dimecres, 31 de desembre de 2008

Deep Love - Ayu no monogatari




Un buen día, harta de leer los típicos shoujos de comedia romántica, previsibles desde la segunda página, en una web de scans dí con "Deep Love - Ayu no monogatari", un manga de Yoshi (pseudónimo de la autora). Lo que me llamó más la atención fue, en un primer momento, una advertencia de "+18 años" en el link para empezar a leer.

HISTORIA
*advertencia: contiene spoilers*

Así fue como descubrí la historia de Ayu, una estudiante de instituto que está desencantada de una vida vacía, que la desmotiva y que para ella no tiene sentido. Para llenar este vacío, se dedica al "enjo kosai", término japonés para definir la prostitución de chicas, normalmente alumnas de instituto, a cambio de cantidades interesantes de dinero o de objetos de lujo.

Su compañera Reina, que la imita en todo porque la admira mucho, acaba metiéndose en este mundillo, ganándose ambas el odio de sus compañeras de curso.

Ayu "sale" (porque ella no cree en el amor) con un chico que está metido en temas de drogas, y gracias al dinero que ella gana con la prostitución, él se compra drogas, hasta que muere por sobredosis. Sin embargo, deja una deuda importante que Ayu tendrá que pagar.



Un día, Ayu conoce a una señora mayor que perdió a su marido en la II Guerra Mundial, ya que se fue a luchar en ella el mismo día de su boda. Pero a pesar de todo lo que ha vivido, la mujer le enseña a Ayu que nunca hay que rendirse y escoger el camino fácil pero equivocado.

También entra en su vida Yoshiyuki, un chico enfermo del corazón que necesita un transplante, pero su familia no se lo puede permitir porque resulta muy caro. Gracias a él y a la abuela, Ayu estaba dispuesta a dejar la mala vida, pero un pariente de Yoshiyuki le insinúa que si ella pudiera ayudar económicamente...

Así pues, cuando parecía que las cosas podían ir bien otra vez, Ayu roba los ahorros de la abuela para pagar las deudas de su novio y vuelve a ejercer el enjo kosai para conseguir el dinero para el transplante de Yoshiyuki.

Pero la cosa no termina aquí. Unas compañeras del instituto invitan a Reina al karaoke, haciéndole creer que quieren ser su amiga, pero cuando llegan ahí, Reina descubre que han traido también a un grupo de chicos y las chicas les ordenan que la violen en grupo, mientras ellas humillan a Reina hasta el punto de hacerle cortes en la pierna, formando el kanji que significa "puta". Fruto de esta violación, Reina se queda embarazada.

¿Y Ayu? Una vez reunido el dinero necesario para la operación de Yoshiyuki descubre que está enferma de SIDA y muere mientras su amigo, de quien finalmente se había enamorado, aún está en el hospital, de modo que nunca puede confesarle sus sentimientos ni puede abandonar este tipo de vida.

OPINIÓN

Como ya he dicho antes, estaba harta de leer los típicos shoujos donde la protagonista es tonta, el chico es perfecto, hay un triángulo amoroso, pero desde el primer capítulo intuyes como va a acabar. Con "Deep Love", no. Cada vez que termina un capítulo deseas que Ayu se dé cuenta de su error (cosa que al final sí hace) y que lo deje de una vez y pueda vivir una juventud normal al lado de Yoshiyuki. Sin embargo, ves como Ayu entra en un círculo vicioso del que no puede salir.

El tema central del manga es la eterna búsqueda de la felicidad, pero, contrariamente a otros mangas que también buscan un enfoque más adulto ("Vitamin", por ejemplo), es el lector quien decide si el final es feliz o no: ¿lo es porque Ayu descubre finalmente lo que es la felicidad, a pesar de su muerte? ¿No lo es porque no consigue salir del círculo vicioso? Sea como sea, es una historia que, inevitablemente, te hará reflexionar.

Puede que a nivel de dibujo no sea una gran obra, pero los detalles están cuidados y los personajes tienen un diseño algo simple pero agradable. No podemos hablar de un dibujo para recrearse la vista, como por ejemplo las ilustraciones de Arina Tanemura o del dibujo estilizado de Ai Yazawa, pero, si bien el negro predomina, no se hace sobrecargado.

El manga se compone de 2 tomos, y tuvo tal repercusión que en Japón se hizo un "dorama" (la adaptación a imagen real de la historia, una teleserie). Que yo sepa, no ha llegado a Europa a través de ninguna editorial, pero podéis leer los scans por internet en MWFansub.

dimarts, 30 de desembre de 2008

Fushigi Yuugi


Puede que Fushigi Yuugi sea el manga más conocido de Yuu Watase, ya que éste fue el que la catapultó a la fama, sobre todo internacional. A estas alturas es difícil encontrar otakus que no conozcan la historia de amor de Miaka y Tamahome o que no les suene el nombre de Suzaku.

LA HISTORIA

La historia empieza con Miaka y Yui, dos estudiantes de secundaria como el día y la noche que preparan los exámenes de ingreso al instituto que, una tarde, en la biblioteca, se cuelan sin querer en una sala donde está prohibido el paso, y en ella encuentran por casualidad un libro chino muy antiguo y misterioso, llamado “El Universo de los Cuatro Dioses del Cielo y la Tierra”. La curiosidad las empuja a abrir el libro y en el mismo momento que empiezan a leer se ven transportadas mágicamente al mundo del libro… dentro del libro. Ya desde un primer momento se ven en problemas, pues un grupo de traficantes, al ver sus ropas extrañas (uniformes de instituto contra ropa de una China más o menos medieval), deciden secuestrarlas y venderlas como esclavas. Por suerte para ellas, en ese mismo instante aparece Tamahome, un chico con el carácter chino que significa “demonio” en la frente, y las salva.

Tras esta escena, Miaka y Yui vuelven a su mundo, aunque ambas chicas se han quedado prendadas de su salvador. Sin embargo, después de discutirse con su madre, Miaka se va de casa y, con la clara intención de volver a ver a Tamahome, se introduce en el Universo de los Cuatro Dioses. Allí la reciben con el extraño título de “sacerdotisa de Suzaku”, y le encargan la misión de reunir las “siete constelaciones de Suzaku” para invocar al dios protector del país de Honnan. Las siete constelaciones se tratan, ni más ni menos, que de siete personas con un carácter en alguna parte del cuerpo… Y Tamahome es uno de ellos. Así empieza la aventura de Miaka en el Universo de los Cuatro Dioses.

Pero mientras tanto, en el mundo real, a Yui le empiezan a pasar cosas raras: de repente le empieza a sangrar la mano o queda totalmente empapada sin venir a cuento de nada, aparentemente. Yui se da cuenta de que estos extraños sucesos tienen a ver con la desaparición de Miaka, y llega a la conclusión que su amiga ha vuelto al mundo del libro, por lo que va a buscarla. Sin embargo, para Yui el regreso al Universo de los Cuatro Dioses no será tan plácido como para su amiga, ya que es atacada de nuevo por ladrones. Esta vez también es rescatada, pero por Nakago, un general del ejército del país enemigo de Honnan. Nakago le informa a Yui que ella es la sacerdotisa de Seiryuu, el dios de la región dónde se encuentran. En este caso las constelaciones ya están reunidas, y el objetivo es vengarse de Miaka y las constelaciones de Suzaku, ya que Nakago le cuenta a Yui que por su culpa, por haber vuelto al libro, a Yui la violaron los ladrones la segunda vez que entró en el libro. Yui va a clamar venganza contra su amiga y va a hacer todo lo posible para robarle a Tamahome, de quien ambas están enamoradas.

Y, como en todo buen shoujo, por algún motivo que yo, personalmente, no me explico, todos los hombres de su bando (y hasta alguno de los enemigos) se enamora o acaba sintiendo algo por Miaka, la cual sigue el estereotipo de chica manga de “soy tonta del bote y una llorona, pero como en el fondo tengo buen corazón, los tíos se enamoran de mí”. Por supuesto, seguimos encontrando tópicos de los shoujos en otros personajes: Yui es la amiga perfecta, buena en y para todo, pero que no perdona que Tamahome eligiera a la tonta de Miaka en vez de a ella.

Hablando de Tamahome, estamos frente al hombre perfecto: es simpático, divertido, tiene su lado caradura, y siempre está allí para proteger a su amada y está dispuesto a morir por ella. En el lado opuesto tenemos a Hotohori, el emperador, que ve en Miaka todo lo que él espera del mundo, pero se resigna a perderla cuando ve que ella quiere a Tamahome (además, siendo el emperador, se ve obligado a casarse con una mujer de la nobleza, aunque no esté enamorado de ella).

Los personajes secundarios, en mi opinión, en esta historia cobran mucho más protagonismo que en otras obras, ya que Fushigi Yuugi no solo se centra en el romance entre Miaka y Tamahome, sino que va más allá y, sin llegar a profundizar mucho en el tema (no deja de ser un shoujo), se centra en la búsqueda de Miaka de las constelaciones de Suzaku y de la rivalidad entre ellos y los de Seiryuu y, por supuesto, la venganza de Yui.



OPINIÓN

En general, Fushigi Yuugi es una buena historia, con unos personajes relativamente desarrollados a nivel psicológico; Watase cae demasiado en tópicos a la hora de definirlos, y queda muy claro quienes son los buenos y quienes son los malos, aunque se ha de reconocer que no todos son ni tan buenos ni tan malos, en realidad, pero no se profundiza mucho en el tema.

Creo que es un manga que todo el mundo a quien le guste el manga debería leer, aunque también se puede optar por la versión en anime, bastante fiel al manga. Y, para los que no hayan tenido suficiente, la serie cuenta con tres OVAS y una película (disponibles en España de la mano de Jonu Media). El manga, en España, lo publicó Glénat, y consta de 18 tomos: los 13 primeros son lo que podríamos denominar “historia principal” o “primera parte”, mientras que los 5 restantes son una especie de secuela (de la cual no voy a contar el argumento porque os destriparía el final de la historia original).

En mi opinión, Fushigi Yuugi no es una mala historia, y se hace entretenida de leer: tiene partes divertidas, otras más oscuras, mucha acción (para un shoujo) y mucha magia, pero también mucho romance. Yuu Watase se inspira en la mitología china para crear un universo mágico en el que, casi igual que Miaka y Yui, te ves inmerso, y te puedes quedar con ganas de saber más sobre los personajes o los otros dos reinos, regidos por los otros dos dioses, que no aparecen en este caso.

A mí se me llegó a hacer pesada por las eternas reposiciones del anime simulaneamente en varios canales de TV y el excesivo bombo publicitario que le dieron entre Glénat, Jonu Media y los varios salones del manga. Pero dejando la presión mediática, es una historia que, como ya he dicho, merece la pena de leer. Creo que, dentro del subgénero de las “magical girls”, es una de las mejores obras junto a Sailor Moon, de Naoko Takeuchi.

Pienso que su punto más débil está en los tópicos en los que están englobados los personajes: chica tonta y llorona pero de buen corazón que lo consigue todo por su cara bonita, chicos perfectos que se enamoran de la protagonista por motivos inexplicables, un malo que justifica sus acciones por un pasado oscuro…

A nivel artístico, puede que el dibujo no llame tanto la atención como en obras posteriores de esta autora, pero no por eso la calidad es peor, y las ilustraciones que hace Watase son, en algunas ocasiones, impactantes; todo esto dejando de lado la currada de los paisajes y edificios de la China medieval que aparecen en el manga.

La edición de Glénat es correcta: respeta el orden de lectura oriental (de derecha a izquierda), mantiene las portadas y portadillas originales, la traducción y adaptación son buenas, así como la edición. La serie se compone de 18 tomos, que se venden a 7,20€ cada uno.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Cròniques Erasmus -- Capítol 4

[Títol alternatiu: eufòria aeroportuària]

Dijous 19 de desembre, a les 14 hores, encara no havia sortit de casa. El meu tren sortia al cap de 65 minuts i la bossa d'escombraries era allà palplantada, davant la porta, per assegurar-se que no m'oblidés d'ella. Feia escassos minuts que havia baixat a tornar un matalàs qu al final no va ser utilitzat. Havia tancat la maleta a dures penes, però l'havia tancat. Això sí, entaforar-hi el necesser va ser més complicat, per qüestions purament d'espai: la maleta, de tamany mitjà (que poc específic, no?), anava plena fins dalt de regals de Nadal. Ho heu llegit bé. El percentatge ocupat per roba era aproximadament del 15%, i potser en faig un gra massa.

14.18 h.: després d'assegurar-me per enèssima vegada que sí, havia apagat la calefacció, vaig donar dues voltes a la clau per tancar la porta del D213 del 93 de Dudweilerstraße (que ja considero casa meva, malgrat haver-m'hi estat només 76 dies), carregada amb una maleta de 19,6 kg (comprovació feta a l'aeroport de Frankfurt, per cert), la motxilla amb el portàtil i dos sandwiches, i la bossa de mà (popularment anomenada "bolso") amb la documentació pertinent i una ampolla d'aigua. Uns deu minuts més tard arribava a la Saarbrücken Hauptbahnhof.

Encara faltava una mitja hora per l'arribada del tren, però la Mar, que té el cap a tres quarts de quinze, havia d'enviar un parell de postals i, com era d'esperar, no tenia segells... Deu minuts més tard, ja estava solucionat el problema, i crec que per primera vegada des que sóc a Alemanya vaig arribar puntual a esperar el tren.

A les 15.05, amb aquesta puntualitat (sense ironies) que caracteritza els germànics, l'ICE amb destinació Frankfurt am Main sortia de l'estació de Saarbrücken. Després d'una lluita francament divertida entre la meva maleta i el portaequipatges del tren, vaig asseure'm a la butaca, massa inclinada pel meu gust, que m'havien assignat. Al cap de cinc minuts, però, per megafonia van anunciar que a la propera parada havíem de baixar tots del tren i agafar el que ens esperava a l'estació de Homburg.

En aquell tren vaig tenir més sort en qüestions maletístiques (toma inventada), i el viatge va prosseguir amb normalitat: poblets del Rheinland-Pfalz que vam passar de llarg, una parada a Kaiserslautern, nens que es perden pel tren...

A Mannheim vaig haver de fer transbordament, perquè el meu tren no tenia parada a l'aeroport de Frankfurt. Així va ser com, de cop i volta, em vaig trobar enmig d'una andana d'una estació enoooorme, envoltada de treballadors amb maletins i de joves que anaven a fer el servei militar, tots dirigint-se en la mateixa direcció que jo: cap al tren de Dortmund.

Petit incís abans de seguir: quan dic que l'estació de Mannheim em va semblar enorme, no és una de les exageracions a què us tinc acostumats (al final perdré la credibilitat): l'estació de Saarbrücken, que tampoc és una capital d'allò que dius important, fa la meitat que l'estació de Sants de Barcelona. Més o menys...

Érem al tren que sortia de Mannheim cap a Dortmund... Per sort, el meu trajecte ferroviari s'acabava al cap de poc més d'una mitja hora. Primera parada: Frankfurt am Main-Flughafen (aeroport). Esperava que baixaria més gent del tren, tot i que potser és perquè no m'hi vaig fixar (o perquè la gent normal opta per anar amb regional, que, si bé és més lent, també és més barat).

En aquell moment, si hi hagués hagut una càmera oculta o un reporter filmant-me, hauríem pogut immortalitzar la meva cara, barreja de desconcert i admiració davant d'un aeroport com el de "Frankfurt International". Aquí hem de fer un altre apunt, i no és per fanfarroneria (potser una mica sí...): ja havia estat a Barajas, al John F. Kennedy de Nova York, a l'aeroport d'Atlanta, al de San Francisco, al París-Charles de Gaulle... Però suposo que, sent el meu primer vol sola i no sabent on anava o què havia de fer, era normal.

Doncs bé, empanada com anava en aquesta mena de núvol, em va aturar un treballador de la Deutsche Bahn (com la RENFE alemanya, però la DB sí que funciona...), que em va preguntar si vivia a Alemanya. Instintivament li vaig respondre que no, però llavors vaig reaccionar: tècnicament, ara mateix resideixo a Alemanya... El noi (era jove, sí...), llavors, va procedir a l'interrogatori de rigor: "I per què vius a Alemanya? Ah, estudies Traducció! A Germersheim? Ah, Saarbrücken... Jo hi vaig anar a fer un curs d'espanyol i de rus... I d'on ets? De Barcelona? Ooh, molt maca, Barcelona! I parles espanyol? I per què parles espanyol?".

Us heu quedat amb l'última pregunta? Exacte. És la mateixa cara que se'm va quedar a mi, amb la diferència que jo no em podia riure a la seva cara (i estava tan nerviosa que tampoc ho hauria fet, la veritat). Però bé, una anècdota més per al meu llibre d'aventures i desventures. El noi, desistint del seu intent de lligar, em va deixar seguir cap a la Terminal 2. Per anar-hi des de l'estació de trens cal agafar un autobús que et deixa a la porta. Vaig poder-m'hi entaforar de miracle, perquè era una veritable llauna de sardines (i de maletes).

Se m'humitejaven els ulls de l'emoció quan creuava la porta de la Terminal 2, i vaig buscar a la pantalla a quin stand s'havia de fer el "check-in". Àrea D, deia. Doncs au, cap a l'àrea D hi falta gent, i arrossegant la meva maleta de 19,6 kg, la motxilla amb l'ordinador i la bossa de mà, als quals s'hi havia afegit un cansament inesperat, es va recórrer toooooooooota l'àrea D a la recerca de l'stand de Clickair. [Si no heu llegit aquesta última frase amb intencionalitat èpica, com si fos un trailer d'El senyor dels anells, torneu-la a llegir, si us plau.]

Lufthansa, aerolínies coreanes, russes, fineses, d'algun país àrab, de Singapur... Ni rastre de Clickair. Torna cap a les pantalletes, no fos cas que t'haguessis equivocat. Vol cap a Barcelona, amb Clickair... mostrador 97, àrea D. Doncs a la D no hi era. A veure la E?

Miracle! Davant dels meus esgotats ulls van aparèixer, com un miratge, els mostradors d'Iberia. Per cert, estaven completament buits, apunt estúpid. El mostrador de Clickair no pot ser gaire lluny! Més aerolínies d'arreu del món, per fi apareixien altres companyies low-cost... Però ni rastre de Clickair.

La Mar, que és dona de món (i no em tregueu de context, si us plau), va cap a les senyoretes d'Iberia, disposada a demanar amb el seu alemany més correcte si puc fer la facturació allà o, en cas que no, si em poden indicar on és el mostrador de Clickair.

"Buenas tardes," em saluda l'hostessa de terra amb un espanyol sudamericà perfecte, gairebé nadiu. Ostres! Però si és sudamericana! I em parla en castellà! M'informa que, en efecte, encara que sigui un vol que operen les dues companyies juntes, la facturació s'ha de fer al mostrador pertinent... el qual està just a l'altra banda del passadís, amagat darrere d'una cua relativament llarga.

Després de vint minuts d'espera (inclosos els infal·libles problemes d'última hora de la passatgera de davant meu, com no podia ser d'una altra manera), la meva maleta de 19,6 kg ja duia aquella etiqueta blanca i verda amb el número de vol, el codi de barres per si es perd, i aquelles lletres grans: FMI - BCN.

Un altre moment que no podia faltar va ser quan em vaig equivocar de porta de control aduaner. Es veu que, com que sóc més xula que ningú, em volia colar a una altra zona de la Terminal 2. Al control que tocava, un senyor revisava el bitllet i el passaport (DNI en el meu cas, perquè el passaport era a Barcelona i caducat des de feia mig any... naturalment). Encara no entenc què li va fer tanta gràcia, perquè en veure que sóc de Barcelona i que m'hi dirigia, em va preguntar, amb un somriure estrany: "Barcelona, eh?". Doncs sí, Barcelona... la Ciutat Comtal, la capital catalana, la del Barça i que discrimina l'Espanyol (l'equip, no l'idioma --aquesta discussió, per a un altre dia--), la de Gaudí... Sí, Barcelona... Potser ell era del Madrid, vés a saber...

Vaig passar el control aduaner sense problemes. No obstant això, el tio que estava a l'ordinador va agafar una mena de fixació amb la meva bufanda, perquè la va mirar i remirar unes cinc vegades, tot i que prèviament havia fet el mateix amb tots els objectes que havien passat pels rajos X... Paranoia?

Els 45 minuts que segueixen a la meva història es van fer eterns, si bé em va costar una mica trobar la meva porta d'embarcament (està mal senyalitzada, i aquell passadís és molt fosc...). Em va alegrar una mica l'espera el fet d'anar sentint gent parlar en castellà (amb un lleuger accent català), o directament en català! Em va agafar una mena d'eufòria estúpida que em feia venir ganes d'anar a parlar amb tota aquella gent i dir-los: TORNO A CASA!

L'última hora de vol també es va fer dura. Anava asseguda a la finestra i tota l'estona mirava avall, a veure si reconeixia alguna silueta, alguna ciutat, el Cap de Creus... Lògicament, vora les 21 hores no s'acostuma a veure gran cosa des de l'aire. Però quan vaig divisar (massa tard, per cert) les xemeneies de la central de Sant Adrià, i al cap de poc va aparèixer aquell supositori que hi ha plantat a la plaça de les Glòries, em van venir un altre cop aquestes ganes de posar-me a cridar, a saltar, a assetjar altres passatgers amb la història dels meus dos mesos i mig en terres germàniques, a demanar a tothom que cantés amb mi qualsevol cançó més o menys pàtria (fins i tot l'Ave María del Bisbal em servia!).

Vaig aterrar del meu nuvolet una mica després que l'avió. Va ser quan ens van entaforar a tots en aquells vehicles que et transporten fins a l'edifici de la terminal, i vaig començar a notar que només jo feia cara de Nadal, de sopa de la iaia, del sopar que m'esperava quan arribés, de torrons i, sobretot, de tota la gent que tornaria a veure: els executius que havien anat darrere meu tot el viatge seguien amb la seva conversa sobre els negocis que havien tancat a Frankfurt; una mare alemanya tornava a intentar, amb el mateix poc èxit que a l'aeroport d'origen, fer callar el seu nen ari; gairebé tots els passatgers feien aquella cara que se't queda quan saps que, després d'uns dies de desconnexió del món real, tornes a la rutina.

El retrobament amb els meus familiars més directes (per no dir els únics que considero familiars) no va ser, ni de bon tros, com a les comèdies romàntiques, en què sembla que la resta de món deixa d'existir excepte per a la parella protagonista, però puc assegurar que l'efecte és força semblant.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Cròniques Erasmus -- capítol 3

Després de traumar-me el dimecres després de corroborar l'augment abusiu de pes que ha sofert el meu cos en sis mesos, no em queda més remei que parlar-vos de l'alimentació.

Els estudiants de la UdS (Universität des Saarlandes) tenim una targeta fantàstica, la qual ens serveix com a identificació, accés al transport públic per tot el Saarland (el Bundesland -algo així com una comunitat autònoma- del qual Saarbrücken n'és la capital), i mètode de pagament a la Mensa, el restaurant de la universitat.

La veritat és que els menús de la uni solen estar bé. Pel meu gust hi posen massa fregits i salses, però en un menjador universitari ja ve a ser això. Lo bo que té la Mensa, per a mi, és que tens tres buffets: el menú A i el menú B, que són tipus self-service, mentre que el menú C és més tipus buffet, que et muntes tu el plat (per les amanides i les pastes; amb les carns i peixos és self-service igualment).

Per una qüestió d'horaris no acostumo a dinar a la Mensa: normalment tinc classe a partir de les 15 o les 16 de la tarda, i ja us havia comentat que aquí es dina de 12 a 13 h; a les 14 h com a molt tard. Justament per això prefereixo quedar-me a casa i cuinar, encara que la varietat alimentària brilla per la seva absència.

I per aquest motiu estic començant a avorrir la pasta i el pit de pollastre amb formatge. La pasta, ja m'havien avisat, és el "Ofizielles Erasmus Essen"*; és a dir, el menjar oficial de l'Erasmus. M'he preparat tortelloni, spaghetti, una mena de macarrons primets recargolats (gemelli, diu a la caixa), espirals... El que no he provat és de variar les salses: per què m'he de complicar la vida preparant-me una carbonara quan el tetra brick de salsa de tomàquet del Plus em costa 0,39€ i em dura tota una setmana?

He descartat les sopes després de fer un merder interessant amb una d'aquestes sopes de sobre Maggi. A més, com que sóc una nena mimada (o "nena rica", segons un amic d'aquí), només m'agrada el caldo de la iaia...

Pel que fa al pollastre, algun cop l'he canviat per pit de pavo, i també he provat de fer llom de porc. Un parell de vegades he comprat carn de vedella o de bou, però és gairebé un luxe, perquè et cobren el que volen per un tall (que a sobre fa gairebé dos dits dels meus, i no els tinc precisament primets). En canvi, el pollastre em surt prou bé de preu, en tinc per diversos dies, i si veig que no me'l podré acabar abans de la data de caducitat, el congelo i llestos.

Un dia vaig estar buscant a la desesperada pa ratllat per arrebossar el pollastre (perquè em vaig afartar de menjar-me'l amb formatge). Després de passejar-me durant un quart d'hora per tots els passadissos del supermercat del Karstadt (una mena de Corte Inglés), amb les consegüents mirades de preocupació de les dependentes dels embotits, finalment vaig trobar dues capses: una que feia mig quilo, i l'altra que tenia uns 200 g d'un producte que emula el pa ratllat i que serveixen per arrebossar. El resultat, per sort, va ser millor que no m'esperava...

I pel que fa al peix, a Alemanya és pràcticament impossible menjar-me, principalment perquè va molt car, però també perquè el que és congelat normalment és tipus "barritas Pescanova", congelades i amb aquell arrebossat que quan el treus descobreixes que el contigut real de peix és la meitat de gran del que semblava. El millor que he trobat fins ara és salmó congelat, però em surt carillo... Deixant de banda els calamars, també congelats (en alemany, "Calamares"... sense comentaris...).

Les verdures i vegetals en general són un cas a part, principalment perquè no m'agrada gairebé res: no menjo tomàquet, ni bròquil, ni col, ni cap de les verdures que tenen aquí, i les poques que sí que menjo, no existeixen en terres germàniques, o no les sé trobar. Justament per això ja ni em molesto a buscar llegums, i tiro de tota classe d'enciam que trobo: enciam iceberg, enciam "Kohlrose", enciam d'aquell que és més fosquet, amanides de bossa quan en trobo, i ara he descobert on hi ha endívies.

Això sí, tinc seriosos problemes d'espai a la cuina, i cada cop que he de preparar-me alguna cosa he de desmuntar-ho tot com si fos un Lego o alguna cosa així. Tinc una safata de plàstic on hi deixo els estris de cuina perquè s'assequin, que ha acabat quedant-se al lavabo, ocupant mitja pica, perquè no vull deixar-la sobre els fogons...

I bé... tenint en compte tot això, quan torni de les vacances de Nadal m'he proposat fermament anar els dimecres i divendres al gimnàs de la uni... Algú s'apunta a anar-hi amb mi?


*Copyright de la frase = Laura Rus

dimecres, 3 de desembre de 2008

La historia interminable

No quería volver a hablar de Bolonia, puesto que en la Facultad de Traducción e Interpretación (FTI) la lucha ya no tiene mucho sentido (el plan de estudios adaptado está aprovado desde junio), y además estoy de Erasmus y me lo estoy tomando como mi año sabático del politiqueo de la facultad.

Supongo que es normal que, cuando te llegan, casi a diario, noticias de estudiantes encerrados en varias facultades, quejas y más quejas por la aplicación del no tan conocido "plan de Bolonia", etc.

Pero la que me ha llegado hoy se me ha encendido la sangre (y los que me conocéis sabéis lo rápido que prende...) al saber que mis compañeros de la FTI, que cuando hay asambleas usan el pretexto de "tenemos clase y no podemos saltárnosla" para no ir (porque en la FTI no se paran las clases si no es para motivos de fuerza mayor), hoy, en una asemblea extraordinaria, se han posicionado a favor de la ocupación de la facultad, al más puro estilo de la Revolución francesa, como si la FTI fuera la Bastilla.

Por supuesto, a la hora de comprometerse, apenas unos pocos han levantado la mano, según me han contado, lo cual no me extraña para nada, sinceramente. Como ya os he dicho en el párrafo anterior, el nivel de participación de los alumnos del edificio K de la UAB para cosas importantes es más bien ridículo: aún recuerdo la asamblea en la que se tenía que decidir si votábamos a favor o en contra de la propuesta de plan de estudios del nuevo decanato... los que éramos se pueden contar con los dedos de las manos.

Es por este motivo que me ha indignado tanto lo que ha pasado en la asamblea de hoy, a pesar de no estar en ella. Me cuesta entender como es posible que la gente se ponga a hablar de temas delicados sin ni siquiera saber de qué están hablando o, peor, lo que está ocurriendo dentro.

Además, lo que encuentro peor es que esta misma gente que hoy se ha levantado con ganas de guerra en la asamblea sea la misma que ponga por delante el "es que tengo clase y no puedo saltármela" cuando se tienen que decidir cosas importantes como... nos gusta, a los estudiantes, este plan de estudios?

Los estudiantes que el curso pasado estábamos en la Junta de Facultad no somos, ni mucho menos, una representación exacta de lo que piensan todos los alumnos. Al contrario: éramos meros portavoces del colectivo de todos los alumnos, desde los de 1º hasta 4º curso, y yo, a mes de diciembre, aún espero respuesta a algo tan estúpido como un cartel de: "¿qué día va os mejor parar clases para hacer una asamblea extraordinaria?".

Pero como soy una utópica irremediable, sigo creyendo (aunque cada vez menos) que algún día conseguiremos unirnos. Y cuando lo hagamos, conseguiremos lo que queremos.

O eso me gusta creer.
[EDIT]: Que me perdone Ende por tomarle prestado el título...

divendres, 28 de novembre de 2008

Cròniques Erasmus - capítol 2

Avui us explicaré un episodi completament irrellevant, però que tot seguit em neguiteja.

Com ja deveu saber, o us deveu haver imaginat, "Mar" no deixa de ser una forma abreviada per al nom "Maria del Mar", però, lògicament, és aquest segon el nom que m'apareix en tots els papers formals i llistes diverses.

Doncs bé, quan em demanen que em presenti a classe i dic, tota convençuda, que jo sóc la Mar, es miren la llista estranyats...

Professor/a: No et dius Maria?
Mar: Eh... no exactament... és Maria del Mar.
Professor/a: Ah, o sigui que "del Mar" no és el teu cognom i "Maria" el nom de pila.
Mar [després d'uns segons de silenci incòmode]: No... és que és un nom compost, "Maria del Mar", tot junt, però la forma abreviada és "Mar"...
Professor/a [amb cara de no haver-ho entès]: Ah, ok, ok...


A l'escola i a la universitat, a Catalunya, ja m'havia passat una cosa similar abans, tot i que era més aviat un dilema existencial dels professors, de si m'havien de dir pel nom complet o per l'abreujat.

En canvi, això dels dos cognoms, malgrat que no ho acaben d'entendre, no els presenta gaires problemes. Tot i això, quan he de pagar els rebuts del lloguer del pis i de la llum mai no estic segura si és millor que posi només un cognom amb el nom complet, o tots dos amb el nom abreujat... Però com que de moment no m'han posat cap pega, ho seguiré fent com fins ara (un sol cognom).

Em "consola" (és un consol estúpid, no us penseu...) saber que no és només un problema dels alemanys, sinó que em passa i em passarà sempre a tot arreu, i també que el meu no és l'únic nom conflictiu... De fet, ahir a l'Sprachkurs d'alemany de la uni vam poder comprovar que tot nom compost és conflictiu, sobretot quan decideixes tirar pel dret i anomenar l'altra persona pel primer nom que apareix a la llista: així doncs, per un error administratiu, el noi xinès consta amb el seu cognom com a nom de pila, i viceversa, i amb la noia polonesa, que també té dos noms, la professora s'ho juga al 50%.

És per aquest motiu, i no per cap altre, que vaig decidir fa temps que els meus fills tindran noms senzillets i, a poder ser, més o menys internacionals.

dilluns, 24 de novembre de 2008

¡Una traducción de pelotas!

I feel like I should write in English this time, even though it has nothing to do with me falling in love with London last weekend.
The thing is that today I discovered a group in Facebook dedicated to the evil translations of film titles the Spanish audience are constantly attacked with.
We are confronted with a problem that gets us, future translators, on our nerves and makes us either want to finish our studies to fix those problems, or stop studying Translation to do something useful like... Computer Engineering or something like that (no matter how deep my hate for computers and computer engineers is).
But there is an explaination to all of this. Yes, my friends, there is a reason behind title murders. You guessed: MONEY!
[sarcastic mode on -well, it's actually always on-]
Obviously, everybody knows that Spaniards are dumb. Like that. No-one, absolutely no-one, is safe from such statement. You were born somewhere on the land of the bull, you're bound to suffer from stupidity. And big companies, along with our dear government, help us improve our stupidity level with the most innovative techniques, which go from something as trivial as a book or film title, to Education (with capital letter, yes... I still believe in utopies).
It is no big secret that the level of English in the Spanish territory is nothing but good. It's, on my personal and humble opinion, deplorable. That's a good-enough excuse to have everything translated. Therefore, in Spain, instead of having an "e-mail" or a "website", we have "correo electrónico" or "página web". (Sorry that I could only come up with computer-related examples...)
I don't think it's a bad thing with words: it makes the language richer to import words from other languages. Actually, if we look back in history we realise that most of the words we use in everyday speech are a mixture of the vocabulary used by our geographical neighbours.
But, back to my original topic, when it comes to translations, some of the worse linguistic crimes take place. Not because they are bad translations and make no grammatical sense... But because they lose their semantic sense completely!
According to an article I read, and also based on opinions from actual translators or Translation teachers, this is done for copyright problems or because it helps the viewer identify the title with the plot...
Ok, up to a certain point it's not a bad idea to get the audience to know that "Como Dios" (Bruce Almighty, it's original title) is a comedy about a guy who becomes God. Yet, why did they translate it like that?
Because a translation like "Bruce Todopoderoso" would be, definetely, ridiculous. Of course, people would probably understand that "todopoderoso" refers to the Christian belief that God holds all the powers in the universe, ergo the movie is about a guy who becomes God. Yet those people who look for something more or less decent to watch in the cinema would instantly decline such tempting invitation, probably expecting a terribly bad, poor-quality film.
Or, everybody's favorite (I had to mention it): Bruce Willis's "Die Hard": 1 to 4. Sequels are the root of all evil! But I'm going to defend the translator in this case. Now seriously, would you go see a film called "Muerte dura" or something like that? Hey, it could have been a possible title!
However, the translator decided that, following the traditional pattern of linking the plot with the title, s/he (I think it was a him, though) that "La jungla de cristal" was a much better option. But, alas!, the sequel came, and there was no crystal-made skyscrapper. "La jungla de cristal" no longer worked, but who cares anyway? Everyone knows it's an action film with Bruce Willis, a bad guy trying to do something very bad, whatever it was (I can't remember, sorry) and there's a lot of fighting, shooting, etc. You get the picture, don't you?
I can (more or less) understand that during those years that English was not en vogue in the Far West of Europe (capital letters are totally deliberate) it was easier for everybody to remember a title such as "Con la muerte en los talones" than "North by Northwest" or "Qué noche la de aquel día" for "A hard day's night".
But in an era of SMS (which I'm sure most people don't know what it stands for), USB, blogs, Google Earth and GPS Navigators, it should be easier for everybody to understand that "Burn after reading" is, indeed "Quemar después de leer" (but it sounds a thousand times better in English, for whoever-that's-up-there's sake!).
Let's hope that when I reach my dream of becoming an audiovisual translator I can help fix this... just a little.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Cròniques Erasmus - Capítol 1

Ara que, després d'un mes i mig d'espera, tinc internet i torno a ser una persona adaptada completament a la societat moderna, puc relatar-vos les meves aventures i desventures per terres germàniques!
I començaré per corroborar que, en efecte, els alemanys són uns capquadrats en general molt puntuals. No, no és un tòpic, no estic caient en estereotips malignes. No em creieu?
Doncs ni se us acudi destorbar un funcionari alemany dos minuts abans de la seva hora d'anar a dinar, perquè el més probable és que us engegui amb un moc. És clar que, ho he de reconèixer, en part és culpa meva per no haver-me adaptat encara a l'horari europeu i que no m'entri al cap que de 12 a 13 es dina, sense discussió. (No obstant això, com a tot arreu, a aquestes hores hi ha gent fent classe. La Universität des Saarlandes (UdS d'ara en endavant) em recorda cada cop més a la UAB...).
Una cosa que sí que tenen, i que és la creu per a algú tan caòtic com jo, és un sentit molt estricte de la puntualitat. Tampoc és un tòpic, si bé més d'un dia el bus es retrassa o, encara pitjor, s'avança...
Però és que jo tinc un problema molt gran: com més a prop del lloc de destí estigui, més apuro el temps... I la parada del bus per anar a la uni està a la porta de casa. Així que ja em veieu gairebé cada matí (o tarda, per ser més exactes) baixant les escales a tota castanya i fent un esprint per aquesta mena de placeta que hi ha a baix. I el veritable problema és que gairebé cada dia perdo el bus per 3 segons...
I és clar, Saarbrücken no és Barcelona, que jo estic molt mal acostumada... Hi ha dos busos de cada línia cada mitja hora, excepte en hores puntes, que reforcen el servei (m'ha quedat molt de presidenta de TMB això, no?). Però és clar, a partir de les 20 si vols agafar un bus t'has d'esperar una hora, i no totes les línies funcionen. Ah, i el concepte de "bus nocturn" és inexistent, naturalment...
Després hi ha els trens, que sí que compleixen els horaris religiosament, i si el tren surt a les 8.39, és les 8.39, ni un minut més ni un minut menys! Això sí, pateixen retrassos com a tot arreu, però com a mínim t'avisen (encara que jo, com a estrangera, ho dedueixo més que no ho entenc) i si diuen "anem amb 5 minuts de retràs" són 5 minuts de veritat, i no mitja hora... (*tos sospitosa*RENFE!*tos sospitosa*).
Els alemanys i la gent que fa molts anys que viu aquí diuen que el transport públic alemany és molt poc pràctic, massa lent i molt car. Només els dono la raó amb això últim, perquè, si fem una comparació (sempre odiosa) amb el transport públic català o espanyol, a mi em sembla que l'alemany és una meravella, i pobles on només hi ha quatre cases tenen la seva estació de tren, mentre que el servei ferroviari espanyol fa veritable pena i per arribar a algun lloc amb tren, que Déu (o en qui creguis) t'empari...
Però bé, tots sabem que la qüestió és queixar-se, no?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Oreneta

Va emprendre el vol per un simple desig egoista i va deixar enrere tot allò a què, sense voler-ho, s'havia arrelat. Havia marxat creient que les coses es mantindrien estàtiques allà d'on venia, sense entendre que allò era impossible i que les aigües sempre segueixen el seu curs natural. Ho intuia, i, no obstant això, no havia sabut tallar l'únic vincle que feia d'àncora a unes ales que s'havien curat amb el temps i ara, amb el vent fred de l'hivern, volien tornar a acariciar els núvols.
I ara, en una terra estrangera on el sol sortia però no escalfava, s'adonava de les limitacions que aquella persona en qui creia haver trobat la seva altra meitat li imposava, ignorant-ho completament. Havia nascut per tastar la llibertat, però ara era incapaç de prendre una decisió. No volia cedir, i alhora notava com pesava alguna cosa dins seu i li feia perdre de vista, només per uns instants, l'horitzó al qual sempre havia somiat d'arribar.

dilluns, 29 de setembre de 2008

els límits literaris d'Europa

Aquesta tarda me l'he passada entre llibreries, per allò que els coles sempre demanen més llibres de lectura dels que ja havien inclòs a la llista aquella que donen abans de començar el curs.

Com que, entre nosaltres, la meva pressa és relativa aquests dies, m'he permès el luxe de xafardejar pels prestatges de temes especialitzats i les guies de viatges.

Ho plantejo com un luxe perquè normalment el meu acte de comprar llibres normalment és com un polvo ràpid: vas al que vas, amb presses, i no l'assaboreixes. No sempre em puc plantejar de passar dues hores passejant lentament entre els prestatges, llegint les contraportades de tots aquells llibres que em criden l'atenció.

Però no és d'això de què volia parlar. El cas és que avui ha estat un d'aquests dies que m'he autoregalat un moment de contemplació a les guies de viatges.

Resulta que tenim en projecte un viatge a Ucraïna, un país del qual jo, personalment, en sé més aviat poca cosa. Què millor, doncs, que xafardejar una guia de viatges?

A l'Abacus del carrer Balmes m'he endut la primera desil·lusió quan he vist la poca varietat de guies que hi havia. Això sí, si algú tenia pensat de fer un viatge a Roma o Grècia, aneu-hi, perquè sembla que alguna distribuïdora les regala o vés a saber.

La qüestió és que, per motius que ara no vénen al cas, havia d'anar a la FNAC, i la carn és molt dèbil. Un cop he aconseguit acomplir la meva missió a la FNAC, m'he recreat visualment. Confesso que la secció de literatura estrangera se'm queda molt petita (sobretot tenint en compte que abans d'anar a l'Abacus he estat a la Come In) i que ara que no hi ha butaques no té tanta gràcia anar a llegir manga de gorra.

I, finalment, hi he arribat. La secció de viatges i turisme. Una secció que, en el cas de la FNAC de l'Illa, té un significat per a mi que tampoc ve al cas de res ara mateix (per als curiosos: és tan simple com que allà he comprat totes les guies de viatge que tenim a casa... és això, ja està... sento tenir tan poc de misteri).

Aquella secció està estructurada en diversos prestatges, els quals estan dividits per seccions: guies d'Espanya, guies d'Europa, guies d'Amèrica i guies d'Àsia, d' Àfrica i d'Oceania (sí, aquesta última secció tota barrejada).

La Mar, tota feliç, se'n va cap a les guies d'Europa i, saltant-se a la torera els països mediterranis i les penínsules bàltiques, s'endinsa cap a Rússia, Sèrbia, Turquia... Caribe.

Com que Caribe? Alguna cosa no quadra. Repasso mentalment l'alfabet, per si de cas, que mai se sap (amb això de la LOGSE...); intento situar geogràficament Ucraïna... sí, al costat de Rússia, per tant no està amb les penínsules bàltiques... Ucraïna s'escriu amb u en anglès i/o francès? Sembla que sí... Torno a fer una passada pel prestatge: Rússia, Sèrbia, Turquia... Caribe.

Res. Ni una trista guia d'Ucraïna.

Segon recurs, que la Mar és una dona de recursos! Fes una ullada per les guies de Rússia, a veure si sona la flauta. Quina flauta? Que el mur de Berlín va caure fa gairebé 20 anys i la URSS es va dissoldre, home...

En definitiva: que Sant Google m'empari en la meva recerca d'informació sobre aquest país eslau al qual pensem fer una visiteta quan hi faci una mica menys de fred.

dimarts, 16 de setembre de 2008

els anys 80 (petits tasts, perquè en fortes dosis són perillosos)

M'atreviria a dir que l'únic que van tenir de bo els 80 és el següent (pel meu criteri, s'entén... cadascú que s'ho apliqui a si mateix):

  • mons pares es van conèixer
  • mons pares es van casar
  • vaig néixer

I ja està XD

No, a veure, els 80 van tenir, com totes les dècades, sus más y sus menos, que diuen en castellà. Aquí va ser l'època del 23-F, la fi de la transició per entrar en la "democràcia" (remarco les cometes, no vull parlar de política, ara), va ser quan van nominar Barcelona com a seu olímpica, va caure el mur de Berlín...

Però no és de les coses bones dels 80 que vull parlar...

Jo sempre dic que els anys 80 van fer molt de mal, i molta gent se'm mira malament quan dic aquestes coses. M'explicaré...

En primer lloc, la moda, el mirall de tota una dècada:
la Madonna marcava estil, etc.
ulleres típiques de l'època
"hombreres", una peça que s'hauria d'haver prohibit

Músicalment (i sóc molt generosa emprant aquest terme), es van produir perles diverses, sobretot en l'anomenada "Movida madrileña". També va aparèixer un nou concepte de tortura psicològica i arma d'atontament de la població:
Operación Birmania [avís: no ho mireu si no esteu psicològicament preparats...]

I com oblidar, mític entre mítics: Humor Amarillo (oju al vídeo, que és la versió de Tele5! que fort, els miracles de youtube... tot i així no en trobo cap sense doblar, llàstima.)
D'aquí van treure la idea de fer un dels grans hits televisius dels anys 90 d'Antena 3: El gran juego de la oca.

Així s'entén que, després d'això, eliminessin la EGB, el BUP i el COU per posar-nos la LOGSE i la LOU.

I diuen que ara tornen els 80... em sembla que emigraré a Mart fins que marxin.

dijous, 4 de setembre de 2008

Jo, de gran, vull ser l'alcaldessa de Barcelona

Ahir, després que l'ajuntament de Badalona se m'endugués el cotxe al dipòsit per motius que no m'acaben de quedar del tot clars, vaig tenir una revelació: ja sé quina és la meva veritable vocació.

Jo, de gran, vull ser l'alcaldessa de Barcelona.

Vull ser la responsable de la transformació de la capital catalana en un formatge emmental gràcies a les obres de l'AVE i la línia 9 del Metro.

Vull jubilar-me sense haver vist acabades les obres de la Sagrada Família ni les de la plaça Lesseps.

Vull enviar els autobusos a fer rutes estranyes cada cop que s'han de tallar els carrers (per a fer-hi obres, és clar).

Vull mantenir el funcionament de l'economia de la ciutat amb els ingressos dels turistes i les seves borratxeres.

Vull que els barcelonins s'hagin de menjar els cotxes amb patates si no poden permetre's de pagar un pàrquing privat.

Vull clavar un munt de multes d'aparcament injustes perquè els de les grues no omplen el "cupo" setmanal i per saltar-se els límits de velocitat ridículs (a 60 km/h a la Ronda de Dalt... on s'és vist?).

Vull viatjar en cotxe oficial pagat pels ciutadans, els quals hauran de veure any rere any com les tarifes de l'ineficient transport públic augmenten un 5% aproximadament.

Vull muntar Fòrums i altres històries perquè els barcelonins paguin i els guiris gastin.

Sí, estimats... Jo, de gran, vull ser l'alcaldessa de Barcelona.

(I sí, 98€ de multa fan molt de mal...)

dijous, 28 d’agost de 2008

"Els vigilants de la llengua" de TV3

Estic escandalitzada. A la programació de tarda de la televisió normal (és a dir, sense cables ni digital plus i ni coses rares; els quatre canals de tota la vida), entre culebrots mexicans, la Bea, El diario de Patricia i els documentals d'animals de La 2 i el 33, hi he trobat una perla digna d'aparèixer en aquest blog sota l'etiqueta de "posem-los verds", etiqueta emprada, bàsicament, per queixar-me.

La joia en qüestió és, dins el magazin de tarda de TV3 "Vacances pagades" (que no em molestaré a comentar perquè mai he aguantat més enllà del sumari del principi del programa), l'apartat dels auto-batejats "vigilants de la llengua". Es tracta de l'Oriol Sàbat, que us deu sonar pel PAP original de ràdio Flaixbac, i la Daniela Blume, una camaca de la part alta de Barcelona tirant cap a Sant Cugat (amb tots els respectes per als habitants de les esmentades poblacions catalanes), que no sé d'on ha sortit però que com que és rossa i està bona en bikini...

Doncs bé, aquests dos personatges es dediquen, amb la mateixa poca gràcia que tots els presentadors d'aquest programa de l'autonòmica catalana, a anar de platja en platja del nostre litoral buscant joves que, a canvi d'un iPod, després de superar un seguit de proves lingüístiques, són nombrats "vigilants de la llengua".

I quin és el problema d'un espai que procura impulsar l'ús del català correcte? Doncs, precisament, la vergonya aliena (que, per cert, està mal dit; és "vergonya d'altri") que sento quan veig xavals i xavales de la meva franja d'edat fent ridículs espantosos amb les proves de nivell de 1r d'ESO a les quals són sotmesos.

Exemple estúpid: a la prova de dimarts (crec), els concursants havíen de lletrejar paraules de menor a major dificultat... Certament, en un cas així, els nervis et poden jugar males passades, però home... que n'hi va haver un que va haver de començar quatre vegades i així i tot es va equivocar...

La prova divertida va ser la d'ahir: els temuts pronoms febles. A veure, senyors de TV3: si els mateixos presentadors no saben fer servir els pronoms febles, i això que tenen el guió escrit! (senyals que els guionistes tampoc passen per cal corrector).

Realment, és patètic, i dolorós per a algú que es vol dedicar a això, de veure com la llengua es fa servir com a producte, com a moneda de canvi, com a arma política (això últim és com una espina clavada).

Com és possible que des del departament d'Educació ens vulguin vendre la moto que cal millorar el nostre anglès a les escoles, i ens volen fer les matemàtiques i les ciències naturals en la llengua de Shakespeare, i en canvi, si Pompeu Fabra aixequés el cap ens el tallaria a nosaltres per destrossar el català d'aquesta manera vil?

Suposo que és normal que la nostra llengua s'estigui deteriorant d'aquesta manera. Prenem com a model lingüístic el que sentim a la televisió i a la ràdio i el que llegim als diaris i la premsa en general, sense tenir en compte que aquestes persones públiques també cometen errors, i en comptes de corregir-los, els imitem perquè no tenim clara la normativa de la llengua. No us heu fixat mai en els rètols de "preguem disculpin les molèsties"? On és el "que" subordinant entre "preguem" i "disculpin"? Deixant convenientment de banda que aquesta estructura no és la millor...

Certament, jo no era una estudiant brillant de matemàtiques perquè a mi el que m'agradaven eren les lletretes, allò que és "per a nenes" i "més fàcil". Però potser si hagués fet una enginyeria, com li hauria agradat al meu pare, no sabria detectar un munt d'errors lingüístics quan vaig pel carrer (ma mare està preocupada per aquesta deformació professional meva, per cert) i a l'hora de redactar faria el munt de faltes que vaig descobrir fa poc al meu treball de recerca (bé, per a mi eren un munt, però la meva tutora del treball no les va detectar), o els desastres de la revista de la UAB o la de la UPC.

(Petit apunt estúpid perquè estic sentint el sorteig dels grups de la Champions per la tele: per què els costa tant als comentaristes espanyols de dir "Cesc" i en canvi saben dir "Schevchenko", o com s'escrigui?)

En fi, tan de bo quan m'hagi jubilat i sigui com la nostra adorada Barenys (L) la situació del català hagi canviat... i cap a millor!

dilluns, 11 d’agost de 2008

De què serveix?

De què serveix fer-se gran?
Perquè et robin les ganes de somiar amb el pretext que "ja tens una edat" i que aquestes coses ara ja no et pertoquen? Perquè et converteixis en algú mancat d'il·lusions sota una cosa que anomenen "sentit comú"? Perquè tinguis un ventall amplíssim de possibilitats però només puguis prendre'n un bocinet ridícul? Perquè et facin creure que tens totes les llibertats del món però al cap i a la fi siguis encara més esclau de les "obligacions"? Perquè la vida se't marceixi en una oficina, davant la pantalla d'un ordinador, darrere un taulell, o qualsevol que sigui el lloc on perds la major part del dia per un "sou", per uns diners que, al cap i a la fi, no són el que t'aporten la felicitat?
Si és així, jo no em vull fer gran.

divendres, 1 d’agost de 2008

Escalopa con patatas

Querida,

Fue bonito mientras duró, pero lo nuestro ha llegado a su fin. No es porque crea que el sexo oral (el sexo, en general) no sea tu fuerte, ni porque no me guste que me pidas que te abrace en vez de fumarme tranquilamente un cigarrillo después del acto.

No quiero que pienses que te dejo por ese vestido de flores, ni siquiera por esas bragas de color indefinido (¿color bisón, lo llamabas?) que te pones cada vez que nos vemos.

No es nada de esto, amor mío. Lo que pasa en realidad -y esto es lo que más me cuesta decirte- es que tú eres un plato de escalopa con patatas, y yo, a decir verdad, soy más de entrantes.

Lo siento, mi vida, pero no puedes competir con unos canapés de salmón con caviar acompañados de una copa de champán.

Ojalá hubieras sido un sorbete de mango. O, por lo menos, que no llevaras pimiento. No puedo comer pimiento.

No me guardes rencor.

Cordialmente,
Filete al roquefort.


a tu salud: que te aproveche.

dijous, 31 de juliol de 2008

No saben escriure (però fan veure que sí)

Una pega que estic descobrint que té la feina del traductor (i, encara pitjor, la del corrector de textos) és que en moltes ocasions et trobes textos que estan mal escrits.

I direu, "com et passes!" Sí, sí, el que volgueu, però no sabeu què és haver d'interpretar tot un paràgraf, amb les seves subordinades interminables i combinacions de noms i adjectius sense cap mena de sentit, alguns adverbis fora de lloc i coses així, per poder-lo traduir i que adquireixi (remarco: "adquireixi") la coherència que li falta a l'original.

Els que em llegiu habitualment sabeu que sóc fan (de Bolonya! XD nooooo! Pili, sal de mí!) de les subordinades interminables... Però com que a mi no m'ha de traduir ningú, cap problema XD Ho dic perquè no ho feu servir com un argument en contra meva. A més, no estàvem parlant de mi.

Doncs bé, i tornant al tema inicial (perquè el meu altre mal costum és canviar de tema 30 vegades en dues frases), tot sovint et toca traduir i/o corregir textos que són pèssims a l'original. El pitjor de tot és que la gent que ho ha escrit ha intentat una d'aquestes:

1) fer com que en saben molt, fent servir paraules complicadíssimes i subordinades eternes (pitjors que les meves; sí, és possible... jo almenys estic descobrint els signes de puntuació xD)
2) voler donar un estil formal al text, però la seva recursivitat era pobra i, per tant, han optat per recargolar tant el text que no s'entén.

Del cas 2), és curiós de veure com alguns escriptors famosos n'abusen. Són aquells que els llegeixes i penses: "deu ser molt bo, perquè no estic entenent una merda del que ha escrit aquest paio".

Des del meu humil blog faig una crida desesperada (com es nota que estic fent una traducció, eh? XD) als escriptors/persones que manen a escriure un text: si no ho enteneu vosaltres, els vostres lectors tampoc ho entendran.

I els traductors i correctors no ens volem passar tres hores en una sola frase perquè ens paguin 0,04€ per paraula.

dimarts, 29 de juliol de 2008

poetry

Don't use empty words with me, they just don't work.
I don't want to hear your poetry anymore.
I'm tired of background strings;
no more Hollywood endings for me,
no more verses with their rhyme.
I need your lips, not your voice.
I want your skin, your breath, your hair on my bossom,
your hands on my hips, your eyes on my eyes,
your end in my beginning.
Isn't that poetic enough?





[no estic gens inspirada últimament, acabo dient el mateix amb paraules diferents... :( em sento increiblement ridícula, aquests dies, perquè només entenc què em passa a mitges... l'altra meitat no la vull reconèixer.]

dilluns, 28 de juliol de 2008

No puc

No puc. No puc lluitar contra això. Té massa poder i jo m'estic quedant sense forces.
M'envaeix la por i cau sobre meu una tempesta d'estiu; se'm fica per tots els racons del cos i em gela els ossos, però em bull tant la sang que fa mal a cada batec.
I si deixo que les llàgrimes se m'escapin, traïdores, és per tu, perquè sé que marxaré, i sé què fa la distància a les persones.
Em deixaràs que m'endugui un tast dels teus llavis abans d'un hivern que serà llarguíssim?

dimarts, 8 de juliol de 2008

I després diuen que volen treure les carreres de lletres...

Hi ha un tòpic contra el qual crec fermament que s'ha de lluitar: diuen que les carreres de lletres (humanitats, ciències socials, etc) són "fàcils" i una mica l'última sortida (una mica com l'ensenyament, que allà hi acaben molts dels que no saben què fer amb la seva vida).

Craso error
.

La meva humil opinió en aquest tema, i com a estudiant d'una carrera de lletres pures (i dures, i toves si em permeteu la brometa lingüística, que entendran sobretot els que estudien rus*), és que les "lletres" són la base de tot, i sense aquestes "parentes pobres" sovint no aniríem enlloc.

(us estic buscant un text maco perquè veieu a què em refereixo)

Malgrat que hi ha un servei lingüístic a la UPC (i crec que a totes), es veu que són més lents que el cavall del dolent i, per tant, la gent no n'utilitza els serveis (ja em diràs per què els paguen, doncs...).

Però ara tirem-nos pedres a la pròpia teulada, perquè és molt fàcil criticar els de fora: agafeu un dia la revista de la UAB i llegiu-vos només un article. Subratlleu totes les faltes d'0rtografia i, especialment, de puntuació, que hi trobeu, i expliqueu-me com us queda el full. A mi em quedava bastant verd (prefereixo corregir amb verd, són manies personals).

Seguiu pensant que els de lletres som innecessaris? Seguiu convençuts que cal eliminar o fusionar les filologies? Encara podeu argumentar que som poc productius?

diumenge, 29 de juny de 2008

Tinc por

No puc fingir que tot va bé. M'he quedat sense forces per posar-me un somriure als llavis i fer com si no passés res. I, el que és pitjor, ja no em puc enganyar més a mi mateixa. S'ha acabat de viure a la cova, però ara que veig la llum em fa mal als ulls i, de retruc, a tot el cos.
He despertat d'un somni i estic tenint topades estrepitoses amb la realitat, i no em queda clar el límit entre la ficció i això que en diuen "món real". M'he adonat que havia tornat al meu refugi de fantasia, on ningú em podia fer mal i els bons guanyaven sempre.
M'espanta el que veig a l'horitzó, perquè, encara que estigui deformat per les pors i el que diu l'altra gent, està més a prop que no em penso i no és tan bucòlic ni idealitzat com hauria de semblar-me. Tinc por de marxar creient que tinc un seguit de coses a la butxaca i tornar per adonar-me que no les hi havia tingut mai, que només era una il·lusió.
Fa molt de temps, massa i tot, que tinc aquesta por. I per més que m'intenti convèncer que només són cabòries meves, s'estan tornant reals.

dissabte, 14 de juny de 2008

"Traduttore, tradittore"

Per què una futura traductora escull aquest refrany italià per encapçalar aquesta entrada al blog? Doncs perquè és, més o menys, el que sentirem a dir de nosaltres, els estudiants de Traducció i Interpretació, durant els propers mesos per part dels "amics" d'altres assemblees: venuts al sistema, col·laboracionistes, resignats, bla bla bla. Sí, estimats lectors (vaja, els quatre que em llegiu sempre): la FTI ja té pla d'estudis "a la bolonyesa".

Però bé, jo tinc la consciència neta perquè nosaltres ens hem menjat amb patates un munt de reunions, trobades, manifestacions, sentades i vagues, hem suportat que ens titllessin de pancartistes, esloganistes i fins i tot una professora (de la qual no diré el nom, però que tothom sap que es diu Pilar Cid) va vaticinar-nos un futur brillant a la COPE.

En canvi, aquests que ens compraran a Judes (i al nostre costat ell semblarà un santet), s'han dedicat a barrejar universitat i política, a fer tàctica de "cadires buides" (o sigui, no anar a les reunions en teoria per boicotejar-les, però a la pràctica de l'únic que ha servit això ha estat per permetre que els deganats fessin el que els ha passat per les parts nobles) i moltes pancartes, moltes pintades, però res tangible, en definitiva.

Tot això no vol dir que estigui satisfeta amb el pla d'estudis que ens ha quedat, perquè Bolonya en aquest país serà una veritable ronya, partint de la base que l'educació a la ESO i el Batxillerat no és per tirar coets, i, per tant, a la universitat s'han de reforçar un munt de coneixements que a la secundària s'ensenyen molt pobrament.

Un exemple: a les FTI d'Espanya es fa assignatura de Llengua A (castellà, i català a Catalunya), mentre que en altres països europeus els coneixements de la pròpia llengua materna es donen per més que estudiats i passen a fer llengües estrangeres i assignatures de traducció pròpiament dita.

Per cert, un altre punt molt feble que té Bolonya és que el primer curs és "generalista", és a dir que gairebé no hi poden haver assignatures d'especialitat: ergo, a Traducció i Interpretació es pretenia elimiar les assignatures de traducció directa a primer per començar una introducció a segon. Ridícul, no? És com si a la carrera de, posem per cas, Física, només es fessin matemàtiques a primer i no es comencés la física pròpiament dita fins a segon. (espero no estar ficant la pota amb aquesta comparativa).

En fi... Ara diuen que d'aquí a sis anys faran una avaluació de com ha anat l'aplicació de Bolonya i faran els canvis que considerin oportuns. Esperem que, llavors sí, el govern de les Espanyes i la Generalitat es decideixin a invertir més en educació i menys en especulació immobiliària.

divendres, 13 de juny de 2008

Je ne regrette rien

(advertència: els textos d'aquest blog són fruit de moments de debilitat, de la meva falta de son i de les històries que m'invento...)


cosa que vaig escriure dimarts:
Per fi ho va entendre. Només havia estat un capritx, un que havia durat més d'un any, amb els seus altibaixos, amb moments de més o de menys tensió. I per culpa d'això moltes coses se n'havien anat a la merda. La vida li havia demostrat, però, que si alguna cosa ha d'anar-se'n a la merda, els mals moments són els idonis per descobrir-ho. I ho fan. I se n'hi van. Sense cap mena de remordiment.


això és d'avui:
On peut dire que je t'aimait. Même si je ne le pouvais dire. Jamais. Je ne peux pas admettre que j'etais amoureuse de toi. Pas après tout ce qui c'est passé. Et je ne peux pas t'aimer comme ça. Je ne veux pas te perdre, mais je ne veux me perdre moi même non plus. Je dois te laisser, et t'oublier. Sois hereux.

(7 anys d'estudiar francès per no recordar-me de conjugar el condicional ni el subjuntiu...)

dimecres, 4 de juny de 2008

Staircase to your heart

There I was. Sitting on your staircase. Unable to move after hearing your slamming of the door. Crying. Waiting for you to think it over and come after me.
Of course you didn't. Your pride wouldn't let you. You don't go running after silly girls who cry sitting on a staircase. Even less if silly girls blame you of everything that happened.
If my pride had been present that day, maybe I would have continued going down the stairs. I might have crossed the street. I wouldn't have cried. I wouldn't have felt guilty.
But there I was. Crying on your staircase. Feeling guilty and stupid. Waiting for you to come running after me. Expecting you to say that everything was all right and there was no need to worry. Hoping you'd come to embrace me and hurry tears away with a kiss. Dreaming that you'd open the door once more and you'd finally let me in.



i ara, potser que estudiem una mica i deixem anar tota la inspiració als treballs de la uni, no?

dijous, 22 de maig de 2008

pong... papatong!

takuchukuteketeketeketeketeketekem!

O, en altres paraules: música clàssica contemporània, el tema d'avui.

El meu primer contacte amb la música clàssica contemporània "d'autor", per dir-ho d'alguna manera, va ser amb les obres que Alberto García Demestres (Tutto per als amics, i per als qui escoltàven el seu programa a Com Ràdio, no sé si encara el fa) escrivia per al Cor Vivaldi. A les meves mans hi tenia una partitura titulada Els cinc dits de la mà: òpera de butxaca. Fins aquí correcte, una obra nova, una "opereta" coral, vint-i-vuit pàgines, divisi del cor a cinc veus...
Els cinc dits de la mà no és la peça contemporània més difícil que he fet, ni de bon tros. De fet, confesso que encara ara, cinc anys més tard, en canto alguns fragments... perquè el dia de l'estrena vam fer mans i mànigues per cobrir baixes de veus a causa d'una passa de grip molt forta que hi va haver aquell any, i sempre que veig el Nao Albet a la tele (el Martí de Ventdelpla) no puc evitar recordar-me de com el miràvem des del backstage quan sortia a explicar allò de "suposo que sou aquí perquè teniu el mateix problema que jo. Veureu, és que el meu dit gros s'ha tornat un... espereu, que no em senti! (es posa la mà a la butxaca)... fanfarró!".
El problema de Demestres és que entregava la partitura definitiva dues setmanes abans d'estrenar. Suposo que el trauma meu demestrià deriva de les maratons que havíem de fer per arribar al dia del concert.
I va arribar una altra cosa de Demestres, una partitura el nom de la qual no vull recordar. Només recordo que la vam estrenar a Santa Maria del Mar en un acte d'aquests d'art contemporani amb molta profanació als símbols sagrats i no sé ben bé què, perquè m'estava adormint. La cançó parlava de Barcelona, les ciutats brutes i fosques i no sé què més. També recordo que aquell va ser l'últim concert que va fer el Cor Vivaldi a Santa Maria del Mar, i diria que a data d'avui encara no hi han tornat.
A més d'altres obres menors, entre les quals destaquem Contes, tirallongues, jocs i colors i Kim y el mar (de fet, no sé si es deia així; parlava d'unes ballenes i un obès que es volia tirar una tal Kim --aquella obra sí que era autobiogràfica d'en Tutto, no com el meu conte de l'última actualització! ¬¬), el punt àlgid va ser amb l'Stabat Mater. Una obra... millor que us deixi el disc i jutgeu vosaltres mateixos, però durant l'època que la vam estar assajant vaig arribar a odiar Demestres.

També vam fer un Magnificat de Peter John Baccus (Pere Joan Bacó, broma de l'Òscar), però no té gran cosa de destacable.

I ara... Gasull! El més innovador en tortura psicològica de cantaires en corals! Provi-ho ara i no descansi durant els dos mesos i mig d'assajos... i si supera el trauma emocional, faci'ns-ho saber, perquè jo estic segura que Gasull i els papatongs marcaran un abans i un després.

podeu escoltar la demo a www.corjove.com

dissabte, 17 de maig de 2008

Nothing else matters

Era el rumor del moment: que sí, que sí, que li va al darrere! Fixa-t'hi, com es miren! Ella n'està ben penjada... Si? Doncs jo crec que ell no li fa ni cas, encara que sempre que poden es queden sols.

En efecte; ella, cada cop que el veia, es moria de ganes de saltar-li als braços, de tastar-li els llavis i fondre's amb ell. No ho havia manifestat mai obertament a ningú, encara que tothom ho sabia o, si més no, s'ho pensava, i el seu pitjor temor era que ell s'assabentés de la veritat per boca d'algú altre, malgrat que tots dos estaven al corrent dels mòrbids rumors i s'ho prenien a broma quan en parlaven.

La veritat és que els rumors estaven fonamentats: es quedaven a soles tot sovint, però el que ningú no sabia era que el motiu pel qual això passava. Devia sonar poc interessant dir que ella, en contra dels seus sentiments, l'estava aconsellant sobre com acostar-se a una altra noia, perquè les seves amigues no s'ho acabaven de creure.

Fins que ell va ser descobert un dia amb aquella altra noia. Aleshores els rumors van canviar lleugerament. Pobreta, ella que n'estava tan enamorada... Deu plorar molt.

I prou que s'esforçava a dissimular-ho, però el maquillatge no tenia prou poder per canviar-li la mirada entristida. Per què havia d'estar trista, si ella no volia res?, argumentava, fent-se la forta. Fins i tot tenia una més o menys bona relació amb l'usurpadora, com l'havia batejat una de les companyes, assedegada de culebrot, perquè ell l'hi havia presentada.

I van anar passant els mesos, i a ella cada cop li costava més d'acceptar la realitat. I cada cop que el veia es sentia pitjor, perquè sabia que la seva relació funcionava i que cada cop es distanciaven més i que ella quedava relegada a un segon terme cada cop més llunyà.

Una nit, però, els fats capritxosos van concedir-li uns moments de treva. Sortien a celebrar un aniversari i van acabar anant a ballar. L'usurpadora no hi era, i ella sabia que el sopar familiar que havia fet servir com a pretext per no venir no era més que una excusa dolenta. En realitat, la passió del principi de la seva relació s'havia refredat de la nit al dia, i s'insinuava que hi havia una tercera persona implicada, encara que ningú no ho podia confirmar.

Ella se li va acostar mentre ell reposava a la barra. Van tenir una conversa superficial, conscients del buit que els separava des de feia un temps. Per fi, ella va donar un pas. Vols ballar?

I van ballar, fent les bromes que s'havien fet sempre, alguns moviments absurds, paròdies d'altres parelles del seu voltant... Els fats van marcar la fi de la treva amb un acostament de les seves zones pèlviques en un ball llatí que estava de moda. Es van passar els braços per la cintura i les espatlles, es movien al ritme de la música emulant el que havien vist als videoclips, i ella el va mirar als ulls.

En la foscor de la discoteca era difícil de copsar des de fora tot el que expressava aquella mirada, però a ell li va arribar el missatge sense interferències. Allà, sota un núvol de fum artificial barrejat amb el fum del tabac tenyit de llums de colors primaris i flaixos de càmeres fotogràfiques de col·legues que volien immortalitzar les seves gresques, el seu petó va passar totalment inadvertit.

En una pel·lícula o una novel·la, la història acabaria aquí, potser perquè els fa por trencar la idea de final feliç.

Tot i que la relació que ell tenia amb l'usurpadora es va acabar, una flor no fa estiu, i el que va passar aquella nit va significar un parèntesi per a aquella amistat en comptes de, com dicta el cànon de les comèdies romàntiques, estrènyer-la amb vincles afectius més forts. Si es retrobaran en un futur, això només ho sap el destí.



[inspirat en fets reals, que no vol dir que la història ho sigui. qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.]

EDIT: sento desil·lusionar-vos, però no és el que molta gent vol creure. que estigui basat en fets reals (concretament, el primer paràgraf coincideix amb fets reals de la meva vida), la resta d'història és fictícia, encara que molts hi veureu paral·lelismes amb la realitat. és el que té el "basat en fets reals"...

divendres, 16 de maig de 2008

Silenci

És curiós com en una societat com la nostra i en l'època que ens ha tocat viure som capaços de sortir al carrer per protestar a gran escala, de manifestar-nos per demanar millores, per exigir justícia... i a l'hora d'encarar-nos amb els problemes més petits de les nostres vides, les petiteses que formen part del nostre entorn i que se suposa que són la clau a la nostra felicitat, ens costa moltíssim d'obrir la boca per reclamar els nostres drets o, simplement, parlar per arreglar malentesos.

L'ésser humà és un animal de costums, però també de contradiccions. Per què hi ha tanta por a expressar-se? I per què quan uns s'expressen en contra de la norma general, se'ls penalitza?

No sóc la persona més valenta del món ni dic el que penso sense embuts, però crec que hi ha coses que es poden arreglar si es parlen a temps. Com si la vida no fos prou complicada de per si, que ens l'hem de complicar encara més!

dimarts, 13 de maig de 2008

Lost in Translation

Des que la Sofia Coppola va rodar aquesta pel·lícula, sempre havia volgut utilitzar-ne el títol per escriure alguna cosa, però l'ocasió no venia mai... fins ara!

Els que seguiu de més o menys a prop la meva pista (que no és tan difícil, tenint en compte que, malgrat tot, els meus desplaçaments són rutinaris) sabeu que a finals de setembre, principis d'octubre, me'n vaig d'Erasmus a Saarbrücken, Alemanya (una ciutat mitjana propera a la frontera francesa. Mireu a Googlemaps).

En Xavier de L'auberge espagnole (Una casa de locos, en la traducció al castellà) ja ho vaticinava al començament de la pel·lícula: paperassa, bur(r)ocràcia, emails, més papers, llistes, papers... he mencionat els papers?

Doncs bé, per una banda ja estic movilitzant tot el tema de la residència (mil gràcies a la Laura, i a la Marta també, per ser la meva traductora oficial), i de l'altra, avui m'he posat a mirar tot el tema de les assignatures per fer una taula provisional (una cosa que ara anomenen "Learning agreement"... m'agrada tan poc, això de "contracte d'aprenentatge"... deixo el tema penjat per una nova entrada un altre dia) per al Ramon Farrés, alias el meu cordinador d'Erasmus.

Però, ai las! La paraula màgica que ens va donar l'amic Farrés, talment com si fos allò que cantava la fada padrina de la Ventafocs o l'embarbussament de la Mary Poppins, no apareix per enlloc de la pàgina web de l'equivalent a la FTI de la universitat de Saarbrücken...

Total... que, a falta de Vorlesungsverzeichnis (o sigui, llista d'assignatures), que bo que és el blog!

diumenge, 4 de maig de 2008

Morfeu i Cupido

Aquesta nit t'he somiat. En braços de Morfeu he mossegat la fruita prohibida d'uns llavis que, no aconsegueixo entendre per què, eren freds. En aquest món de fantasia em besaves amb una passió que no et sospitaria mai en la vida real, però, com si de cop i volta el somni s'acabés, tots dos ens autocensuràvem. Morfeu m'ha abandonat en aquest punt, potser perquè jo estava massa propera al despertar.


I és que, amics meus (i amigues, perquè no sigui dit que discrimino lingüísticament), el meu subconscient és una caixa de sorpreses! De veritat, no para de sorprendre'm: ha inventat poblacions, museus, carrers, facultats, persones... sobretot persones: deu ser per això que la gent del carrer em sona tant d'alguna cosa.

Per algun estrany motiu, la part del meu cervell que controla els somnis va a contracorrent de la gent normal, que somia que suspenen o aproven exàmens, que els toca la loteria, que se'n van de vacances amb pivons (petit incís: tinc un dubte existencial sobre l'ortografia d'aquesta paraula), que s'estimen molt amb la seva parella o amb qui els agradaria que fos la seva parella...
Després hi ha la gent que té malsons, en els quals apareixen éssers imaginaris o reals que fan coses desagradables o que per al qui somia, com el nom molt clarament indica, seria un malson que passés a la realitat el que passa al somni.

Jo no: els meus somnis són abstractes, gairebé ratllant el surrealisme, perquè ja em direu si és gaire normal crear del no-res una població sencera, amb els seus habitants i les seves cosetes, o inventar-se carrers, barrejar l'ADN de persones reals que conec i que en neixin de noves al meu subconscient (però, curiosament, conservant noms del món real)...

També he creat situacions estranyes, com ara matar en unes sis o set ocasions el meu amor platònic de tota la vida (no el matava jo, com si fos un assassinat, sinó que se'm comunicava la seva mort... malpensats...), o deixar que Cupido penetrés el regne de Morfeu i permetre que jugués a crear amants amb les seves fletxes d'or.


Veureu, Cupido és molt fill de sa mare i es veu que, com que s'avorreix, es dedica a disparar a tort i a dret, i de força bastant aleatòria, pel que sembla, fletxes que o bé tenen la punta d'or o bé la tenen de plom. La primera provoca el que popularment es coneix com "amor", però també li'n podem dir "enamorament", "passió" o, si us agrada més, "calentón", que aquestes coses van a gustos. La segona, la de plom, fa presentar símptomes totalment oposats.

Fins aquí la cosa és, aparentment, molt senzilla. Doncs no, perquè el noiet (que, per cert, ja tocaria que fes el canvi de veu i li comencessin a sortir pèls a diverses zones del cos) té mala memòria i a vegades dispara repetidament les seves fletxetes a la mateixa persona... fins i tot en somnis!

Crec que són els psicoanalistes que diuen que els nostres somnis són un reflex del que desitja el nostre subconscient. Jo, personalment, no crec en aquestes coses que diuen dels somnis des que algú em va assegurar que, després de menjar-me gairebé tot un pot sencer d'olives abans d'anar a dormir, tindria malsons i em vaig llevar el dia següent amb la ment totalment en blanc.

Això sí: només espero que aquesta nit Cupido se'n vagi a tocar la moral a un altre subconscient.

divendres, 25 d’abril de 2008

Jo també hi he caigut

En efecte, estimats i estimades.
Després d'un livejournal frustrat, que he deixat morir de pena i de fàstic, i de veure com algunes de les millors parrafades de la història han estat ignorades al meu fotolog, intentaré que això tingui una mica més de vida i, ja que es tracta d'un blog, les mil paraules aquí valen molt més que una imatge.
Així que us dono la benvinguda a un espai on podreu llegir les meves paranoies: veureu com em poso quan detecto més de cinc faltes d'ortografia per dia en rètols del carrer o sento parlar personatges públics, llegireu les meves reivindicacions, amb fonaments més o menys creibles, i descobrireu, si encara no el coneixíeu, el meu "lado oscuro".
Benvinguts, doncs, al Consultori de la Dra Xodes.

Twitter Goodreads