dissabte, 31 de desembre de 2011

New Year's Resolutions for 2012

Before we begin, let's see what were last year's resolutions, and I'll still use last year's system:

blue = "99% or 100% accomplished"
green = "well, kind of"
  red = "mission: impossible"
purple = "didn't even try".

  • Learn not to worry about things and people that are not worth being worried about. Come on, it's me we're talking about, here, so there is no human way I'll stop worrying about useless stuff or idiotic people that made me feel bad. Actually, certain Pea Princess made me cry out of rage and impotence in September. Yay you, happy now? Good, then fuck off and go live your miserable existence, but leave me out of it. Thank you.
  • Wake up when the alarm rings for the first time, not the fifth. My head does, my wake up after the first alarm, but it takes three different alarm clocks to get my body from under the duvet. It's too cold outside and 6AM is not a convenient time to wake up.
  • Make it on time. I don't miss the train anymore! However, there's still a 1% of impunctuality somewhere. But hey, it's a significant improvement!
  • Enjoy the little pleasures of life with people I love and more regularly. This includes last year's "go to the movies", "read, draw and write more", etc. Hmmm... I still read, but I don't really go to the movies or write nor draw that much. However, my life's a bit more relaxed since I've started to work, hence the green and not the red.
  • Seriously, I have to change my repertoire of car CDs. Well... for "repertoire" we should understand the CDs that are always there and happen to be mixes of random stuff (someday I'll have a radio with an USB port in my car but, as of now, it's an old thing with only CDs, it won't even play the MP3 format). However, the truth is I have heard other CDs in my car: old mixes I did in my teen years (with which I realized what a bad taste I had back then) or original CDs that I brought from home, but the idea was to burn some new CDs, and that I haven't done. Shame on me.

So, what are my resolutions for the last year of our existence (according to the Maya people)? I really haven't given it much thought, I think my life is fine as it is right now. Still, here's my list:

  1. Write more: finish the stories I make up, write more entries for my blog, continue my travelling diary.
  2. Sleep 8 hours at night on working days. Or at least 7, instead of 6.
  3. Stop procrastinating when there's a doctoral thesis in the making.
  4. Go to Japan.
  5. Stay true to myself. 
  6. What did we say, in 2010, about the Daniel Cleavers of the world?



      BON ANY NOU
      FELIZ AÑO NUEVO
      HAPPY NEW YEAR
      BONNE ANNÉE
      FROHES NEUES JAHR
      с новым годом 
      あけましておめでとう

      (Hopefully by 2015 I'll have learned an eight language. Stay tuned!)

      divendres, 23 de desembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 9. Frau 'fessor

      El primer trimestre s'ha acabat i toca fer una valoració d'aquests tres primers mesos de feina al "regne de l'est" (Österreich, el nom alemany d'Àustria, té una etimologia de l'època dels romans, durant la qual aquell territori era la frontera més oriental de l'Imperi romà. O això vaig llegir no sé on). Podeu llegir algunes pinzellades en entrades anteriors de les [Peripècies austríaques] (capítols 4, 5 i 6).

      Em sembla que la manera més fàcil i estructurada de fer aquest comentari és per escoles. Com alguns ja sabeu (si esteu llegint això és perquè m'estimeu en certa mesura, o perquè em coneixeu i us agrada xafardejar sobre la meva vida, encara que després em poseu més verda que un presidenciable d'ICV), treballo a tres escoles diferents, totes tres instituts de secundària. 

      El sistema educatiu austríac es conforma d'una educació primària de quatre anys obligatoris i comuns per a tots (dels 6 als 10 anys), i a partir d'aquí separen els nens en funció del rendiment acadèmic i de les aspiracions laborals cap a les quals els pares els volen encaminar. Així doncs, d'una banda tenim una secundària tipus batxillerat, que es centra en els estudis "generals" enfocats a l'accés a la universitat, mentre que, de l'altra, hi ha diverses escoles més o menys equivalents a les FP o els mòduls de grau mitjà, en les quals preparen els estudiants per a una vida laboral més professionalitzada. En qualsevol cas, la majoria d'escoles tenen un "punt fort" d'estudi, i és en relació a això que els estudiants es separen.

      Bundesgymnasium und Bundesrealgymnasium Hallein (BG/BRG Hallein)

      Ja en vaig parlar molt per sobre al meu primer vlog: és la meva escola "principal", on he de fer tots els tràmits burrocràtics pertinents i a la qual treballo més hores que a la resta. Si no m'he descomptat, tinc 18 grups de nens i nenes entre els 13 i els 18 anys, als quals explico coses culturals i els faig fer exercicis de pronunciació, de repàs d'aspectes gramaticals o de vocabulari o fins i tot debats i exposicions orals (els grups de la setena i la vuitena classe, que vindrien a ser els cursos de batxillerat).

      M'agrada treballar en aquesta escola: malgrat que els nens són nens a tot arreu i sempre hi ha una classe més "conflictiva" que les altres (en aquest cas concret, dilluns a última hora del matí tinc un grup de 13 alumnes de 16 anys, dels quals 12 són nens, que només veure'm entrar corren a demanar-me que els ensenyi paraulotes, i tenen un dèficit d'atenció important, causat en part pel pallasso de la classe). Però, en general, m'ho passo bé, surto d'allà amb bones vibracions (que hippie que m'ha quedat, això) i a la sala de professors s'hi respira companyerisme i a l'hora del cafè ningú no em mira com si fos un animal que s'ha escapat del zoo i no tenia res millor a fer amb la seva vida que anar-se'n a un institut. 

      Cal destacar que les professores de castellà són bones i sovint participen activament a la classe o, com a mínim, estan pel que dic, en comptes de seure a l'última fila o a l'ordinador i dedicar-se a mirar el correu electrònic o llegir el diari on-line i ja t'ho faràs per controlar 20 adolescents pudents (no pretén ser despectiu, és que realment a alguns els enviaria a la dutxa abans de deixar-los quedar a l'aula).

      Fins aquí sona idílic, però, naturalment, també té els seus inconvenients: des de l'estació fins a l'escola he de caminar un quilòmetre en pujada. Un dia vaig tenir la brillant idea de pujar en bicicleta, però va ser pitjor: només faltava que m'esperés un senyor amb un desfibrilador a la porta! Ara que és hivern i comença a nevar amb més regularitat, ja veurem com me les enginyio per pujar sense caure, i m'adono que tenir un cotxe tampoc no em solucionaria la vida (encara que donaria un bon cop de mà, per què enganyar-nos). A més, l'edifici és força vell i no totes les aules estan equipades amb ordinadors i projectors, de manera que, si vull portar materials visuals, ho he de portar tot amb paper. Pobre Amazones...


      Bundeshandelsakademie/Bundeshandelsschule Hallein (BHAK/BHAS Hallein)

      No m'agrada treballar aquí, i potser els motius sonaran infantils, però ja he estat prou anys al Cor Jove per adonar-me que si no gaudeixes d'una activitat, sigui la que sigui, costa el doble d'esforç fer-la bé. El gran problema que tinc amb aquesta escola surt de la sala de professors i, més concretament, de les professores de castellà. A diferència del BG/BRG Hallein, l'escola és com una FP o un mòdul de grau mitjà, i està enfocada cap al món dels negocis. Per aquest motiu, les llengües estrangeres són importants, tot i que s'ensenyen des d'un punt de vista més "especialitzat" (és un dir, perquè sóc una ferma defensora que les llengües no es poden ensenyar a nivells especialitzats fins que no arribes al que el Marc Comú de Referència Europea denomina B2, és a dir, fins que deixes de xapurrejar i comences a parlar de veritat).

      El cas és que el castellà i l'italià són adquisicions relativament recents en aquesta escola, després d'anys de dedicació a l'anglès i al francès com a llengües estrangeres (si hem de guiar-nos pel nombre de professors d'aquests idiomes). Això fa que, en comptes dels 7 professors de castellà del BG/BRG Hallein, a la HAK només n'hi ha 3. Bé, no, oficialment n'hi ha quatre, però no compto aquesta professora, una madrilenya que fa uns quants anys que viu a Àustria i que, després d'una batalla burrocràtica important, ha aconseguit convalidar el seu títol de Filòloga Anglesa per poder donar classes a instituts.

      No la deixo de comptar perquè sigui madrilenya o, pitjor, filòloga (sóc traductora, però no tan mala persona com per considerar els filòlegs inferiors, encara que el que vale, vale, y el que no... xDDD): no la compto perquè, encara que és nadiva i, per tant, se la suposa lingüísticament més competent que les altres tres, només té un grup perquè, per ser filòloga, a Àustria només pot donar classes d'anglès perquè només ha estudiat això. Coses burrocràtiques dels austríacs, un altre dia els dedico una entrada perquè n'hi ha per llogar-hi cadires.

      La meva "tutora" en aquesta escola no només és la millor profe de castellà que tenen, sinó que també es dedica a coordinar un fotimer de coses. No sé si és per això, però només estic a tres grups amb ella, dels 9 que tinc. Divendres estic amb la classe preferida de tots els professors (noteu la ironia, si us plau), un grup de nens i nenes de 14-15 anys que em recorden moltíssim a quan vaig fer 2n d'ESO: que són uns liantes, vaja... Per si fóra poc, la professora que tenen és la "novata", així que ja us podeu imaginar el funcionament de la classe. En el fons són bons, però han ficat a la mateixa classe la flor i la nata d'aquell curs. En fi...
      Les cinc hores restants les treballo amb la professora que, carinyosament, anomeno la Frígida (que deriva d'un intent meu d'aproximar fonèticament el seu nom a un terme despectiu... poc exitós, potser, però crec que no necessàriament desencaminat). He estat a punt de publicar que és una incompetent, però no és just: que em caigui malament i em miri per sobre l'espatlla només perquè sóc més jove (i guapa xD) que ella i, a efectes de categoria a la feina, com a auxiliar de conversa sóc "menys" que ella, que és Mestra i Màster (jo sóc Llicenciada i Màster, així que a nivell de titulacions estem empatades), no vol dir que sigui mala professora. 

      Ara bé: tampoc no és bona. Fa bones explicacions, perquè quan fa deu anys que expliques el mateix diverses vegades, al final trobes la manera que quedi clar i funcioni: no dubto de les seves capacitats pedagògiques, que segur que són millors que les meves, ni que sigui per l'experiència adquirida. El meu gran problema amb aquesta senyora és que no entenc per què ensenya castellà. És com si jo ara decidís fer un curset de portuguès, perquè em resultaria fàcil per la proximitat amb el castellà, i m'agafessin de professora. Què pots esperar d'algú que no sap fer l'imperatiu? Fixeu-vos que no critico l'ús erroni de preposicions o del subjuntiu, ni tan sols dels gèneres, perquè entenc que són aspectes de la llengua molt complicats d'aprendre per a un no-nadiu (i, no ens enganyem, el meu alemany tampoc no és perfecte i també faig errors d'aquest tipus).

      Però una altra cosa és fer errors bàsics. Com pots explicar a classe la formació d'un temps verbal i després no saber-lo utilitzar? Per què m'escriu "para mañana que prepares una clase sobre el cambio climático" (quina puta mania amb aquest tema...) en comptes de "para mañana prepara una clase sobre el cambio climático"? Fa errors molt bàsics i encara té els pebrots de corregir-me i d'anar-me de superior, i això em feia sentir malament les dues primeres setmanes. I, el més important, és que el seu castellà imperfecte es reflecteix en els alumnes. No ho dic per una mania personal, és que jo també he tingut professors així, que la teoria la portaven molt bé però després eren incapaços de corregir errors orals i escrits d'una certa importància.

      En favor meu he de dir que m'he guanyat el seu respecte i cada cop van rebaixant-se-li els fums, perquè al principi em tractava com si fos una Erasmus que havia anat allà a passar-s'ho bé (pobra de mi, si encara no he fet un estudi de mercat sobre bars, clubs i la relació qualitat-preu del vodka austríac...), i ara ha vist que vaig en serio.

      Si vau llegir el capítol 6 de les [Peripècies austríaques], recordareu un comentari sobre el professor-fòssil que em va escridassar el meu segon dia de feina. No m'allargaré més, però he de dir que no va ser res personal contra mi, és que el senyor necessita jubilar-se i/o anar a una senyoreta que fuma, perquè l'he vist a les 7:45h del matí escridassant un grup d'alumnes, no sé per què. La veritat, però, és que, en general, els profes d'aquesta escola van molt a la seva bola i no es respira gens de companyerisme. De fet, el comentari que he fet abans del BG/BRG Hallein de l'animal del zoo venia precisament perquè a la HAK sí que em miren així, com volent dir "i tu qui ets, i per què fas servir la NOSTRA màquina de cafè? Torna-te'n a la universitat, reina".

      Sabeu què és el millor del cas? Que em toca treballar aquí el dia del meu aniversari, i el dijous m'hi quedo sis hores, de les 7:45h fins les 13:35h (de les quals només faig quatre hores de classe, i encara em fa més ràbia tenir dues hores penjades per res). Em sembla que em posaré malalta...


      Bundesgymnasium Zaunergasse

      Uf, com m'he enrotllat sobre la HAK... Arribem a l'última escola, la qual va determinar el meu lloc de residència quan buscava pis. No me'n penedeixo, però si hagués tingut els horaris abans d'arribar a Salzburg i no dues setmanes després de començar a treballar, potser no m'hauria agafat el pis al pitjor barri de la ciutat, segons la vox populi (i no és broma, visc al barri xungo -a la zona més tranquil·la, però al barri xungo al cap i a la fi). 

      El cas és que a Zaunergasse només hi treballo un divendres cada dues setmanes, un total de quatre hores. Tinc un grup de cada curs (de la 5a classe a la 8a; és a dir, de 3r d'ESO a 2n de Batxillerat), i només treballo amb una professora, de les dues que tenen en aquesta escola (però l'altra és peruana i per això no li faig cap falta... ella també és nadiva). Cal remarcar que, malgrat que a nivell personal és molt sui generis, com a professora és molt bona i, segons la fama que s'ha guanyat, la més estricta del Land de Salzburg. Em recorda una mica al Joaquim Martí, el profe de Català A1 i A2 que vaig tenir a primer de carrera, però, en comptes d'una Harley, té talent musical i el vol aplicar a gairebé tot el que fa (no poso en dubte el talent musical d'en Martí, simplement no en tinc constància). 

      Es nota parcialment la feina d'aquesta professora en el rendiment dels alumnes: són més participatius, en general, que els de les altres dues escoles, i entenen força bé com parlo (per "com" em refereixo a quan m'emociono i començo a parlar ràpid, un mal costum que hauria de perdre). A més a més, sovint col·laboro en la correcció d'exercicis escrits, fent segones lectures i coses per l'estil (per contracte no puc corregir ni preparar exàmens o qualsevol cosa que compti per nota). Noto un nivell de dedicació molt alt de cara als alumnes, tot i que l'especialitat d'aquesta escola no són les llengües estrangeres.

      A la sala de profes no em relaciono amb gairebé ningú, però això és perquè faig les quatre hores d'una tirada i després me'n vaig a dinar o, com que és d'hora i divendres, aprofito la tarda per fer shopping o perdre hores passejant entre els prestatges de la biblioteca municipal que hi ha a cinc minuts de l'escola (i a cinc més de casa, en el fons estic molt ben situada). No tinc gaire queixes d'aquesta escola, sincerament.


      A un nivell més general...

      A un nivell més general, no em puc queixar de l'experiència: treballar a tres escoles diferents és enriquidor perquè cada lloc de feina és un món amb els seus avantatges i inconvenients, i aprenc molt, tant dels profes a la sala de cafè com dels fòssils bordes i, sobretot, dels horaris de la ÖBB i la capacitat de les meves cames de caminar dos quilòmetres diaris per anar a la feina i tornar-ne. També he après a organitzar-me d'una altra manera a quan estudiava: per fi em deixo la motxilla preparada la nit abans. I els despertadors... en faig servir tres, perquè això de llevar-se a les sis del matí gairebé cada dia és inhumà, però l'altra opció és anar-me'n a viure a Hallein i avorrir-me com una ostra quan s'acaba la jornada laboral, a banda de dependre del transport públic per tot.


      Torno a Salzburg la setmana del 9 de gener... a veure què m'espera durant el segon semestre!


      [Aclariment sobre el títol: "Frau 'fessor" és la forma escurçada de "Frau Professor", o "senyora professora", que és com els alumnes anomenen els professors quan no volen dir-los pel cognom o, en el meu cas, quan no es recorden com em dic (per als homes és Herr Professor, en comptes de Frau). Normalment, els alumnes parlen de vostè als professors, tot i que a mi m'han aplicat tots els tractaments. La majoria no entenen que "Mar" pugui ser un nom i per això els costa recordar-lo i algun cop m'han dit Maria (com tampoc no entenen que Pilar és un nom de dona, encara que no acaba en "a" i al dicionari consta com a paraula masculina, però ja tractarem aquest tema un dia d'aquests), i crec que tampoc no saben el meu cognom... Se'n diu fer servir comodins xD]

      dissabte, 17 de desembre de 2011

      IMH (2)

      Malgrat que vaig prometre que no compraria llibres a Àustria perquè després, quan torni a Barcelona, tindré seriosos problemes d'espai per entaforar-los als prestatges, no puc vèncer la temptació, és més forta que jo. Tots els llibres tenen en comú que els he comprat amb descomptes d'algun tipus.


      • Wicked: A Pretty Little Liars Box Set (Sara Shepard): inclou els llibres Wicked, Killer, Heartless i Wanted o, dit d'una altra manera, els llibres 5, 6, 7 i 8 de la sèrie Pretty Little Liars. Vaig esperar fins al novembre perquè sortís l'edició en cofre, ja que els quatre primers també els hi tinc. Es llegeixen força ràpid i, malgrat ser literatura juvenil, no estan malament. Això sí, tenen menys paral·lelismes amb la versió televisiva, que és molt més light, en comparació, i se centra molt més en el romanticisme que els llibres. Els vaig comprar per Book Depository amb un 10% de descompte.
      • Tintenblut (Cornelia Funke): fa temps que vull llegir-me la trilogia de la tinta de l'alemanya Cornelia Funke, i per fi vaig trobar Tintenblut a preu reduit a Viena, perquè tenen el costum de vendre a preus de saldo llibres "defectuosos" o amb taques de tinta a la portada. L'únic problema? Estava segura que era la primera part, però resulta que no, que és la segona... Però tinc una biblioteca molt bonica a prop de casa!
      • Die Kaiserin des blauen Lichts (Laura García Gallego): traducció a l'alemany de La emperatriz de los etéreos, llibre de literatura fantàstica que vaig llegir fa uns quants anys i que em va agradar força. El vaig trobar a Múnic en una pila de llibres "defectuosos", però està en perfectes condicions, si exceptuem que algú va guixar una mica el llom amb boli.
      • Eat, Pray, Love (Elizabeth Gilbert): aquest, concretament, no em cridava l'atenció especialment després d'haver vist la pel·lícula, però el vaig trobar tirat de preu un dia i no ho vaig poder evitar...



      Em fa vergonya reconèixer que he acabat la carrera de Traducció i Interpretació amb alemany com a llengua C sense tenir un diccionari físic, en paper (sempre havia tirat de la versió virtual del PONS). Per 5€ vaig trobar la versió "per a estudiants" d'aquesta editorial, i per 10€, un altre de bilingüe de la Langenscheidt, que sempre dóna bons resultats. Pel preu, valien molt la pena.


      I fins aquí les compres de llibres. Cal dir que també he comprat pel·lícules per quatre duros, però ja en faré les ressenyes quan toqui. 

      dijous, 8 de desembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 8. My longest Christmas ever

      The title is in English because I really felt like writing in English today, but as I was writing I found too many cultural references which needed explaination to a non-Catalan reader, so my Austrian Adventures diary stays in Catalan for the moment. My apologies to my occasional non-Catalan readers -feel free to ask for a translation!


      Per a molts de nosaltres, Nadal és sinònim de consumisme violent i compulsiu entre els dies 22 de desembre (el dia de la loteria) i el 5 de gener. Naturalment, entre compra i compra mengem com porcs i truges: que si el sopar de la vetlla de Nadal, que si els galets de Nadal, que si els canelons de Sant Esteve (que, aquest any, per fi, podré digerir tranquil·lament des del sofà i no des de l'escenari del Palau), que si el tronc d'Any Nou... I, per descomptat, els sopars d'empresa i equivalents.

      A Àustria (i als països germanòfons en general), no: aquí el Nadal va començar el 17 de novembre, quan van inaugurar el Christkindlmarkt (mercat del nen Jesús, en una traducció literal poc afortunada) i els carrers es van il·luminar d'estrelles i boles i motius nadalencs diversos. Personalment, el 17 de novembre em sembla una exageració, tenint en compte que en condicions normals es calcula el Nadal a partir del primer diumenge d'advent i, per d'hora que caigui, normalment sol ser l'última setmana de novembre, no pas a la meitat del mes!

      Per això he atorgat el títol oficial de festes nadalenques més llargues de la meva vida (fins ara, com a mínim). Si em quedés a Salzburg per les festes, el Nadal començaria el 23 de desembre a la tarda (perquè al matí treballo), seguiria durant tot el 24 (que és festiu a nivell estatal) i acabaria el dia 25 amb una cura de son ressacosa (no necessàriament, però molt probablement). Naturalment, després celebraria el cap d'any i tota la pesca, però el Nadal, pròpiament, és això.

      Però els austríacs gaudeixen de les festes des de molt abans: com ja he dit, compten els diumenges d'advent amb una corona de branques d'avet (sovint decorada amb llacets, boletes i branques de canyella, entre altres), sobre la qual s'hi posen quatre espelmes. Cada espelma simbolitza els quatre diumenges d'advent (els quatre diumenges anteriors al 24 de desembre), i cada diumenge se n'ha d'encendre una de nova. A partir de l'1 de desembre, per tot arreu es poden veure calendaris d'advent: des de les versions de xocolata de quan érem petits fins a les versions "a lo bèstia" dels organismes oficials, tipus ajuntaments i escoles, que decoren els edificis amb 24 "finestres" (sovint són les mateixes finestres dels edificis que estan ennumerades).

      Tot això entra millor amb l'estómac ple: un Käsekreiner o un Bosna i una tassa de Glühwein o de Punsch contrarresten el fred alpí que el glaça les idees i la punta del nas (perquè encara no s'ha inventat un equivalent a les orelleres però per al nas i queda estrany anar amb passamuntanyes per la ciutat), i per postres es pot optar per un Brezen dolç, pel Kaiserschmarr'n o per una brotxeta de fruites cobertes de xocolata. 

      En definitiva, que mengen i beuen igual que nosaltres, però la diferència és que ho fan al carrer i com a acte social entre amics. Naturalment que a les botigues hi ha aglomeracions, sobretot el cap de setmana, però no em transmeten la sensació d'estrés dels barcelonins que habiten a Portal de l'Àngel quan s'acosta l'època de menjar torrons i neules. Això sí: el Glühwein puja al cap, però a mi, personalment, no em treu el fred (tot i que ajuda, en certa mesura) i no ajuda gaire quan es posa a nevar.

      Calculo que quan aterri a Barcelona la tarda del 24 de desembre ja hauré viscut cinc setmanes de Nadal "oficial". La meva pregunta (retòrica) és: tindré ganes d'aguantar-ne tres més fins que torni a Salzburg després de Reis? Val a dir que, a hores d'ara, l'únic que m'agradaria és que cert pianista seguís dormint al meu costat. Els llits de matrimoni per a una sola persona són massa grans, encara que els meus pares (que van arribar ahir al vespre) m'han portat el Pepet.

      Ara que la iaia li ha posat una bufanda del Barça i l'ha omplert del cotó aquest que porten els peluixos, ja no sembla que el Pepet tingui 20 anys, encara que els ulls el delaten.
       

      A fora plou. Ahir a la nit va fer la primera nevada (no tinc documents gràfics perquè aquest matí s'havia desfet gairebé tota) i avui ha plogut de mala manera tot el dia. Ara sembla que pedrega. I trona. No m'agraden les tempestes amb trons. El mal de queixal del seny (que, amb molt bon criteri, ha decidit començar a sortir avui) tampoc no ajuda.

      dimarts, 29 de novembre de 2011

      Hoy comienza nuestro amor

      Sinceramente, estuve a punto de empezar esta serie en un momento de mi vida en que dejé de comprar manga "impulsivamente" (entiéndase: motivada por razones totalmente irracionales). El dibujo es precioso, sí, pero ni me llamaba la atención el argumento ni me suelen atraer los shoujos que trae Ivrea. Así pues, eso hace prever una reseña destructiva, ¿no? Nada más lejos de la realidad...

      HISTORIA


      Tsubaki Hibino tiene un objetivo clarísimo: quiere entrar al mejor instituto para ir a la mejor universidad. Por eso su vida se centra única y exclusivamente en los estudios: la idea de tener novio ni siquiera se la pasa por la cabeza, así que, a pesar de tener un gran talento para hacer peinados, ella nunca se arregla.

      Cual es la sorpresa de Hibino cuando no solo entra en un instituto que era su última opción, sino que además es la segunda mejor estudiante. Tampoco ayuda el hecho de que su rival directo sea Kyouta Tsubaki, un chico ligón y muy popular entre las chicas pero con una actitud totalmente pasota y un aspecto excesivamente informal, coronado por una larga melena.

      Enfurecida, Hibino lo convierte en su enemigo y tras varios enfrentamientos verbales, ella le corta el pelo (porque lo considera algo sucio e informal). Kyouta decide que, como castigo/forma de pago, ella deberá entregarle todos sus primeros momentos, entre los cuales, su primer beso.


      OPINIÓN


      Hoy comienza nuestro amor tenía todos los elementos necesarios para que no me gustara: una protagonista hostiable, un chico perfecto-pero-con-pasado-oscuro-gracias-al-cual-se-le-perdona-todo, un planteamiento sin sentido y un sinfín de situaciones que hemos visto mil y una veces en otros shoujos por el estilo. Así pues, ¿por qué no he podido parar de leer hasta terminar el tomo 11? (Y he parado porque no había los otros tres en la biblioteca, que conste).

      Clarísimamente, lo ha provocado el desarrollo de los eventos. Insisto: todo lo que pasa en este manga pasa en tropecientos mil historias del mismo género, pero en la mayoría de casos los problemas a los que se tienen que enfrentar los protagonistas aparecen en el capítulo X pero al cabo de pocos capítulos se llega a la solución y no se vuelve a mencionar nunca más.

      Sin embargo, Kanan Minami ha sabido mantener el "fantasma" de muchos de estos problemas a lo largo de los 11 tomos que he leído [ALERTA: POSIBLES SPOILERS]: por ejemplo, a pesar de ser la novia de Kyouta, los compañeros de clase de Hibino nunca la aprecian por ella misma y, si pueden, se siguen metiendo con ella. Por otro lado, hay algunos baches en la relación entre Hibino y Miho que quedan ahí, aunque ellas lo hayan hablado. Y un no muy extenso, pero sí considerable, etcétera [FIN DE LOS SPOILERS]. En definitiva, la autora no recurre a la misma estratégia para crear problemas una y otra vez, como pasaba en los últimos tomos de Hana Yori Dango o a partir del tomo 3 de Kaikan Phrase.

      Además, una cosa que me ha gustado especialmente es que la historia de amor es más o menos verosímil. No obstante, no olvidemos que esto es un shoujo para adolescentes-casi-adultas (¿15 a 18 años?) y, por lo tanto, tiene algún "toque Disney" para que no sea tan cruel como puede ser a veces la realidad, aunque la autora no se queda corta a la hora de inventarse motivos totalmente absurdos e hirientes para separar a la pareja protagonista. Sin embargo, creo que muchas lectoras pueden sentirse identificadas con la protagonista por las dudas que tiene (sobre todo respecto al sexo) o por la reacción de los padres al hecho de que tenga pareja.

      Como aspecto negativo tengo que criticar una minuciosidad (si ya me habéis leído antes, no os sorprenderá): la importancia que se le da al aspecto físico de Hibino. Ya sé que es uno de los contrapuntos principales para evidenciar las diferencias entre ella y Kyouta, pero se me hace un poco pesado que la critiquen solo por no querer ir al instituto como si tuviera que ir a la discoteca (es algo que no entiendo de las adolescentes en general: ¿por qué lo hacéis? ¿Vais al cole a estudiar o a ligar? -es una pregunta tonta para un shoujo, porque parece que las japonesas van a cazar maridos potenciales-).

      Otra pequeñez es que [SPOILER] me hubiera gustado que Hibino hubiera mantenido hasta el final su decisión de llegar virgen al matrimonio: hubiera sido mucho más interesante, aunque me alegro que, cuando lo hacen por primera vez, lo hace porque está convencida de ello, no porque Kyouta la fuerce ni nada parecido (el chico es un poco insistente, pero supongo que es normal a esas edades) [FIN DEL SPOILER].

      En cuanto al dibujo, es muy bonito y muy shoujo (ojos muy grandes, cuerpos muy estilizados, muchos detalles en el aspecto físico y la vestimenta de los personajes, protagonistas muy guapos...), y me recuerda ligeramente al estilo de Arina Tanemura, sobre todo en alunos SD para los momentos cómicos. Aunque tampoco es un detalle muy destacable porque la mayoría de autoras actuales tienen un estilo bastante parecido. Las portadas a color también son bonitas, con un predominio de los tonos pastel y del color azul (a la autora le debe gustar).

      El manga lo publica en España la editorial Ivrea, que ya ha sacado 12 de los 14 tomos que parece que tendrá la serie en Japón, donde la autora la ha dado por terminada. El precio de cada tomo es de 8€. A ver cómo acaban estos tres tomos que me quedan por leer, aunque por mí se podría haber terminado en el tomo 11 perfectamente sin correr el riesgo de cagarla.





      diumenge, 27 de novembre de 2011

      Music meme

      Because Julie LaParditte tagged me in Facebook, now I have to do it (not really, but I need a break from my boring German homework. Seriously, how come they chose such a boring book?)


      Using ONLY SONG TITLES from ONE artist, cleverly answer these questions:

      ADDITIONAL RULE:
      You cannot use the same artist/band I did, or duplicate song titles even if they were performed by another artist.
      Make sure you send a copy to the person who sent you this. (AND don't use one from someone else)


      My artist/band is: Jewel

      1. Are you a male or female: Stronger woman

      2. Describe yourself: Life uncommon

      3. How do you feel about yourself: Words get in the way

      4. Describe your ex boyfriend/girlfriend: No more heartaches

      5. Describe your current boy/girl situation: No good in goodbye

      6. Describe your current location: 1000 miles away

      7. Describe where you want to be: Where you are

      8. Your Friends are: Doin' fine

      9. Your favourite colour is: Fading

      10. You know that: Love is a garden

      11. What’s the weather like: Good day

      13. What is life to you: Sometimes it be that way

      14. What is the best advice you have to give: Love me, just leave me alone

      15. If you could change your name what would it be: Emily



      dilluns, 21 de novembre de 2011

      36 anys després

      Tinc l'estranya creença que hi ha números importants o, més ben dit, dates significatives. També crec fermament que la història es repeteix constantment: el motiu d'això és que els humans som l'únic animal que ensopeguem enèssimes vegades amb la mateixa pedra. Una cosa que he après durant aquests dos mesos que he treballat com a auxiliar de conversa (que, a la pràctica, és com fer d'estudiant de Magisteri en pràctiques), és que els meus alumnes no aprenen dels errors dels altres, sinó que has de corregir una infinitat de vegades en una mateixa franja horària de 50 minuts que la vocal tònica a "Andalucía" és a la síl·laba "cí" mentre que a "Murcia" és a "mur", perquè una porta accent a la "i" i l'altra, no. Però em desvio del tema, per variar.

      El 20 de novembre de 1975 és una data que tots els que vivim a allò que anomenen Espanya tenim a la memòria, perquè representa la fi d'una dictadura i el pas cap a la democràcia. Però quina democràcia? Ho deixaré a l'opinió personal de cadascú perquè, al cap i a la fi, no tinc la veritat absoluta pel que fa a la política i estic massa desencantada per molestar-m'hi. En qualsevol cas, aquella data implicava un pas endavant d'Espanya com a país al segle XX. O això diuen...

      Ahir, 20 de novembre, vaig perdre del tot la fe en el poble. Un poble que ha viscut una dictadura (i no fa tants anys), un poble que ha vist com li donaven pel davant i pel darrere, un poble que té una memòria molt curta, ha donat la majoria absoluta a un partit quasi-feixista (no m'atreveixo a qualificar-los de feixistes del tot, encara no han proposat de tancar-nos a catalans, homosexuals i immigrants en camps de concentració, però tampoc no m'estranyaria). Ahir vaig entendre per què les assignatures d'Història i de Filosofia es volien treure dels programes escolars no fa tants anys. Ahir vaig entendre per què no interessa que les "lletres" tinguin adeptes.

      Perquè ens volen idiotitzats, perquè volen que venerem a Santa Belén Esteban i que Tele5 sigui el nostre credo (que em perdonin totes les altres divinitats existents per aquesta heretgia). Perquè l'únic que els interessa és emular un partit de futbol (l'opi del poble) i marcar-li gols al rival en comptes de preocupar-se de governar, que per això els paguem.

      I per aquests motius, senyoria, he decidit emigrar. Avui, demà, l'any que ve, és igual. Marxar i prou. Quina casualitat que fa tres anys, també per aquestes dates de novembre, quan era a Saarbrücken, ja ho veia clar. Tot i que aleshores els motius no eren exactament els mateixos. Us dono la benvinguda de nou, dubtes que no heu marxat mai.


      divendres, 18 de novembre de 2011

      17-N

      Només diré que m'hauria agradat ser-hi i formar-ne part. En dies així és quan més trobo a faltar la FTI (entesa com els estudiants que la formen, no l'edifici).

      dilluns, 14 de novembre de 2011

      Marmalade Boy

      Parece mentira, pero hasta hace un mes no había leído LA obra de Wataru Yoshizumi entera. Estoy hablando, por supuesto, de Marmalade Boy, el manga que no solo catapultó a Yoshizumi a la fama mundial, sino que además abrió la puerta al shoujo en España.


      HISTORIA

      Los padres de Miki le anuncian, al volver de unas vacaciones en Hawaii, que han conocido a otro matrimonio, los Matsuura, y que han decidido divorciarse para hacer un intercambio de parejas. Pero todavía rizan más el rizo: las dos familias van a vivir juntas en una misma casa, así que, de repente, a Miki le salen de la nada un padrastro, una madrastra, y un hermanastro, el buenorro de Yuu.

      A todo esto se suman los líos amorosos al más puro estilo de culebrón: Yuu resulta ser más amable de lo que aparentaba; el mejor amigo de Miki, Ginta, parece sentir algo más por ella; Meiko, la mejor amiga de Miki, tiene un romance con el profesor...

      OPINIÓN



      Pues tampoco hay para tanto con Marmalade Boy. Es decir, es un buen manga, sí, sobre todo si lo analizamos como el señor culebrón que es, pero esperaba algo más, a pesar de ser un manga de la Ribon. Supongo que tenía las expectativas muy altas porque, como he dicho anteriormente, es LA obra de Wataru Yoshizumi y tiene muchísimos fans. Sin embargo, creo que la autora tiene obras mejores (sin ir más lejos, Solamente tú, manga de dos tomos que no tiene nada que envidiarle a cualquier culebrón de estos que ponen por la tarde en la tele).

      Me ha gustado la parte culebrónica, el hecho de que haya tantos enredos familiares en casa de los Matsuura-Koishikawa y la trama de Meiko con el profesor, pero, para mí, ganaría puntos si se hubiera desarrollado más esta parte. O incluso si el romance entre Yuu y Miki fuera un poco más intenso: me pareció un poco forzado lo rápido que empiezan a salir. Entiendo que es un manga que se publicó en la Ribon, pero ya que vas a rizar el rizo...

      Ningún personaje me ha resultado especialmente carismático: Miki me ha caído mal la mayor parte de los tomos porque es un poco tonta, y Yuu no me parece el chico perfecto que debe ser el protagonista masculino de estas historias. No estoy de acuerdo con algunas de las parejas, concretamente con los protagonistas, porque no veo que haya química entre ellos. Además: HABLAD LAS COSAS, J***R! ¿Qué le costaría a Yuu, en un punto concreto del manga (que no voy a decir porque es un spoiler) contar la verdad a Miki y a sus padres? Nooo, tienes que guardártelo todo para ti y liarla más. Todos tontos.

      Pero, insisto, no es un mal manga. Solo creo que está sobrevalorado por lo que representa en el mundo del shoujo: una historia cuyo anime ha dado la vuelta al mundo y que hasta ha sido adaptada a un dorama taiwanés. Pero con Marmalade Boy me pasa lo mismo que con Hana Yori Dango (o con tantos otros shoujos de mucho éxito): una historia que podría haber dado mucho más de sí se queda en un romance bajo en sal porque la autora se olvida de que los secundarios están ahí. Si les das sus mini-tramas, ¡desarróllalas un poco en vez de dejarlos ahí tirados cuando ya no sirven para la trama principal!

      Eso sí: la edición kanzenban es muy bonita. Los seis tomos incluyen portadillas a color y extras, como entrevistas o imágenes promocionales. Además, el formato que han escogido para publicarla es muy cómodo. Publica Planeta a 9,95€ el tomo. La serie cuenta con un anime de 76 capítulos (en España, en los 90, lo llamaron La familia crece) y un dorama taiwanés. Puede ser que en mercadillos de segunda mano encontréis las ediciones en tomo normal, que recopilaba la historia en 8 tomos, o la versión en grapas, que constaba de 23 comic-books de unas 60 páginas. Ambas ediciones son de Planeta.






      Un día de estos haré un estudio sobre por qué en los shoujos me caen mejor los secundarios y me interesan más sus historias.

      dissabte, 12 de novembre de 2011

      Jesús me quiere

      No, no me he vuelto fanática religiosa de repente. Más de una vez he expresado mi opinión respecto a la iglesia católica, pero no insistiré esta vez porque mi intención no va más allá de reseñar el best-seller alemán Jesús me quiere.

      HISTORIA

      Marie tiene treinta-y-pocos, está a punto de casarse pero justo antes de dar el sí se da cuenta de que Sven no es el hombre de su vida, así que lo planta en el altar. La ruptura no es nada pacífica y la mayoría de gente del pequeño pueblo en el que viven la convierten en el "trending topic" del momento (aunque Twitter no pinta nada en esta historia). Marie se da cuenta de que su vida es un fracaso, pero aparece un hombre misterioso en su vida, que le confiesa que es Jesús reencarnado por segunda vez en la Tierra. Mientras tanto, en otra "parte" del mundo, Dios y Satanás ponen fecha y hora al jucio final...

      OPINIÓN

      Es cierto que hay una tendencia a escribir novelas de amor en las que se juntan personajes de especies diferentes: humanos y vampiros, humanos y hombres-lobo, humanos y demonios, humanos y ángeles, ángeles y demonios, y un largo etcétera. Eso es una cosa, con la que puedo estar o no de acuerdo (más que el tipo de pareja, es cómo se desarrollan la historia y la interacción de los personajes), pero es que el señor David Safier va más allá y se saca de la manga que el mismísimo Jesucristo se enamora de una mujer humana que, sinceramente, tiene poco de interesante.

      Insisto, no tengo nada en contra, y de hecho me gustan algunas de las licencias que se toma el autor en cuanto a la imagen que da de Jesús: más humano que divino. Pero sigo teniendo mixed feelings sobre esta historia. A ratos Marie me recordaba a la caótica Bridget Jones, pero sin la mitad de su "encanto" (ayudado, en parte, por la adaptación cinematográfica, claro está); a ratos se me hacía muy cargante con sus dudas existenciales y su forma de ser. 

      Otra cosa es el humor germánico que impregna las páginas de esta novela. No me disgusta este tipo de humor, relativamente cercano al inglés, lleno de juegos de palabras y de dobles sentidos (muchos de los cuales se pierden en la traducción), pero, por suerte, la traductora, Lidia Álvarez Grifoll, consigue mantener el tono cómico). 

      El autor, David Safier, trabaja normalmente como guionista de televisión (entre otras series, de Berlin, Berlin que, a mí, personalmente, me gustaba bastante), y eso se nota mucho en la creación de diálogos: da la sensación de que en muchos casos, más que una novela, está escribiendo una escena para ser rodada, especialmente cuando recurre tres veces a las exclamaciones interrogativas con un sobreabuso de signos de puntuación (¿realmente son necesarios cuatro interrogantes?) y de mayúsculas y negritas para subrayar las emociones de los personajes. Creo que eso se debería dejar al gusto del lector y, en la mayoría de casos, se sobreentiende que la cosa va in crescendo.

      Dejando las cuestiones de tipografía a un lado, la novela no está mal para entretenerse en el tren, en la playa o antes de irse a la cama: es una lectura bastante fresca y ligera cuyo punto fuerte es el tono cómico, a pesar de tocar algunos temas más "oscuros". Dentro del género de las historias románticas/chick lit, no es de lo peor que he leído, sino que más bien se podría equiparar a las novelas de la irlandes Marian Keyes.



      divendres, 11 de novembre de 2011

      Mental notes


      • must control my tongue, especially during use of irony and/or sarcasm. Otherwise people don't get me.
      • must finish homework earlier
      • must get a Monatskarte before Monday catches me by surprise (again... stupid Mondays)
      • must sit somewhere far away from the screaming alto
      • (therefore) must lose fear of sitting on the first row
      • must try to remember learn my students' names
      • must stop doing internal rhymes and alliterations
      • must write down my excessive mental notes
      • must (still) learn to ignore certain things/comments/people
      • must remember that supermarkets in Austria close at 7:30PM, except on Saturdays (closing time is 6PM on Saturdays)
      • must remember to buy milk when I open the last carton, or before, not right after I've finished it and need a new one
      • must not despair because of fog and the fact that it's still dark when I wake up at 6AM and that it's already dark at 5PM


      I guess I'll never get used to winter (although technically it's still autumn). At least it doesn't rain... yet. Let's hope that, when it does, it's already turned into snow. It's more Christmas-like, and the Christkindlmarkt is getting ready.






      As a side note:
      None of this wouldn't happen if you didn't have a little boy's smile. That's the conclusion I've come to after five months of research, ladies and gentlemen. I'll be such a great PhD student.

      dimecres, 9 de novembre de 2011

      Concurso "El temor de un hombre sabio"

      Bases del concurso aquí:

      http://www.otakufreaks.com/sorteo-regalamos-5-libros-de-el-temor-de-un-hombre-sabio

      ¿Tocará? ¿No tocará? random.org lo decidirá...

      dimecres, 2 de novembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 7. Vergüenza ajena

      Fa molt de temps que no actualitzo, i no per falta d'activitat. Com que aquests dies sóc a Barcelona i les coses segueixen com sempre, m'ha sembat el moment adequat per recordar la meva experiència al Consulado Honorario Español en Salzburgo. (En castellà, que totes aquestes coses burrocràtiques sonen més grandil·loquents en la llengua de l'imperi -i van dues punyalades en quatre línies-).

      Resum ràpid: per poder votar quan vius a l'estranger, t'has de donar d'alta a l'ambaixada, que és una cosa així com Vodafone: contracte de permanència de 18 mesos a canvi de regalar-te l'últim mòbil del mercat i... Ah, no, no va així: però, a efectes pràctics, emplenes un fotimer de formularis en els quals no et pregunten pel color de calces pel canto d'un duro i quedes registrat en una base de dades la mar de mona perquè la gent sàpiga on pares i, si mai tens problemes amb la llei, algú et pugui donar un cop de mà (més val que no em calgui l'ajuda d'aquesta gent, perquè em sembla que aleshores sí que vaig apanyada...).

      Total, que ara consto a l'ambaixada espanyola de Viena com a no resident, perquè hi viuré menys d'un any. Aquest registre, si no el vols anar a fer a Viena, l'has d'anar a fer al consulat honorari més proper (en el meu cas, el de Salzburg, evidentment). I ara us proposo un joc: obriu Google Maps i enganxeu-hi aquesta adreça:

      Golfclub Gut Altentann - Hof 54, A-5302 Henndorf

      Hauríeu de notar que:

      1) el consulat no és a Salzburg pròpiament, sinó a Henndorf, un poble a uns 20km de Salzburg.
      2) es tracta de l'adreça d'un club de golf

      Efectivament (com diu el Lluís Canut): contra tot pronòstic, el consulat està en un camp de golf d'un poble al qual només s'hi pot arribar amb un autobús que té una freqüència de pas de 30 minuts, o amb vehicle propi (del qual no disposo a Àustria, perquè, pobret Ypsilon, no m'hauria arribat ni a La Jonquera xD). Però aquí no s'acaba la cosa, perquè per arribar al camp de golf cal fer la patejada històrica (sobretot quan hi vas sense apuntar-te les indicacions i fas la volta del tonto).

      Però és que encara hi ha més! Sí, sí, no marxeu encara que ara ve la part divertida! Resulta que, després de caminar un quilòmetre i mig des de la parada de l'autobús, l'entrada al camp de golf està indicada amb la part del cos on l'esquena perd el bon nom (per als de la LOGSE: amb el cul), així que vaig anar a parar a casa d'una iaia salzburguesa molt mona (però que parlava només dialecte i costava molt d'entendre), la qual em va indicar que feia una mica més de mig quilòmetre que m'havia passat el camí cap al club de golf.

      Finalment, vaig arribar-hi, però el meu desconcert no es podia mesurar en veure que l'únic edifici del club era el restaurant, dins del qual hi ha una botiga de material i roba de golf. Comenceu a intuir on era l'oficina del consulat? No? Mireu el vídeo:


      Doncs sí, estimats i estimades: el Consulado Honorario de España a Salzburg és el taulell de la botiga de material del club de golf de Henndorf. 
      Ja que hi som, relataré les meves peripècies burrocràtiques (i potser així enteneu per què al vídeo dic que "avui com a mínim no m'he perdut"): hi vaig haver d'anar dues vegades. Vaig haver d'invertir els meus dos dies lliures en anar a veure la cònsul, una senyora veneçolana a qui, paralues gairebé textuals, no paguen res per tenir una oficina al centre de Salzburg "total para que venga un español como mucho una vez al mes", perquè em fes el registre però es negués a sol·licitar-me el vot per correu "porque eso se tiene que hacer en Viena y, de todos modos, solo si eres residente puedes pedir el voto por correo". Claaaar, com que em sobren el temps i els diners invertiré dos dies a Viena (un per anar-hi a la nit i l'altre per perdre el temps a l'ambaixada des que obrin fins que m'ho arreglin tot). A més a més, és mentida que no pugui votar per correu si sóc no resident, perquè aleshores estan negant el vot als milions d'espanyols repartits pel món (així ens va, suposo).

      Després de fer diverses trucades, bronques immerescudes i innecessàries de la cònsul i de la tonta de l'ambaixada a Viena incloses, sembla que ja estic en una situació legal i que aquesta setmana m'haurien d'arribar els papers del vot o, com a mínim, algun tipus de certificat conforme els meus documents a l'estranger estan en regla. A saber... En qualsevol cas, em sembla una situació tan vergonyosa que trobaré la manera de denunciar-ho. Avisats estan, senyors burròcrates.

      En entrades futures explicaré el meu primer mes de vida laboral.

      divendres, 14 d’octubre de 2011

      [Peripècies austríaques] 6. Primera setmana, primera festa al pis i primer encostipat

      És divendres i he acabat la primera setmana de feina amb horaris com Déu mana, perquè fins dimarts no tenia els horaris exactes. Senyores i senyors, després de moltes hores de donar-hi voltes, ja tinc l'horari més caòtic de la meva vida. M'atreviria a dir que és pitjor que el de quart de carrera, també conegut com el curs que tot es solapava el dimarts. El dimarts és un mal dia, ho acabo de demostrar científicament*.

      Però anem per parts: el cap de setmana va ser completament improductiu per culpa de la pluja (excusa barata per no dir que estava en mode apalanque total) i la pseudo-ressaca causada per la primera festa que vam fer al pis. Els veïns del segon pis van baixar amb vi, vodka, cervesa i Radler (la nostra clara de tota la vida), de manera que la trobada es va convertir en una nit internacional o en un acudit: van dos austríacs, dues angleses, una francesa, una grega i una catalana a un pis compartit i acaben emborratxant-se tot jugant al "jo mai, mai". Arran d'això, dissabte va ser un dia "perro", vam veure Mean Girls amb les angleses, i el més productiu que vaig fer diumenge va ser posar rentadores. He d'evitar rentar la roba i mirar comèdies romàntiques el diumenge.

      Dilluns, malgrat la pluja, va ser un dia força tranquil, excepte pel petit detall sense importància que em van posar la meva primera (i última, ho prometo) multa per viatjar sense bitllet al tren. Veureu, la ÖBB (que ve a ser la RENFE austríaca) no té això tan meravellós que tenim a Barcelona, la T-10. Sí, les T-10 són cares amb ganes i duren molt poc, però és precisament el que m'aniria bé de tenir ara mateix. Això o anar-me'n a viure a Hallein.

      El bitllet senzill cap a Hallein des de Salzburg em costa 1,80€, però quan et queden menys de 200€** per viure durant un mes, alguns dies et planteges si val la pena invertir tants diners en un trajecte de mitja hora perquè, total, als S-Bahn (trens tipus Rodalies o FGC) no hi ha mai revisor... Excepte, naturalment, l'únic dia que decideixes no pagar. Si algú que es cola habitualment al metro està llegint això, si us plau poseu-vos en contacte amb mi per explicar-me què feu perquè no us enganxin, perquè no vull tornar a pagar 65€ (fer-me la tonta i l'accent evidentment estranger no van servir per a estovar el revisor).

      La resta de setmana ha transcorregut amb normalitat, excepte per una enganxada que vaig tenir amb un fòssil professor veterà de la HAK, que va marcar territori com a mascle alfa (malgrat que sóc una dona fins a nou avís, tot i les confusions que genera el meu nom) en deixar-me clar que l'ordinador que jo estava fent servir era seu i de ningú més. El problema, en realitat, deriva del fet que cal un nom d'usuari i una contrassenya per a utilitzar els ordinadors de la sala de profes: nom d'usuari que vaig demanar fa una setmana i que encara no tinc. El cas és que vaig anar a secretaria a preguntar si ja ho havien arreglat, però la secretària no hi era i, quan això passa, hi ha uns quants alumnes que li fan el relleu, però el nen (de 15/16 anys i metre noranta-llargs) que em va atendre no em va entendre i em va dir que podia fer servir un ordinador concret que estava encès. Cinc minuts després, i amb la feina acabada a corre-cuita, la Mar va abandonar l'esmentat aparell electrònic espantada per una panxa cervesera i un to de veu gens amigable. Senyor incomprensiu 1, Mar 0.

      Mentrestant, el temps no para de fer-ne de les seves: dilluns i dimarts va ploure com si hagués de venir un segon diluvi universal sense parar i amb aquella pluja empipadora que sembla que no mulli però que et deixa com si t'haguéssis ficat al riu. Dimecres va parar però seguia fent fred, dijous va ser intermitent, avui ens hem aixecat amb boira i ara brilla el sol com en un dia de primavera (però fa una rasca que t'hi cagues). De fet, dilluns a la tarda vaig treure l'abric d'hivern de l'armari i crec que ja no hi tornarà fins que a) les temperatures es mantinguin per sobre dels 15ºC, o b) fins que l'abric em demani la jubilació anticipada (això em passa per comprar al Pimkie de Sarreguemines de rebaixes d'hivern un dissabte de gener de 2009). Tot això ha derivat en el meu primer encostipat oficial des que sóc a Àustria. De moment, però, encara puc respirar pel nas, així que no és tan greu, però és molest i desagradable tenir el coll irritat i inflat fins al tamany d'una pota d'elefant (pam més, pam menys).

      Us deixo amb una foto del meu "rebost" improvitzat i un parell de les meves creacions als fogons (he de deixar de fer rimes internes). He de gastar el mínim possible per arribar al 15 de novembre amb menjar i diners al compte, així que m'estic tornant molt creativa en l'àmbit culinari basat en la pasta i l'arròs (recordem que són els àpats oficials dels Erasmus, com també dels mileuristes més o menys emancipats -oh, sóc mileurista! Ja sé què posar a la casella de "professió" als formularis-).

      El rebost. Hi ha pa, pasta, arròs, fruita en almíbar, l'inevitable sac de pomes (la tria de fruita fresca és limitada), més pasta, galetes, Nutella, cereals... paper de cuina i el vodka rus de la meva companya de pis (però que beurem col·lectivament amb els veïns en un futur no necessàriament llunyà).

      El robot de cuina que em va regalar la meva mare. Quan només tens fogons, et sembla un invent revolucionari: té funcions de forn, de fregidora, de planxa i no sé què més.

       
      Salmó (congelat, evidentment, no em puc permetre comprar-lo fresc) al forn, o el primer àpat que vaig cuinar amb el robot. Va quedar una mica sec, però era comestible. Hauria de posar-hi llimona i/o taronja perquè faci suquet.

       Arròs "tres delícies" à la Nerina: en comptes de fer una truita i barrejar-la amb la resta d'ingredients, l'ou es fa servir com a "salsa" i l'arròs no queda tan dur (recepta adaptada de ma mare, que la va veure fer a l'Arguiñano). També he provat de fregir-lo, i el resultat va ser prou satisfactori malgrat que no li trobo el punt de l'arròs del xino.

      També us volia posar el procés de muntatge de la tauleta de nit de l'IKEA, però em falta un martell i no puc acabar (i mai em recordo de demanar-ne un, passo de comprar-lo). Les eines que et caldran haurien de venir especificades a la caixa...




      * No necessàriament: vaig néixer en dimarts XD
      ** No cobro fins al 15 de novembre i no vaig calcular que em caldrien 500€ extra per pagar els cursos d'alemany i de japonès, així que estic passant per un moment econòmicament tens.
      ***Ah! Sembla que aviat podré tornar a cantar en un cor! Us tindré informats.

      dijous, 6 d’octubre de 2011

      [Peripècies austríaques] 5. Un vlog primerenc a Hallein

      Estimats, estimades, en un moment de lucidesa etílica se'm va acudir que podria fer vídeo blogs (o "vlogs") per penjar aquí i innovar una mica d'acord amb els temps que corren. De fet, fins i tot vaig fer un parell de proves de vídeo a Barcelona, però no em convenicien ni el resultat ni la idea d'aparèixer públicament al Youtube (malgrat que la meva imatge està per aquests móns de Google, però per motius "laborals").

      No obstant això, m'he adonat que constantment intento anotar mentalment coses per plasmar-les al blog o, més elaborat encara, en vinyetes, però tot sovint me n'oblido, així que he reprès aquesta idea, adaptada al meu criteri artístic. El resultat el teniu aquí. Us dono permís per riure.

      dimarts, 4 d’octubre de 2011

      [Peripècies austríaques] 4. La primera vegada

      Dijous de la setmana passada vaig fer els meus primers vint minuts de classe. Era un simulacre, però al seminari que vam fer a Altenmarkt (un poblet als Alps a més o menys una hora de Salzburg) ens van donar l'oportunitat de fer una mena de simulacre amb un grup pilot a l'escola de Sankt Johann im Pongau (un altre poblet per la mateixa zona).

      Però ahir, dilluns 3 d'octubre, vaig fer les meves primeres classes de veritat. Sense preparar, improvitzat del tot, sense saber que em tocaria fer res, i sense poder fer tot el que vaig pensar en un principi. Però va ser una experiència positiva i, burocràcia a banda, crec que serà un bon any. 

      A la propera actualització explicaré més detalladament els horaris, la bur(r)ocràcia austríaca i com muntar un moble de l'IKEA sense tornavís.

      divendres, 23 de setembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 3. "Ein Prosit, ein Prosit der Gemiatlichkeit!"

      Avui és el meu tercer dia a Salzburg.

      El viatge amb avió fins a Viena va ser tranquil i va transcórrer sense problemes. Vaig passar un parell d'hores a Viena, entre trens i metros i dinars al Vapiano, abans d'agafar un EC cap a Salzburg. El trajecte amb tren va durar unes tres hores, durant les quals vaig tenir temps de llegir, dormir, avorrir-me, dormir una altra miqueta, llegir més, i passar fred. Vaig agafar per primer cop un bus salzburguès de la Hauptbahnhof cap a casa meva (el bitllet senzill costa 1,90€, tant als busos com al tren per la "Salzburg Kernzone") i vaig conèixer la companya de pis, la Manuela. Contràriament al que pugui semblar pel nom, és austríaca, tot i que no és rossa ni té els ulls blaus, com manen els estereotips.

      Dijous (és a dir, ahir) vaig dedicar el matí a arreglar quatre papers que em quedaven pendents (ara només me'n falta un), anar al banc, omplir la nevera i fer el guiri. Vaig fer una tarda de shopping a l'Europark, un centre comercial que hi ha als afores de Salzburg, i a l'Ikea, on vaig adquirir una tauleta de nit amb el nom gens apropiat de "Kullen". Espero que no es posi a brillar a mitja nit, perquè m'espantaré considerablement.

      Al vespre, després de menjar alguna cosa (a poc a poc em vaig adaptant als horaris europeus), vaig quedar amb la Manuela per veure els focs artificials, perquè es veu que fan un festival per donar la benvinguda a la tardor, tipus Oktoberfest. Després vam anar a una carpa amb taules llargues i moooolta gent, també en la línia de l'Oktoberfest, i vam beure una cervesa mentre de fons la banda municipal, amb vestits regionals, tocava cançons que incitaven a la ingesta d'alcohol i a la diversió. M'ha quedat clar, en només dos dies, que em caldrà aprendre més dialecte aquí que a Saarbrücken (de fet, no vaig arribar a entendre mai el saarlandès).

      Avui em disposo a trobar cursos de llengua per a estrangers i a muntar la tauleta de nit. La resta de dia serà una mica improvisada.


      dijous, 8 de setembre de 2011

      La canción de Ariadna

      Para quien no lo sepa, soy una especie de enciclopedia andante de mitología greco-romana. Por este motivo (de clarísimo peso), La canción de Ariadna fue el único título de la colección Gaijin que me atrajo desde un principio, aunque lo leí con pies de plomo porque casi todo lo que había leído sobre esta colección en blogs y foros era más bien negativo.

      En este manga conocemos a Ariadna y Órelan, dos jóvenes amantes que se han comprometido en secreto, pero ambos son príncipes de sus respectivos reinos, así que si quieren estar juntos, tienen que formalizar la petición de mano ante los reyes. Pero alguien se quiere interponer entre ellos y los separará mediante una maldición. Y no digo más porque os contaría todo el argumento.

      Supongo que es normal que un tomo único me sepa a poco para toda la historia que la autora española Irene Roga quería contar. Algo parecido me pasó con O.U.T. de Inma R. El dibujo es precioso, la trama promete... pero queda corto, llegas al final y te quedas con la sensación de querer más. O, por lo menos, eso es lo que me pasó a mí.

      De hecho, de la línea Gaijin de Glénat (una colección de mangas de autores españoles, por si alguien no está familiarizado con el término), La canción de Ariadna era el único tomo que me llamaba la atención tanto por argumento como por dibujo, si bien reconozco que dentro de la colección hay verdaderas obras de arte a nivel de dibujo (no puedo opinar sobre la narrativa sin haberlos leído).

      No me defraudó, porque después de O.U.T. y de varias críticas en blogs no tenía muchas expectativas, pero tampoco lo considero un manga indispensable en general, de la misma forma que no puedo destacarlo de los otros mangas de la línea Gaijin, como ya he dicho, por no haberlos leído. Sin embargo, creo que es un buen tomo para darle una oportunidad a esta colección.


      dissabte, 3 de setembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 2. Vorteilskarte

      • Oficialment sóc salzburguesa: ja estic empadronada.
      • Tinc un compte obert amb un banc austríac, però no em regalen res per fer-me del seu banc. Jo que esperava una tele o algo per l'estil, tipus punts estrella de La Caixa...
      • Ja tinc l'habitació muntada del tot: avui he adquirit dos jocs de llençols i un protector per a llit de 140x200cm, productes de neteja diversos, una vaixella de 24 peces (per 20€, una ganga!) i algunes coses de menjar per tenir-les quan arribi definitivament al setembre.
      • M'he fet sòcia del súper del costat de casa i d'una cadena de productes de neteja i de cosmètica tipus Schlecker, de manera que em fan descomptes en alguns productes i acomulo punts per a comprar trastos inútils. O això m'han dit.
      • Ja tinc localitzades les tres escoles on treballaré. La de Salzburg està a deu minuts de casa meva. A Hallein, una està a gairebé un quilòmetre de l'estació, mentre que l'altra està al final d'una pujada considerable. He d'esbrinar com arribar-hi sense deixar-m'hi les cames.
      • Hem descobert que a la tele de l'hotel hi tenim Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i TV3-internacional. Curiosament, també hi havia un canal autonòmic andalús i TeleMadrid, però TVE no.
      • Ahir vaig conèixer la família que viu al pis del costat. Són turcs (o això dedueixo del cognom que hi ha a la bústia) i són quatre: el papa, la mama i dues filles. Avui he vist un noi que parlava amb el propietari del meu pis però no sé si és un veí o el seu fill o què.
      • Em falten el mòbil (o una targeta SIM que em proporcioni un número de telèfon, com a mínim) i algun tipus de títol de transport o targeta de descompte dels trens, perquè en vista de la distància entre Salzburg i Hallein acomularé moltes hores a la ÖBB (una cosa així com la RENFE austríaca, però confio que funciona molt millor... Tampoc és gaire difícil).

      dijous, 1 de setembre de 2011

      [Peripècies austríaques] 1. The hills are alive with the sound of music


      Ja sóc a Salzburg, escric des de la sala comuna del Meininger Hotel (que és mig hotel i mig alberg) amb la pel·lícula The Sound of Music de fons. La qual cosa no deixa de ser irònica, perquè la història de la família Von Trapp va passar aquí.

      Aquest matí he firmat el contracte de lloguer del pis fins al 30 de juny de 2012, i ara toca posar-hi els mobles: ja hi ha un sofà-llit (així que, futures visites, ja sabeu on dormireu) i un armari. Hem dedicat el matí a fer la visita de rigor a l'IKEA, on em demanaven un mínim de 700€ per un matalàs amb el moble i el somier. I se suposa que és barat... Finalment, després d'adquirir diversos trastos (entre els quals, plats, gots i coberts, com també caixes per a les sabates i penjadors per a la roba), hem marxat del temple suec del consumisme low cost i hi hem hagut de tornar perquè (no us ho creureu!) faltaven peces del moble. Finalment, després de visitar totes les botigues de mobles de Salzburg, he comprat un llit. El meu piset ja sembla més decent.

      Demà em toca:
      1. conèixer el funcionament de l'administració austríaca a l'ajuntament, on m'he d'anar a empadronar. (Tècnicament no és l'ajuntament, però no tinc el paper amb el nom exacte...)
      2. obrir un compte al banc. En un banc, encara no sé en quin. Que no passi res d'estrany...
      3. adquirir un mòbil
      4. adqurir electrodomèstics petits, com ara un assecador de cabells o un microones
      5. visitar Salzburg d'una vegada! ¬_¬

      No és tan urgent, però he de trobar un curs d'alemany per a estrangers, una coral i alguna altra activitat extraescolar que em tingui ocupada durant l'hivern perquè avui, 1 de setembre de 2011, la pluja ha començat a caure puntualment amb l'inici del curs escolar, i la temperatura ha baixat considerablement.
      I fins aquí el primer capítol de les meves peripècies austríaques (les dues anteriors eren el pròleg). El dia 7 arribo a Barcelona però estigues alerta, Salzburg, que tornaré!




      Edelweiss, edelweiss, ev'ry morning you greet me;
      Blossom of snow may you bloom and grow.

      dimarts, 30 d’agost de 2011

      El fons de l'armari

      Avui he buidat tot l'armari (literalment; és una cosa que he descobert que hauria de fer com a mínim dos cops l'any) per buscar i triar la roba d'hivern que m'enduré a Salzburg. M'he passat la tarda emprovant-me jerseis que m'han quedat curts, pantalons que no tanquen, samarretes de coll alt que no són gaire adients per l'últim diumenge d'agost..

      Doncs sí, estimats i estimades: demà marxo cap a Salzburg per muntar-me el piset. Finalment, després de diversos problemes i d'una segona recerca a correcuita, he trobat un pis compartit molt cèntric (a 15 minuts d'una de les escoles i a 15 més de l'estació de tren). La meva companya, si no tornen a  haver-hi sorpreses, serà una estudiant de màster de filologia eslava. Molt bé! 

      És passada mitjanit i encara no he acabat d'empaquetar-ho tot, malgrat que falta poquet. Un cop ho tinguem, ho entaforarem en un arcó que portem a la baca del cotxe i demà al matí enfilarem cap a La Jonquera. Estic nerviosa...

      dimarts, 23 d’agost de 2011

      Benedikt Superstar / The Phantom of the Football

      Demano disculpes prèvies a Andrew Lloyd-Weber per prostituir els títols de dos dels seus musicals més famosos per batejar aquesta entrada.


      Aquesta darrera setmana d'agost ha estat, a banda d'una de les més caloroses de l'estiu, molt intensa a nivell de vida pública espanyola. Estic parlant (amb un cert retràs) de dues superestrelles mediàtiques contemporànies: Benet XVI, l'actual papa, i Mourinho, entrenador del Reial Madrid.

      Començo per aquest darrer perquè és el que queda més allunyat en el temps. La veritat és que mai he estat futbolera, malgrat que últimament m'hi estic aficionant cada cop més i gaudeixo com una nena amb els gols del Barça. I, més concretament, m'encanten partits com les finals de la Champions o els clàssics (Barça-Madrid i Madrid-Barça). Aquest any ja n'hem viscut sis, i encara ens queden els dos de la lliga 2011-2012. Sembla, però, que la tensió augmenta progressivament cada cop que els dos grans rivals del futbol espanyol es troben al camp, sigui on sigui, des d'aquell dia de novembre que el Barça va fer una maneta a casa.

      Això s'ha traduit en una mena de violència in crescendo al camp, sobretot per part dels jugadors blancs, fins al punt que el Facebook va ple de grups amb noms tan creatius com "Que Pepe sea un nuevo personaje en Tekken 7", i a la premsa de tots dos bàndols la polèmica està més que servida. Però la cirereta del pastís va arribar amb la final de la Supercopa d'Espanya el passat 17 d'agost. Als minuts afegits de la segona part, Marcelo va fer una entrada a Cesc Fàbregas amb la qual els jugadors i els que eren a la banqueta es van aixecar i es van començar a atonyinar. La imatge més trista, sens dubte, és la de Mourinho acostant-se a Tito Vilanova, segon entrenador del Barça, i ficant-li el dit a l'ull.

      A la premsa s'ha comentat molt aquesta acció: que si era un impuls en calent, que si Mourinho és un porc, i una llarg etcètera. A mi, personalment, amb perspectiva temporal i després d'haver sentit les declaracions de l'entrenador blanc, em faria vergonya tenir aquest senyor com a tècnic i representat del primer equip d'un dels clubs futbolístics més importants d'Europa (malgrat que jo sigui culé, s'ha d'admetre que el Reial Madrid és un gran club). La rivalitat entre els dos equips és un dels grans atractius d'aquesta mena de partits, però crec que s'ha de partir del respecte en qualsevol cas, i Mourinho no ho acaba de tenir clar, si tenim en compte la seva actitud.

      És una pena, perquè hi ha molta més gent del que sembla que admira aquest "senyor", i m'espanta la perspectiva que els nens el prenguin com a exemple d'esportivitat. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però, a mi, personalment, no em sembla que Mourinho sigui el referent idoni del joc net.

      I, canviant de tema però sense moure'ns de la capital del país veí, el Papa Ratzinger-Z torna a estar per la península Ibèrica, aquesta vegada per gaudir de la calor madrilenya i anar a la platja del Manzanares presidir les Jornades Mundials de la Joventut... catòlica, apostòlica i romana, naturalment, no pas la del 15-M. És important fer aquesta distinció, si més no, de cara a la policia, que no té cap problema que els sants peregrins acampin i beguin, al mateix temps que reparteix estopa entre els heretges laics que protesten perquè l'Estat s'ha gastat una quantitat considerable de diners públics en la visita del cap de l'esgléisa catòlica. 

      Que sí, que hi ha una inversió de l'empresa privada en aquestes jornades, però l'Estat també hi posa diners. La policia no l'han pagada McDonald's o El Corte Inglés o la botiga de souvenirs més propera, la paguem entre tots i és vergonyós i patètic que tinguin la mà tan lleugera a l'hora de fer servir les porres. Per internet circulen diversos vídeos i escrits de manifestants en els quals es veuen o es narren les accions violentes de la policia, moltes totalment injustificades o que recorden, lamentablement, les imatges de l'època franquista i dels grisos. On anirem a parar?

      Això sí, els nens i nenes catòlics que han anat a veure el papa són tots uns santets, si ens refiem de l'article d'opinió que va escriure Josep Miró i Ardèvol el 22 d'agost a La Vanguardia:

      "Dades en mà, el perfil d'aquests nois i noies [catòlics] es caracteritza perquè participen molt més que els de la seva edat en les associacions, sobretot a les que es dediquen a la solidaritat i als drets humans. Quan tenen edat són votants actius. Els seus rendiments escolars són millors, així com la seva salut en allò que es relaciona amb els hàbits de vida. No pateixen els estralls del botellot, la droga i l'insomni forçat, ni d'avortaments, ni són víctimes de malalties sexuals. Es casen molt més i tenen fills en un nombre superior a la taxa de substitució.

      La seva manera de vida contribueix decisivament a mantenir el sistema de benestar a Europa, a la solidaritat entre altres continents.

      Des d'un punt de vista cívic, secular, són la resposta més gran als molts dèficits i problemes que danyen els joves, debiliten el present i posen en perill el futur."

      Segons aquest senyor, estimats i estimades, la resta de joves no tenim ideals ni principis de cap mena, som uns vàndals violents, donats a les drogues, l'alcohol i la prostitució, les noies ens veiem obligades a avortar constantment perquè ens dediquem a fornicar com conills amb tots i per totes bandes (amb pastilles anticonceptives o, l'horror, amb preservatius!), i no fem res pel nostre món. El 15-M, segons aquest senyor, claríssimament era un acte vandàlic i sense cap altre intenció que la de fer un macrobotellot a les places del Sol, a Madrid, i de Catalunya, a Barcelona. No sé com puc seguir vivint, sent tant mala persona i fent tantes coses dolentes...

      Estic indignada (segueixo indignada, vaja) i farta que, pel fet de ser jove i no acotar el cap davant de les "autoritats", tant polítiques com morals, se'm criminalitzi. No a mi particularment, òbviament, però als joves inconformistes en general. Ja n'hi ha prou!


      diumenge, 21 d’agost de 2011

      [Especial Arina Tanemura] 3. Narración y personajes

      Los mangas de Arina Tanemura casi siempre incluyen elementos fantásticos, ya que la autora se ha hecho un nombre en el área de las magical girls. Sin embargo, la mayoría de obras de este género resultan versemblantes porque suceden en un mundo real y contemporáneo: por ejemplo, tanto las CLAMP como Naoko Takeuchi sitúan a Sakura (Card Captor Sakura), a Hikaru, Umi y Fuu (Magic Knight Rayearth) y a Bunny y las sailors (Sailor Moon) en el Tokio de los años 90.

      Arina Tanemura también nos lleva a Japón, en la mayoría de sus obras, pero un Japón muy particular: en Kamikaze Kaito Jeanne, crea un barrio/una ciudad (no queda muy claro) llamado Momokuri; en Time Stranger Kyoko, la Tierra se ha unificado en un único país; Full Moon es donde más parecido con la realidad vemos, pero encontramos un nuevo mundo paralelo en The Gentlemen Alliance. Pero, en general, Tanemura mantiene una de las "normas" no escritas de las magical girls: la magia existe, pero a menudo se tiene que esconder de los humanos "normales".

      La autora suele confiar el protagonismo (como en el 99,9% de los shoujos) a una chica. En la mayoría de los casos, esta chica es muy alegre de cara al mundo, pero a medida que el lector la conoce se da cuenta de que, en realidad, esconde algún tipo de trauma desde la infancia o un secreto que será importante para el desarrollo y la resolución de la historia. Y para acudir en su rescate está el chico, normalmente un buenorro con quien al principio tendrá mala relación pero que resultará ser el hombre de su vida.

      Estas chicas suelen ser muy enamoradizas, mientras que ellos son el "hombre perfecto", caballerosos y buenos en los deportes y en la cocina, siempre dispuestos a sacrificarlo todo por su dama. Un cliché, sin duda, pero que siempre funciona porque, no lo negaremos, nos encanta. También comparten una característica la mayoría de antagonistas, "los malos": ¿qué tendrá el tópico del pasado oscuro, que tanto le gusta a esta autora (entre tantos otros)?

      La narración tiende a ser algo confusa: nos presentan un punto de partido para la historia (normalmente, una chica con poderes que debe salvar el mundo de algo muy malo, como en todos los mangas de magical girls), pero a medida que avanza la lectura aparecen personajes, monólogos interiores y situaciones que aportan un giro a la historia. No pongo ejemplos, porque serían spoilers, pero estos shoujos se publican en la Ribon, así que ya os podéis imaginar que la tragedia siempre queda suavizada y el poder del amor puede con todo. Precisamente esto es uno de los aspectos que le criticaría a la autora, si sus obras aparecieran en otro tipo de revista: los temas que se tratan son bastante oscuros, en comparación con otros mangas de la famosa revista.

      Sin embargo, sí que creo que Tanemura debería pulir su estilo narrativo, porque a veces da la sensación de que sus mangas parten de una idea que ha tenido en el tren de camino a una reunión con los editores, y a medida que dibuja se le van ocurriendo nuevos temas y tramas, y los mete con calzador para que tengan un mínimo sentido. Concretamente, me pasó con dos obras suyas: Time Stranger Kyoko, obra con la que siempre he tenido la sensación que no triunfó por algún motivo y no dejaron que la autora desarrollara la historia por completo, de modo que la tuvo que terminar precipitadamente; y The Gentlemen Alliance, en cuya reseña en este mismo blog podéis ver que Tanemura rizó tanto el rizo que al tercer tomo yo ya iba perdida (y, ahora que ya la he terminado, sigo pensando que este manga no tiene mucho sentido).

      Y hasta aquí mi especial sobre Arina Tanemura. La próxima vez toca hablar de las CLAMP, el cuarteto de mangakas más famoso de nuestra generación.


      Twitter Goodreads