dijous, 30 de desembre de 2010

We Wishlist a Merry FNAC X-Mas


Resulta que la FNAC ha organitzat un concurs que es diu Wishlist FNAC, que consisteix en (resumint molt) fer una wishlist de productes del seu catàleg que t'agradaria comprar-te/que et portin els Reis/tenir, en definitiva, i entres en el sorteig d'un val de 2011€. Viscaaaa!

Bases del concurs: aquí
I aquí va la meva Wishlist:


LIBROS
MÚSICA
CINE

INFORMÁTICA
MP3, TELEFONÍA Y GPS
FOTO Y VIDEO
MERCHANDISING

TOTAL: 913,23€




Collons, com m'ha costat omplir-la! Qui m'ho havia de dir, a mi, la compradora compulsiva de llibres! A veure si hi ha sort ^^ (i si no, potser serveix d'orientació als Reis Mags xD).

dimarts, 28 de desembre de 2010

Imadoki

Os dejo con la reseña de Imadoki, una comedia estudiantil de Yuu Watase, que poco tiene que ver con sus mangas más famosos anteriores (Fushigi Yuugi y Ayashi no Ceres).

HISTORIA

Tanpopo consigue una beca para estudiar en el prestigioso Instituto Meiô de Tokyo. Está convencida de que allí va a hacer muchos amigos, ya que en su Hokkaido natal se querían mucho con sus compañeros de clase. Pero con lo que se encuentra Tanpopo en el Meiô es a una panda de niños pijos, estirados e hipócritas que se meten con ella por ser pobre, una "mala hierba".

Sin embargo esto le da igual porque sabe que hay un chico en su clase que ama a las plantas, al que conoció el día antes de empezar el instituto. Pero cuando por fin lo encuentra, resulta que Koki Kygyo es el heredero de un gran imperio económico y el hijo del fundador del Meiô: esto lo convierte en una figura influyente y todo el mundo se quiere acercar a él para subir socialmente.

Lo peor de todo es que el Koki del instituto no tiene nada que ver con el chico que conoció Tanpopo durante las vacaciones, pero Tanpopo se propone convertirse en su amiga. ¿Lo conseguirá?

OPINIÓN

Tras los dramones a los que nos acostumbró la autora en Fushigi Yuugi y, sobre todo, Ayashi no Ceres, Imadoki es un soplo de aire fresco que, si no fuera por el dibujo tan característico y el humor tan particular de Watase, podría ser el shoujo de instituto de cualquier otra autora.

Lo cierto es que, a pesar de ser de los pocos mangas de esta mujer que no incluyen elementos mágicos, Imadoki es una historia bastante corta (cinco tomos) fresca y entretenida, sin muchas complicaciones y no muy pastelona, cosa que es de agradecer entre tantos títulos que siguen el esquema chica-conoce-chico-y-se-enamoran-pero-tienen-que-superar-todas-las-dificultades-del-mundo-para-estar-juntos.

De hecho, el planteamiento inicial es más interesante que el desarrollo final de la historia. Una chica pueblerina se propone ablandar el corazón del chico serio y, en el proceso, poco a poco van surgiendo nuevos sentimientos. Por supuesto, esto es un shoujo y hay follón a nivel sentimental: la prometida de Koki, su hermano desaparecido, las historias del grupito de amigos que finalmente se forma, etc.


Los personajes son bastante simples, estereotipados e incluso un poco planos, pero no por ello son aburridos. Por ejemplo, aunque Tanpopo parece la típica niña alegre y despreocupada (y algo tontita), tiene un corazón que no le cabe en el pecho y sufre mucho por una serie de sucesos que pasan hacia el final del manga. Por otro lado, Koki es el típico personaje masculino con un pasado oscuro, pero luego descubrimos que en el fondo es buen chico y que se siente solo.

Los secundarios son la clave de este manga: tenemos a Saiyonji, una chica obsesionada en convertirse la mujer de un multimillonario, y a Kyougoku, que está pirado, y ellos dos aportan normalmente el contrapunto cómico, mientras que Arisa y Erika aportan tramas más dramáticas.

Estamos ante un manga sencillo, entretenido y bastante fresco, que además tiene la ventaja de ser cortito. Una buena lectura para desconectar, aunque siendo de Yuu Watase igual el lector espera más de lo que recibe.

La edición española es de Glénat, que respeta el sentido de lectura oriental, las sobrecubiertas, y hace una edición más que aceptable. Cada uno de los cinco tomos que componen esta colección cuestan 7,50€.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Última setmana

Aquesta entrada la vaig començar per parlar de l'última setmana del màster, però l'aprofitaré per fer balanç del 2010 en aquesta última setmana de l'any (en la qual encara poden passar moltes coses) i de la dècada.

GENER
Primera ronda d'últims exàmens de llicenciatura! El gener normalment és un mes que se'm fa etern, i aquest 2010 no ha estat cap excepció.

FEBRER
El vaig començar amb un encostipat cortesia del Néstor i l'Edurne, dos nens (de 5 i 3 anys, respectivament) a qui vaig fer de cangur una setmana. Aquest encostipat li vaig encomanar a l'Albert durant la nostra escapada romàntica aventura sota zero a Cambrils. També vaig fer el meu primer concert com a solista.

MARÇ
Un mes complicat que vaig encetar plorant com una magdalena a la plaça Catalunya i vaig tancar plorant en un ICE entre Saarbrücken i París. I espero que els meus fills i néts mai sàpiguen que me'n vaig anar a fer el guiri per París amb un alemany de 35 anys que no coneixia de res però que era el meu company d'habitació i també viatjava sol.

ABRIL
No sé si París, la primavera, els dies més llargs, els de l'Ametsa Gazte, Sant Jordi, o què va ser que em va tornar l'esperança. Jo encara no ho sabia, però acabava de plantar la llavor del mal... i els quatre anys pesaven molt.

MAIG
Vint-i-dos anys. I els nervis se'm menjaven davant la perspectiva del meu últim mes a la facultat. Exàmens, entregues, presses...

JUNY
I finalment el 10 de juny vaig fer l'últim examen i el 18 de juny em vaig graduar. I vinga pagar coses, vinga pagar! Que si l'orla, que si el títol, que si l'expedient, que si el sopar... I al final l'estrés va sortir, i vaig explotar en el pitjor moment, visca! I ens en vam anar a fer Sant Joan a la terra de la Tramuntana, i vam viatjar fins a Ítaca.

JULIOL
Un mes de contradiccions: em vaig tornar a enamorar i per un seguit de mals entesos (que a data d'avui no estan resolts, i no perquè una servidora no ho hagi volgut), la gira a Alemanya, que amb tanta il·lusió vaig esperar durant tot el curs (era el meu únic incentiu per seguir al Cor Jove) va acabar sent desastrosa... i no precisament a nivell musical.
També a nivell "polític" va ser contradictori: qui no recorda el cap de setmana de la manifestació contra les retallades de l'Estatut seguida de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de Sudàfrica?

AGOST
Mes de viatges: de la calorosa Barcelona a la cremada Rússia i cap a la pluja berlinesa, amb escala a Riga (Octània), i tornar. Amb una companyia immillorable, en tots dos casos!

SETEMBRE
Ja ho diu el Corte Inglés: volver a empezaaaaaaaar! Vaig tornar al Cor Jove (decisió que alguns encara em qüestionen, entre els quals m'incloc en moments de debilitat); vaig tornar a la uni, prematriculada del master en Traductologia i Estudis Interculturals; vaig tornar al consell d'estudiants... I, després de tres anys, vaig tornar a celebrar la Mercè! I per fi, el 21 de setembre (al cel sies) em va arribar el p*** paquet d'Alemanya.

OCTUBRE
Vam començar el curs pròpiament. Vam fer quatre anys i mig mentre jo era a Cantonigròs de cap de setmana de treball i l'Albert, a Palamós fent un concert. En realitat és una situació força normal per a nosaltres. Vam descobrir que el 3 d'octubre és el dia de la ironia, a més a més del Tag der Deutschen Einheit. I vam anar a passar la ITV del meu cotxe vell i atrotinat de 5a mà!! Viscaaa!

NOVEMBRE
Vaig anar a cantar a la consagració de la Sagrada Família del Papa Ratzi(nger Z) (espero que tanta blasfèmia en un sintagma nominal no em mereixi un càstig exemplar en l'estil del d'Étienne Dolet...). En un registre completament diferent, vam descobrir el lloc on anirem cada cap de setmana quan siguem rics. Vam votar el nou president de la Generalitat, i vam veure com el Barça de Guardiola li passava la maneta per la cara al Madrid de Mourinho.

DESEMBRE
Sobre el paper quedava molt maco que el dijous 9, immediatament després del pont aqueducte de la Constitució i la Immaculada (no li poden buscar un nom més curt?) no tinguéssim classe. Volia anar-me'n de viatge, però m'alegro de no haver comprat cap vol perquè m'hauria quedat a terra per cortesia dels control·ladors aeris. De totes maneres, ha estat un mes una mica estressant, entre acabar TOTS els treballs del màster i assajos del concert de Sant Esteve (que podeu veure per TV3 a les 19h, com cada any). Per primer cop (que jo sàpiga) des que sóc al Cor Jove, m'han nominat per a un premi de Miss i Mister Cor Jove... que no m'explico: tira-canyes, jo? (En qualsevol cas, me les tiren, jo no les tiro -gairebé- mai!).



No ha estat un mal any, en general, malgrat aquest final una mica abrupte i apressat. Naturalment, com era d'esperar, m'he posat malalta un cop han començat les vacances i m'he relaxat. Espero que sigui una senyal que el 2011 serà encara millor (però pel que fa a la intensitat, el 2010 ha deixat el llistó altíssim!).


BONES FESTES A TOTS
I BON ANY NOU 2011!

¡Felices fiestas a todos y feliz año nuevo 2011!
Happy holidays everybody and happy new year 2011!
Ich wünche ihr alle frohe Weihnachten und ein gutes neues Jahr 2011!
с нобым годом 2011!





[Should anyone require a translation, I'm feeling generous: e-mail me and get it for free!
]

dimecres, 8 de desembre de 2010

Rex, el pequeño dinosaurio


Siempre que hablamos de las CLAMP las llamamos las reinas indiscutibles del manga. Pero incluso estas casi-divinidades del manga cometen errores y, a veces, sus obras no parecen suyas. En el caso de Rex, el pequeño dinosaurio, realmente el guión no es suyo, sino que se trata de una adaptación al manga de un cuento para niños de Masanori Hata. Y, la verdad, es que acostumbrados a otras obras de CLAMP de tono más infantil, como Card Captor Sakura o Kobato, el manga que hoy nos ocupa sabe a poco.


HISTORIA

Chie vive con su padre, un paleontólogo que se dedica a investigar sobre los dinosaurios en un pueblo, mientras que su madre los abandonó a ambos para poder hacer carrera en Estados Unidos. Un día, en una excavación, Chie encuentra dos huevos de dinosaurio, a los que cuida como si fuera su madre verdadera. Uno de los huevos eclosiona y nace Rex, una cría de Tyrannosaurus rex. Pero se trata de un hallazgo científico inaudito, un dinosaurio vivo, y la comunidad científica japonesa no permitirá que una niña de 10 años se lo quede como mascota porque quieren investigar al animal.

OPINIÓN

Este es un manga que muchos fans de las CLAMP consideran una de sus peores obras dibujadas por Mokona Appapa (la dibujante principal de CLAMP; las otras obras "repudiadas" fueron dibujadas por Mick Nekoi). Si bien el dibujo sigue en el estilo primerizo que hizo famoso al cuarteto a principios de los años 1990, lo cierto es que el argumento simple del cuento original desmerece mucho el resto de la obra.

Sin embargo, creo que los fans no somos objetivos ni justos con nuestro juicio de esta obra, principalmente por un motivo clarísimo: estamos poniendo en el mismo saco obras contemporáneas a esta, como serían Tokyo Babylon o Magic Knight Rayearth, sin tener en cuenta que el público destinatario no es el mismo. Rex, el pequeño dinosaurio, era inicialmente un cuento para niños de unos ocho años, y el manga, consecuentemente, no puede ser tan oscuro ni tener los giros argumentales tan bestias que tienen otros mangas de CLAMP.

Teniendo esto en cuenta, el dibujo es bastante bonito y cuidado, con líneas bastante gruesas y mucho uso de tinta en vez de tramas para los fondos y los detalles, y un diseño de personajes que sigue el estilo que tenían entonces las autoras, parecido a las obras mencionadas en el párrafo anterior.

Creo que este es un buen manga para niños que no han leído nada de manga, y los fans de CLAMP pueden gozar del dibujo espectacular de estas mujeres, capaces de ilustrar en poco más de 100 páginas una historia de amistad y amor por los animales que no se ve a menudo.

La edición de este manga corre a cargo de Norma Editorial, que respetó el formato original e incluso incluye algunas páginas a color. Por eso, aunque sea un tomo un poco menos grueso de lo que estamos acostumbrados, este tomo único cuesta 8€.



diumenge, 5 de desembre de 2010

Buscando al hombre ideal

En una época en que los mangas de Mayu Shinjo eran lo más "maduro" y con toques picantes que se habían publicado para chicas, Norma encontró su propia gallina de los huevos de oro en Kayono, una mangaka con un estilo de dibujo muy característico. Buscando al hombre ideal es su primer manga serializado en Japón (hasta el momento solo había publicado tomos autoconclusivos), aunque no fue el primero en llegar a España.

HISTORIA

Merumo es una bruja buena con poderes mágicos que llega a la Tierra con una misión: quedarse embarazada para poder redimir un terrible pecado que cometió y poder volver a su país. El único problema es que Merumo es muy inocente y no tiene ni idea de cómo hacer un hijo, ni tampoco se da cuenta de que sus poderes mágicos no son algo habitual entre los terrícolas.

Por suerte para ella, conocerá a cuatro chicos que la ayudarán en su misión: Einstein, el chico listo, Wentz, un chico a quien solo le interesa el dinero, Yan, su tutor, y Kirari, un actor muy famoso y ligón a quien persiguen todas las chicas.

Pero, ¿por qué Merumo tiene que concebir un hijo? ¿Cuál es su terrible pecado? ¿Por qué su familia la repudia? Todas las respuestas en los dos tomos de este manga.

OPINIÓN

El primer manga de Kayono que leí fue Royal Seventeen, y me gustó mucho a pesar de ser bastante típico en su desarrollo. Me dejó buen sabor de boca y decidí leer más mangas de esta autora, que era muy bien recibida en críticas en otros blogs y foros. Me gustaron especialmente algunos tomos únicos que leí por scans, en los que la autora mezclaba romance, magia y humor con toques más o menos eróticos.

Si algo tiene de bueno esta mujer es su estilo de dibujo tan característico y fácilmente reconocible (en el sentido que no tienes que mirar dos veces el nombre del autor para no confundirlo con otros tantos estilos similares), y eso es algo que juega a su favor. Además, algo que no se le puede negar es que los protagonistas, tanto masculinos como femeninos, siempre son exageradamente hermosos (aunque eso va a gustos: a mí, personalmente, me sobran estas tetas talla 140 y estos músculos à la Schwarzenegger).


Escogí Buscando al hombre ideal por el argumento, porque mira que la portada es fea. Muy fea (mirad arriba, al lado del apartado "HISTORIA" si no me creéis). Y también me llamó la atención esto de "vamos a hacer bebés como quien va a coger setas". Cito literalmente:


LA NUEVA MINISERIE DE KAYONO Tras Royal Seventeen , traemos otra miniserie de la aclamada Kayono . Merumo es una brujita inocente y espontánea que acaba de llegar al mundo de los humanos con una asombrosa misión: encontrar a un hombre apuesto para concebir un hijo. Montada en su escoba voladora, empieza a recorrer la ciudad hasta llegar a su nuevo instituto. Pronto se verá rodeada de cuatro chicos muy interesados en ella. Así empieza la su nueva vida de estudiante.

Sinceramente, me parece un argumento un poco estúpido a primera vista, una mera excusa para ver escenas de sexo. Por lo menos Mayu Shinjo lo hacía parecer el resultado inevitable del amor entre los protagonistas (o de la idiotez de la protagonista femenina). Y la verdad es que la historia deja mucho que desear: es previsible y no tiene mucha lógica, especialmente hacia el final, cuando se descubre el secreto de la protagonista.

Los personajes no destacan por su carisma, sino que se limitan a cumplir con unos estereotipos y se convierten en personajes planos. Por un lado, Merumo es tan inocente y desconocedora del mundo humano que se hace pesada, a pesar de que ella y sus meteduras de pata son el aporte cómico a la historia. Por el otro lado está Kirari, el típico tío bueno de turno, que además es actor y tiene muchas fans, pero tiene tendencias casi misóginas porque está harto de dichas fans y trata mal a Merumo desde el principio porque cree que ella también lo es. Pero esto es un shoujo y naturalmente va a nacer el amor relativamente poco a poco.



En cuanto a los personajes secundarios, se trata de personajes de relleno, ni más ni menos. Hacia el final del primer tomo, de repente todos están enamorados de Merumo y quieren ser ellos los padres de la criatura (o donantes de esperma, depende del punto de vista de cada uno), cada uno por sus razones distintas, pero que no van más allá. También salen en el segundo tomo los familiares de Merumo en el mundo mágico, sin romper estereotipos pero sin explicar tampoco qué los empuja a actuar como lo hacen. ¿Porque son malos, simplemente?

No diría que este manga sea bueno, porque si hacemos la media entre argumento, desarrollo y dibujo, aprueba con un cinco pelado. No es un gran manga, pero es suficientemente entretenido para pasar el rato con un shoujo romántico que no llega a pastelón ni se puede catalogar de maduro.


Estimats Reis Mags...

Estimats Reis Mags,

crec que és la primera carta en molts anys que escric dins de les dates més o menys nadalenques. De fet, ja han encès els llums als carrers de Barcelona, així que oficialment ja és l'època a tot arreu, El Corte Inglés inclòs.

Estimats Reis Mags, m'he fet gran i ja sé què vull.

Vull una casa amb xemeneia davant de la qual pugui seure mentre escolto música de jazz i com crema la fusta, i a fora neva. Vull veure com el sol es reflecteix sobre el mar des d'una terrassa i sentir l'olor dels pins.

Vull que la planta que vaig plantar fa gairebé cinc anys i que he tornat a cuidar floreixi, que en surtin les flors més boniques del món.

Vull seguir omplint pàgines del meu diari de viatges de la mà de cert pianista, i no cal que agafem cap avió. I un llit doble amb un sol matalàs als hotels, no dos que es separin amb el mínim moviment.

I això és tot.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010

  1. Estic contenta dels resultats perquè no es formarà un altre tripartit, i malgrat que feia falta un canvi tampoc no m'acaba de convèncer el que tenim ara.
  2. M'ha sobtat la baixada tan dràstica d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
  3. He flipat amb l'ascens de la ultradreta, concretament amb l'amenaça de 3 escons per a Plataforma per Catalunya (PxC), tot i que finalment no han entrat. Però... hola? Ens hem tornat bojos?
  4. M'han matat els 18 escons del Partit Popular de Catalunya (PPC).
  5. I em fa por, sobretot de cara a les generals.
  6. Tampoc m'agrada que Ciutadans (C's) es mantingui.
  7. El Laporta al Parlament? Sí, de veritat? "Al loro!"
  8. Els candidats no saben parlar com Déu mana ? Què li sembla dir bé els pronoms febles, senyora Sánchez-Camacho? Què me'n diu de contraure els articles davant de paraules que comencen per vocal, senyor Montilla? Per ser polític has de tenir algun problema a l'aparell fonador i no saber dir les "r" (Carod-Rovira) o ser una mica papissot (Ridao, Joan Herrera)?
  9. Els qui acompanyaven el Rivera durant el discurs postelectoral eren els seus pares?
  10. A veure què passa a partir d'ara... Molta gent pensa que CiU pactarà amb el PP, però tinc l'esperança (potser ingènua) que s'acontentarà amb els 10 escons d'Iniciativa o d'ERC.

A això hi he d'afegir una queixa sobre l'organització del col·legi electoral on em va tocar anar a votar, l'IES Joan Maragall. Si pretens que tots els residents del codi postal 36 votin en un vestíbul llarg i estret, assegura't que hi cabran, perquè el que no és normal és que les cues de tres meses electorals es barregin perquè ningú sap quina és la seva. A més a més, per als votants que venien amb cadira de rodes era francament complicat de moure's. I sort que jo portava la butlleta preparada de casa, perquè t'havies de barallar per agafar-ne de la taula del col·legi, talment com si fossin les rebaixes. Per no parlar, naturalment, de la doble calor generada, per una banda, per la multitud, i per l'altra, per la calefacció. Si a les 13h el col·legi està que no s'hi cap de gent, apaga la calefacció, no? Em sorprèn que ningú no prengués mal...

divendres, 19 de novembre de 2010

[Freaky stuff] Paella de Pokémon

[Nota: demano disculpes prèvies als possibles lectors del País Valencià si el títol pot resultar ofensiu. Res més lluny de la meva intenció, pretenia únicament fer un joc de paraules. No gaire inspirat, per cert.]

El tema d'aquesta nova edició de Freaky stuff és la mítica sèrie japonesa de finals dels 90, Pokémon. Aquesta sèrie, inspirada en un videojoc homònim, seguia les aventures d'un nen i els seus amics a la recerca i captura (en sentit literal) de bestioles diverses, els pokémon.

La sèrie i els videojocs van causar veritable furor entre un públic molt ample, des de nens de primària fins a adults. Tan gran fou l'èxit de Pokémon que 4Kids Entertainment i Fox Kids la van exportar a occident, i com que tot allò que es ven als EUA segurament també es vendrà a casa nostra, es va fer una adaptació al castellà (anteriorment s'havia fet també la versió a l'espanyol d'Amèrica Llatina), amb un doblatge més aviat espantós.

Però la cosa no acaba aquí! Observeu això amb atenció:



En efecte. L'opening de la primera temporada, en valencià. De fet, si remeneu pel Youtube podeu trobar altres openings, així com també les cançons aquelles que posaven després dels capítols i que havien estat escrites expressament per a la versió americana (sí, ho reconec: veia Pokémon i tenia en la meva possessió els jocs groc i platejat, per a Game Boy Color).

La sèrie era francament dolenta, les coses com són. Però a nivell musical és probable que a més d'un li hagin explotat els timpans de sentir perles com:



Tinc constància que existeixen episodis doblats al català "del Principat", és a dir, amb els actors de doblatge del Club Super 3 de tota la vida, però sóc incapaç de trobar-los pels móns de Google.

Us deixo amb la que, fins al punt que vaig veure la sèrie, considero la pitjor de les cançons horroroses de Pokémon. No em faig responsable de les conseqüències que tingui sobre les vostres persones físiques. (I això que la versió en castellà és infinitament pitjor, si les compares).




Més cançons de dibuixos animats a Amiboshi.net

dissabte, 13 de novembre de 2010

Habemus Papam in Barcinone

L'última vegada que el Sant Pare va visitar Barcelona jo ni tan sols era un projecte, més que res perquè el 1982 els meus pares encara no s'havien conegut. En aquell moment encara era Papa Joan Pau II, i 28 anys després, Benet XVI ha aterrat a casa nostra per consagrar la Sagrada Família, aquella meravellosa església (que no catedral, perquè només hi ha una catedral per ciutat) que d'aquí a poc farà 100 anys i segueix sense estar acabada.

Per pròpia voluntat no hi hauria anat, les coses com són, perquè la meva espiritualitat i l'església catòlica no van de la mà, més aviat al contrari: cada cop que algú d'aquesta institució obre la boca, tremolo, perquè rarament diuen coses adequades als temps que corren. Però hi he anat, no com a fidel, sinó com una dels més de 700 cantaires que hem posat la banda sonora de l'acte.

Diu el Gènesi que Déu va crear el món en sis dies, i el setè va descansar. És potser per això que diumenge és el dia que ens permetem de no matinar. Doncs bé, la convocatòria per als cantaires era entre les 8 i les 9 del matí, hora a la qual tancaven l'accés al temple, de manera que, per anar amb temps i tal a les 7 del matí va sonar el despertador (jo vaig sortir del llit minuts després).

Crec que mai de la vida havia vist un desplegament policial i de "cossos de seguretat" com el de diumenge a la Sagrada Família, fins al punt que els meus coneixements geogràfics sobre l'Eixample no em van servir de res per estalviar-me voltes inútils. Resulta que gairebé tots els accessos "lògics" estaven tancats per tal d'organitzar tota la gent que corria per allà, que no era poca. Perquè ho entengueu millor, sobretot si no coneixeu gaire bé Barcelona, us he fet un dibuixet, amb permís de Googlemaps.

Llegenda
1. Punt de partida: cantonada Provença/Nàpols
2. Accés Provença/Sicília
3. Accés Mallorca/Sicília
4. Accés Passatge Maiol
5. Punt de control accés Mallorca/Sardenya
6. Porta d'entrada dels cantaires, cantonada Mallorca/Sardenya

La línia blava indica l'itinerari que vaig fer per accedir al temple.

Com podeu veure, hi havia punts de control a tot arreu, que allò semblava el Berlín de la guerra freda. Amb molt bon criteri, mon pare em va deixar amb el cotxe a la cantonada del carrer Provença amb Nàpols, i jo, tan alegrement, pensava que era l'entrada més ràpida i lògica per arribar a la Porta de la Passió (c/Sicília, entre Provença i Mallorca, on hi ha la A de Googlemaps). Doncs no, resulta que al revers de la meva invitació hi havia indicat l'accés que em tocava, la del passatge Maiol (punt 4 al mapa).

Com que el carrer Mallorca també és el carrer on visc, més o menys el tinc controlat, i sé que al passatge aquest s'hi accedeix des del carrer Mallorca. Però no, aquell dia s'hi havia d'entrar des del carrer València, així que vaig perdre deu minuts més fent la volta del tonto. Entre això i la cua, vaig trigar ben bé 45 minuts per accedir a la Sagrada Família i arribar a la cantoria.

Un cop dins, tampoc va ser tot flors i violes. L'organització havia separat els cantaires de l'Orfeó Català per deixar lloc a l'Escolania de Montserrat a la part central de la cantoria, la que dóna directament a l'altar. De manera que, com a reforços, ens tocava estar al lateral, juntament amb els cantaires més nous de l'Orfeó. Coses que passen... però ningú ens en va dir res (de fet, encara espero que algú del Cor de l'Orfeó m'indiqui què he de fer i deixar de fer), així que quan dues noies més i jo vam veure llocs lliures a la part central, ens n'hi vam anar. Amb tant mala sort que, quan semblava que no hi havia cap problema, una dona (que no sé qui és ni com es diu, però li direm senyora Malfoy -de malfollada-) ens va dir que les joves s'havien queixat que a nosaltres no ens pertocava d'estar allà i van muntar-nos un pollastre perquè tornéssim al nostre lloc teòricament assignat. En fi...

Per acabar (perquè fa dies que hauria d'haver acabat d'escriure això), vull remarcar dues coses: la primera, naturalment, la del paper de la dona a l'església catòlica. Em va semblar molt lleig i fora de lloc (i d'època) que l'única participació de la dona en tota la cerimònia fos per netejar els olis dels sacraments de l'altar (per més que elles hagin afirmat a la premsa al llarg de tota la setmana que ho van fer encantades).

En segon lloc, també vull posar de manifest que la gent és MOLT maleducada i gens respectuosa. Normalment no es para gaire atenció a la música a l'església, perquè és una cosa de la cerimònia i, a més a més, sol ser una música poc lluïda, per dir d'una manera fina que no són bones peces. Doncs bé, si portes 700 persones a cantar i al final de la missa aquestes 700 persones entonen el Virolai i l'Al·leluia de Handel, i a sobre tens l'Escolania de Montserrat interpretant el Nigra Sum de Pau Casals... NO et dediquis a cridar "viva el Papa" i a aplaudir com si estessis en un camp de futbol. És lleig i una falta de respecte cap als cantaires. He dicho.

Resumint, va ser tota una experiència, i que no repetiria, les coses com són. Cinc hores i mitja fent el paripé no acaben de compensar el fet d'estrenar la Sagrada Família i de poder-la veure per dins i de gratis. De totes maneres, és una d'aquelles coses que espero poder explicar als meus néts.

Volia penjar fotos, però a la "invitació" que ens van donar per acreditar que entràvem a cantar deia explícitament que no es podien dur càmeres de fotos ni res per l'estil... Norma que un percentatge elevat de persones es van passar pels baixos dels pantalons, però jo no.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

La meva primera vegada... a la ITV

Dilluns, 25 d'octubre de 2010, vaig passar la meva primera ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles). I n'estic francament orgullosa, perquè tot i ser una pardilla absoluta en aquest camp (i l'única dona que hi havia al taller, per cert, exceptuant la senyoreta de la caixa) me'n vaig sortir airosament. I em direu, doncs quina tonteria, perquè t'indiquen què has de fer i en realitat passar la ITV és un tràmit prou fàcil. Efectivament, però com que els del taller em van espantar...

I és que abans de passar la ITV vaig haver de portar el cotxe al taller per un altre tràmit absurd. Els estudiants de la UAB que utilitzen el cotxe com a mitjà de transport habitual saben que aparcar al pàrquing de Lletres-Educació és tot un repte, no només pels sots, tant de l'asfalt com del descampat fangós, sinó perquè allò és campi qui pugui. Certament les ratlles que separen les places d'aparcament són estretes (molt), i no tothom ve amb un cotxe de joguina com el meu.

Doncs bé, el cas és que el curs passat algú em va donar un cop al far esquerre de darrere del cotxe, i va quedar el llum de frenada desprotegit, sense el plàstic que fa que el llum es vegi de color vermell. Aparentment, això no afectava per res en el funcionament dels llums ni del cotxe en general, i vaig passar olímpicament d'arreglar-ho... fins que em va arribar la carta de la ITV recordant-me que tenia la meva cita anual amb ells (el meu cotxe és de cinquena mà, té 11 anys i, per tant, li toca revisió anual -mireu el codi de circulació per a més informació sobre el tema-).

Mon pare em va suggerir que preguntés al taller si era una reparació molt cara perquè, per una banda, si bé no afecta en el funcionament del cotxe, la veritat és que fa molt lleig portar el llum trencat (i suposo que de nit deu molestar bastant més un llum blanc en comptes de vermell, si ets darrere) i valia la pena fer-ho arreglar. Així que, després d'estar a punt d'oblidar-me de demanar hora per passar per caixa (39,90€ m'han cobrat, els molt xoriços, total per tocar quatre botons!), vaig enfilar cap al taller.

És una llàstima que no facin experiments sociològics amb els clients dels tallers automobilístics, en plan allò que feien de gravar en vídeo les reaccions del famós vídeo 2 girls, 1 cup, quan els diuen els mòdics preus que poden pagar per les reparacions aparentment més insignificants del món. 90€ (més 40€ d'IVA) per una peça de plàstic em sembla un atracament. Per sort per a mi, l'Òscar del taller (que em va trucar absolutament cada dia de la setmana, de dilluns a divendres, pel tema del cotxe... sospitós...) coneixia un noi que treballa en un desguaç i em va poder aconseguir la peça de segona mà, de manera que era més barata. Vaig pagar 90€ igualment, però, entre mà d'obra i IVA i no-sé-què més.

El cas és que finalment dilluns vaig anar al taller. Com que sóc innocent i inexperta, me'n vaig endur l'Albert amb mi perquè després d'haver passat quatre anys en una facultat amb sobrepoblació femenina em sentia intimidada d'entrar en un món típicament masculí (no és veritat; és que no volia anar-hi sola). Deixant de banda la clavada per mirar-te quatre parides, va ser una experiència divertida.

Primer, el test de llums, que semblava que s'oblidaven de fer-me, perquè em van fer passar fins al segon nivell sense haver-me mirat res més. Els llums funcionen perfectament. També estan en perfectes condicions les rodes, la suspensió, l'accel·lerador i el fre, sembla ser, però aquí és la part divertida: per mirar-te tot això (weno, a tu no, al cotxe), et fan posar les quatre rodes sobre una mena de plataformes i rodetes que fan que el cotxe salti. Weno, no sé si el cotxe realment salta tant com semblava per dins, perquè em vaig fixar en el cotxe que teníem davant i des de fora no semblava tan exagerat.

El cas és que vam riure molt, entre saltirons, senyors bordes que treballen al taller (el primer era molt maco, molt atent, mentre que el segon era bastant estúpid) cares de pànic/velocitat/no entendre res d'una servidora, i bromes fàcils sobre el món de l'automobilística, puc dir que la meva primera ITV va ser una experiència molt divertida.

I crec que és de les poques coses interessants que m'han passat aquesta setmana, exceptuant una bossa atrapada entre les portes del metro que va paralitzar tota la xarxa durant 10 minuts, l'assaig de 3 hores a la Sagrada Família per preparar la visita del Papa a Barcelona, i els minuts musicals de la L3 del metro quan anava a la EOI dijous.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Memorias de Idhún II: Tríada

Al final del primer libro dejabamos al trío protagonista en una situación un tanto complicada a nivel sentimental, uno de esos triángulos amorosos que cuestan de resolver (y la trigonometría y yo nunca hemos sido buenas amigas). Romances a un lado, los protagonistas se embarcan en un nuevo viaje en esta segunda entrega, ni más ni menos que a Idhún.


HISTORIA
*con el mínimo posible de spoilers*

Jack, Victoria y Kirtash consiguen hacer el viaje interdemensional a Idhún, donde les espera la dura batalla contra Ashran, el Nigromante, que tiene todo el mundo mágico bajo su control. Le ayudan los sheks, una raza de serpientes aladas, y los szish, híbridos de serpiente y humano, que se encargan de tener al resto de razas de Idhún alejadas de la idea de rebelión.

Jack y Victoria emprenderán un largo viaje a través de todos los rincones de Idhún para encontrar su poder y la forma de derrotar al Nigromante, mientras que Kirtash sigue siendo completamente ambiguo en cuanto a sus intenciones. Y, aunque estén en plena guerra, habrá sitio para el romance entre batalla y batalla.

OPINIÓN

Igual que la primera entrega, Tríada está dividido en dos libros, Despertar y Predestinación (la tercera y cuarta parte, respectivamente). Diría que Despertar es la parte más pesada del libro, ya que se centra mucho más en la parte sentimental (concretamente en las dudas románticas de Victoria) que en lo que realmente queremos saber: ¿cómo es Idhún? ¿Cómo van a derrotar al Nigromante? ¿Por qué hay un tercer libro si parece que todo se va a resolver en este?

En cambio, hacia el final de Despertar y a lo largo de todo Predestinación, la cosa cambia (¡por fin!) por una serie de sucesos y empieza la acción, aunque bastante lentamente. Pero es aquí cuando empezamos el viaje por Idhún a través de los ojos de los personajes: descubrimos no solo los paisajes (bastante parecidos a algunos parajes de la Tierra, por cierto, tampoco es que la autora se haya matado en ese aspecto), sino también la gente y la mitología de Idhún, que, desde mi punto de vista, es lo más interesante de este libro.

Y con esto paso a mi segundo punto: igual soy yo, pero noto una cierta tendencia de los autores de libros para adolescentes de crear personajes protagonistas aburridosbastante planos, mientras que los personajes secundarios son mucho más interesantes, sobre todo a nivel psicológico, aunque no se profundiza casi nada en ellos, y es una lástima. Incluso en algún caso (como el que nos ocupa, o la inexplicablemente célebre saga Crepúsculo, entre tantas otras) creo que los autores podrían escribir la novela directamente sobre los secundarios y sus vidas bastante más interesantes que las de los verdaderos protagonistas. Por supuesto, estoy hablando desde mi perspectiva como lectora de 22 años y que espera algo más de una novela que un triángulo amoroso que no se puede materializar porque resulta que los tres son de razas distintas.

Y, sin embargo, Tríada es una novela entretenida, incluso para una servidora. Además cuenta con algo que la hace destacar: hasta la última página te tiene en vilo porque el lector prevé lo que va a pasar según los cánones típicos de este tipo de lectura, pero de repente te encuentras con un final inesperado, así que esto le suma puntos.

Sin embargo, no veo claro la necesidad de la existencia de la tercera novela, excepto por el pequeño detalles sin importancia que el final de Tríada queda abierto (y de ahí la tercera parte, claro). Me refiero a que, ya puestos, la podría haber cambiado unas cien páginas de dilema existencial de Victoria por un final conclusivo y satisfactorio sin necesidad de escribir una tercera parte que, personalmente, me apetece muy poco leer (aunque lo haré, lo haré; tengo que saber cómo acaba toda esta historia y si finalmente Jack y Kirtash envían a Victoria a la mierda).

Sobre el trío protagonista, tengo que decir en favor de los dos chicos que por lo menos ellos tiene una cierta evolución, especialmente Jack, a quien finalmente coges un poco de cariño (aunque sea un niño tonto e impulsivo, pero de gran corazón). Sigo en campaña anti-Victoria, excepto por los capítulos del medio de Predestinación, ya que el personaje hace un cambio radical... lástima que no dure más y a partir de cierto punto vuelva a ser una pava.

En definitiva, Tríada, igual que Resistencia, son novelas juveniles que están bastante bien, tanto a nivel narrativo como lingüístico. A ver qué opino de la tercera parte, aunque hasta que no tenga vacaciones no creo que me la lea.



[Especial Ai Yazawa] 3. Narración y personajes


Ahora que ya he "criticado" su dibujo, esta entrada se centrará en la narración y los personajes de los mangas de esta autora. Como no puedo hablar de ellos por separado, porque para mí a menudo van ligados (si no sabes crear personajes ya puedes tener el mejor argumento del mundo, que no funcionará, aunque es cierto que a veces los personajes salvan argumentos infumables), lo comentaré todo junto.

NARRACIÓN Y PERSONAJES

Generalmente, los mangas de Yazawa cuentan historias de amor, algunas más típicas que otras a nivel de planteamiento inicial (triángulos amorosos, amores en el instituto, etc), pero es el desarrollo de estos argumentos lo que hace especial el potencial narrativo de la autora.

Por poner un ejemplo: No soy un ángel no es otra cosa que varias historias de amor en el instituto como las que podríamos encontrar en cualquier shoujo. ¿Qué es lo que la hace especial? A parte del dibujo característico de la autora, los personajes y el ritmo narrativo.

Creo que todo el mundo puede sentirse identificado con los problemas, dudas y situaciones que viven los personajes de los mangas de Yazawa. Por poner un ejemplo, un primer amor, compaginar el amor con el sueño de tu vida, encontrar tu sitio en una época difícil como es la adolescencia y el paso a la etapa adulta, etc. Realismo, y no necesariamenete exagerado.

Por eso puedo "perdonarle" a la autora que algunos de sus protagonistas, sobre todo las chicas, tengan momentos de debilidad emocional: por ejemplo, Hachi, de NANA, se deja dominar por Takumi; o Mikako, de Historias de un vecindario, prefiere refugiarse en un cambio de estilo escandaloso antes de afrontar la realidad.

Como un manga no tiene por qué tener funciones educativas, queda a la interpretación del lector si las actitudes son "correctas" o no. Pero algo que me gusta mucho de los mangas de esta autora es que no hay personajes muy buenos y personajes muy malos. Todos tienen virtudes y defectos, como en la vida real. Estamos ante personajes redondos que evolucionan (unos más que otros), e incluso los "secundarios" no son simplemente un relleno para darle un poco de chicha a la trama).

A nivel narrativo, a pesar de que las historias puedan haber sido escritas mil y una veces anteriormente, Yazawa sabe encontrar un equilibrio entre humor, drama y cotidianedad. Un manga de Yazawa inevitablemente te atrapa entre sus páginas. Además, en todas sus obras hay un montón de detalles, desde referentes culturales hasta música occidental, pasando por cameos de personajes suyos de otras obras.

En definitiva, y cerrando ya este especial, Ai Yazawa es una autora poco convencional, tanto a nivel artístico como narrativo. Conozco a poca gente a quien no le guste su obra (aunque es normal que algunos mangas gusten más que otros), y el éxito que se ha cosechado a lo largo de los años es más que merecido.





dissabte, 23 d’octubre de 2010

[Especial Ai Yazawa] 2. Evolución artística


Sigo con el especial sobre mi autora favorita, Ai Yazawa. En esta segunda entrega me voy a centrar en su evolución artística, es decir, principalmente, en el dibujo, pero también en su capacidad de convertir sus historias en obras de arte y no simples mangas.

Primera etapa: los inicios (1985-1995)

Durante los diez primeros años de su carrera, el arte de Yazawa no tenía la calidad que tiene ahora, y se nota en los trazos a veces torpes, las expresiones de los personajes poco desarrolladas, parecidos razonables entre personajes... Se podría decir que, a pesar de que ya se notan algunos de los rasgos característicos de su estilo tan particular, en estos diez primeros años Yazawa no acaba de encontrar ese algo que la diferenciaría del resto de mangakas más adelante. El uso del color es bastante pobre y deja mucho que desear, aunque, por supuesto, se nota una evolución a lo largo de estos diez años, pero todavía queda mucho para llegar al punto culminante. Por internet es bastante difícil encontrar tanto scans como imágenes de sus primeras obras.

Marine blue no kaze ni dakarete

Segunda etapa: puliendo el estilo (1995-1999)

En 1995, y siguiendo el éxito de su anterior obra No soy un ángel, obra que ya despuntaba por sus rasgos cada vez más exagerados, de la pluma de Yazawa nacía Miwako Kôda, la aspirante a diseñadora de modas que traería el reconocimiento a la obra de la autora con Historias de un vecindario. A partir de esta obra, Yazawa incluye también en sus mangas su otra gran pasión: la moda. El estilo de dibujo cambia un poco, la autora se demelena y decide exagerar los típicos rasgos shoujo: piernas muy largas y muy delgadas, ojos muy grandes, peinados casi imposibles, ropa que sería la envidia de muchos diseñadores famosos. En el uso de colores y en las portadillas, también se nota un cambio: Yazawa decide probar nuevos estilos, ya sea emulando a los artistas pop-art americanos o jugando con acuarelas. Además, por primera vez un manga de Yazawa se convierte en anime (aunque el resultado es dudoso y subjetivo).

No soy un ángel (Tenshi nanka ja nai)
No soy un ángel (Tenshi nanka ja nai)
Historias de un vecindario
Historias de un vecindario

Tercera etapa: la cumbre (1999-2009)

Desde 1999 hasta la actualidad, la calidad de su dibujo no ha hecho sino mejorar. De esta etapa son Last Quarter, Paradise Kiss y NANA. Las líneas son más finas y las proporciones de los personajes vuelven a ser más o menos realísticas, aunque no pierden esos rasgos característicos. Las expresiones faciales son el verdadero reflejo de los sentimientos de los personajes: con apenas una viñeta se intuye más de lo que realmente vemos o leyemos en los bocadillos de diálogo. A nivel de portadillas y uso de colores, la autora empieza a mezclar el dibujo tradicional con las nuevas tecnologías para crear verdaderas obras de arte. Sin embargo, hacia los últimos capítulos de NANA se puede notar una especie de declive, con trazos menos delicados en los rostros de los personajes, probablemente a causa de la enfermedad que la ha apartado de su trabajo hasta la fecha de hoy.
Last Quarter

Paradise Kiss

NANA
NANA

(Haced click en las imágenes para verlas en tamaño completo)

divendres, 22 d’octubre de 2010

[Especial Ai Yazawa] 1. La autora y su obra


Ai Yazawa es, desde hace unos años y por el momento, mi mangaka favorita. Tengo casi todo sus mangas que se han publicado en España (que, de hecho, son casi todos los que ha publicado en Japón, excepto quizás los más antiguos). Así pues, mientas acabo de leer varios mangas que tengo por ahí pendientes, voy a hacer un especial sobre esta autora. En esta primera entrega me voy a centrar en, como reza el título de la entrada, en la biografía de la autora y sus obras.

Especial Ai Yazawa: la autora y su obra

Ai Yazawa nació en Osaka en 1967 y su verdadera pasión era (y todavía es) la moda. Sin embargo, dejó la escuela de modas y se centró en el dibujo. Debutó con su primer manga en 1985 y desde entonces no ha dejado de trabajar hasta que en 2009 una enfermedad la obligó a dejar su trabajo temporalmente. A día de hoy, la autora ya no está en el hospital pero todavía no se siente segura retomando los lápices puesto que lleva más de un año sin dibujar.

Ai Yazawa publicó sus primeros mangas durante diez años en la conocida revista Ribon, donde alcanzó la fama con su obra Gokinjo Monogatari (Historia de un vecindario). A partir de entoces, sin embargo, sus series se volvieron un poco más adultas y gracias a Paradise Kiss y, sobre todo, NANA, se dio a conocer en el mercado internacional, convirtiendose en una de las autoras manga más influyentes y queridas de los fans de todo el mundo.

A continuación os dejo con una lista de sus obras.

  • 15-nenme (1986)
  • Love Letter (1987)
  • Kaze ni Nare! (1988)
  • Escape (1988)
  • Ballad Made Soba ni Ite (1989)
  • Marine Blue no Kaze ni Dakarete (1990–1991)
  • Tempestad color cereza (Usubeni no Arashi, 1992) - por Planeta en España
  • No soy un ángel (Tenshi Nanka Ja Nai, 1992–1995) - por Planeta en edición kanzeban en España
  • Historia de un vecindario (Gokinjo Monogatari, 1995–1998) - por Planeta en edición kanzeban en España
  • Last quarter (Kagen no Tsuki, 1998–1999) - por Planeta en España
  • Paradise Kiss (2000–2004) - por Ivrea en España
  • Nana (2000–abierta y parada en Japón) - por Planeta en España
En negrita, las obras publicadas en España, con su título original entre paréntesis y la editorial que nos la trajo. Los años correspoden a la publicación japonesa.
Fuentes: Wikipedia y webs de Planeta de Agostini y de Ivrea

dimecres, 20 d’octubre de 2010

100





Celebrem l'entrada número 100!

Tècnicament no és la número 100, perquè un dia, en un rampell que em va agafar, em vaig dedicar a esborrar entrades dels inicis del blog per dos possibles motius: 1) vomitivament cursis, o 2) vomitivament indigestes.

De totes maneres, he volgut fer coincidir aquesta entrada amb la celebració dels dos anys i mig que existeix El consultori de la Dra Xodes, des del 25 d'abril de 2008 (ja sé que no és fins dilluns, però bé...).

La veritat és que em vaig unir al món blogger en un moment que el Fotolog havia entrat en decadència, no tant per necessitat de mantenir un "diari" de les meves vivències i històries de vora el foc, com per tenir més llibertat a l'hora d'escriure. A més a més, a Fotolog ningú no es llegia les meves parrafades però comentava igualment referint-se a la foto, mentre que aquí no hi ha més remei que intentar arribar fins al final de les meves parrafades interminables.

Fent un repàs a l'arxiu d'entrades, m'adono de com han arribat a evolucionar els temes i com en sóc de poc consant a l'hora de mantenir un registre o una lògica per triar quan toquen crítiques de cine o quan toquen frases autocompassives pseudo-emo.

(També podria comentar la desaparició progressiva de lectors que deixen comentaris, però tampoc és que aquest blog tingui gaire tirada; de fet, a vegades no sé per a qui escric, a part de per a mi mateixa).

En dos anys i mig han passat moltes coses: he crescut, he madurat, he estimat, he perdut persones estimades, he après, he conegut molta gent, he conegut molts països, m'he enamorat, m'he tornat a enamorar, m'he enyorat, m'he sentit atrapada, he trobat camins, n'he deixat altres enrere... I tot sovint ho he deixat plasmat aquí, perquè mai he estat capaç de portar un diari (ni quan estava d'Erasmus, que em vaig passar tres mesos sense escriure les meves aventures i desventures).

I fins que no aparegui una eina nova més fashion i més efectiva, El consultori de la Doctora Xodes seguirà per aquestes contrades de la cibernèutica.

Segon banner que va tenir el blog.


Banner que no vaig arribar a posar perquè ni em convenç
ni feia falta quan vaig posar l'últim layout, aquell de la llibreta.



També us deixo un vídeo que he trobat pel Youtube, per animar i tal.


dimarts, 12 d’octubre de 2010

"A Thousand Splendid Suns": thank God I'm a woman?

The sentence belongs to a slogan by the intimate clothing stores Women's Secret, which theorically (I repeat, theorically) wants to make women feel good by having them wear their sexy/lolitesque underwear and pyjamas and other girly stuff like that. I say theorically, because they rarely have my bra size, and I rarely like their designs, so I guess we're even, but they make me feel bad about having my size 100B/95C chest (Spanish measurements) and these wonderful hips of mine. Still, those shops have like a magnet effect over me (especially with the word "sale" on the windows), which results in me buying panties with butterflies and ribbons and those things I wouldn't normally wear on a t-shirt.

So, the slogan. It's kind of catchy, actually. Think about it: we get to have sooo many colors, sooo many designs, sooo many cute strings and culottes, wonderbras make our boobs look so big and nice and in the right place... So we can wear those adjusted clothes with those wonderful 12 cm high heels and have all men staring at us. Seriously, is that what designers think we all expect from our knickers? (Sorry for mixing British and American vocabulary there!)

That's a very Western (and superficial and materialistic) point of view of things. Still, they have a point: even though we get to have the f*cking period once a month, are tacitly obliged to follow the latest fashion tendencies even if we look horrible in those skinny-cut jeans or can't wear high-heels because then we look taller than the average man in our country (this is getting suspiciously autobiographical), or get paid less for the same job or are made feel bad about having chosen a career typically "for men", or are more objectified sexually speaking than men are (and there I stop it before this gets out of control), I'm glad that I'm a woman.

Despite that women in the so-called western world still have a long way to go in order to get the same recognition as men in many aspects, in many places (even in the western world) it's especially hard to be a woman. And this is what the book I'll review in this entry is about: being a woman in Afghanistan.

A Thousand Splendid Suns (Khaled Hosseini, 2007)

Mariam is a harami, an illegitimate child of a very powerful man of her village. This means that, even though she gets to see her father once a week, he doesn't want her to be seen in the village, so Mariam and her mother live in a kolba, a hut. However, Mariam thinks that her father does love her and decides to visit him in his home, but is left to sleep in the street as not to bring her shame as a harami into the house.

When Mariam's mother hangs herself, Mariam's father agrees to bring her home and, after being pressured by his three wives, they sell Mariam, who is now 15, into an arranged marriage with a 40-year-old man from Kabul: Rasheed, a shoe-maker and a very traditional man. Mariam is afraid and feels terribly guilty of her mother's dead, and Rasheed's attitude goes from lovely to cruel as time goes by and she has several miscarriages.

Parallel to Mariam's story is that of Laila, who was born in the same night that Afghanistan became the Democratic Republic of Aghanistan under the rule of the communists. Contrary to the traditional lifestyle that Rasheed follows, in which his wife must not be seen by others and must only have children and do house chores, in Laila's home they are more progressive and her mother even went to university.

Laila grew up with her neighbour and best friend Tariq, but as they grow older she realizes that she is in love with him, but in 1989 another war begins in Afghanistan, in which Laila's brothers are killed and which makes her mother become anti-communist. But as that war ends in 1992, a new one begins and Tariq and his family decide to leave Afghanistan, a decision that tears Laila's world appart. That same war kills her parents, and Laila is brutally wounded.

When she wakes up again, she is in Rasheed and Mariam's house. They are taking care of her and when she finally gets better, Rasheed proposes marriage to her. She quickly agrees and soon becomes pregnant, but she bears a girl, which leads into Rasheed starting to hate her. On the other hand, because she is now the favorite wife, Mariam also starts to hate her until one day Laila saves her from Rasheed hitting her again.

This event makes the relationship between the two women grow stronger every day and the two of them learn to help each other in order to survive in a context where being a woman is anything but easy.

Thank God I'm a woman?

Quoting the review extract from O, the Oprah Magazine: "Love may not be the first thing that comes to mind when you consider the war-ravaged landscape of Afghanistan". Personally I didn't know anything about Aghanistan's recent history, except for the US invasion back in 2001, so it was quite a surprise to learn some of it through this book. Because of the Afghanistan invasion, we learned that Afghan women were forced to obey a series of "laws", among which was the use of the burqa, and apparently it was all written in the root of all Muslim-world evils: the Koran.

Apparently, though, nothing about this is written in the Coran, but certainly the Muslim world is dominated by men, and at risk of being called an ignorant, a racist, a stupid woman and other nonsense, I'd venture to say that it's actually not that different from the Western, Catholic/Christian world. Not so many years ago, Spanish women could not go anywhere outside of the country without their husbands' (or closest male relative in charge of them) permission or even open a bank account without a man. I consider myself to be very lucky to having been born in a place and in a time that has allowed me to do all I've done in spite of being a woman.

A Thousand Splendid Suns is the story of two women, Mariam and Laila, born in two different generations but both victims of their time and their society, who fight against the adverse in order to survive and be as happy as they can. If this story took place somewhere other than Afghanistan, probably certain things would be different (no burqas, no kolbas, no three wives, no wars), but you could probably tell a similar story of love and strong friendship.

The novel is written in a clear style with uncomplicated sentences, mixing some words in the diverse languages and dialects of the Aghanistan people, as well as litetary references (songs, poems, translated quotes from the Koran, etc). Luckily for all of us who are not familiar with the History of that area of the globe (other than that that affects the Western world directly or more recent history), the author makes some short explainations that don't turn into a lecture on Afghanistan History but are really useful to understand the context in which the protagonists must live.

It made me cry. I don't know why, but my summer readings (this book, Les veus del Pamano by Jaume Cabré, and This charming man by Marian Keyes) made me cry at some point (am I turning into a sensitive person?), probably because the narration was very well written and strong enough to move something inside of me and eventually identify with the characters and feel sympathy for them. I definetely recommend A Thousand Splendid Suns.


(and I will try to write shorter entries in the future, as I will change the blog's layout because I'm not really fond of it)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Carmen

Ahir vaig anar a veure Carmen al Liceu. És una de les meves òperes preferides, amb el punt a favor afegit que el paper protagonista és dels pocs interpretats per una mezzo (yay!). No és una d'aquelles òperes pesades que duren hores i hores i té un argument enrebassat, i el cor hi té un paper important.

El llibret de l'òpera de Bizet ens explica la història de la gitana Carmen, que té tots els homes enamorats d'ella, mentre que ella es declara lliure, tant d'esperit com d'estimar a qui vulgui. La seva última conquesta és el soldat Don José, que, casualment, està promès a Micaëla, però ell ho abandona tot per viure el seu amor amb Carmen. Això no obstant, amb el pas del temps Carmen es cansa d'ell perquè no li pot oferir tots el que ella vol, i ell no sap fer altra cosa que posar-se gelós perquè creu que ella se n'anirà amb un altre. La tragèdia planeja sobre ells i les cartes del tarot ho confirmen de manera premonitòria: la mort els persegueix.

Això no obstant, la música és en general alegre i té un cert caire festiu, de manera que és fàcil que al públic li agradi. A més a més, a l'època que Bizet va compondre-la, va decidir situar-la al sud d'Espanya, ja que a França (entre altres països) es considerava que quan saltaves els Pirineus tot era exotisme, romanticisme, passió, toreros i alegria col·lectiva als carrers.

Calixto Bieito, responsable de l'escenografia de la representació al Liceu de Barcelona, decideix anar més enllà i situar l'acció a l'Espanya profunda, si més no, conceptualment. Al centre de l'escenari (sempre inclinat, per cert) del teatre barceloní hi havia, al llarg del primer i del segon acte, una bandera espanyola omnipresent i de proporcions considerables, que va ofendre sensibilitats del públic, de la mateixa manera que ho va fer el toro d'Osborne del tercer acte (i que va ser objecte de xiulades).

No content amb això, Bieito converteix els soldats romàntics del segle XIX en mercenaris de l'exèrcit espanyol actual que semblaven més aviat els típics paletes que et llencen aquells piropos tan imaginatius com vulgars i ofensius quan passes a prop d'una obra. També transforma els contrabandistes originals en una colla de mafiosos-camells alcoholitzats i amb unes necessitats sexuals irreprimibles. No us estranyeu de veure més d'un cul, algun pit o fins i tot un nu integral masculí.

I tot i així, malgrat que es tracta d'una posta en escena d'en Bieito i malgrat que es carrega el teòric romanticisme estereotipat de l'original, trobo que per primera vegada l'escenògraf l'encerta i tot plegat té sentit: és fàcil reconèixer en aquesta Carmen tics de la nostra societat actual, que sabem que existeixen però no estem disposats a admetre que hi són més a prop del que ens pensem. Si bé m'hi van sobrar alguns elements que no vaig acabar d'entendre.

La funció d'ahir, divendres 8 d'octubre, estava encapçalada per María José Montiel com a Carmen i Germán Villar com a Don José. Montiel ens mostra una Carmen desacomplexada i capritxosa, si bé en algunes escenes em va semblar que no era prou "coqueta" i li faltava desprendre una mica més de sensualitat. A nivell vocal, però, no tinc res a dir, una mezzo correctíssima. Del tenor Villar sí que en vaig quedar una mica decebuda perquè des del quart pis feia la sensació que tota la seva veu es quedava a la platea (o, fins i tot, a dins de l'escenari) i en els moments de clímax de les seves àries es perdia. Tot i així, la seva interpretació del Don José va ser molt bona. Pel que fa als personatges secundaris, només destacar el mini-gall de Micaëla al final de la seva ària cap a meitats del tercer acte.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Coses que només passen a la UAB

  • Que et facin fotos de carnet, te la repeteixin perquè els ha quedat moguda, et facin esperar deu minuts i s'adonin que la teva foto no ha sortit perquè s'ha esborrat l'arxiu per art de màgia i t'hagin de fer una tercera foto.
  • Que no hi hagi diners per posar més professors, però sí per posar pantalles de plasma de 50".
  • Que el personal de tarda de gestió acadèmica sigui encara més inepte que el de matí i a sobre siguin només dues persones, de les quals només una és operativa, en realitat.
  • Que aquesta mateixa persona no s'adoni que t'has oblidat de donar-li un full i li hagis de portar tu quan ja no queda ningú a la facultat perquè l'has trobat entre apunts diversos.
  • Que l'esmentada persona fullegi tot el teu expedient acadèmic a la recerca d'un número de compte que, per cert, tu portes apuntat en un full (però no fotocopiat de la llibreta bancària) i no el trobi fins que tu t'hi acostes i l'hi indiques.
  • Que el servei de reprografia de la teva facultat només estigui obert al matí i t'hagis de comprar els dossiers del màster en una altra facultat.
  • Que un grup d'alumnes passin moltes hores en un congelador d'estudiants per pur amor a l'art i portin pastissos i es dediquin a fer bikinis a preus ridículs, tot i ser un dels col·lectius més poc respectats i més ignorats de la facultat.
  • Que hi hagi homes més femenins que una part important de la població femenina en certes facultats.
  • Que facis una prematrícula a finals de setembre, una matrícula definitiva a principis d'octubre i el pagament, no se sap. Ja t'ho trobaràs quan vegis que t'hem cobrat, ja t'avisaran del banc.
  • Que els estudiants de primer facin que el trajecte UAB-Barcelona en ferrocarrils a quarts de vuit del vespre sigui més pesat del que és habitual perquè converteixen el vagó en un pati de col·legi.


Per a més informació: UAB-CEI (Un Aula Basta - Cortemos Estudios Inútiles)*


Pregunta real que va fer un alumne de primer al Consell:
"què creieu que representa la "a" del logo de la UAB?"




*(c)Núria B.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

6/10/2010, 8:26h

Quan escric això són les 8:26h del matí del 6 d'octubre de 2010. Avui, per primer cop a la meva vida, he "obert" la facultat. A part de mi, quan he arribat a les 7:55h hi havia només una senyora de la neteja i la Teresa de l'SLIPI (Suport Logístic i Punt d'Informació, o SLIPI Hollow per als amics). La facultat en estat desèrtic, malgrat que ja hi havia llum a l'exterior, fa una mica de por, les coses com són. Estic veient com surt el sol des del congelador d'estudiants, on fa fred sigui l'època de l'any que sigui. I fa rasca, a aquestes hores.

I ara, la pregunta del segle: què faig a la facultat tan d'hora si tinc classe a la tarda i podia haver dormit fins les 12 del migdia si ho hagués volgut?

La resposta, aquí: click me

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Let's go to the mall!

A vegades puc arribar a ser tan cutre de despertar-me cantant això. Don't ask.




I wish it was a porn video... it wouldn't be so embarrasing.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Destination: Unknown

New York
London
Paris
Berlin
Heidelberg
Boston
Cambridge
Toronto
San Francisco
Vienna
Strasbourg
Dublin
Québec
München
Hamburg
Edimburgh
Chicago
Sydney
Tokyo
Saint Petersburg
Prague
Krakwow
Beijing
Mexico City
Buenos Aires
Oslo
Copenhagen
Reikjavik
Bratislava
Ljubljana



...and so on






The worst of it is not that I don't have the money to go to all of those cities: it's that after so many Heimbar nights I can only listen to that song in the title beer in hand.

Ich vermisse dich, auch nach 2 Jahren...

diumenge, 3 d’octubre de 2010

And off we go

Dilluns 27 de setembre. Primer dia de classes, primer retrobament amb la FTI després d'un estiu molt i molt intens. Comença una etapa i no sé ben bé què en sortirà, però la veritat és que em feia il·lusió començar de nou.

I torno a fer volar coloms... i per això em passo els dies mirant la web de Ryanair.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Memorias de Idhún I: La resistencia

En una época en la que que un adulto lea literatura juvenil no está del todo mal visto (Harry Potter, Crepúsculo, etc.), cayó en mis manos la trilogía Memorias de Idhún, una aventura fantástica de la autora valenciana Laura Gallego García. Y, como en todas las sagas, se empieza por el primer libro (duh), que es el que reseño hoy.


HISTORIA

Una tarde, al volver del colegio Jack se encuentra con que hay una atmósfera rara en su casa. Alguien ha matado a sus padres y parece que no va a tener ningún tipo de piedad con él tampoco. Ese alguien es Kirtash, un chico apenas un año mayor que él, y su acompañante, el mago Elrion. Por suerte para Jack aparecen de la nada dos personajes más, Alsan y Shail, que luchan contra los asesinos y, sin más, se llevan a Jack a un mundo extraño, que Shail y Alsan llaman Limbhad.

Allí, Jack conoce a Victoria, una chica madrileña también de su edad, que aparentemente tiene poderes mágicos y en Limbhad ha encontrado no solo un refugio sino también un sitio en el que encaja. Pero Jack quiere volver a su Suecia natal y no quiere tener nada que ver con la Resistencia, un grupo de rebeldes del mundo mágico de Idhún, que está en guerra contra los sheks invasores y que está buscando a los idhunitas exiliados en la Tierra para poder reconquistar su mundo.

Aunque al principio Jack se muestra muy reticente desde un principio, finalmente decide colaborar porque quiere vengarse de los asesinos de sus padres. Así es como tanto él como Victoria se someten a un entrenamiento para estar preparados para luchar contra los sheks y contra Ashran, el Nigromante, que es quien gobierna sobre ellos. Mientras tanto, Kirtash sigue buscando a idhunitas exiliados y no tendrá piedad con ellos. Pero la Resistencia no está dispuesta a ver correr más sangre idhunita inocente.


OPINIÓN

No soy fan de las novelas juveniles actuales en general (y esto incluye las que leía yo en mis años pubescentes, con obvia perspectiva temporal), pero voy a hacer el esfuerzo de ser justa en mi criterio teniendo en cuenta el público destinatario de la obra.

El planteamiento es algo típico pero tiene gancho: adolescentes que de repente descubren que tienen poderes mágicos y son la última esperanza de un mundo con el que tienen una relación más o menos directa. La verdad es que la parte fantástica, concretamente el mundo de Idhún y su mitología y sus cosas, está bien trabajada e incluso llega a apetecerte irte para allá de vacaciones una semanita.

Mi gran problema con esta trilogía, ahora que tengo la segunda parte a medias, es con el trío protagonista. Entiendo que si tu público destinatario son adolescentes vas a controlarte en cuanto a matices de gris en los personajes: harás personajes buenos muy buenos y personajes malos muy malos. Incluso, para darle un giro inesperado a la historia, vas a meter un triángulo amoroso con personajes que ven sus pecados redimidos por el amor y blablabla. No tengo inconveniente con ello, incluso se agradece después de haber leído Canción de hielo y fuego de George R.R. Martin.

El problema es que el trío protagonista no me resulta especialmente carismático, concretamente Victoria, que tiene bastanta horchata en las venas (siento el juego conceptual fácil con el origen de la autora). Jack y Kirtash por lo menos evolucionan a lo largo de la historia, pero no consigo encariñarme con ninguno de ellos por algún motivo. De hecho, me parecen más interesantes los personajes secundarios: Shail, Alsan, Allegra, Gerde, incluso Ashran, el Nigromante: ¿por qué actúa como lo hace? ¿Lo descubriremos en la segunda o la tercera parte, o simplemente es malo porque sí, porque había una vacante en el puesto de "malo-malísimo" en la ETT de turno?

Sin embargo, dejando a un lado las dudas existenciales de Victoria sobre los dos machos que la cortejan, la historia está bastante bien y estoy segura de que un adolescente la puede disfrutar muchísimo, ya que combina mucha aventura (no necesariamente acción) con romance, aunque la autora se pasa, en mi opinión, y con ello delata que es una mujer quien está escribiendo literatura fantástica, ya que los sentimientos pesan muchísimo más que en otras obras del mismo género. Nada en contra de que una mujer escriba literatura fantástica, al contrario, pero hay capítulos en los que me parece estar rememorando ciertas escenas de Crepúsculo o de cualquier shoujo manga pastelón.

Recientemente se ha lanzado al mercado una edición en formato rústica (bolsillo) dividida en seis tomos, que corresponden a los seis libros de la obra original, que también se puede encontrar en tres tomos-tocho de tapa dura con sobrecubierta.

Twitter Goodreads