessant amb una d'aquestes sopes de sobre Maggi. A més, com que sóc una nena mimada (o "nena rica", segons un amic d'aquí), només m'agrada el caldo de la iaia...

Pel que fa al pollastre, algun cop l'he canviat per pit de pavo, i també he provat de fer llom de porc. Un parell de vegades he comprat carn de vedella o de bou, però és gairebé un luxe, perquè et cobren el que volen per un tall (que a sobre fa gairebé dos dits dels meus, i no els tinc precisament primets). En canvi, el pollastre em surt prou bé de preu, en tinc per diversos dies, i si veig que no me'l podré acabar abans de la data de caducitat, el congelo i llestos.

Un dia vaig estar buscant a la desesperada pa ratllat per arrebossar el pollastre (perquè em vaig afartar de menjar-me'l amb formatge). Després de passejar-me durant un quart d'hora per tots els passadissos del supermercat del Karstadt (una mena de Corte Inglés), amb les consegüents mirades de preocupació de les dependentes dels embotits, finalment vaig trobar dues capses: una que feia mig quilo, i l'altra que tenia uns 200 g d'un producte que emula el pa ratllat i que serveixen per arrebossar. El resultat, per sort, va ser millor que no m'esperava...

I pel que fa al peix, a Alemanya és pràcticament impossible menjar-me, principalment perquè va molt car, però també perquè el que és congelat normalment és tipus "barritas Pescanova", congelades i amb aquell arrebossat que quan el treus descobreixes que el contigut real de peix és la meitat de gran del que semblava. El millor que he trobat fins ara és salmó congelat, però em surt carillo... Deixant de banda els calamars, també congelats (en alemany, "Calamares"... sense comentaris...).

Les verdures i vegetals en general són un cas a part, principalment perquè no m'agrada gairebé res: no menjo tomàquet, ni bròquil, ni col, ni cap de les verdures que tenen aquí, i les poques que sí que menjo, no existeixen en terres germàniques, o no les sé trobar. Justament per això ja ni em molesto a buscar llegums, i tiro de tota classe d'enciam que trobo: enciam iceberg, enciam "Kohlrose", enciam d'aquell que és més fosquet, amanides de bossa quan en trobo, i ara he descobert on hi ha endívies.

Això sí, tinc seriosos problemes d'espai a la cuina, i cada cop que he de preparar-me alguna cosa he de desmuntar-ho tot com si fos un Lego o alguna cosa així. Tinc una safata de plàstic on hi deixo els estris de cuina perquè s'assequin, que ha acabat quedant-se al lavabo, ocupant mitja pica, perquè no vull deixar-la sobre els fogons...

I bé... tenint en compte tot això, quan torni de les vacances de Nadal m'he proposat fermament anar els dimecres i divendres al gimnàs de la uni... Algú s'apunta a anar-hi amb mi?


*Copyright de la frase = Laura Rus

Comentaris

Maecea ha dit…
si, definitivament, la alimentació erasmus és un món a part. Però, poca broma, e!!! que jo vaig aprendre a fer plats nous!!! (sep, per tal de no embrutar massa cosa, enginyava arros amb pollastre, que dsprés li vai afegir ceba, caldo i formatge mmmmmmm i altres plats jjejeje) pq si, la pasta cada dia... acaba cansant xD jo el k tb feia era un dia posarme a fer alguna salsa en quantitats descomunals (wnu, tp ens passem xD) i ho congelava, aixi anava tenin salses variades al congelador i no mu prenia sempre igual jejej :D

ale, aixo s tot per avui.
petoooooooons!
nerina ha dit…
ah, però és que m'he oblidat d'un punt molt important: NO TINC MICROONES ni res que s'hi assembli! xDDD
Martí ha dit…
Jo del món Erasmus no en puc parlar, però durant el meu curt però intens exili estival et comfirmo que també vaig traspassar moltes fronteres de la gastronomia fins llavors desconegudes.
És en aquells moments, quan estàs a mig camí entre el cuiner i el científic megalòmen boig, que te n'adones que la capacitat assimiladora de les nostres papil·les i la resistència del nostre estòmac ratllen l'infinit xD
Kevin ha dit…
Si no menges tomàquet... No t'agrada el pa amb tomàquet, no? :-S

Jo també he engreixat una mica, i he pensat en anar al gimnàs... Però sempre que vaig a apuntar-me surt una "excusa" (a vegades no sé si amb raó o és simplement una excusa que no s'aguanta per enlloc) per no anar-hi...

La situació del jovent mundial és preocupant! jajaja

Küsse!
nerina ha dit…
@ Martí: quanta raó... la llàstima és que sense forn ni microones ni res més enllà de la planxa i el bullit, el meu repertori és més aviat limitat ^^U

@ Kevin: exacte, sóc d'aquelles catalanes traïdores a la pàtria a qui no els agrada el pa amb tomàquet! Carod-Rovira em perseguirà fins l'infern! xDDD (ehm... sí, vale, prou...). I també sóc d'aquella gent que s'apunta al gimnàs pel plaer de pagar-ne la quota i anar-hi dos dies en un trimestre :D