dimarts, 26 d’octubre de 2010

La meva primera vegada... a la ITV

Dilluns, 25 d'octubre de 2010, vaig passar la meva primera ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles). I n'estic francament orgullosa, perquè tot i ser una pardilla absoluta en aquest camp (i l'única dona que hi havia al taller, per cert, exceptuant la senyoreta de la caixa) me'n vaig sortir airosament. I em direu, doncs quina tonteria, perquè t'indiquen què has de fer i en realitat passar la ITV és un tràmit prou fàcil. Efectivament, però com que els del taller em van espantar...

I és que abans de passar la ITV vaig haver de portar el cotxe al taller per un altre tràmit absurd. Els estudiants de la UAB que utilitzen el cotxe com a mitjà de transport habitual saben que aparcar al pàrquing de Lletres-Educació és tot un repte, no només pels sots, tant de l'asfalt com del descampat fangós, sinó perquè allò és campi qui pugui. Certament les ratlles que separen les places d'aparcament són estretes (molt), i no tothom ve amb un cotxe de joguina com el meu.

Doncs bé, el cas és que el curs passat algú em va donar un cop al far esquerre de darrere del cotxe, i va quedar el llum de frenada desprotegit, sense el plàstic que fa que el llum es vegi de color vermell. Aparentment, això no afectava per res en el funcionament dels llums ni del cotxe en general, i vaig passar olímpicament d'arreglar-ho... fins que em va arribar la carta de la ITV recordant-me que tenia la meva cita anual amb ells (el meu cotxe és de cinquena mà, té 11 anys i, per tant, li toca revisió anual -mireu el codi de circulació per a més informació sobre el tema-).

Mon pare em va suggerir que preguntés al taller si era una reparació molt cara perquè, per una banda, si bé no afecta en el funcionament del cotxe, la veritat és que fa molt lleig portar el llum trencat (i suposo que de nit deu molestar bastant més un llum blanc en comptes de vermell, si ets darrere) i valia la pena fer-ho arreglar. Així que, després d'estar a punt d'oblidar-me de demanar hora per passar per caixa (39,90€ m'han cobrat, els molt xoriços, total per tocar quatre botons!), vaig enfilar cap al taller.

És una llàstima que no facin experiments sociològics amb els clients dels tallers automobilístics, en plan allò que feien de gravar en vídeo les reaccions del famós vídeo 2 girls, 1 cup, quan els diuen els mòdics preus que poden pagar per les reparacions aparentment més insignificants del món. 90€ (més 40€ d'IVA) per una peça de plàstic em sembla un atracament. Per sort per a mi, l'Òscar del taller (que em va trucar absolutament cada dia de la setmana, de dilluns a divendres, pel tema del cotxe... sospitós...) coneixia un noi que treballa en un desguaç i em va poder aconseguir la peça de segona mà, de manera que era més barata. Vaig pagar 90€ igualment, però, entre mà d'obra i IVA i no-sé-què més.

El cas és que finalment dilluns vaig anar al taller. Com que sóc innocent i inexperta, me'n vaig endur l'Albert amb mi perquè després d'haver passat quatre anys en una facultat amb sobrepoblació femenina em sentia intimidada d'entrar en un món típicament masculí (no és veritat; és que no volia anar-hi sola). Deixant de banda la clavada per mirar-te quatre parides, va ser una experiència divertida.

Primer, el test de llums, que semblava que s'oblidaven de fer-me, perquè em van fer passar fins al segon nivell sense haver-me mirat res més. Els llums funcionen perfectament. També estan en perfectes condicions les rodes, la suspensió, l'accel·lerador i el fre, sembla ser, però aquí és la part divertida: per mirar-te tot això (weno, a tu no, al cotxe), et fan posar les quatre rodes sobre una mena de plataformes i rodetes que fan que el cotxe salti. Weno, no sé si el cotxe realment salta tant com semblava per dins, perquè em vaig fixar en el cotxe que teníem davant i des de fora no semblava tan exagerat.

El cas és que vam riure molt, entre saltirons, senyors bordes que treballen al taller (el primer era molt maco, molt atent, mentre que el segon era bastant estúpid) cares de pànic/velocitat/no entendre res d'una servidora, i bromes fàcils sobre el món de l'automobilística, puc dir que la meva primera ITV va ser una experiència molt divertida.

I crec que és de les poques coses interessants que m'han passat aquesta setmana, exceptuant una bossa atrapada entre les portes del metro que va paralitzar tota la xarxa durant 10 minuts, l'assaig de 3 hores a la Sagrada Família per preparar la visita del Papa a Barcelona, i els minuts musicals de la L3 del metro quan anava a la EOI dijous.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Memorias de Idhún II: Tríada

Al final del primer libro dejabamos al trío protagonista en una situación un tanto complicada a nivel sentimental, uno de esos triángulos amorosos que cuestan de resolver (y la trigonometría y yo nunca hemos sido buenas amigas). Romances a un lado, los protagonistas se embarcan en un nuevo viaje en esta segunda entrega, ni más ni menos que a Idhún.


HISTORIA
*con el mínimo posible de spoilers*

Jack, Victoria y Kirtash consiguen hacer el viaje interdemensional a Idhún, donde les espera la dura batalla contra Ashran, el Nigromante, que tiene todo el mundo mágico bajo su control. Le ayudan los sheks, una raza de serpientes aladas, y los szish, híbridos de serpiente y humano, que se encargan de tener al resto de razas de Idhún alejadas de la idea de rebelión.

Jack y Victoria emprenderán un largo viaje a través de todos los rincones de Idhún para encontrar su poder y la forma de derrotar al Nigromante, mientras que Kirtash sigue siendo completamente ambiguo en cuanto a sus intenciones. Y, aunque estén en plena guerra, habrá sitio para el romance entre batalla y batalla.

OPINIÓN

Igual que la primera entrega, Tríada está dividido en dos libros, Despertar y Predestinación (la tercera y cuarta parte, respectivamente). Diría que Despertar es la parte más pesada del libro, ya que se centra mucho más en la parte sentimental (concretamente en las dudas románticas de Victoria) que en lo que realmente queremos saber: ¿cómo es Idhún? ¿Cómo van a derrotar al Nigromante? ¿Por qué hay un tercer libro si parece que todo se va a resolver en este?

En cambio, hacia el final de Despertar y a lo largo de todo Predestinación, la cosa cambia (¡por fin!) por una serie de sucesos y empieza la acción, aunque bastante lentamente. Pero es aquí cuando empezamos el viaje por Idhún a través de los ojos de los personajes: descubrimos no solo los paisajes (bastante parecidos a algunos parajes de la Tierra, por cierto, tampoco es que la autora se haya matado en ese aspecto), sino también la gente y la mitología de Idhún, que, desde mi punto de vista, es lo más interesante de este libro.

Y con esto paso a mi segundo punto: igual soy yo, pero noto una cierta tendencia de los autores de libros para adolescentes de crear personajes protagonistas aburridosbastante planos, mientras que los personajes secundarios son mucho más interesantes, sobre todo a nivel psicológico, aunque no se profundiza casi nada en ellos, y es una lástima. Incluso en algún caso (como el que nos ocupa, o la inexplicablemente célebre saga Crepúsculo, entre tantas otras) creo que los autores podrían escribir la novela directamente sobre los secundarios y sus vidas bastante más interesantes que las de los verdaderos protagonistas. Por supuesto, estoy hablando desde mi perspectiva como lectora de 22 años y que espera algo más de una novela que un triángulo amoroso que no se puede materializar porque resulta que los tres son de razas distintas.

Y, sin embargo, Tríada es una novela entretenida, incluso para una servidora. Además cuenta con algo que la hace destacar: hasta la última página te tiene en vilo porque el lector prevé lo que va a pasar según los cánones típicos de este tipo de lectura, pero de repente te encuentras con un final inesperado, así que esto le suma puntos.

Sin embargo, no veo claro la necesidad de la existencia de la tercera novela, excepto por el pequeño detalles sin importancia que el final de Tríada queda abierto (y de ahí la tercera parte, claro). Me refiero a que, ya puestos, la podría haber cambiado unas cien páginas de dilema existencial de Victoria por un final conclusivo y satisfactorio sin necesidad de escribir una tercera parte que, personalmente, me apetece muy poco leer (aunque lo haré, lo haré; tengo que saber cómo acaba toda esta historia y si finalmente Jack y Kirtash envían a Victoria a la mierda).

Sobre el trío protagonista, tengo que decir en favor de los dos chicos que por lo menos ellos tiene una cierta evolución, especialmente Jack, a quien finalmente coges un poco de cariño (aunque sea un niño tonto e impulsivo, pero de gran corazón). Sigo en campaña anti-Victoria, excepto por los capítulos del medio de Predestinación, ya que el personaje hace un cambio radical... lástima que no dure más y a partir de cierto punto vuelva a ser una pava.

En definitiva, Tríada, igual que Resistencia, son novelas juveniles que están bastante bien, tanto a nivel narrativo como lingüístico. A ver qué opino de la tercera parte, aunque hasta que no tenga vacaciones no creo que me la lea.



[Especial Ai Yazawa] 3. Narración y personajes


Ahora que ya he "criticado" su dibujo, esta entrada se centrará en la narración y los personajes de los mangas de esta autora. Como no puedo hablar de ellos por separado, porque para mí a menudo van ligados (si no sabes crear personajes ya puedes tener el mejor argumento del mundo, que no funcionará, aunque es cierto que a veces los personajes salvan argumentos infumables), lo comentaré todo junto.

NARRACIÓN Y PERSONAJES

Generalmente, los mangas de Yazawa cuentan historias de amor, algunas más típicas que otras a nivel de planteamiento inicial (triángulos amorosos, amores en el instituto, etc), pero es el desarrollo de estos argumentos lo que hace especial el potencial narrativo de la autora.

Por poner un ejemplo: No soy un ángel no es otra cosa que varias historias de amor en el instituto como las que podríamos encontrar en cualquier shoujo. ¿Qué es lo que la hace especial? A parte del dibujo característico de la autora, los personajes y el ritmo narrativo.

Creo que todo el mundo puede sentirse identificado con los problemas, dudas y situaciones que viven los personajes de los mangas de Yazawa. Por poner un ejemplo, un primer amor, compaginar el amor con el sueño de tu vida, encontrar tu sitio en una época difícil como es la adolescencia y el paso a la etapa adulta, etc. Realismo, y no necesariamenete exagerado.

Por eso puedo "perdonarle" a la autora que algunos de sus protagonistas, sobre todo las chicas, tengan momentos de debilidad emocional: por ejemplo, Hachi, de NANA, se deja dominar por Takumi; o Mikako, de Historias de un vecindario, prefiere refugiarse en un cambio de estilo escandaloso antes de afrontar la realidad.

Como un manga no tiene por qué tener funciones educativas, queda a la interpretación del lector si las actitudes son "correctas" o no. Pero algo que me gusta mucho de los mangas de esta autora es que no hay personajes muy buenos y personajes muy malos. Todos tienen virtudes y defectos, como en la vida real. Estamos ante personajes redondos que evolucionan (unos más que otros), e incluso los "secundarios" no son simplemente un relleno para darle un poco de chicha a la trama).

A nivel narrativo, a pesar de que las historias puedan haber sido escritas mil y una veces anteriormente, Yazawa sabe encontrar un equilibrio entre humor, drama y cotidianedad. Un manga de Yazawa inevitablemente te atrapa entre sus páginas. Además, en todas sus obras hay un montón de detalles, desde referentes culturales hasta música occidental, pasando por cameos de personajes suyos de otras obras.

En definitiva, y cerrando ya este especial, Ai Yazawa es una autora poco convencional, tanto a nivel artístico como narrativo. Conozco a poca gente a quien no le guste su obra (aunque es normal que algunos mangas gusten más que otros), y el éxito que se ha cosechado a lo largo de los años es más que merecido.





dissabte, 23 d’octubre de 2010

[Especial Ai Yazawa] 2. Evolución artística


Sigo con el especial sobre mi autora favorita, Ai Yazawa. En esta segunda entrega me voy a centrar en su evolución artística, es decir, principalmente, en el dibujo, pero también en su capacidad de convertir sus historias en obras de arte y no simples mangas.

Primera etapa: los inicios (1985-1995)

Durante los diez primeros años de su carrera, el arte de Yazawa no tenía la calidad que tiene ahora, y se nota en los trazos a veces torpes, las expresiones de los personajes poco desarrolladas, parecidos razonables entre personajes... Se podría decir que, a pesar de que ya se notan algunos de los rasgos característicos de su estilo tan particular, en estos diez primeros años Yazawa no acaba de encontrar ese algo que la diferenciaría del resto de mangakas más adelante. El uso del color es bastante pobre y deja mucho que desear, aunque, por supuesto, se nota una evolución a lo largo de estos diez años, pero todavía queda mucho para llegar al punto culminante. Por internet es bastante difícil encontrar tanto scans como imágenes de sus primeras obras.

Marine blue no kaze ni dakarete

Segunda etapa: puliendo el estilo (1995-1999)

En 1995, y siguiendo el éxito de su anterior obra No soy un ángel, obra que ya despuntaba por sus rasgos cada vez más exagerados, de la pluma de Yazawa nacía Miwako Kôda, la aspirante a diseñadora de modas que traería el reconocimiento a la obra de la autora con Historias de un vecindario. A partir de esta obra, Yazawa incluye también en sus mangas su otra gran pasión: la moda. El estilo de dibujo cambia un poco, la autora se demelena y decide exagerar los típicos rasgos shoujo: piernas muy largas y muy delgadas, ojos muy grandes, peinados casi imposibles, ropa que sería la envidia de muchos diseñadores famosos. En el uso de colores y en las portadillas, también se nota un cambio: Yazawa decide probar nuevos estilos, ya sea emulando a los artistas pop-art americanos o jugando con acuarelas. Además, por primera vez un manga de Yazawa se convierte en anime (aunque el resultado es dudoso y subjetivo).

No soy un ángel (Tenshi nanka ja nai)
No soy un ángel (Tenshi nanka ja nai)
Historias de un vecindario
Historias de un vecindario

Tercera etapa: la cumbre (1999-2009)

Desde 1999 hasta la actualidad, la calidad de su dibujo no ha hecho sino mejorar. De esta etapa son Last Quarter, Paradise Kiss y NANA. Las líneas son más finas y las proporciones de los personajes vuelven a ser más o menos realísticas, aunque no pierden esos rasgos característicos. Las expresiones faciales son el verdadero reflejo de los sentimientos de los personajes: con apenas una viñeta se intuye más de lo que realmente vemos o leyemos en los bocadillos de diálogo. A nivel de portadillas y uso de colores, la autora empieza a mezclar el dibujo tradicional con las nuevas tecnologías para crear verdaderas obras de arte. Sin embargo, hacia los últimos capítulos de NANA se puede notar una especie de declive, con trazos menos delicados en los rostros de los personajes, probablemente a causa de la enfermedad que la ha apartado de su trabajo hasta la fecha de hoy.
Last Quarter

Paradise Kiss

NANA
NANA

(Haced click en las imágenes para verlas en tamaño completo)

divendres, 22 d’octubre de 2010

[Especial Ai Yazawa] 1. La autora y su obra


Ai Yazawa es, desde hace unos años y por el momento, mi mangaka favorita. Tengo casi todo sus mangas que se han publicado en España (que, de hecho, son casi todos los que ha publicado en Japón, excepto quizás los más antiguos). Así pues, mientas acabo de leer varios mangas que tengo por ahí pendientes, voy a hacer un especial sobre esta autora. En esta primera entrega me voy a centrar en, como reza el título de la entrada, en la biografía de la autora y sus obras.

Especial Ai Yazawa: la autora y su obra

Ai Yazawa nació en Osaka en 1967 y su verdadera pasión era (y todavía es) la moda. Sin embargo, dejó la escuela de modas y se centró en el dibujo. Debutó con su primer manga en 1985 y desde entonces no ha dejado de trabajar hasta que en 2009 una enfermedad la obligó a dejar su trabajo temporalmente. A día de hoy, la autora ya no está en el hospital pero todavía no se siente segura retomando los lápices puesto que lleva más de un año sin dibujar.

Ai Yazawa publicó sus primeros mangas durante diez años en la conocida revista Ribon, donde alcanzó la fama con su obra Gokinjo Monogatari (Historia de un vecindario). A partir de entoces, sin embargo, sus series se volvieron un poco más adultas y gracias a Paradise Kiss y, sobre todo, NANA, se dio a conocer en el mercado internacional, convirtiendose en una de las autoras manga más influyentes y queridas de los fans de todo el mundo.

A continuación os dejo con una lista de sus obras.

  • 15-nenme (1986)
  • Love Letter (1987)
  • Kaze ni Nare! (1988)
  • Escape (1988)
  • Ballad Made Soba ni Ite (1989)
  • Marine Blue no Kaze ni Dakarete (1990–1991)
  • Tempestad color cereza (Usubeni no Arashi, 1992) - por Planeta en España
  • No soy un ángel (Tenshi Nanka Ja Nai, 1992–1995) - por Planeta en edición kanzeban en España
  • Historia de un vecindario (Gokinjo Monogatari, 1995–1998) - por Planeta en edición kanzeban en España
  • Last quarter (Kagen no Tsuki, 1998–1999) - por Planeta en España
  • Paradise Kiss (2000–2004) - por Ivrea en España
  • Nana (2000–abierta y parada en Japón) - por Planeta en España
En negrita, las obras publicadas en España, con su título original entre paréntesis y la editorial que nos la trajo. Los años correspoden a la publicación japonesa.
Fuentes: Wikipedia y webs de Planeta de Agostini y de Ivrea

dimecres, 20 d’octubre de 2010

100





Celebrem l'entrada número 100!

Tècnicament no és la número 100, perquè un dia, en un rampell que em va agafar, em vaig dedicar a esborrar entrades dels inicis del blog per dos possibles motius: 1) vomitivament cursis, o 2) vomitivament indigestes.

De totes maneres, he volgut fer coincidir aquesta entrada amb la celebració dels dos anys i mig que existeix El consultori de la Dra Xodes, des del 25 d'abril de 2008 (ja sé que no és fins dilluns, però bé...).

La veritat és que em vaig unir al món blogger en un moment que el Fotolog havia entrat en decadència, no tant per necessitat de mantenir un "diari" de les meves vivències i històries de vora el foc, com per tenir més llibertat a l'hora d'escriure. A més a més, a Fotolog ningú no es llegia les meves parrafades però comentava igualment referint-se a la foto, mentre que aquí no hi ha més remei que intentar arribar fins al final de les meves parrafades interminables.

Fent un repàs a l'arxiu d'entrades, m'adono de com han arribat a evolucionar els temes i com en sóc de poc consant a l'hora de mantenir un registre o una lògica per triar quan toquen crítiques de cine o quan toquen frases autocompassives pseudo-emo.

(També podria comentar la desaparició progressiva de lectors que deixen comentaris, però tampoc és que aquest blog tingui gaire tirada; de fet, a vegades no sé per a qui escric, a part de per a mi mateixa).

En dos anys i mig han passat moltes coses: he crescut, he madurat, he estimat, he perdut persones estimades, he après, he conegut molta gent, he conegut molts països, m'he enamorat, m'he tornat a enamorar, m'he enyorat, m'he sentit atrapada, he trobat camins, n'he deixat altres enrere... I tot sovint ho he deixat plasmat aquí, perquè mai he estat capaç de portar un diari (ni quan estava d'Erasmus, que em vaig passar tres mesos sense escriure les meves aventures i desventures).

I fins que no aparegui una eina nova més fashion i més efectiva, El consultori de la Doctora Xodes seguirà per aquestes contrades de la cibernèutica.

Segon banner que va tenir el blog.


Banner que no vaig arribar a posar perquè ni em convenç
ni feia falta quan vaig posar l'últim layout, aquell de la llibreta.



També us deixo un vídeo que he trobat pel Youtube, per animar i tal.


dimarts, 12 d’octubre de 2010

"A Thousand Splendid Suns": thank God I'm a woman?

The sentence belongs to a slogan by the intimate clothing stores Women's Secret, which theorically (I repeat, theorically) wants to make women feel good by having them wear their sexy/lolitesque underwear and pyjamas and other girly stuff like that. I say theorically, because they rarely have my bra size, and I rarely like their designs, so I guess we're even, but they make me feel bad about having my size 100B/95C chest (Spanish measurements) and these wonderful hips of mine. Still, those shops have like a magnet effect over me (especially with the word "sale" on the windows), which results in me buying panties with butterflies and ribbons and those things I wouldn't normally wear on a t-shirt.

So, the slogan. It's kind of catchy, actually. Think about it: we get to have sooo many colors, sooo many designs, sooo many cute strings and culottes, wonderbras make our boobs look so big and nice and in the right place... So we can wear those adjusted clothes with those wonderful 12 cm high heels and have all men staring at us. Seriously, is that what designers think we all expect from our knickers? (Sorry for mixing British and American vocabulary there!)

That's a very Western (and superficial and materialistic) point of view of things. Still, they have a point: even though we get to have the f*cking period once a month, are tacitly obliged to follow the latest fashion tendencies even if we look horrible in those skinny-cut jeans or can't wear high-heels because then we look taller than the average man in our country (this is getting suspiciously autobiographical), or get paid less for the same job or are made feel bad about having chosen a career typically "for men", or are more objectified sexually speaking than men are (and there I stop it before this gets out of control), I'm glad that I'm a woman.

Despite that women in the so-called western world still have a long way to go in order to get the same recognition as men in many aspects, in many places (even in the western world) it's especially hard to be a woman. And this is what the book I'll review in this entry is about: being a woman in Afghanistan.

A Thousand Splendid Suns (Khaled Hosseini, 2007)

Mariam is a harami, an illegitimate child of a very powerful man of her village. This means that, even though she gets to see her father once a week, he doesn't want her to be seen in the village, so Mariam and her mother live in a kolba, a hut. However, Mariam thinks that her father does love her and decides to visit him in his home, but is left to sleep in the street as not to bring her shame as a harami into the house.

When Mariam's mother hangs herself, Mariam's father agrees to bring her home and, after being pressured by his three wives, they sell Mariam, who is now 15, into an arranged marriage with a 40-year-old man from Kabul: Rasheed, a shoe-maker and a very traditional man. Mariam is afraid and feels terribly guilty of her mother's dead, and Rasheed's attitude goes from lovely to cruel as time goes by and she has several miscarriages.

Parallel to Mariam's story is that of Laila, who was born in the same night that Afghanistan became the Democratic Republic of Aghanistan under the rule of the communists. Contrary to the traditional lifestyle that Rasheed follows, in which his wife must not be seen by others and must only have children and do house chores, in Laila's home they are more progressive and her mother even went to university.

Laila grew up with her neighbour and best friend Tariq, but as they grow older she realizes that she is in love with him, but in 1989 another war begins in Afghanistan, in which Laila's brothers are killed and which makes her mother become anti-communist. But as that war ends in 1992, a new one begins and Tariq and his family decide to leave Afghanistan, a decision that tears Laila's world appart. That same war kills her parents, and Laila is brutally wounded.

When she wakes up again, she is in Rasheed and Mariam's house. They are taking care of her and when she finally gets better, Rasheed proposes marriage to her. She quickly agrees and soon becomes pregnant, but she bears a girl, which leads into Rasheed starting to hate her. On the other hand, because she is now the favorite wife, Mariam also starts to hate her until one day Laila saves her from Rasheed hitting her again.

This event makes the relationship between the two women grow stronger every day and the two of them learn to help each other in order to survive in a context where being a woman is anything but easy.

Thank God I'm a woman?

Quoting the review extract from O, the Oprah Magazine: "Love may not be the first thing that comes to mind when you consider the war-ravaged landscape of Afghanistan". Personally I didn't know anything about Aghanistan's recent history, except for the US invasion back in 2001, so it was quite a surprise to learn some of it through this book. Because of the Afghanistan invasion, we learned that Afghan women were forced to obey a series of "laws", among which was the use of the burqa, and apparently it was all written in the root of all Muslim-world evils: the Koran.

Apparently, though, nothing about this is written in the Coran, but certainly the Muslim world is dominated by men, and at risk of being called an ignorant, a racist, a stupid woman and other nonsense, I'd venture to say that it's actually not that different from the Western, Catholic/Christian world. Not so many years ago, Spanish women could not go anywhere outside of the country without their husbands' (or closest male relative in charge of them) permission or even open a bank account without a man. I consider myself to be very lucky to having been born in a place and in a time that has allowed me to do all I've done in spite of being a woman.

A Thousand Splendid Suns is the story of two women, Mariam and Laila, born in two different generations but both victims of their time and their society, who fight against the adverse in order to survive and be as happy as they can. If this story took place somewhere other than Afghanistan, probably certain things would be different (no burqas, no kolbas, no three wives, no wars), but you could probably tell a similar story of love and strong friendship.

The novel is written in a clear style with uncomplicated sentences, mixing some words in the diverse languages and dialects of the Aghanistan people, as well as litetary references (songs, poems, translated quotes from the Koran, etc). Luckily for all of us who are not familiar with the History of that area of the globe (other than that that affects the Western world directly or more recent history), the author makes some short explainations that don't turn into a lecture on Afghanistan History but are really useful to understand the context in which the protagonists must live.

It made me cry. I don't know why, but my summer readings (this book, Les veus del Pamano by Jaume Cabré, and This charming man by Marian Keyes) made me cry at some point (am I turning into a sensitive person?), probably because the narration was very well written and strong enough to move something inside of me and eventually identify with the characters and feel sympathy for them. I definetely recommend A Thousand Splendid Suns.


(and I will try to write shorter entries in the future, as I will change the blog's layout because I'm not really fond of it)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Carmen

Ahir vaig anar a veure Carmen al Liceu. És una de les meves òperes preferides, amb el punt a favor afegit que el paper protagonista és dels pocs interpretats per una mezzo (yay!). No és una d'aquelles òperes pesades que duren hores i hores i té un argument enrebassat, i el cor hi té un paper important.

El llibret de l'òpera de Bizet ens explica la història de la gitana Carmen, que té tots els homes enamorats d'ella, mentre que ella es declara lliure, tant d'esperit com d'estimar a qui vulgui. La seva última conquesta és el soldat Don José, que, casualment, està promès a Micaëla, però ell ho abandona tot per viure el seu amor amb Carmen. Això no obstant, amb el pas del temps Carmen es cansa d'ell perquè no li pot oferir tots el que ella vol, i ell no sap fer altra cosa que posar-se gelós perquè creu que ella se n'anirà amb un altre. La tragèdia planeja sobre ells i les cartes del tarot ho confirmen de manera premonitòria: la mort els persegueix.

Això no obstant, la música és en general alegre i té un cert caire festiu, de manera que és fàcil que al públic li agradi. A més a més, a l'època que Bizet va compondre-la, va decidir situar-la al sud d'Espanya, ja que a França (entre altres països) es considerava que quan saltaves els Pirineus tot era exotisme, romanticisme, passió, toreros i alegria col·lectiva als carrers.

Calixto Bieito, responsable de l'escenografia de la representació al Liceu de Barcelona, decideix anar més enllà i situar l'acció a l'Espanya profunda, si més no, conceptualment. Al centre de l'escenari (sempre inclinat, per cert) del teatre barceloní hi havia, al llarg del primer i del segon acte, una bandera espanyola omnipresent i de proporcions considerables, que va ofendre sensibilitats del públic, de la mateixa manera que ho va fer el toro d'Osborne del tercer acte (i que va ser objecte de xiulades).

No content amb això, Bieito converteix els soldats romàntics del segle XIX en mercenaris de l'exèrcit espanyol actual que semblaven més aviat els típics paletes que et llencen aquells piropos tan imaginatius com vulgars i ofensius quan passes a prop d'una obra. També transforma els contrabandistes originals en una colla de mafiosos-camells alcoholitzats i amb unes necessitats sexuals irreprimibles. No us estranyeu de veure més d'un cul, algun pit o fins i tot un nu integral masculí.

I tot i així, malgrat que es tracta d'una posta en escena d'en Bieito i malgrat que es carrega el teòric romanticisme estereotipat de l'original, trobo que per primera vegada l'escenògraf l'encerta i tot plegat té sentit: és fàcil reconèixer en aquesta Carmen tics de la nostra societat actual, que sabem que existeixen però no estem disposats a admetre que hi són més a prop del que ens pensem. Si bé m'hi van sobrar alguns elements que no vaig acabar d'entendre.

La funció d'ahir, divendres 8 d'octubre, estava encapçalada per María José Montiel com a Carmen i Germán Villar com a Don José. Montiel ens mostra una Carmen desacomplexada i capritxosa, si bé en algunes escenes em va semblar que no era prou "coqueta" i li faltava desprendre una mica més de sensualitat. A nivell vocal, però, no tinc res a dir, una mezzo correctíssima. Del tenor Villar sí que en vaig quedar una mica decebuda perquè des del quart pis feia la sensació que tota la seva veu es quedava a la platea (o, fins i tot, a dins de l'escenari) i en els moments de clímax de les seves àries es perdia. Tot i així, la seva interpretació del Don José va ser molt bona. Pel que fa als personatges secundaris, només destacar el mini-gall de Micaëla al final de la seva ària cap a meitats del tercer acte.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Coses que només passen a la UAB

  • Que et facin fotos de carnet, te la repeteixin perquè els ha quedat moguda, et facin esperar deu minuts i s'adonin que la teva foto no ha sortit perquè s'ha esborrat l'arxiu per art de màgia i t'hagin de fer una tercera foto.
  • Que no hi hagi diners per posar més professors, però sí per posar pantalles de plasma de 50".
  • Que el personal de tarda de gestió acadèmica sigui encara més inepte que el de matí i a sobre siguin només dues persones, de les quals només una és operativa, en realitat.
  • Que aquesta mateixa persona no s'adoni que t'has oblidat de donar-li un full i li hagis de portar tu quan ja no queda ningú a la facultat perquè l'has trobat entre apunts diversos.
  • Que l'esmentada persona fullegi tot el teu expedient acadèmic a la recerca d'un número de compte que, per cert, tu portes apuntat en un full (però no fotocopiat de la llibreta bancària) i no el trobi fins que tu t'hi acostes i l'hi indiques.
  • Que el servei de reprografia de la teva facultat només estigui obert al matí i t'hagis de comprar els dossiers del màster en una altra facultat.
  • Que un grup d'alumnes passin moltes hores en un congelador d'estudiants per pur amor a l'art i portin pastissos i es dediquin a fer bikinis a preus ridículs, tot i ser un dels col·lectius més poc respectats i més ignorats de la facultat.
  • Que hi hagi homes més femenins que una part important de la població femenina en certes facultats.
  • Que facis una prematrícula a finals de setembre, una matrícula definitiva a principis d'octubre i el pagament, no se sap. Ja t'ho trobaràs quan vegis que t'hem cobrat, ja t'avisaran del banc.
  • Que els estudiants de primer facin que el trajecte UAB-Barcelona en ferrocarrils a quarts de vuit del vespre sigui més pesat del que és habitual perquè converteixen el vagó en un pati de col·legi.


Per a més informació: UAB-CEI (Un Aula Basta - Cortemos Estudios Inútiles)*


Pregunta real que va fer un alumne de primer al Consell:
"què creieu que representa la "a" del logo de la UAB?"




*(c)Núria B.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

6/10/2010, 8:26h

Quan escric això són les 8:26h del matí del 6 d'octubre de 2010. Avui, per primer cop a la meva vida, he "obert" la facultat. A part de mi, quan he arribat a les 7:55h hi havia només una senyora de la neteja i la Teresa de l'SLIPI (Suport Logístic i Punt d'Informació, o SLIPI Hollow per als amics). La facultat en estat desèrtic, malgrat que ja hi havia llum a l'exterior, fa una mica de por, les coses com són. Estic veient com surt el sol des del congelador d'estudiants, on fa fred sigui l'època de l'any que sigui. I fa rasca, a aquestes hores.

I ara, la pregunta del segle: què faig a la facultat tan d'hora si tinc classe a la tarda i podia haver dormit fins les 12 del migdia si ho hagués volgut?

La resposta, aquí: click me

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Let's go to the mall!

A vegades puc arribar a ser tan cutre de despertar-me cantant això. Don't ask.




I wish it was a porn video... it wouldn't be so embarrasing.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Destination: Unknown

New York
London
Paris
Berlin
Heidelberg
Boston
Cambridge
Toronto
San Francisco
Vienna
Strasbourg
Dublin
Québec
München
Hamburg
Edimburgh
Chicago
Sydney
Tokyo
Saint Petersburg
Prague
Krakwow
Beijing
Mexico City
Buenos Aires
Oslo
Copenhagen
Reikjavik
Bratislava
Ljubljana



...and so on






The worst of it is not that I don't have the money to go to all of those cities: it's that after so many Heimbar nights I can only listen to that song in the title beer in hand.

Ich vermisse dich, auch nach 2 Jahren...

diumenge, 3 d’octubre de 2010

And off we go

Dilluns 27 de setembre. Primer dia de classes, primer retrobament amb la FTI després d'un estiu molt i molt intens. Comença una etapa i no sé ben bé què en sortirà, però la veritat és que em feia il·lusió començar de nou.

I torno a fer volar coloms... i per això em passo els dies mirant la web de Ryanair.

Twitter Goodreads