diumenge, 28 de novembre de 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010

  1. Estic contenta dels resultats perquè no es formarà un altre tripartit, i malgrat que feia falta un canvi tampoc no m'acaba de convèncer el que tenim ara.
  2. M'ha sobtat la baixada tan dràstica d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
  3. He flipat amb l'ascens de la ultradreta, concretament amb l'amenaça de 3 escons per a Plataforma per Catalunya (PxC), tot i que finalment no han entrat. Però... hola? Ens hem tornat bojos?
  4. M'han matat els 18 escons del Partit Popular de Catalunya (PPC).
  5. I em fa por, sobretot de cara a les generals.
  6. Tampoc m'agrada que Ciutadans (C's) es mantingui.
  7. El Laporta al Parlament? Sí, de veritat? "Al loro!"
  8. Els candidats no saben parlar com Déu mana ? Què li sembla dir bé els pronoms febles, senyora Sánchez-Camacho? Què me'n diu de contraure els articles davant de paraules que comencen per vocal, senyor Montilla? Per ser polític has de tenir algun problema a l'aparell fonador i no saber dir les "r" (Carod-Rovira) o ser una mica papissot (Ridao, Joan Herrera)?
  9. Els qui acompanyaven el Rivera durant el discurs postelectoral eren els seus pares?
  10. A veure què passa a partir d'ara... Molta gent pensa que CiU pactarà amb el PP, però tinc l'esperança (potser ingènua) que s'acontentarà amb els 10 escons d'Iniciativa o d'ERC.

A això hi he d'afegir una queixa sobre l'organització del col·legi electoral on em va tocar anar a votar, l'IES Joan Maragall. Si pretens que tots els residents del codi postal 36 votin en un vestíbul llarg i estret, assegura't que hi cabran, perquè el que no és normal és que les cues de tres meses electorals es barregin perquè ningú sap quina és la seva. A més a més, per als votants que venien amb cadira de rodes era francament complicat de moure's. I sort que jo portava la butlleta preparada de casa, perquè t'havies de barallar per agafar-ne de la taula del col·legi, talment com si fossin les rebaixes. Per no parlar, naturalment, de la doble calor generada, per una banda, per la multitud, i per l'altra, per la calefacció. Si a les 13h el col·legi està que no s'hi cap de gent, apaga la calefacció, no? Em sorprèn que ningú no prengués mal...

divendres, 19 de novembre de 2010

[Freaky stuff] Paella de Pokémon

[Nota: demano disculpes prèvies als possibles lectors del País Valencià si el títol pot resultar ofensiu. Res més lluny de la meva intenció, pretenia únicament fer un joc de paraules. No gaire inspirat, per cert.]

El tema d'aquesta nova edició de Freaky stuff és la mítica sèrie japonesa de finals dels 90, Pokémon. Aquesta sèrie, inspirada en un videojoc homònim, seguia les aventures d'un nen i els seus amics a la recerca i captura (en sentit literal) de bestioles diverses, els pokémon.

La sèrie i els videojocs van causar veritable furor entre un públic molt ample, des de nens de primària fins a adults. Tan gran fou l'èxit de Pokémon que 4Kids Entertainment i Fox Kids la van exportar a occident, i com que tot allò que es ven als EUA segurament també es vendrà a casa nostra, es va fer una adaptació al castellà (anteriorment s'havia fet també la versió a l'espanyol d'Amèrica Llatina), amb un doblatge més aviat espantós.

Però la cosa no acaba aquí! Observeu això amb atenció:



En efecte. L'opening de la primera temporada, en valencià. De fet, si remeneu pel Youtube podeu trobar altres openings, així com també les cançons aquelles que posaven després dels capítols i que havien estat escrites expressament per a la versió americana (sí, ho reconec: veia Pokémon i tenia en la meva possessió els jocs groc i platejat, per a Game Boy Color).

La sèrie era francament dolenta, les coses com són. Però a nivell musical és probable que a més d'un li hagin explotat els timpans de sentir perles com:



Tinc constància que existeixen episodis doblats al català "del Principat", és a dir, amb els actors de doblatge del Club Super 3 de tota la vida, però sóc incapaç de trobar-los pels móns de Google.

Us deixo amb la que, fins al punt que vaig veure la sèrie, considero la pitjor de les cançons horroroses de Pokémon. No em faig responsable de les conseqüències que tingui sobre les vostres persones físiques. (I això que la versió en castellà és infinitament pitjor, si les compares).




Més cançons de dibuixos animats a Amiboshi.net

dissabte, 13 de novembre de 2010

Habemus Papam in Barcinone

L'última vegada que el Sant Pare va visitar Barcelona jo ni tan sols era un projecte, més que res perquè el 1982 els meus pares encara no s'havien conegut. En aquell moment encara era Papa Joan Pau II, i 28 anys després, Benet XVI ha aterrat a casa nostra per consagrar la Sagrada Família, aquella meravellosa església (que no catedral, perquè només hi ha una catedral per ciutat) que d'aquí a poc farà 100 anys i segueix sense estar acabada.

Per pròpia voluntat no hi hauria anat, les coses com són, perquè la meva espiritualitat i l'església catòlica no van de la mà, més aviat al contrari: cada cop que algú d'aquesta institució obre la boca, tremolo, perquè rarament diuen coses adequades als temps que corren. Però hi he anat, no com a fidel, sinó com una dels més de 700 cantaires que hem posat la banda sonora de l'acte.

Diu el Gènesi que Déu va crear el món en sis dies, i el setè va descansar. És potser per això que diumenge és el dia que ens permetem de no matinar. Doncs bé, la convocatòria per als cantaires era entre les 8 i les 9 del matí, hora a la qual tancaven l'accés al temple, de manera que, per anar amb temps i tal a les 7 del matí va sonar el despertador (jo vaig sortir del llit minuts després).

Crec que mai de la vida havia vist un desplegament policial i de "cossos de seguretat" com el de diumenge a la Sagrada Família, fins al punt que els meus coneixements geogràfics sobre l'Eixample no em van servir de res per estalviar-me voltes inútils. Resulta que gairebé tots els accessos "lògics" estaven tancats per tal d'organitzar tota la gent que corria per allà, que no era poca. Perquè ho entengueu millor, sobretot si no coneixeu gaire bé Barcelona, us he fet un dibuixet, amb permís de Googlemaps.

Llegenda
1. Punt de partida: cantonada Provença/Nàpols
2. Accés Provença/Sicília
3. Accés Mallorca/Sicília
4. Accés Passatge Maiol
5. Punt de control accés Mallorca/Sardenya
6. Porta d'entrada dels cantaires, cantonada Mallorca/Sardenya

La línia blava indica l'itinerari que vaig fer per accedir al temple.

Com podeu veure, hi havia punts de control a tot arreu, que allò semblava el Berlín de la guerra freda. Amb molt bon criteri, mon pare em va deixar amb el cotxe a la cantonada del carrer Provença amb Nàpols, i jo, tan alegrement, pensava que era l'entrada més ràpida i lògica per arribar a la Porta de la Passió (c/Sicília, entre Provença i Mallorca, on hi ha la A de Googlemaps). Doncs no, resulta que al revers de la meva invitació hi havia indicat l'accés que em tocava, la del passatge Maiol (punt 4 al mapa).

Com que el carrer Mallorca també és el carrer on visc, més o menys el tinc controlat, i sé que al passatge aquest s'hi accedeix des del carrer Mallorca. Però no, aquell dia s'hi havia d'entrar des del carrer València, així que vaig perdre deu minuts més fent la volta del tonto. Entre això i la cua, vaig trigar ben bé 45 minuts per accedir a la Sagrada Família i arribar a la cantoria.

Un cop dins, tampoc va ser tot flors i violes. L'organització havia separat els cantaires de l'Orfeó Català per deixar lloc a l'Escolania de Montserrat a la part central de la cantoria, la que dóna directament a l'altar. De manera que, com a reforços, ens tocava estar al lateral, juntament amb els cantaires més nous de l'Orfeó. Coses que passen... però ningú ens en va dir res (de fet, encara espero que algú del Cor de l'Orfeó m'indiqui què he de fer i deixar de fer), així que quan dues noies més i jo vam veure llocs lliures a la part central, ens n'hi vam anar. Amb tant mala sort que, quan semblava que no hi havia cap problema, una dona (que no sé qui és ni com es diu, però li direm senyora Malfoy -de malfollada-) ens va dir que les joves s'havien queixat que a nosaltres no ens pertocava d'estar allà i van muntar-nos un pollastre perquè tornéssim al nostre lloc teòricament assignat. En fi...

Per acabar (perquè fa dies que hauria d'haver acabat d'escriure això), vull remarcar dues coses: la primera, naturalment, la del paper de la dona a l'església catòlica. Em va semblar molt lleig i fora de lloc (i d'època) que l'única participació de la dona en tota la cerimònia fos per netejar els olis dels sacraments de l'altar (per més que elles hagin afirmat a la premsa al llarg de tota la setmana que ho van fer encantades).

En segon lloc, també vull posar de manifest que la gent és MOLT maleducada i gens respectuosa. Normalment no es para gaire atenció a la música a l'església, perquè és una cosa de la cerimònia i, a més a més, sol ser una música poc lluïda, per dir d'una manera fina que no són bones peces. Doncs bé, si portes 700 persones a cantar i al final de la missa aquestes 700 persones entonen el Virolai i l'Al·leluia de Handel, i a sobre tens l'Escolania de Montserrat interpretant el Nigra Sum de Pau Casals... NO et dediquis a cridar "viva el Papa" i a aplaudir com si estessis en un camp de futbol. És lleig i una falta de respecte cap als cantaires. He dicho.

Resumint, va ser tota una experiència, i que no repetiria, les coses com són. Cinc hores i mitja fent el paripé no acaben de compensar el fet d'estrenar la Sagrada Família i de poder-la veure per dins i de gratis. De totes maneres, és una d'aquelles coses que espero poder explicar als meus néts.

Volia penjar fotos, però a la "invitació" que ens van donar per acreditar que entràvem a cantar deia explícitament que no es podien dur càmeres de fotos ni res per l'estil... Norma que un percentatge elevat de persones es van passar pels baixos dels pantalons, però jo no.

Twitter Goodreads