El consultori de la Dra Xodes

I am a Catalan. And a Teacher of Spanish as a Foreign Language.

2012-01-29T12:31:00.001+01:00

Und hier haben wir eine echte Spanierin: sie ist Mar, unsere Spanischassistentin.
(una alumna de 18 anys, 2 de desembre de 2011)

El dia 2 de desembre, a la HAK vam fer la jornada de portes obertes, a la qual els pares i els futurs alumnes podien assistir durant tot el matí i els seus fills els ensenyaven l'escola, activitats diverses en què prenen part, etc.

A mi, aquell dia, em donaven festa perquè no hi havia classe, però hi vaig anar per compensar un parell d'hores que em vaig demanar de festa (de manera que encara me'n queden tres per "gastar"!). I, com no podia ser d'una altra manera, em van posar amb els alumnes que fan castellà com a segona llengua estrangera.

L'exposició que van muntar, per sort, no estava centrada només en la península Ibèrica, sinó que també hi havia coses sobre Amèrica Llatina. Així, doncs, em vaig abstenir de queixar-me de l'ús de tovallons vermells i grocs per crear unes estovalles que emulaven la bandera, ni tampoc del fet que van escriure "ESPAÑOL" emprant guixos dels mateixos colors.

El que em va tocar la fibra i em va fer penedir de no haver-me'n endut la senyera, va ser quan un dels meus alumnes va tenir la brillant idea de presentar-me, al més pur estil "mujer florero", com "una espanyola de veritat". Em pregunto quants gatets va matar Déu, aquell dia, a causa d'aquesta frase.

Però no sempre em molesto a explicar el conflicte ideològic Catalunya-Espanya, principalment perquè implica improvitzar una lliçó d'història i costa molt de sintetitzar tres segles en el temps que dura una birra. I això sense comptar, evidentment, que tothom té alguna cosa a dir del tema, malgrat que no ho viuen, sinó que ho veuen des de fora i, ja se sap, des de fora tot és més fàcil.

En qualsevol cas, us remeto a dos blogs que parlen del tema. El de l'Olga (una companya de la facultat que està d'erasmus a Edimburg), el qual ha inspirat la meva entrada; i el de l'Andreu Cabré, un català resident als Estats Units. De fet, si busqueu pel blog les entrades més antigues, quan jo era a Alemanya ja vaig fer un primer esboç del que tractem aquí, centrant-me en el concepte de "pàtria".

Karma is a bitch

2012-01-23T14:43:00.001+01:00

And there will always be mediocre people who can't stand that others are happy. Especially when they're happy without them.

I'd like to understand some things, but I think not even after completing a doctoral thesis would I reach sensible conclusions. Oh, well... That's life, I guess.

We humans make simple things too complicated.

But screw it: I have strawberries with whiped cream for dessert!

Mai trobaràs

2012-01-15T15:37:00.000+01:00

let's face it...

Reto "Lee tu nombre"

2012-01-04T19:17:00.000+01:00

La idea consiste en leer libros que empiezen por una letra de tu nombre o de tu pseudónimo entre el 1 de enero y el 31 de diciembre de 2012.

[Bases completas del reto aquí]

Como mi nombre es muy corto y perdería la gracia, también lo haré con mi nick:

M-
A-
R-

N-
E-
R-
I-
N-
A-

New Year's Resolutions for 2012

2011-12-31T18:18:00.000+01:00

Before we begin, let's see what were last year's resolutions, and I'll still use last year's system:

blue = "99% or 100% accomplished"

green = "well, kind of"

red = "mission: impossible"

purple = "didn't even try".

Learn not to worry about things and people that are not worth being worried about. Come on, it's me we're talking about, here, so there is no human way I'll stop worrying about useless stuff or idiotic people that made me feel bad. Actually, certain Pea Princess made me cry out of rage and impotence in September. Yay you, happy now? Good, then fuck off and go live your miserable existence, but leave me out of it. Thank you.

Wake up when the alarm rings for the first time, not the fifth. My head does, my wake up after the first alarm, but it takes three different alarm clocks to get my body from under the duvet. It's too cold outside and 6AM is not a convenient time to wake up.

Make it on time. I don't miss the train anymore! However, there's still a 1% of impunctuality somewhere. But hey, it's a significant improvement!

Enjoy the little pleasures of life with people I love and more regularly. This includes last year's "go to the movies", "read, draw and write more", etc. Hmmm... I still read, but I don't really go to the movies or write nor draw that much. However, my life's a bit more relaxed since I've started to work, hence the green and not the red.

Seriously, I have to change my repertoire of car CDs. Well... for "repertoire" we should understand the CDs that are always there and happen to be mixes of random stuff (someday I'll have a radio with an USB port in my car but, as of now, it's an old thing with only CDs, it won't even play the MP3 format). However, the truth is I have heard other CDs in my car: old mixes I did in my teen years (with which I realized what a bad taste I had back then) or original CDs that I brought from home, but the idea was to burn some new CDs, and that I haven't done. Shame on me.

So, what are my resolutions for the last year of our existence (according to the Maya people)? I really haven't given it much thought, I think my life is fine as it is right now. Still, here's my list:

Write more: finish the stories I make up, write more entries for my blog, continue my travelling diary.
Sleep 8 hours at night on working days. Or at least 7, instead of 6.
Stop procrastinating when there's a doctoral thesis in the making.
Go to Japan.
Stay true to myself.
What did we say, in 2010, about the Daniel Cleavers of the world?

BON ANY NOU

FELIZ AÑO NUEVO

HAPPY NEW YEAR

BONNE ANNÉE

FROHES NEUES JAHR

с новым годом

あけましておめでとう

(Hopefully by 2015 I'll have learned an eight language. Stay tuned!)

[Peripècies austríaques] 9. Frau 'fessor

2011-12-23T19:36:00.286+01:00

El primer trimestre s'ha acabat i toca fer una valoració d'aquests tres primers mesos de feina al "regne de l'est" (Österreich, el nom alemany d'Àustria, té una etimologia de l'època dels romans, durant la qual aquell territori era la frontera més oriental de l'Imperi romà. O això vaig llegir no sé on). Podeu llegir algunes pinzellades en entrades anteriors de les [Peripècies austríaques] (capítols 4, 5 i 6).

Em sembla que la manera més fàcil i estructurada de fer aquest comentari és per escoles. Com alguns ja sabeu (si esteu llegint això és perquè m'estimeu en certa mesura, o perquè em coneixeu i us agrada xafardejar sobre la meva vida, encara que després em poseu més verda que un presidenciable d'ICV), treballo a tres escoles diferents, totes tres instituts de secundària.

El sistema educatiu austríac es conforma d'una educació primària de quatre anys obligatoris i comuns per a tots (dels 6 als 10 anys), i a partir d'aquí separen els nens en funció del rendiment acadèmic i de les aspiracions laborals cap a les quals els pares els volen encaminar. Així doncs, d'una banda tenim una secundària tipus batxillerat, que es centra en els estudis "generals" enfocats a l'accés a la universitat, mentre que, de l'altra, hi ha diverses escoles més o menys equivalents a les FP o els mòduls de grau mitjà, en les quals preparen els estudiants per a una vida laboral més professionalitzada. En qualsevol cas, la majoria d'escoles tenen un "punt fort" d'estudi, i és en relació a això que els estudiants es separen.

Bundesgymnasium und Bundesrealgymnasium Hallein (BG/BRG Hallein)

Ja en vaig parlar molt per sobre al meu primer vlog: és la meva escola "principal", on he de fer tots els tràmits burrocràtics pertinents i a la qual treballo més hores que a la resta. Si no m'he descomptat, tinc 18 grups de nens i nenes entre els 13 i els 18 anys, als quals explico coses culturals i els faig fer exercicis de pronunciació, de repàs d'aspectes gramaticals o de vocabulari o fins i tot debats i exposicions orals (els grups de la setena i la vuitena classe, que vindrien a ser els cursos de batxillerat).

M'agrada treballar en aquesta escola: malgrat que els nens són nens a tot arreu i sempre hi ha una classe més "conflictiva" que les altres (en aquest cas concret, dilluns a última hora del matí tinc un grup de 13 alumnes de 16 anys, dels quals 12 són nens, que només veure'm entrar corren a demanar-me que els ensenyi paraulotes, i tenen un dèficit d'atenció important, causat en part pel pallasso de la classe). Però, en general, m'ho passo bé, surto d'allà amb bones vibracions (que hippie que m'ha quedat, això) i a la sala de professors s'hi respira companyerisme i a l'hora del cafè ningú no em mira com si fos un animal que s'ha escapat del zoo i no tenia res millor a fer amb la seva vida que anar-se'n a un institut.

Cal destacar que les professores de castellà són bones i sovint participen activament a la classe o, com a mínim, estan pel que dic, en comptes de seure a l'última fila o a l'ordinador i dedicar-se a mirar el correu electrònic o llegir el diari on-line i ja t'ho faràs per controlar 20 adolescents pudents (no pretén ser despectiu, és que realment a alguns els enviaria a la dutxa abans de deixar-los quedar a l'aula).

Fins aquí sona idílic, però, naturalment, també té els seus inconvenients: des de l'estació fins a l'escola he de caminar un quilòmetre en pujada. Un dia vaig tenir la brillant idea de pujar en bicicleta, però va ser pitjor: només faltava que m'esperés un senyor amb un desfibrilador a la porta! Ara que és hivern i comença a nevar amb més regularitat, ja veurem com me les enginyio per pujar sense caure, i m'adono que tenir un cotxe tampoc no em solucionaria la vida (encara que donaria un bon cop de mà, per què enganyar-nos). A més, l'edifici és força vell i no totes les aules estan equipades amb ordinadors i projectors, de manera que, si vull portar materials visuals, ho he de portar tot amb paper. Pobre Amazones...

Bundeshandelsakademie/Bundeshandelsschule Hallein (BHAK/BHAS Hallein)

No m'agrada treballar aquí, i potser els motius sonaran infantils, però ja he estat prou anys al Cor Jove per adonar-me que si no gaudeixes d'una activitat, sigui la que sigui, costa el doble d'esforç fer-la bé. El gran problema que tinc amb aquesta escola surt de la sala de professors i, més concretament, de les professores de castellà. A diferència del BG/BRG Hallein, l'escola és com una FP o un mòdul de grau mitjà, i està enfocada cap al món dels negocis. Per aquest motiu, les llengües estrangeres són importants, tot i que s'ensenyen des d'un punt de vista més "especialitzat" (és un dir, perquè sóc una ferma defensora que les llengües no es poden ensenyar a nivells especialitzats fins que no arribes al que el Marc Comú de Referència Europea denomina B2, és a dir, fins que deixes de xapurrejar i comences a parlar de veritat).

El cas és que el castellà i l'italià són adquisicions relativament recents en aquesta escola, després d'anys de dedicació a l'anglès i al francès com a llengües estrangeres (si hem de guiar-nos pel nombre de professors d'aquests idiomes). Això fa que, en comptes dels 7 professors de castellà del BG/BRG Hallein, a la HAK només n'hi ha 3. Bé, no, oficialment n'hi ha quatre, però no compto aquesta professora, una madrilenya que fa uns quants anys que viu a Àustria i que, després d'una batalla burrocràtica important, ha aconseguit convalidar el seu títol de Filòloga Anglesa per poder donar classes a instituts.

No la deixo de comptar perquè sigui madrilenya o, pitjor, filòloga (sóc traductora, però no tan mala persona com per considerar els filòlegs inferiors, encara que el que vale, vale, y el que no... xDDD): no la compto perquè, encara que és nadiva i, per tant, se la suposa lingüísticament més competent que les altres tres, només té un grup perquè, per ser filòloga, a Àustria només pot donar classes d'anglès perquè només ha estudiat això. Coses burrocràtiques dels austríacs, un altre dia els dedico una entrada perquè n'hi ha per llogar-hi cadires.

La meva "tutora" en aquesta escola no només és la millor profe de castellà que tenen, sinó que també es dedica a coordinar un fotimer de coses. No sé si és per això, però només estic a tres grups amb ella, dels 9 que tinc. Divendres estic amb la classe preferida de tots els professors (noteu la ironia, si us plau), un grup de nens i nenes de 14-15 anys que em recorden moltíssim a quan vaig fer 2n d'ESO: que són uns liantes, vaja... Per si fóra poc, la professora que tenen és la "novata", així que ja us podeu imaginar el funcionament de la classe. En el fons són bons, però han ficat a la mateixa classe la flor i la nata d'aquell curs. En fi...

Les cinc hores restants les treballo amb la professora que, carinyosament, anomeno la Frígida (que deriva d'un intent meu d'aproximar fonèticament el seu nom a un terme despectiu... poc exitós, potser, però crec que no necessàriament desencaminat). He estat a punt de publicar que és una incompetent, però no és just: que em caigui malament i em miri per sobre l'espatlla només perquè sóc més jove (i guapa xD) que ella i, a efectes de categoria a la feina, com a auxiliar de conversa sóc "menys" que ella, que és Mestra i Màster (jo sóc Llicenciada i Màster, així que a nivell de titulacions estem empatades), no vol dir que sigui mala professora.

Ara bé: tampoc no és bona. Fa bones explicacions, perquè quan fa deu anys que expliques el mateix diverses vegades, al final trobes la manera que quedi clar i funcioni: no dubto de les seves capacitats pedagògiques, que segur que són millors que les meves, ni que sigui per l'experiència adquirida. El meu gran problema amb aquesta senyora és que no entenc per què ensenya castellà. És com si jo ara decidís fer un curset de portuguès, perquè em resultaria fàcil per la proximitat amb el castellà, i m'agafessin de professora. Què pots esperar d'algú que no sap fer l'imperatiu? Fixeu-vos que no critico l'ús erroni de preposicions o del subjuntiu, ni tan sols dels gèneres, perquè entenc que són aspectes de la llengua molt complicats d'aprendre per a un no-nadiu (i, no ens enganyem, el meu alemany tampoc no és perfecte i també faig errors d'aquest tipus).

Però una altra cosa és fer errors bàsics. Com pots explicar a classe la formació d'un temps verbal i després no saber-lo utilitzar? Per què m'escriu "para mañana que prepares una clase sobre el cambio climático" (quina puta mania amb aquest tema...) en comptes de "para mañana prepara una clase sobre el cambio climático"? Fa errors molt bàsics i encara té els pebrots de corregir-me i d'anar-me de superior, i això em feia sentir malament les dues primeres setmanes. I, el més important, és que el seu castellà imperfecte es reflecteix en els alumnes. No ho dic per una mania personal, és que jo també he tingut professors així, que la teoria la portaven molt bé però després eren incapaços de corregir errors orals i escrits d'una certa importància.

En favor meu he de dir que m'he guanyat el seu respecte i cada cop van rebaixant-se-li els fums, perquè al principi em tractava com si fos una Erasmus que havia anat allà a passar-s'ho bé (pobra de mi, si encara no he fet un estudi de mercat sobre bars, clubs i la relació qualitat-preu del vodka austríac...), i ara ha vist que vaig en serio.

Si vau llegir el capítol 6 de les [Peripècies austríaques], recordareu un comentari sobre el professor-fòssil que em va escridassar el meu segon dia de feina. No m'allargaré més, però he de dir que no va ser res personal contra mi, és que el senyor necessita jubilar-se i/o anar a una senyoreta que fuma, perquè l'he vist a les 7:45h del matí escridassant un grup d'alumnes, no sé per què. La veritat, però, és que, en general, els profes d'aquesta escola van molt a la seva bola i no es respira gens de companyerisme. De fet, el comentari que he fet abans del BG/BRG Hallein de l'animal del zoo venia precisament perquè a la HAK sí que em miren així, com volent dir "i tu qui ets, i per què fas servir la NOSTRA màquina de cafè? Torna-te'n a la universitat, reina".

Sabeu què és el millor del cas? Que em toca treballar aquí el dia del meu aniversari, i el dijous m'hi quedo sis hores, de les 7:45h fins les 13:35h (de les quals només faig quatre hores de classe, i encara em fa més ràbia tenir dues hores penjades per res). Em sembla que em posaré malalta...

Bundesgymnasium Zaunergasse

Uf, com m'he enrotllat sobre la HAK... Arribem a l'última escola, la qual va determinar el meu lloc de residència quan buscava pis. No me'n penedeixo, però si hagués tingut els horaris abans d'arribar a Salzburg i no dues setmanes després de començar a treballar, potser no m'hauria agafat el pis al pitjor barri de la ciutat, segons la vox populi (i no és broma, visc al barri xungo -a la zona més tranquil·la, però al barri xungo al cap i a la fi).

El cas és que a Zaunergasse només hi treballo un divendres cada dues setmanes, un total de quatre hores. Tinc un grup de cada curs (de la 5a classe a la 8a; és a dir, de 3r d'ESO a 2n de Batxillerat), i només treballo amb una professora, de les dues que tenen en aquesta escola (però l'altra és peruana i per això no li faig cap falta... ella també és nadiva). Cal remarcar que, malgrat que a nivell personal és molt sui generis, com a professora és molt bona i, segons la fama que s'ha guanyat, la més estricta del Land de Salzburg. Em recorda una mica al Joaquim Martí, el profe de Català A1 i A2 que vaig tenir a primer de carrera, però, en comptes d'una Harley, té talent musical i el vol aplicar a gairebé tot el que fa (no poso en dubte el talent musical d'en Martí, simplement no en tinc constància).

Es nota parcialment la feina d'aquesta professora en el rendiment dels alumnes: són més participatius, en general, que els de les altres dues escoles, i entenen força bé com parlo (per "com" em refereixo a quan m'emociono i començo a parlar ràpid, un mal costum que hauria de perdre). A més a més, sovint col·laboro en la correcció d'exercicis escrits, fent segones lectures i coses per l'estil (per contracte no puc corregir ni preparar exàmens o qualsevol cosa que compti per nota). Noto un nivell de dedicació molt alt de cara als alumnes, tot i que l'especialitat d'aquesta escola no són les llengües estrangeres.

A la sala de profes no em relaciono amb gairebé ningú, però això és perquè faig les quatre hores d'una tirada i després me'n vaig a dinar o, com que és d'hora i divendres, aprofito la tarda per fer shopping o perdre hores passejant entre els prestatges de la biblioteca municipal que hi ha a cinc minuts de l'escola (i a cinc més de casa, en el fons estic molt ben situada). No tinc gaire queixes d'aquesta escola, sincerament.

A un nivell més general...

A un nivell més general, no em puc queixar de l'experiència: treballar a tres escoles diferents és enriquidor perquè cada lloc de feina és un món amb els seus avantatges i inconvenients, i aprenc molt, tant dels profes a la sala de cafè com dels fòssils bordes i, sobretot, dels horaris de la ÖBB i la capacitat de les meves cames de caminar dos quilòmetres diaris per anar a la feina i tornar-ne. També he après a organitzar-me d'una altra manera a quan estudiava: per fi em deixo la motxilla preparada la nit abans. I els despertadors... en faig servir tres, perquè això de llevar-se a les sis del matí gairebé cada dia és inhumà, però l'altra opció és anar-me'n a viure a Hallein i avorrir-me com una ostra quan s'acaba la jornada laboral, a banda de dependre del transport públic per tot.

Torno a Salzburg la setmana del 9 de gener... a veure què m'espera durant el segon semestre!

[Aclariment sobre el títol: "Frau 'fessor" és la forma escurçada de "Frau Professor", o "senyora professora", que és com els alumnes anomenen els professors quan no volen dir-los pel cognom o, en el meu cas, quan no es recorden com em dic (per als homes és Herr Professor, en comptes de Frau). Normalment, els alumnes parlen de vostè als professors, tot i que a mi m'han aplicat tots els tractaments. La majoria no entenen que "Mar" pugui ser un nom i per això els costa recordar-lo i algun cop m'han dit Maria (com tampoc no entenen que Pilar és un nom de dona, encara que no acaba en "a" i al dicionari consta com a paraula masculina, però ja tractarem aquest tema un dia d'aquests), i crec que tampoc no saben el meu cognom... Se'n diu fer servir comodins xD]

IMH (2)

2011-12-17T12:34:00.000+01:00

Malgrat que vaig prometre que no compraria llibres a Àustria perquè després, quan torni a Barcelona, tindré seriosos problemes d'espai per entaforar-los als prestatges, no puc vèncer la temptació, és més forta que jo. Tots els llibres tenen en comú que els he comprat amb descomptes d'algun tipus.

Wicked: A Pretty Little Liars Box Set (Sara Shepard): inclou els llibres Wicked, Killer, Heartless i Wanted o, dit d'una altra manera, els llibres 5, 6, 7 i 8 de la sèrie Pretty Little Liars. Vaig esperar fins al novembre perquè sortís l'edició en cofre, ja que els quatre primers també els hi tinc. Es llegeixen força ràpid i, malgrat ser literatura juvenil, no estan malament. Això sí, tenen menys paral·lelismes amb la versió televisiva, que és molt més light, en comparació, i se centra molt més en el romanticisme que els llibres. Els vaig comprar per Book Depository amb un 10% de descompte.

Tintenblut (Cornelia Funke): fa temps que vull llegir-me la trilogia de la tinta de l'alemanya Cornelia Funke, i per fi vaig trobar Tintenblut a preu reduit a Viena, perquè tenen el costum de vendre a preus de saldo llibres "defectuosos" o amb taques de tinta a la portada. L'únic problema? Estava segura que era la primera part, però resulta que no, que és la segona... Però tinc una biblioteca molt bonica a prop de casa!

Die Kaiserin des blauen Lichts (Laura García Gallego): traducció a l'alemany de La emperatriz de los etéreos, llibre de literatura fantàstica que vaig llegir fa uns quants anys i que em va agradar força. El vaig trobar a Múnic en una pila de llibres "defectuosos", però està en perfectes condicions, si exceptuem que algú va guixar una mica el llom amb boli.

Eat, Pray, Love (Elizabeth Gilbert): aquest, concretament, no em cridava l'atenció especialment després d'haver vist la pel·lícula, però el vaig trobar tirat de preu un dia i no ho vaig poder evitar...

Em fa vergonya reconèixer que he acabat la carrera de Traducció i Interpretació amb alemany com a llengua C sense tenir un diccionari físic, en paper (sempre havia tirat de la versió virtual del PONS). Per 5€ vaig trobar la versió "per a estudiants" d'aquesta editorial, i per 10€, un altre de bilingüe de la Langenscheidt, que sempre dóna bons resultats. Pel preu, valien molt la pena.

I fins aquí les compres de llibres. Cal dir que també he comprat pel·lícules per quatre duros, però ja en faré les ressenyes quan toqui.

[Peripècies austríaques] 8. My longest Christmas ever

2011-12-08T00:26:00.000+01:00

The title is in English because I really felt like writing in English today, but as I was writing I found too many cultural references which needed explaination to a non-Catalan reader, so my Austrian Adventures diary stays in Catalan for the moment. My apologies to my occasional non-Catalan readers -feel free to ask for a translation!

Per a molts de nosaltres, Nadal és sinònim de consumisme violent i compulsiu entre els dies 22 de desembre (el dia de la loteria) i el 5 de gener. Naturalment, entre compra i compra mengem com porcs i truges: que si el sopar de la vetlla de Nadal, que si els galets de Nadal, que si els canelons de Sant Esteve (que, aquest any, per fi, podré digerir tranquil·lament des del sofà i no des de l'escenari del Palau), que si el tronc d'Any Nou... I, per descomptat, els sopars d'empresa i equivalents.

A Àustria (i als països germanòfons en general), no: aquí el Nadal va començar el 17 de novembre, quan van inaugurar el Christkindlmarkt (mercat del nen Jesús, en una traducció literal poc afortunada) i els carrers es van il·luminar d'estrelles i boles i motius nadalencs diversos. Personalment, el 17 de novembre em sembla una exageració, tenint en compte que en condicions normals es calcula el Nadal a partir del primer diumenge d'advent i, per d'hora que caigui, normalment sol ser l'última setmana de novembre, no pas a la meitat del mes!

Per això he atorgat el títol oficial de festes nadalenques més llargues de la meva vida (fins ara, com a mínim). Si em quedés a Salzburg per les festes, el Nadal començaria el 23 de desembre a la tarda (perquè al matí treballo), seguiria durant tot el 24 (que és festiu a nivell estatal) i acabaria el dia 25 amb una cura de son ressacosa (no necessàriament, però molt probablement). Naturalment, després celebraria el cap d'any i tota la pesca, però el Nadal, pròpiament, és això.

Però els austríacs gaudeixen de les festes des de molt abans: com ja he dit, compten els diumenges d'advent amb una corona de branques d'avet (sovint decorada amb llacets, boletes i branques de canyella, entre altres), sobre la qual s'hi posen quatre espelmes. Cada espelma simbolitza els quatre diumenges d'advent (els quatre diumenges anteriors al 24 de desembre), i cada diumenge se n'ha d'encendre una de nova. A partir de l'1 de desembre, per tot arreu es poden veure calendaris d'advent: des de les versions de xocolata de quan érem petits fins a les versions "a lo bèstia" dels organismes oficials, tipus ajuntaments i escoles, que decoren els edificis amb 24 "finestres" (sovint són les mateixes finestres dels edificis que estan ennumerades).

Tot això entra millor amb l'estómac ple: un Käsekreiner o un Bosna i una tassa de Glühwein o de Punsch contrarresten el fred alpí que el glaça les idees i la punta del nas (perquè encara no s'ha inventat un equivalent a les orelleres però per al nas i queda estrany anar amb passamuntanyes per la ciutat), i per postres es pot optar per un Brezen dolç, pel Kaiserschmarr'n o per una brotxeta de fruites cobertes de xocolata.

En definitiva, que mengen i beuen igual que nosaltres, però la diferència és que ho fan al carrer i com a acte social entre amics. Naturalment que a les botigues hi ha aglomeracions, sobretot el cap de setmana, però no em transmeten la sensació d'estrés dels barcelonins que habiten a Portal de l'Àngel quan s'acosta l'època de menjar torrons i neules. Això sí: el Glühwein puja al cap, però a mi, personalment, no em treu el fred (tot i que ajuda, en certa mesura) i no ajuda gaire quan es posa a nevar.

Calculo que quan aterri a Barcelona la tarda del 24 de desembre ja hauré viscut cinc setmanes de Nadal "oficial". La meva pregunta (retòrica) és: tindré ganes d'aguantar-ne tres més fins que torni a Salzburg després de Reis? Val a dir que, a hores d'ara, l'únic que m'agradaria és que cert pianista seguís dormint al meu costat. Els llits de matrimoni per a una sola persona són massa grans, encara que els meus pares (que van arribar ahir al vespre) m'han portat el Pepet.

Ara que la iaia li ha posat una bufanda del Barça i l'ha omplert del cotó aquest que porten els peluixos, ja no sembla que el Pepet tingui 20 anys, encara que els ulls el delaten.

A fora plou. Ahir a la nit va fer la primera nevada (no tinc documents gràfics perquè aquest matí s'havia desfet gairebé tota) i avui ha plogut de mala manera tot el dia. Ara sembla que pedrega. I trona. No m'agraden les tempestes amb trons. El mal de queixal del seny (que, amb molt bon criteri, ha decidit començar a sortir avui) tampoc no ajuda.

Music meme

2011-11-27T22:13:00.001+01:00

Because Julie LaParditte tagged me in Facebook, now I have to do it (not really, but I need a break from my boring German homework. Seriously, how come they chose such a boring book?)

Using ONLY SONG TITLES from ONE artist, cleverly answer these questions:

ADDITIONAL RULE:
You cannot use the same artist/band I did, or duplicate song titles even if they were performed by another artist.
Make sure you send a copy to the person who sent you this. (AND don't use one from someone else)

My artist/band is: Jewel

1. Are you a male or female: Stronger woman

2. Describe yourself: Life uncommon

3. How do you feel about yourself: Words get in the way

4. Describe your ex boyfriend/girlfriend: No more heartaches

5. Describe your current boy/girl situation: No good in goodbye

6. Describe your current location: 1000 miles away

7. Describe where you want to be: Where you are

8. Your Friends are: Doin' fine

9. Your favourite colour is: Fading

10. You know that: Love is a garden

11. What’s the weather like: Good day

13. What is life to you: Sometimes it be that way

14. What is the best advice you have to give: Love me, just leave me alone

15. If you could change your name what would it be: Emily

36 anys després

2011-11-21T14:03:00.000+01:00

Tinc l'estranya creença que hi ha números importants o, més ben dit, dates significatives. També crec fermament que la història es repeteix constantment: el motiu d'això és que els humans som l'únic animal que ensopeguem enèssimes vegades amb la mateixa pedra. Una cosa que he après durant aquests dos mesos que he treballat com a auxiliar de conversa (que, a la pràctica, és com fer d'estudiant de Magisteri en pràctiques), és que els meus alumnes no aprenen dels errors dels altres, sinó que has de corregir una infinitat de vegades en una mateixa franja horària de 50 minuts que la vocal tònica a "Andalucía" és a la síl·laba "cí" mentre que a "Murcia" és a "mur", perquè una porta accent a la "i" i l'altra, no. Però em desvio del tema, per variar.

El 20 de novembre de 1975 és una data que tots els que vivim a allò que anomenen Espanya tenim a la memòria, perquè representa la fi d'una dictadura i el pas cap a la democràcia. Però quina democràcia? Ho deixaré a l'opinió personal de cadascú perquè, al cap i a la fi, no tinc la veritat absoluta pel que fa a la política i estic massa desencantada per molestar-m'hi. En qualsevol cas, aquella data implicava un pas endavant d'Espanya com a país al segle XX. O això diuen...

Ahir, 20 de novembre, vaig perdre del tot la fe en el poble. Un poble que ha viscut una dictadura (i no fa tants anys), un poble que ha vist com li donaven pel davant i pel darrere, un poble que té una memòria molt curta, ha donat la majoria absoluta a un partit quasi-feixista (no m'atreveixo a qualificar-los de feixistes del tot, encara no han proposat de tancar-nos a catalans, homosexuals i immigrants en camps de concentració, però tampoc no m'estranyaria). Ahir vaig entendre per què les assignatures d'Història i de Filosofia es volien treure dels programes escolars no fa tants anys. Ahir vaig entendre per què no interessa que les "lletres" tinguin adeptes.

Perquè ens volen idiotitzats, perquè volen que venerem a Santa Belén Esteban i que Tele5 sigui el nostre credo (que em perdonin totes les altres divinitats existents per aquesta heretgia). Perquè l'únic que els interessa és emular un partit de futbol (l'opi del poble) i marcar-li gols al rival en comptes de preocupar-se de governar, que per això els paguem.

I per aquests motius, senyoria, he decidit emigrar. Avui, demà, l'any que ve, és igual. Marxar i prou. Quina casualitat que fa tres anys, també per aquestes dates de novembre, quan era a Saarbrücken, ja ho veia clar. Tot i que aleshores els motius no eren exactament els mateixos. Us dono la benvinguda de nou, dubtes que no heu marxat mai.

17-N

2011-11-18T16:33:00.000+01:00

Només diré que m'hauria agradat ser-hi i formar-ne part. En dies així és quan més trobo a faltar la FTI (entesa com els estudiants que la formen, no l'edifici).

Jesús me quiere

2011-11-12T23:50:00.000+01:00

No, no me he vuelto fanática religiosa de repente. Más de una vez he expresado mi opinión respecto a la iglesia católica, pero no insistiré esta vez porque mi intención no va más allá de reseñar el best-seller alemán Jesús me quiere.

HISTORIA

Marie tiene treinta-y-pocos, está a punto de casarse pero justo antes de dar el sí se da cuenta de que Sven no es el hombre de su vida, así que lo planta en el altar. La ruptura no es nada pacífica y la mayoría de gente del pequeño pueblo en el que viven la convierten en el "trending topic" del momento (aunque Twitter no pinta nada en esta historia). Marie se da cuenta de que su vida es un fracaso, pero aparece un hombre misterioso en su vida, que le confiesa que es Jesús reencarnado por segunda vez en la Tierra. Mientras tanto, en otra "parte" del mundo, Dios y Satanás ponen fecha y hora al jucio final...

OPINIÓN

Es cierto que hay una tendencia a escribir novelas de amor en las que se juntan personajes de especies diferentes: humanos y vampiros, humanos y hombres-lobo, humanos y demonios, humanos y ángeles, ángeles y demonios, y un largo etcétera. Eso es una cosa, con la que puedo estar o no de acuerdo (más que el tipo de pareja, es cómo se desarrollan la historia y la interacción de los personajes), pero es que el señor David Safier va más allá y se saca de la manga que el mismísimo Jesucristo se enamora de una mujer humana que, sinceramente, tiene poco de interesante.

Insisto, no tengo nada en contra, y de hecho me gustan algunas de las licencias que se toma el autor en cuanto a la imagen que da de Jesús: más humano que divino. Pero sigo teniendo mixed feelings sobre esta historia. A ratos Marie me recordaba a la caótica Bridget Jones, pero sin la mitad de su "encanto" (ayudado, en parte, por la adaptación cinematográfica, claro está); a ratos se me hacía muy cargante con sus dudas existenciales y su forma de ser.

Otra cosa es el humor germánico que impregna las páginas de esta novela. No me disgusta este tipo de humor, relativamente cercano al inglés, lleno de juegos de palabras y de dobles sentidos (muchos de los cuales se pierden en la traducción), pero, por suerte, la traductora, Lidia Álvarez Grifoll, consigue mantener el tono cómico).

El autor, David Safier, trabaja normalmente como guionista de televisión (entre otras series, de Berlin, Berlin que, a mí, personalmente, me gustaba bastante), y eso se nota mucho en la creación de diálogos: da la sensación de que en muchos casos, más que una novela, está escribiendo una escena para ser rodada, especialmente cuando recurre tres veces a las exclamaciones interrogativas con un sobreabuso de signos de puntuación (¿realmente son necesarios cuatro interrogantes?) y de mayúsculas y negritas para subrayar las emociones de los personajes. Creo que eso se debería dejar al gusto del lector y, en la mayoría de casos, se sobreentiende que la cosa va in crescendo.

Dejando las cuestiones de tipografía a un lado, la novela no está mal para entretenerse en el tren, en la playa o antes de irse a la cama: es una lectura bastante fresca y ligera cuyo punto fuerte es el tono cómico, a pesar de tocar algunos temas más "oscuros". Dentro del género de las historias románticas/chick lit, no es de lo peor que he leído, sino que más bien se podría equiparar a las novelas de la irlandes Marian Keyes.

Mental notes

2011-11-11T20:38:00.002+01:00

must control my tongue, especially during use of irony and/or sarcasm. Otherwise people don't get me.
must finish homework earlier
must get a Monatskarte before Monday catches me by surprise (again... stupid Mondays)
must sit somewhere far away from the screaming alto
(therefore) must lose fear of sitting on the first row
must try to ~~remember~~ learn my students' names
must stop doing internal rhymes and alliterations
must write down my excessive mental notes
must (still) learn to ignore certain things/comments/people
must remember that supermarkets in Austria close at 7:30PM, except on Saturdays (closing time is 6PM on Saturdays)
must remember to buy milk when I open the last carton, or before, not right after I've finished it and need a new one
must not despair because of fog and the fact that it's still dark when I wake up at 6AM and that it's already dark at 5PM

I guess I'll never get used to winter (although technically it's still autumn). At least it doesn't rain... yet. Let's hope that, when it does, it's already turned into snow. It's more Christmas-like, and the Christkindlmarkt is getting ready.

As a side note:
None of this wouldn't happen if you didn't have a little boy's smile. That's the conclusion I've come to after five months of research, ladies and gentlemen. I'll be such a great PhD student.

Concurso "El temor de un hombre sabio"

2011-11-09T22:00:00.000+01:00

Bases del concurso aquí:

http://www.otakufreaks.com/sorteo-regalamos-5-libros-de-el-temor-de-un-hombre-sabio

¿Tocará? ¿No tocará? random.org lo decidirá...

[Peripècies austríaques] 7. Vergüenza ajena

2011-11-02T23:08:00.002+01:00

Fa molt de temps que no actualitzo, i no per falta d'activitat. Com que aquests dies sóc a Barcelona i les coses segueixen com sempre, m'ha sembat el moment adequat per recordar la meva experiència al Consulado Honorario Español en Salzburgo. (En castellà, que totes aquestes coses burrocràtiques sonen més grandil·loquents en la llengua de l'imperi -i van dues punyalades en quatre línies-).

Resum ràpid: per poder votar quan vius a l'estranger, t'has de donar d'alta a l'ambaixada, que és una cosa així com Vodafone: contracte de permanència de 18 mesos a canvi de regalar-te l'últim mòbil del mercat i... Ah, no, no va així: però, a efectes pràctics, emplenes un fotimer de formularis en els quals no et pregunten pel color de calces pel canto d'un duro i quedes registrat en una base de dades la mar de mona perquè la gent sàpiga on pares i, si mai tens problemes amb la llei, algú et pugui donar un cop de mà (més val que no em calgui l'ajuda d'aquesta gent, perquè em sembla que aleshores sí que vaig apanyada...).

Total, que ara consto a l'ambaixada espanyola de Viena com a no resident, perquè hi viuré menys d'un any. Aquest registre, si no el vols anar a fer a Viena, l'has d'anar a fer al consulat honorari més proper (en el meu cas, el de Salzburg, evidentment). I ara us proposo un joc: obriu Google Maps i enganxeu-hi aquesta adreça:

Golfclub Gut Altentann - Hof 54, A-5302 Henndorf

Hauríeu de notar que:

1) el consulat no és a Salzburg pròpiament, sinó a Henndorf, un poble a uns 20km de Salzburg.

2) es tracta de l'adreça d'un club de golf

Efectivament (com diu el Lluís Canut): contra tot pronòstic, el consulat està en un camp de golf d'un poble al qual només s'hi pot arribar amb un autobús que té una freqüència de pas de 30 minuts, o amb vehicle propi (del qual no disposo a Àustria, perquè, pobret Ypsilon, no m'hauria arribat ni a La Jonquera xD). Però aquí no s'acaba la cosa, perquè per arribar al camp de golf cal fer la patejada històrica (sobretot quan hi vas sense apuntar-te les indicacions i fas la volta del tonto).

Però és que encara hi ha més! Sí, sí, no marxeu encara que ara ve la part divertida! Resulta que, després de caminar un quilòmetre i mig des de la parada de l'autobús, l'entrada al camp de golf està indicada amb la part del cos on l'esquena perd el bon nom (per als de la LOGSE: amb el cul), així que vaig anar a parar a casa d'una iaia salzburguesa molt mona (però que parlava només dialecte i costava molt d'entendre), la qual em va indicar que feia una mica més de mig quilòmetre que m'havia passat el camí cap al club de golf.

Finalment, vaig arribar-hi, però el meu desconcert no es podia mesurar en veure que l'únic edifici del club era el restaurant, dins del qual hi ha una botiga de material i roba de golf. Comenceu a intuir on era l'oficina del consulat? No? Mireu el vídeo:

Doncs sí, estimats i estimades: el Consulado Honorario de España a Salzburg és el taulell de la botiga de material del club de golf de Henndorf.

Ja que hi som, relataré les meves peripècies burrocràtiques (i potser així enteneu per què al vídeo dic que "avui com a mínim no m'he perdut"): hi vaig haver d'anar dues vegades. Vaig haver d'invertir els meus dos dies lliures en anar a veure la cònsul, una senyora veneçolana a qui, paralues gairebé textuals, no paguen res per tenir una oficina al centre de Salzburg "total para que venga un español como mucho una vez al mes", perquè em fes el registre però es negués a sol·licitar-me el vot per correu "porque eso se tiene que hacer en Viena y, de todos modos, solo si eres residente puedes pedir el voto por correo". Claaaar, com que em sobren el temps i els diners invertiré dos dies a Viena (un per anar-hi a la nit i l'altre per perdre el temps a l'ambaixada des que obrin fins que m'ho arreglin tot). A més a més, és mentida que no pugui votar per correu si sóc no resident, perquè aleshores estan negant el vot als milions d'espanyols repartits pel món (així ens va, suposo).

Després de fer diverses trucades, bronques immerescudes i innecessàries de la cònsul i de la tonta de l'ambaixada a Viena incloses, sembla que ja estic en una situació legal i que aquesta setmana m'haurien d'arribar els papers del vot o, com a mínim, algun tipus de certificat conforme els meus documents a l'estranger estan en regla. A saber... En qualsevol cas, em sembla una situació tan vergonyosa que trobaré la manera de denunciar-ho. Avisats estan, senyors burròcrates.

En entrades futures explicaré el meu primer mes de vida laboral.

[Peripècies austríaques] 6. Primera setmana, primera festa al pis i primer encostipat

2011-10-14T18:49:00.001+02:00

És divendres i he acabat la primera setmana de feina amb horaris com Déu mana, perquè fins dimarts no tenia els horaris exactes. Senyores i senyors, després de moltes hores de donar-hi voltes, ja tinc l'horari més caòtic de la meva vida. M'atreviria a dir que és pitjor que el de quart de carrera, també conegut com el curs que tot es solapava el dimarts. El dimarts és un mal dia, ho acabo de demostrar científicament*.

Però anem per parts: el cap de setmana va ser completament improductiu per culpa de la pluja (excusa barata per no dir que estava en mode apalanque total) i la pseudo-ressaca causada per la primera festa que vam fer al pis. Els veïns del segon pis van baixar amb vi, vodka, cervesa i Radler (la nostra clara de tota la vida), de manera que la trobada es va convertir en una nit internacional o en un acudit: van dos austríacs, dues angleses, una francesa, una grega i una catalana a un pis compartit i acaben emborratxant-se tot jugant al "jo mai, mai". Arran d'això, dissabte va ser un dia "perro", vam veure Mean Girls amb les angleses, i el més productiu que vaig fer diumenge va ser posar rentadores. He d'evitar rentar la roba i mirar comèdies romàntiques el diumenge.

Dilluns, malgrat la pluja, va ser un dia força tranquil, excepte pel petit detall sense importància que em van posar la meva primera (i última, ho prometo) multa per viatjar sense bitllet al tren. Veureu, la ÖBB (que ve a ser la RENFE austríaca) no té això tan meravellós que tenim a Barcelona, la T-10. Sí, les T-10 són cares amb ganes i duren molt poc, però és precisament el que m'aniria bé de tenir ara mateix. Això o anar-me'n a viure a Hallein.

El bitllet senzill cap a Hallein des de Salzburg em costa 1,80€, però quan et queden menys de 200€** per viure durant un mes, alguns dies et planteges si val la pena invertir tants diners en un trajecte de mitja hora perquè, total, als S-Bahn (trens tipus Rodalies o FGC) no hi ha mai revisor... Excepte, naturalment, l'únic dia que decideixes no pagar. Si algú que es cola habitualment al metro està llegint això, si us plau poseu-vos en contacte amb mi per explicar-me què feu perquè no us enganxin, perquè no vull tornar a pagar 65€ (fer-me la tonta i l'accent evidentment estranger no van servir per a estovar el revisor).

La resta de setmana ha transcorregut amb normalitat, excepte per una enganxada que vaig tenir amb un ~~fòssil~~ professor veterà de la HAK, que va marcar territori com a mascle alfa (malgrat que sóc una dona fins a nou avís, tot i les confusions que genera el meu nom) en deixar-me clar que l'ordinador que jo estava fent servir era seu i de ningú més. El problema, en realitat, deriva del fet que cal un nom d'usuari i una contrassenya per a utilitzar els ordinadors de la sala de profes: nom d'usuari que vaig demanar fa una setmana i que encara no tinc. El cas és que vaig anar a secretaria a preguntar si ja ho havien arreglat, però la secretària no hi era i, quan això passa, hi ha uns quants alumnes que li fan el relleu, però el nen (de 15/16 anys i metre noranta-llargs) que em va atendre no em va entendre i em va dir que podia fer servir un ordinador concret que estava encès. Cinc minuts després, i amb la feina acabada a corre-cuita, la Mar va abandonar l'esmentat aparell electrònic espantada per una panxa cervesera i un to de veu gens amigable. Senyor incomprensiu 1, Mar 0.

Mentrestant, el temps no para de fer-ne de les seves: dilluns i dimarts va ploure ~~com si hagués de venir un segon diluvi universal~~ sense parar i amb aquella pluja empipadora que sembla que no mulli però que et deixa com si t'haguéssis ficat al riu. Dimecres va parar però seguia fent fred, dijous va ser intermitent, avui ens hem aixecat amb boira i ara brilla el sol com en un dia de primavera (però fa una rasca que t'hi cagues). De fet, dilluns a la tarda vaig treure l'abric d'hivern de l'armari i crec que ja no hi tornarà fins que a) les temperatures es mantinguin per sobre dels 15ºC, o b) fins que l'abric em demani la jubilació anticipada (això em passa per comprar al Pimkie de Sarreguemines de rebaixes d'hivern un dissabte de gener de 2009). Tot això ha derivat en el meu primer encostipat oficial des que sóc a Àustria. De moment, però, encara puc respirar pel nas, així que no és tan greu, però és molest i desagradable tenir el coll irritat i inflat fins al tamany d'una pota d'elefant (pam més, pam menys).

Us deixo amb una foto del meu "rebost" improvitzat i un parell de les meves creacions als fogons (he de deixar de fer rimes internes). He de gastar el mínim possible per arribar al 15 de novembre amb menjar i diners al compte, així que m'estic tornant molt creativa en l'àmbit culinari basat en la pasta i l'arròs (recordem que són els àpats oficials dels Erasmus, com també dels mileuristes més o menys emancipats -oh, sóc mileurista! Ja sé què posar a la casella de "professió" als formularis-).

El rebost. Hi ha pa, pasta, arròs, fruita en almíbar, l'inevitable sac de pomes (la tria de fruita fresca és limitada), més pasta, galetes, Nutella, cereals... paper de cuina i el vodka rus de la meva companya de pis (però que beurem col·lectivament amb els veïns en un futur no necessàriament llunyà).

El robot de cuina que em va regalar la meva mare. Quan només tens fogons, et sembla un invent revolucionari: té funcions de forn, de fregidora, de planxa i no sé què més.

Salmó (congelat, evidentment, no em puc permetre comprar-lo fresc) al forn, o el primer àpat que vaig cuinar amb el robot. Va quedar una mica sec, però era comestible. Hauria de posar-hi llimona i/o taronja perquè faci suquet.

Arròs "tres delícies" à la Nerina: en comptes de fer una truita i barrejar-la amb la resta d'ingredients, l'ou es fa servir com a "salsa" i l'arròs no queda tan dur (recepta adaptada de ma mare, que la va veure fer a l'Arguiñano). També he provat de fregir-lo, i el resultat va ser prou satisfactori malgrat que no li trobo el punt de l'arròs del xino.

També us volia posar el procés de muntatge de la tauleta de nit de l'IKEA, però em falta un martell i no puc acabar (i mai em recordo de demanar-ne un, passo de comprar-lo). Les eines que et caldran haurien de venir especificades a la caixa...

* No necessàriament: vaig néixer en dimarts XD

** No cobro fins al 15 de novembre i no vaig calcular que em caldrien 500€ extra per pagar els cursos d'alemany i de japonès, així que estic passant per un moment econòmicament tens.

***Ah! Sembla que aviat podré tornar a cantar en un cor! Us tindré informats.

[Peripècies austríaques] 5. Un vlog primerenc a Hallein

2011-10-06T15:43:00.003+02:00

Estimats, estimades, en un moment de lucidesa etílica se'm va acudir que podria fer vídeo blogs (o "vlogs") per penjar aquí i innovar una mica d'acord amb els temps que corren. De fet, fins i tot vaig fer un parell de proves de vídeo a Barcelona, però no em convenicien ni el resultat ni la idea d'aparèixer públicament al Youtube (malgrat que la meva imatge està per aquests móns de Google, però per motius "laborals").

No obstant això, m'he adonat que constantment intento anotar mentalment coses per plasmar-les al blog o, més elaborat encara, en vinyetes, però tot sovint me n'oblido, així que he reprès aquesta idea, adaptada al meu criteri artístic. El resultat el teniu aquí. Us dono permís per riure.

[Peripècies austríaques] 4. La primera vegada

2011-10-04T16:33:00.001+02:00

Dijous de la setmana passada vaig fer els meus primers vint minuts de classe. Era un simulacre, però al seminari que vam fer a Altenmarkt (un poblet als Alps a més o menys una hora de Salzburg) ens van donar l'oportunitat de fer una mena de simulacre amb un grup pilot a l'escola de Sankt Johann im Pongau (un altre poblet per la mateixa zona).

Però ahir, dilluns 3 d'octubre, vaig fer les meves primeres classes de veritat. Sense preparar, improvitzat del tot, sense saber que em tocaria fer res, i sense poder fer tot el que vaig pensar en un principi. Però va ser una experiència positiva i, burocràcia a banda, crec que serà un bon any.

A la propera actualització explicaré més detalladament els horaris, la bur(r)ocràcia austríaca i com muntar un moble de l'IKEA sense tornavís.

[Peripècies austríaques] 3. "Ein Prosit, ein Prosit der Gemiatlichkeit!"

2011-09-23T10:37:00.000+02:00

Avui és el meu tercer dia a Salzburg.

El viatge amb avió fins a Viena va ser tranquil i va transcórrer sense problemes. Vaig passar un parell d'hores a Viena, entre trens i metros i dinars al Vapiano, abans d'agafar un EC cap a Salzburg. El trajecte amb tren va durar unes tres hores, durant les quals vaig tenir temps de llegir, dormir, avorrir-me, dormir una altra miqueta, llegir més, i passar fred. Vaig agafar per primer cop un bus salzburguès de la Hauptbahnhof cap a casa meva (el bitllet senzill costa 1,90€, tant als busos com al tren per la "Salzburg Kernzone") i vaig conèixer la companya de pis, la Manuela. Contràriament al que pugui semblar pel nom, és austríaca, tot i que no és rossa ni té els ulls blaus, com manen els estereotips.

Dijous (és a dir, ahir) vaig dedicar el matí a arreglar quatre papers que em quedaven pendents (ara només me'n falta un), anar al banc, omplir la nevera i fer el guiri. Vaig fer una tarda de shopping a l'Europark, un centre comercial que hi ha als afores de Salzburg, i a l'Ikea, on vaig adquirir una tauleta de nit amb el nom gens apropiat de "Kullen". Espero que no es posi a brillar a mitja nit, perquè m'espantaré considerablement.

Al vespre, després de menjar alguna cosa (a poc a poc em vaig adaptant als horaris europeus), vaig quedar amb la Manuela per veure els focs artificials, perquè es veu que fan un festival per donar la benvinguda a la tardor, tipus Oktoberfest. Després vam anar a una carpa amb taules llargues i moooolta gent, també en la línia de l'Oktoberfest, i vam beure una cervesa mentre de fons la banda municipal, amb vestits regionals, tocava cançons que incitaven a la ingesta d'alcohol i a la diversió. M'ha quedat clar, en només dos dies, que em caldrà aprendre més dialecte aquí que a Saarbrücken (de fet, no vaig arribar a entendre mai el saarlandès).

Avui em disposo a trobar cursos de llengua per a estrangers i a muntar la tauleta de nit. La resta de dia serà una mica improvisada.

[Peripècies austríaques] 2. Vorteilskarte

2011-09-03T23:41:00.000+02:00

Oficialment sóc salzburguesa: ja estic empadronada.
Tinc un compte obert amb un banc austríac, però no em regalen res per fer-me del seu banc. Jo que esperava una tele o algo per l'estil, tipus punts estrella de La Caixa...
Ja tinc l'habitació muntada del tot: avui he adquirit dos jocs de llençols i un protector per a llit de 140x200cm, productes de neteja diversos, una vaixella de 24 peces (per 20€, una ganga!) i algunes coses de menjar per tenir-les quan arribi definitivament al setembre.
M'he fet sòcia del súper del costat de casa i d'una cadena de productes de neteja i de cosmètica tipus Schlecker, de manera que em fan descomptes en alguns productes i acomulo punts per a comprar trastos inútils. O això m'han dit.
Ja tinc localitzades les tres escoles on treballaré. La de Salzburg està a deu minuts de casa meva. A Hallein, una està a gairebé un quilòmetre de l'estació, mentre que l'altra està al final d'una pujada considerable. He d'esbrinar com arribar-hi sense deixar-m'hi les cames.
Hem descobert que a la tele de l'hotel hi tenim Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i TV3-internacional. Curiosament, també hi havia un canal autonòmic andalús i TeleMadrid, però TVE no.
Ahir vaig conèixer la família que viu al pis del costat. Són turcs (o això dedueixo del cognom que hi ha a la bústia) i són quatre: el papa, la mama i dues filles. Avui he vist un noi que parlava amb el propietari del meu pis però no sé si és un veí o el seu fill o què.
Em falten el mòbil (o una targeta SIM que em proporcioni un número de telèfon, com a mínim) i algun tipus de títol de transport o targeta de descompte dels trens, perquè en vista de la distància entre Salzburg i Hallein acomularé moltes hores a la ÖBB (una cosa així com la RENFE austríaca, però confio que funciona molt millor... Tampoc és gaire difícil).

[Peripècies austríaques] 1. The hills are alive with the sound of music

2011-09-01T22:51:00.000+02:00

Ja sóc a Salzburg, escric des de la sala comuna del Meininger Hotel (que és mig hotel i mig alberg) amb la pel·lícula The Sound of Music de fons. La qual cosa no deixa de ser irònica, perquè la història de la família Von Trapp va passar aquí.

Aquest matí he firmat el contracte de lloguer del pis fins al 30 de juny de 2012, i ara toca posar-hi els mobles: ja hi ha un sofà-llit (així que, futures visites, ja sabeu on dormireu) i un armari. Hem dedicat el matí a fer la visita de rigor a l'IKEA, on em demanaven un mínim de 700€ per un matalàs amb el moble i el somier. I se suposa que és barat... Finalment, després d'adquirir diversos trastos (entre els quals, plats, gots i coberts, com també caixes per a les sabates i penjadors per a la roba), hem marxat del temple suec del consumisme low cost i hi hem hagut de tornar perquè (no us ho creureu!) faltaven peces del moble. Finalment, després de visitar totes les botigues de mobles de Salzburg, he comprat un llit. El meu piset ja sembla més decent.

Demà em toca:

conèixer el funcionament de l'administració austríaca a l'ajuntament, on m'he d'anar a empadronar. (Tècnicament no és l'ajuntament, però no tinc el paper amb el nom exacte...)
obrir un compte al banc. En un banc, encara no sé en quin. Que no passi res d'estrany...
adquirir un mòbil
adqurir electrodomèstics petits, com ara un assecador de cabells o un microones
visitar Salzburg d'una vegada! ¬_¬

No és tan urgent, però he de trobar un curs d'alemany per a estrangers, una coral i alguna altra activitat extraescolar que em tingui ocupada durant l'hivern perquè avui, 1 de setembre de 2011, la pluja ha començat a caure puntualment amb l'inici del curs escolar, i la temperatura ha baixat considerablement.

I fins aquí el primer capítol de les meves peripècies austríaques (les dues anteriors eren el pròleg). El dia 7 arribo a Barcelona però estigues alerta, Salzburg, que tornaré!

Edelweiss, edelweiss, ev'ry morning you greet me;

Blossom of snow may you bloom and grow.

El fons de l'armari

2011-08-30T00:16:00.000+02:00

Avui he buidat tot l'armari (literalment; és una cosa que he descobert que hauria de fer com a mínim dos cops l'any) per buscar i triar la roba d'hivern que m'enduré a Salzburg. M'he passat la tarda emprovant-me jerseis que m'han quedat curts, pantalons que no tanquen, samarretes de coll alt que no són gaire adients per l'últim diumenge d'agost..

Doncs sí, estimats i estimades: demà marxo cap a Salzburg per muntar-me el piset. Finalment, després de diversos problemes i d'una segona recerca a correcuita, he trobat un pis compartit molt cèntric (a 15 minuts d'una de les escoles i a 15 més de l'estació de tren). La meva companya, si no tornen a haver-hi sorpreses, serà una estudiant de màster de filologia eslava. Molt bé!

És passada mitjanit i encara no he acabat d'empaquetar-ho tot, malgrat que falta poquet. Un cop ho tinguem, ho entaforarem en un arcó que portem a la baca del cotxe i demà al matí enfilarem cap a La Jonquera. Estic nerviosa...

Benedikt Superstar / The Phantom of the Football

2011-08-23T12:23:00.000+02:00

Demano disculpes prèvies a Andrew Lloyd-Weber per prostituir els títols de dos dels seus musicals més famosos per batejar aquesta entrada.

Aquesta darrera setmana d'agost ha estat, a banda d'una de les més caloroses de l'estiu, molt intensa a nivell de vida pública espanyola. Estic parlant (amb un cert retràs) de dues superestrelles mediàtiques contemporànies: Benet XVI, l'actual papa, i Mourinho, entrenador del Reial Madrid.

Començo per aquest darrer perquè és el que queda més allunyat en el temps. La veritat és que mai he estat futbolera, malgrat que últimament m'hi estic aficionant cada cop més i gaudeixo com una nena amb els gols del Barça. I, més concretament, m'encanten partits com les finals de la Champions o els clàssics (Barça-Madrid i Madrid-Barça). Aquest any ja n'hem viscut sis, i encara ens queden els dos de la lliga 2011-2012. Sembla, però, que la tensió augmenta progressivament cada cop que els dos grans rivals del futbol espanyol es troben al camp, sigui on sigui, des d'aquell dia de novembre que el Barça va fer una maneta a casa.

Això s'ha traduit en una mena de violència in crescendo al camp, sobretot per part dels jugadors blancs, fins al punt que el Facebook va ple de grups amb noms tan creatius com "Que Pepe sea un nuevo personaje en Tekken 7", i a la premsa de tots dos bàndols la polèmica està més que servida. Però la cirereta del pastís va arribar amb la final de la Supercopa d'Espanya el passat 17 d'agost. Als minuts afegits de la segona part, Marcelo va fer una entrada a Cesc Fàbregas amb la qual els jugadors i els que eren a la banqueta es van aixecar i es van començar a atonyinar. La imatge més trista, sens dubte, és la de Mourinho acostant-se a Tito Vilanova, segon entrenador del Barça, i ficant-li el dit a l'ull.

A la premsa s'ha comentat molt aquesta acció: que si era un impuls en calent, que si Mourinho és un porc, i una llarg etcètera. A mi, personalment, amb perspectiva temporal i després d'haver sentit les declaracions de l'entrenador blanc, em faria vergonya tenir aquest senyor com a tècnic i representat del primer equip d'un dels clubs futbolístics més importants d'Europa (malgrat que jo sigui culé, s'ha d'admetre que el Reial Madrid és un gran club). La rivalitat entre els dos equips és un dels grans atractius d'aquesta mena de partits, però crec que s'ha de partir del respecte en qualsevol cas, i Mourinho no ho acaba de tenir clar, si tenim en compte la seva actitud.

És una pena, perquè hi ha molta més gent del que sembla que admira aquest "senyor", i m'espanta la perspectiva que els nens el prenguin com a exemple d'esportivitat. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però, a mi, personalment, no em sembla que Mourinho sigui el referent idoni del joc net.

I, canviant de tema però sense moure'ns de la capital del país veí, el Papa Ratzinger-Z torna a estar per la península Ibèrica, aquesta vegada per ~~gaudir de la calor madrilenya i anar a la platja del Manzanares~~ presidir les Jornades Mundials de la Joventut... catòlica, apostòlica i romana, naturalment, no pas la del 15-M. És important fer aquesta distinció, si més no, de cara a la policia, que no té cap problema que els sants peregrins acampin i beguin, al mateix temps que reparteix estopa entre els heretges laics que protesten perquè l'Estat s'ha gastat una quantitat considerable de diners públics en la visita del cap de l'esgléisa catòlica.

Que sí, que hi ha una inversió de l'empresa privada en aquestes jornades, però l'Estat també hi posa diners. La policia no l'han pagada McDonald's o El Corte Inglés o la botiga de souvenirs més propera, la paguem entre tots i és vergonyós i patètic que tinguin la mà tan lleugera a l'hora de fer servir les porres. Per internet circulen diversos vídeos i escrits de manifestants en els quals es veuen o es narren les accions violentes de la policia, moltes totalment injustificades o que recorden, lamentablement, les imatges de l'època franquista i dels grisos. On anirem a parar?

Això sí, els nens i nenes catòlics que han anat a veure el papa són tots uns santets, si ens refiem de l'article d'opinió que va escriure Josep Miró i Ardèvol el 22 d'agost a La Vanguardia:

"Dades en mà, el perfil d'aquests nois i noies [catòlics] es caracteritza perquè participen molt més que els de la seva edat en les associacions, sobretot a les que es dediquen a la solidaritat i als drets humans. Quan tenen edat són votants actius. Els seus rendiments escolars són millors, així com la seva salut en allò que es relaciona amb els hàbits de vida. No pateixen els estralls del botellot, la droga i l'insomni forçat, ni d'avortaments, ni són víctimes de malalties sexuals. Es casen molt més i tenen fills en un nombre superior a la taxa de substitució.

La seva manera de vida contribueix decisivament a mantenir el sistema de benestar a Europa, a la solidaritat entre altres continents.

Des d'un punt de vista cívic, secular, són la resposta més gran als molts dèficits i problemes que danyen els joves, debiliten el present i posen en perill el futur."

Segons aquest senyor, estimats i estimades, la resta de joves no tenim ideals ni principis de cap mena, som uns vàndals violents, donats a les drogues, l'alcohol i la prostitució, les noies ens veiem obligades a avortar constantment perquè ens dediquem a fornicar com conills amb tots i per totes bandes (amb pastilles anticonceptives o, l'horror, amb preservatius!), i no fem res pel nostre món. El 15-M, segons aquest senyor, claríssimament era un acte vandàlic i sense cap altre intenció que la de fer un macrobotellot a les places del Sol, a Madrid, i de Catalunya, a Barcelona. No sé com puc seguir vivint, sent tant mala persona i fent tantes coses dolentes...

Estic indignada (segueixo indignada, vaja) i farta que, pel fet de ser jove i no acotar el cap davant de les "autoritats", tant polítiques com morals, se'm criminalitzi. No a mi particularment, òbviament, però als joves inconformistes en general. Ja n'hi ha prou!

"Patron Saint of Liars", "The Name of the Wind", "About a Boy" and "Matched"

2011-08-19T12:56:00.001+02:00

I should do an individual entry for each of these books, but it takes a lot more time and, after my latest IMH entry, I counted again how many books I had left to start reading: it goes up to 41, and I still didn't count those that belong to my parents or my brother. So, here it goes, in chronological reading order.

Patron Saint of Liars (Ann Patchett, 1992)

California, the late sixties. Rose is married and pregnant, but she's not happy with it. She feels that becoming a wife and a mother is not what she was meant to do in this life, so when she finds out about the baby on the way, she runs away to a home for unwed mothers in the remote town of Habit, Kentuky. She leaves without saying goodbye or that she is pregnant, because she plans to give her baby away for adoption and continue with her life as a perpetual liar. However, things don't go according to Rose's plan when she decides to stay in St Elizabeth's with her daughter Cecilia.

I love Ann Patchett's writing: she turns her prose into poetry and the images she describes are very detailed but not to the point of becoming boring. The story she narrates in this book is one about family and growing up. I liked the characters, with their flaws and their strong points, but I was slightly disappointed with how the author ends the story after all the building up: the reader learns about Rose, Son and Cecilia and their story from their point of view (the book is divided in three big chapters, each of them narrated from the main characters' point of view), but I was expecting more: a resolution of some sort, the secrets revealed... Something like that. However, because Patchett's writing is delicious, I was not totally disappointed with the book as a whole. As a side note, a film was made 1998 with the same name and based off the book.

The Name of the Wind (Patrick Rothfuss, 2007)

Kote, the innkeeper, is more than he appears: not so long ago, he went by the name of Kvothe and became a legenday hero for some, a demon for others. Legends about his person and his adventures are common, though contradictory. Chronicler finds him and Kvothe agrees to narrate his story, the whole truth, in three days. The Name of the Wind takes us through Kvothe's childhood and teen years, while the following two books are expected to talk about what really turned him into a legend.

The first time I heard about this book was because I asked the shopkeeper what would he recommend to someone who has read everything related to Lord of the Rings and A Song of Ice and Fire and the Dragonlance books. Without hesitation, he gave me The Name of the Wind, and my boyfriend (to whom I was buying the book as a birthday gift) loved it. I finally read it, and also loved it: I've commented other times that I'm not a big fan of this sort of literature, but I fell in love with Kvothe. As a character, he is a bit of a Harry Potter, only that Kvothe is intelligent and not as lucky as the boy who lived, so he manages to survive on his own. I really am looking forward to reading the second book, The Wise Man's Fear.

About a Boy (Nick Hornby, 1998)

Will is a thirty-something year old perpetual teenager: he lives off his father's heritage (he wrote one very famous Christmas song, and Will gets his money from the copyright). He wants nothing to do with compromise, family or even children. However, he makes up that he has a two-year-old son to date single mothers. It is then when he meets Marcus, the oldest 12-year-old in the whole of the UK: not only he dresses in the worst of tastes and knows nothing about contemporary pop culture, but he acts like an old man. Somehow, the two of them will help the other to learn to act their age.

I knew about this book because of the film adaptation starring Hugh Grant (which I've seem many times on TV, but never complete, so I don't know if it's a good adaptation of the book). I found it for 1€ and I read it in three days while sunbathing. It's a funny book, it made me grin quite a lot of times because of the main characters' attitudes, and the writing is full of ironies and sarcasms (British humour: you love it or you hate it), even though it can be interpreted as a very tragic story if you go a little deeper. Also, it's the ideal lenght for a story of this sort.

Matched (Ally Condie, 2010)

Cassia lives in a world where the Society decides what is best for you: how much exercice you should do, what you must eat, who must you marry, when you must have children and when you'll die. When children turn 17, they have a matching dinner party, where they are introduced to the person who'll be their husband or wife. Cassia is lucky because she gets matched to her best friend, Xander, but something weird happens: another boy appears on screen when she wants to find out more information about him... And she also knows this boy, Ky, and she finds herself wanting to know more about him, even though the Society tells her that it was a mistake by the computers. Could she be falling in love with him?

I didn't know what to expect from this book, because I don't find teen lit appaling: it's all vampires and werewolves and stupid love triangles. It gratefully surprised me. There is a love triangle in this story, too, yes, but there is more to that. It reminded me a lot of 1984 and other science-fiction stories with totalitary political systems as background. I kind of expected, from an early point, that there would be some sort of rebellion (because I'm old and saw it coming), but I totally didn't expect the ending... but later I found out that there is a sequel, soon to be published. Also, I read somewhere that Disney wants to turn it into a film. We'll see... It's not a bad book, in teen literature standards. Actually, it makes you think much more than Twilight and stuff like that. It's something. The only thing I didn't quite like is the fact that it's written in present tense most of the time.

Now that I look at the images, could it be that I have a thing for books with a lot of green on the cover?

Again

2011-07-27T01:15:00.001+02:00

She sat on a table by the window. She liked to see the pedestrians walking, most with hurry because they probably were late to work or some sort of date, others with the calm pace of people who have nothing to do. Young men in suits and ties, mothers with their children, students, workers, old ladies with flowered dresses and matching hats and purses, grandfathers sitting together and commenting on the weather or the traffic or how youth these days is. The day was not bright, but the clouds weren't dark enough yet to pour the rain. The little air that blew was still warm, despite the fact that it was nearly the end of September and tree leaves had started to change colors, from a healthy green to a rusty golden or a slight blush, soon to become bloody before finally dying on the grey pavement, maybe under a layer of dirty snow. But that would be months from now.

The waiter had walked by her table a couple of times to ask her whether she wanted some more coffee or maybe something to eat. She realized how hungry she was by the third time he insisted, and the bells of the nearby church reminded her that she'd been sitting there for more than two hours now. She looked at him as he returned behind the bar and noticed his messy, dark hair, which was probably wavy if he let it grow too long. She couldn't see his eyes, but she thought it wasn't important at the time. There was no need to make an acquaintance in this small town. He might try to treat her to dinner sometime if she stayed here long enough, and maybe even ask her on a date and expect to sleep with her. She wouldn't mind the latter, though. It felt lonely at night, but it felt worse when they left her bed and it was cold under the sheets when she woke up.

The boy brought her coffee and a vegetable bagel. After that, he disappeared into the kitchen and five minutes later he walked out to the street with a school bag hanging from his right shoulder. She saw him ride his bike downhil, probably towards his classes at high school. A bitter smile appeared on her lips and she sighed before going back to reading the local paper. A picture of the spelling-bee winners, some announcements from the city hall, an audition for the Christmas play... She gave her bagel a bite and chewed slowly. She was in no rush at all. She continued to flip through the pages: the local basketball team had won the regional championship, a funeral was to be held later in the afternoon... And there she saw him. Even if the picture was in black and white, there was no way she could mistake him, his green eyes and his sand-colored hair. She even felt for a moment that his scent was in the air. She was getting closer. She had to hurry up if she didn't want to lose track of him again, otherwise that'd be the fourth time in a row. There was no time. She left a note on the table, probably a lot more than her breakfast really costed, and headed quickly to the street.

The wind immediately blew her hair into all directions, blinding her partially. When she finally managed to control them, she saw a man standing by the traffic lights. He was looking directly at her. He was waiting for her, a cigarrette in his hand. She looked back at him. If this is some sort of joke, you'd better stop it here and now, she thought. All of a sudden she started to feel that familiar ache in her chest. Her sight became blurry, then white, then black. She fell to the floor on her knees and held to something metallic with her right hand to avoid fainting completely. It took her some time to come back to her senses, but it could have been anywhere between seconds to whole minutes. Two old men stopped by and helped to her feet, and one even bought her a can of coke. While she waited, she slowly turned her head around, trying not to get dizzy again. But he had already left. Again.

Retorn al cinema

2011-07-26T12:33:00.000+02:00

Aquest any s'està caracteritzant per la meva absència a les sales cinematogràfiques, fins al punt que, de gener a juliol, només hi he anat tres vegades, i una va ser de rebot (tinc pendent d'anar a veure l'última entrega de Harry Potter demà, però es mereix una entrada per a ella sola). Es tracta de les oscaritzades The King's Speech i Black Swan, d'una banda, i Midnight in Paris, de l'altra.

The King's Speech (Tom Hooper, 2010)

Albert Windsor no estava preparat per a ser rei de l'Imperi britànic a principi del segle XX, perquè li tocava assumir el càrrec al seu germà gran, però quan aquest darrer abdica per casar-se amb una divorciada americana, Bertie es veu obligat a convertir-se en monarca. El principal problema és que és tartamut i es posa especialment nerviós quan ha de parlar en públic, així que la seva família li busca els millors professionals de la fonètica de tot el regne, però tots els intents acaben en fracàs absolut... fins que decideixen comptar amb l'ajut de Lionel Logue, un australià que l'ensenya a parlar amb mètodes poc ortodoxes.

The King's Speech és una pel·lícula molt britànica, en el bon sentit del terme (encara que alguns ho poden interpretar com a despectiu): barreja drama, realisme i comèdia d'una manera que, personalment, em va semblar molt equilibrada i converteix la història en versemblant (ja és l'efecte que ha de tenir una pel·lícula basada en fets reals). Hom pot pensar que passa molt lentament, i certament en alguns punts em va fer aquesta sensació, però en definitiva és una pel·lícula molt recomenable, malgrat que no estic d'acord que li donessin l'Oscar a la millor pel·lícula (tot i que gairebé no he vist cap de les altres nominades en aquesta categoria), però sí que Colin Firth guanyés el de millor actor principal. Geoffrey Rush també fa un paperàs increible (de fet, m'agradava més que el de Firth), i vam descobrir que l'Helena Bonhan-Carter pot actuar en papers normals!

Black Swan (Darren Aronofsku, 2010)

La Nina Sayers és una ballarina d'una companyia de ballet molt prestigiosa de Nova York, que treballa molt durament per aconseguir el paper de protagonista a la funció d'El llac dels cignes. Finalment, després que la primera ballarina pateix un accident que la deixa en cadira de rodes, el director la nomena a ella primera ballarina i, automàticament, rep el paper d'Odette, la princesa que es converteix en cigne per un encanteri. Aquest paper, però, també requereix que interpreti Odile, el cigne negre que ha de seduir el príncep per evitar que sigui Odette qui s'hi casi. Però la Nina comença a notar coses estranyes al seu voltant, i creu que la Lily, una altra ballarina, li vol robar el paper que tant d'esforç li ha costat aconseguir.

No les tenia totes quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula (que vaig veure en alemany a Frankfurt amb el Kevin mentre esperàvem que fossin les 3 del matí per agafar un bus cap a l'aeroport), perquè sabia que era un film molt esperat i a la crítica dels EUA la deixaven molt bé. Ni que sigui perquè el tema principal és el ballet (que, per a qui no ho sàpiga encara, m'encanta), la vaig voler veure, i no me'n vaig penedir. Black Swan és un thriller psicològic que et manté aferrat a la butaca mentre esperes descobrir què li passa realment a la Nina, i amb la banda sonora original de Txaikovski sempre present.

Midnight in Paris (Woody Allen, 2011)

En Gil i la Inez són una parella de California que viatja a París per fer turisme abans de casar-se. Ell és un guionista de Hollywood que intenta escriure una novel·la i un romàntic, enamorat del París dels anys 20, mentre que ella és una nena de família bona que prefereix conèixer el glamour de la capital gal·la amb una altra parella de turistes americans, en Paul i la Carol. En Gil, cansat del ritme de la seva futura esposa, decideix anar a passejar per la ciutat de nit, i a mitjanit apareix un Citroen d'època. Els ocupants del vehicle el conviden a pujar i, màgicament, el transporten al París dels anys 20 i en Gil interacciona amb els seus ídols literaris i artístics: Scott Fitzgerals, Ernest Hemmingway, Picasso, Dalí... i la bella Adriana.

Woody Allen ens narra visualment un conte de la natura humana, de persones aferrades a un passat que consideren millor, i que no poden valorar el seu present perquè no n'estan satisfets, amb la ciutat de París com a teló de fons i com un personatge més: la ciutat de la llum té un encant especial, això és innegable, i als seus carrers s'hi respira bohèmia, glamour, decadència, art, música... Crec que en aquesta pel·lícula tot això queda ben capturat, si bé en realitat es tracta d'una mena de faula sobre el valor del temps i de les relacions humanes. La recomano, ni que sigui per les imatges de la ciutat i la banda sonora de la mà del gran Cole Porter.

IMH (I)

2011-07-24T21:14:00.000+02:00

Estreno secció, bastant-me en un meme anomenat "In My Mailbox" (IMM) i que molts bloggers fan. Com que no tinc el costum de comprar llibres per internet (excepte en el cas de The Book Depository, que en el cas dels llibres en anglès em surt més a compte que no a les llibreries físiques), anomenaré aquesta secció, com l'Alena, "In My Hands" (IMH). Com que és la primera entrega que faig, posaré imatges de tots els llibres que tinc pendents de llegir, amb les explicacions respectives.

El lladre del cigne (Elizabeth Kostova). D'aquesta autora ja havia llegit fa cosa de tres anys L'historiador, una novel·la d'intriga amb dues històries paral·leles. La veritat és que em va agradar com escriu i com lliga els fets amb la ficció (barreja la llegenda de Dràcula amb fets històrics reals), així que, quan vaig veure publicada una altra obra seva, vaig voler comprar-la, però el preu original em semblava abusiu i vaig preferir esperar que sortís la versió de butxaca. Avui, però, al mercat de llibres del Mercat de Sant Antoni (on també he comprat els altres dos) l'he trobat per 10€, tant en català com en castellà, així que me l'he agafat.

La solitud dels nombres primers (Paolo Giordano). Un altre que em va cridar l'atenció quan el vaig veure per primer cop i que vaig decidir adquirir en versió butxaca. És coneguda la meva afició a les edicions de butxaca, però no negaré que m'agrada tenir llibres de tapa dura i sobrecoberta al prestatge perquè, reconeguem-ho, fa molt més bonic. Així que, quan l'he vist per 8€ no m'hi he pogut resistir. Espero que valgui la pena, tinc entès que és maco.

Juntos (Ally Condie). No sóc gaire fan de la literatura juvenil actual, però aquest em va cridar l'atenció per l'argument que promet la contraportada: en un món futur, les vides de les persones estan decidides i planejades des del naixement, de manera que és impossible canviar el destí, però una noia comença a sentir coses que no estaven escrites. A veure... En qualsevol cas, m'he decantat per la versió castellana perquè costava 5€, en comptes dels 10€ que demanaven en una altra parada per la traducció catalana. La pela és la pela, noi!

En aquest bloc, els llibres que em vaig comprar per Sant Jordi i que encara no he tingut temps de llegir:

Com explicar aquest país als estrangers (Matthew Tree). Aquest me'l vaig comprar perquè, d'una banda, em crida l'atenció d'una manera lleugerament morbosa saber com ens veuen els estrangers residents a Catalunya, i, de l'altra, perquè marxo a Àustria al setembre i em tocarà explicar per què, malgrat la informació del meu DNI, no em sento espanyola. A veure si el senyor Tree aporta alguna idea nova.

Die Stimmen des Flusses (Jaume Cabré). Feia temps que li anava al darrere a la traducció a l'alemany de Les veus del Pamano. Per fi el vaig comprar per Sant Jordi a la llibreria Fabre. Me'l vull llegir perquè en català em va agradar molt i em faria gràcia, com a traductòloga, de veure com adapten referents culturals pallaresos a l'alemany. Sóc una friki, ho sé, però em vaig comprar La sombra del viento (Carlos Ruiz Zafón) en alemany pel mateix motiu.

Crazy (Benjamin Lebert). Aquest me'l vaig comprar perquè el Christian me'l va recomanar a primer de carrera i el vaig trobar a l'Alibri.

Cinc dies d'octubre (Jordi Sierra i Fabra). Ja vaig explicar en una entrada de fa temps que vaig conèixer l'inspector Miquel Mascarell de pura casualitat un dia que pasturava per la Casa del Llibre sense rumb i en vaig sortir amb Quatre dies de gener (del mateix autor) i El lector (Bernhard Schlink) a la bossa. Cinc dies d'octubre és la tercera entrega de les aventures del "darrer policia de la Barcelona republicana", i, com a la resta de novel·les, el nombre de dies del títol són els que té per resoldre un cas (i, en condicions normals, els dies que trigaré jo a llegir el llibre).

Angela's Ashes (Frank McCourt) i A Thousand Acres (Jane Smiley). A la cadena Happy Books, de tant en tant fan ofertes de llibres diversos (sobretot en anglès) per 2,95€. Finalment em vaig decantar per aquests dos, ja que em semblaven els més decents entre novel·les romàntiques i de ciència ficció diverses.

El caçador d'estels (Khaled Hosseini), La ciudad de las bestias (Isabel Allende) i La hora de las brujas (Anne Rice). Aquests tres els vaig comprar un diumenge al Mercat de Sant Antoni perquè en una de les parades feien una oferta de 3 llibres per 10€. No m'hi vaig poder resisitir, ja veieu... El primer me'l vaig comprar perquè em va agradar molt A Thousand Splendid Suns i em venia de gust llegir alguna cosa més d'aquest autor, però tenia l'altra novel·la molt recent i vaig decidir esperar perquè m'han dit que té bastants punts en comú i em podia semblar repetitiu. Pel que fa al segon, m'agrada el realisme màgic i com escriu la Isabel Allende, i, de fet, ja tenia ganes de llegir-me'l des de feia temps. Al tercer també li anava al darrere des de feia uns quants anys però sempre em tirava enrere el volum de pàgines (1200 o una cosa així) i el fet que Entrevista con el vampiro se'm va acabar fent una mica pesat cap al final. Però per 3,33€...

Winter in Madrid (C.J. Sansom). Aquest me'l vaig comprar en una oferta de 3x2 a la cadena Waterstone's a Londres, juntament amb The Piano Teacher (Janice Y.K. Lee) i This Charming Man (Marian Keyes, ressenya pendent), així que és l'últim dels tres que em queda per llegir... Però sempre s'interposa algun altre llibre!

Wicked (Gregory Maguire). Malgrat que el tinc, no he llegit The Wizard of Oz ni he vist la pel·lícula (de petita vaig llegir una versió reduïda per a nens), i però he sentit algunes cançons del musical i és una mena de llibre de culte dins de la literatura fantàstica, així que quan el vaig trobar (fa cosa d'un any) a la Casa del Llibre per 5,95€ (cosa que em va sorprendre, tenint en compte que és una edició de tapa dura), me'l vaig agafar. Com que és grossot, però, no me'l vull endur per al tren perquè ocupa molt i pesa bastant.

Der verwunschene Palast (Isabel Allende). En aquest llibre hi ha la traducció a l'alemany d'alguns dels contes del recull Cuentos de Eva Luna, de la mateixa autora. Tant Eva Luna com els Cuentos... em van agradar molt, i quan vaig trobar la traducció entre les ofertes de llibres en alemany a l'Alibri vaig pensar que, per 3€... XD No sé si és gaire bona idea, però, perquè són llibres amb unes imatges molt concretes i visuals, però valdrà la pena fer l'esforç.

Kommentierte Übersetzung Spanisch-Deutsch -Literatur- am Beispiel der Kurzgeschichte "Lo que queda enterrado" von Carmen Martín Gaite (Melanie Pollmanns). També a l'Alibri, entre les ofertes, vaig trobar la tesi doctoral d'una noia de la Universitat de Bonn (del departament d'Hispanistik, concretament, o Filolofia hispànica, si voleu), i com que el tema de la meva tesina també és la literatura, vaig pensar que, per 3€, podria robar-li alguna idea XD (robar-li no, perdó: volia dir "inspirar-me a partir de la seva feina investigadora").

Vergiss Paris (Sabine Alt). A vegades, al Goethe Institut fan neteja a la biblioteca i deixen una taula plena de llibres i manuals perquè els alumnes ens els emportem a casa de gratis. Remenant entre guies de ioga i llibres sobre la segona guerra mundial, vaig trobar una novel·la negra que pinta interessant. En qualsevol cas, és gratis!

The Scarlett Letter (Nathaniel Hawthorne). L'estava buscant des que a Saarbrücken vaig llegir un conte/relat breu d'aquest autor a l'assignatura de Literatura anglesa. Finalment la vaig trobar en aquesta col·lecció de la Penguin Books, els títols de la qual són literatura "obligada" (Dickens, les germanes Brontë, Jane Austin, Shakespeare...), i cada volum costa 3,50€. Tan de bo aquí fessim el mateix... Aquesta, però, he de confessar que la vaig començar però la tinc a mitges, perquè, malgrat que la van escriure al segle XIX, els diàlegs són en anglès del XVI/XVII i, naturalment, em costa d'entendre i ralenteix bastant el procés de lectura.

The Magician's Assistant (Ann Patchett). Me'l vaig comprar per Amazon, juntament amb The Patron Saint of Liars (crítica pendent), quan estava a Saarbrücken i no coneixia de l'existència del Book Depository, però com que estava a la meva famosa caixa perduda, encara no he tingut temps de llegir-lo.

Disquiet, please! More Humor Writing from The New Yorker (David Remnick i Henry Finder, editors; autors diversos). Un dels meus regals de Nadal va ser aquest llibre, que recull textos diversos d'autors nordamericans diversos. Com que són relats breus, no m'obliga a llegir-los en ordre, però és d'un tamany considerable, tot i que té les tapes toves, i no l'agafo mai per anar amb tren i tal.

Anna Karènina (Lev Tolstoi). Un altre que també tinc començat i he deixat a mitges, no perquè no em sembli interessant, tot al contrari, sinó perquè és un senyor totxo de 900 pàgines i, com que sóc així de llesta, vaig comprar la traducció en català, que només està editada amb tapa dura (i queda fantàstic al prestatge, però és incomodíssim de portar a la bossa). De fet, el portava durant una temporada per anar a la UAB, però ho vaig deixar córrer quan vaig haver d'agafar el portàtil on a daily basis, i no l'he reprès. A veure si ara a l'estiu...

I això és tot per ara. Ja veieu que tinc feina a escriure crítiques... Amb la propera adquisició bibliotecària, més.

Dance with Dragons

2011-07-14T01:21:00.000+02:00

Ahir, 12 de juliol, va sortir l'edició anglesa de Dance with Dragons, cinquena entrega d'A Song of Ice and Fire. En versió totxo, tapes dures i fulls que serveixen per tallar pa, naturalment. Pel que fa a l'adquisició del llibre en qüestió, contemplo les possibilitats següents:

- Opció 1: comprar-lo en versió totxo a la FNAC, on el venen per 24€. A la Gigamesh crec que també, però no fan descompte.

- Opció 2: comprar-lo en versió totxo per Book Depository, on l'he vist per entre 21€ i 23€.

- Opció 3: esperar que surti l'edició de butxaca en anglès el març de 2012 (i comprar-la per Book Depository, natürlich).

- Opció 4: esperar que surti en castellà i que l'Albert me'l deixi en versió totxo però traduïda abans d'adquirir jo mateixa l'edició de butxaca, aproximadament tres anys després.

Comprar o no comprar, aquesta és la qüestió. (Si Shakespeare llegís el meu blog...)

Interludi

2011-07-11T16:40:00.000+02:00

Començo avui el meu diari d'aventures i peripècies austríaques, tot i que encara no he marxat de Barcelona.

Abans que res, us anuncio que avui he llegit la tesina (àlies: treball de recerca del màster) i l'he aprovat amb un 9, així que ja no sóc estudiant.

D'altra banda, ja tinc la plaça d'auxiliar de conversa a Salzburg (Àustria), de manera que m'he disposat a començar a moure fils per no trobar-me amb el cul enlaire (en sentit figurat, naturalment) abans del setembre. I què és més important que tenir un sostre sobre el cap a la nit? De fet, mentre escrivia la tesina, paral·lelament buscava pis. Estic registrada a tres buscadors de pisos i residències, i de fet al Googlemaps ja han quedat gravades les adreces de les escoles, perquè així sé més o menys com de lluny queden dels col·les. La bona notícia és que ja en tinc un, i sembla que serà el definitiu, de tots els que he vist fins ara.

Ara només em falta saber on seran les jornades de formació (diuen pels fòrums que serà a Graz, i no a Viena, com semblaria lògic i, fins i tot, més fàcil) i que les escoles es posin en contacte amb mi per saber quan començo a treballar i tot això.

I ja estic oficialment de vacances, però només per tres dies, perquè me'n vaig a fer de monitora en unes colònies d'anglès a l'Empordà durant quinze dies (amb possibilitat de renovar si m'hi volen, però ho veig complicat, tenint en compte la meva disponibilitat). A veure com va...

The end is near...

2011-07-07T23:49:00.000+02:00

Ja han llegit tres de les cinc tesines. La propera sóc jo.

Ahir estava nerviosa i desanimada, la por se m'havia ficat al cos, però, avui, ja no. Ara ja no hi ha volta enrere, així que només puc mirar en una direcció i fer-ho tan bé com sàpiga. I ja està. Em llanço a la piscina i que sigui el que qualsevulla divinitat superior vulgui.

Això sí, hi ha tres coses que penso fer la mateixa tarda després de fer l'exposició:
1) anar a la platja,
2) sortir a ballar fins que surti el sol, i
3) decidir què vull ser de gran.

Oh baby, baby...

2011-06-21T20:02:00.001+02:00

Treieu-me a ballar, si us plau. El menjador de casa se'm queda petit i ja he començat a fer revival de finals dels 90.

Why do I want more, if it's supposed to be hollow and meaningless?

"Game of Thrones"

2011-06-20T19:11:00.001+02:00

I ara farem un "alto en el camino" d'escriure la tesina perquè, un cop vistos els 10 capítols de la primera temporada, necessito comentar Game of Thrones, l'adaptació televisiva del llibre homònim de George R.R. Martin. Per cert, petit incís: fa temps que tinc pendents les crítiques dels quatre primers llibres d'A Song of Ice and Fire (en endavant, ASOIF), però no sé ni per on començar ni com fer-ho sense posar 4 spoilers per línia. Aprofitaré, doncs, les entrades sobre la sèrie per comentar coses dels llibres.

HISTÒRIA

"When you play the game of thrones, you win or you die."

El continent de Westeros (Poniente, en la traducció al castellà dels llibres) està governat pel rei Robert Baratheon, que es va convertir en monarca fa gairebé dues dècades després de rebel·lar-se contra el rei anterior, Aerys Targaryen, el rei boig. Robert i la seva cort fa un viatge cap al nord del continent, a Winterfell (ES.: Invernalia), per demanar al seu millor amic, Eddard Stark, també conegut com Ned, que esdevingui la mà del rei, o en altres paraules, una mena de primer conseller/rei en funcions. En Ned és un home d'honor però a qui no agraden les intrigues de palau i aquesta mena de coses: prefereix quedar-se al nord, amb la seva dona i els seus cinc fills. Finalment, però, es veurà obligat a acceptar l'oferta quan descobreix que Jon Arryn, l'anterior mà del rei i cunyat seu, a més de "pare adoptiu", no va morir d'una malaltia, com diu la versió oficial, sinó que tot apunta que va ser assassinat.

D'altra banda, els dos únics supervivents del clan Targaryen viuen a l'exili al continent d'Essos (ES: Oriente), a l'altra banda del mar. Viserys acaba de "vendre" la seva germana petita Daenerys a Khal Drogo, líder d'un clan de guerrers-genets, perquè es converteixi en la seva esposa a canvi que ell li doni un exèrcit per recuperar el tron dels Set Reialmes (és a dir, de Westeros).

I, al nord de tot de Westeros, més enllà del Mur, una construcció de pedra i gel que actua de frontera entre els Set Reialmes i els territoris dels salvatges, una amenaça fantasmagòrica presagia l'arribada de l'hivern. La Night's Watch (ES: Guardia de la noche) s'ocupa de vigilar el Mur i protegir la resta de continent de tot allò que prové de l'altra banda, però estan preparats per acceptar que els White Walkers (ES: los Otros) són més que un conte per espantar els nens?

OPINIÓ (sense spoilers, perquè si en posés no acabaríem mai)

(Un altre incís: se'm fa estrany escriure en català sobre un llibre que he llegit en castellà i una sèrie que he vist en anglès xD)

Bé, aquesta sinopsi no serveix per a res perquè no diu res de l'argument real del primer llibre, tot i que serveix per introduir els tres fils argumentals principals de la primera novel·la. Game of Thrones està plantejada des del punt de vista de la família Stark, en gran part, de manera que la primera vegada que llegeixes el llibre et posiciones bastant a favor seu (amb la sèrie també passa però no tant, crec, encara que no sé fins a quin punt estic influïda pel fet que sé què passa als propers llibres), malgrat que els personatges de la Daenerys i el Tyrion gaudeixen de moltíssima popularitat entre els fans de la saga.

Abans de seguir vull fer un altre incís: mai he pogut acabar de llegir El senyor dels anells. (No em feu rituals de Rh'llor, si us plau! -comentari molt friki-). Partint d'aquesta premisa, no les tenia totes quan em van regalar el primer volum d'ASOIF. Com que tenia moltes hores mortes al viatge de tornada cap a Saarbrücken, vaig decidir que l'avió era el millor lloc per començar, i el tren des de l'aeroport de Frankfurt, el millor lloc per seguir. No negaré que els primers cinc o sis capítols se'm van fer pesats perquè, d'una banda, no veia clar per què m'havia d'assabentar de tants detalls aparentment trivials i, de l'altra, em feia un embolic amb tants personatges: que si la família Stark, que si els Lannister, que si els Targaryen, els Greyjoy, els Baratheon i la germana del cunyat de l'amic del veí del 4t 2a. (Que consti que no tinc res en contra del veí del 4t 2a).

Però aviat em vaig veure atrapada per aquells personatges, alguns de molt odioso i altres de molt carismàtics, a més d'uns tocs de culebrot que, per què enganyar-nos, m'encanten. Però ASOIF va més enllà de meres intrigues de palau o de cavallers tan bons que fan fàstic i dolents tan dolents que no s'aguanten a ells mateixos, com manen els estereotips d'aquesta mena de literatura: els elements fantàstics apareixen en aquest món com a elements de les històries o del passat més que com a fets reals i habituals, cosa poc habitual en la literatura fantàstica, i la bondat o maldat dels personatges depèn molt del punt de vista: per posar un exemple, els lectors i espectadors de la sèrie en general consideren que els Stark són els "bons", però des del punt de vista dels Targaryen no deixen de ser els que els van obligar a exiliar-se.

Dit això, passem a comentar la sèrie televisiva. Per començar, des de l'humiltat i randomness del meu blog vull felicitar la cadena HBO per l'adaptació. Es nota que han comptat amb 1) MOLT, moltíssim pressupost, fins al punt que diuen que només per a aquesta primera temporada han gastat més diners que per a totes les de LOST; i 2) amb el mateix autor dels llibres com a guionista/productor executiu. Només els decorats recreen el món creat per Martin a la perfecció, però és que els personatges estan molt ben caracteritzats.

Naturalment, una part molt important de la responsabilitat d'això recau en els actors, però la immensa majoria aproven amb nota. Fins i tot algunes eleccions de càsting que al principi em feien dubtar al final m'han convençut: principalment, el nen que fa de Joffrey, que no m'imaginava així, físicament, però que fa un paperàs, i amb la Daenerys al principi tampoc les tenia totes (més que res per tot el que passa al final de la temporada, i tot el que ha de venir). A nivell d'actuacions, per cert, cal fer una menció especial a Peter Dinklage, l'actor que fa de Tyrion Lannister: bravisimo! I els actors en els papers dels nens també són un gran encert, especialment perquè normalment a les sèries els papers dels nens estan MOLT mal interpretats (és el que passa quan enxufen els fills/nebots/néts/etc. en comptes de fer càstings com Déu mana).

La part negativa? Són collonades: que només són deu capítols (d'uns 50 minuts cada un, tot s'ha de dir) i, per tant, ara mateix estem esperant impacientment que estrenin la segona. El fet d'haver llegit els llibres fa que ja sàpiga què passarà, que li treu part del misteri, però, malgrat tot, no deixa de ser gratificant poder veure tot allò que t'has imaginat pàgina rere pàgina, i amb banda sonora. Ah, i des d'aquí m'uneixo oficialment a la petició (encara que ja fa mesos que ho demano) que el senyor George Martin acabi d'escriure els llibres. Per sort, al juliol sortirà el cinquè, així que espero que amb els quatre anys de sèrie que li queden (aprox., perquè sembla que cada temporada de la sèrie cobreix cadascun dels llibres, de manera que si hi ha cinc llibres publicats, són cinc temporades) tingui prou temps per acabar el sisè i enllestir el setè. I més li val no morir-se en el procés!

Apa doncs, tornaré a parlar del tema quan estrenin la segona temporada... encara que no descarto fer una entrada plena d'spoilers el dia que decideixi reprendre la lectura dels quatre primers llibres per no perdre el fil del cinquè! Que em vaig passar tot el quart llibre anant cap a l'annex del final, on hi ha tot el llistat de famílies i personatges... És que al final t'has de fer un esquema! Me'n torno a acabar la tesina.

Los pilares de la Tierra

2011-06-14T13:49:00.000+02:00

Por fin lo he terminado. Este libro ha sido compañero mío de aventuras literarias desde principios de año, ya que decidí leerlo durante las vacaciones navideñas. El motivo de mi tardanza es el tamaño del libro: a pesar de que tengo la edición de bolsillo, no dejan de ser más de 1200 páginas, con lo cual, por muy "de bolsillo" que sea, pesa una barbaridad y a mi espalda no le hacía mucho bien, que digamos.Pero por fin formo parte del colectivo de gente que ha llegado hasta el final de este best-seller ambientado en la época de la construcción de las primeras grandes catedrales góticas en medio de un ambiente conflictivo.

HISTORIA

En 1123, un hombre es colgado en Shiring acusado de haber robado un cáliz del priorato de Kingsbridge. Este hecho provoca que una Ellen, una chica de unos quince años y embarazada, lance una maldición a los tres hombres que han condenado al preso, que también es su amante. Años más tarde, en 1135, Tom Builder y su familia recorren los caminos de Inglaterra en busca de trabajo, ya que su última construcción, la casa de William Hamleigh y su futura esposa, se ha detenido porque la chica, Aliena, hija del conde de Shiring, ha rechazado a su pretendiente. Por otro lado, el monje Phillip de St.John-in-the-Forest se convierte en prior de Kingsbridge mediante la influencia de Waleran, quien por su parte aspira a ser obispo.

Los caminos de estos personajes se cruza en una trama situada en un período turbulento de la historia de Inglaterra, en plena guerra civil por la succesión al trono. Los intereses propios se mezclan con las intrigas políticas del momento, y en medio del conflicto se encuentra el tema central de esta novela: la construcción de la catedral de Kingsbridge para devolver el prestigio al priorato empobrecido.

OPINIÓN

Esta novela tuvo un boom por ahí en 2005 o así, y por aquel tiempo no eras nadie si no la habías leído. Así que yo no he entrado a formar parte de este selecto grupo de personas hasta hace poco. Empecé a leerla durante las vacaciones de Navidad y la cosa quedó estancada, como he dicho en la introducción, porque el librito en cuestión pesa lo suyo y no era práctico para leer en el tren (finalidad última de este tipo de obras).

Los pilares de la tierra es un libro entretenido que te transporta a una época oscura de la historia, de la que, sinceramente, no sabía nada. La mezcla de hechos históricos reales con lugares y personajes de ficción me recordó a otra obra contemporánea, El ocho, de Katherine Neville. No seré quisquillosa con la adecuación de la ambientación y la correspondencia con los hechos históricos, aunque sí me parece bastante verosímil.

En cuanto a los personajes, hay muchos, pero los más importantes son, sin duda, el prior Phillip, Tom Builder, Aliena, Jack, William Hamleigh y Waleran. Parece que la existencia de estos dos últimos tiene por objetivo único putear la vida de los demás en beneficio de sus propios intereses, concretamente el poder. Lo malo de estos personajes es que son bastante planos y queda muy claro quienes son "los buenos" y "los malos", no se llega a profundizar en sus personalidades y en mi opinión les falta algo de humanidad, aunque tampoco nos podemos quejar porque, por lo menos, no todo es un camino de rosa para los buenos.

El final tampoco me acabó de convencer: naturalmente, no podía acabar de otra forma, pero me refiero a cómo está escrito. Me decepcionó cómo se precipitan los hechos en las últimas cien páginas del libro, cosa que no debería hacer un autor si se dedica a desarrollar la historia a lo largo de más de mil páginas. Además, comparto el punto de vista de mucha gente que el hecho de que aparezcan varios personajes nuevos en esta última parte de la historia hace que, por un lado, no llegues a familiarizarte con ellos y, por lo tanto, cierta muerte no transmite al lector la misma importancia que tiene para los personajes del libro. Por otro lado, los cabos quedan bien atados al llegar a la última página, con lo cual te queda una buena sensación de conclusión.

A pesar de que lo he disfrutado bastante, las últimas 300 páginas me costaron mucho de leer, más que nada por la redunciancia de la temática: William y Waleran buscan la enésima fórmula definitiva para quitarse a sus enemigos de en medio y al final esta técnica empieza a cansar. Este hecho hace que no me haya quedado un vacío existencial al terminar la lectura. En definitiva, es un best-seller interesante, entretenido, pero algo sobrevalorado, en mi opinión.

Films I watched in 2010 (III)

2011-05-04T11:02:00.001+02:00

And here's the last part of the films I watched in 2010 (finally!). Enjoy!

WATCHED AT HOME (part 2)

Die Welle (Dennis Gansel)

Synopsis... Rainer Wenger (Jürgen Vogel) wants to teach the Anarchy seminar for his high-school students during cultural week because he's an anarchist himself, but he gets the Totalitarism seminar instead. In order not to make the seminar boring, he makes an experiment: his students will have to act as if they were living under a totalitary regime, a dictatorship, for a whole week.

Opinion... The starting point is very interesting: after Nazism, society would have learned that totalitarism is not the best option, and people would be mature enough not to let similar events happen. But whoever said that history repeats itself was right, and the kids get a bit too happy about the experiment to a point that even the teacher, Rainer, can't keep control of it and tradegy is unavoidable.

I haven't read the book this movie is based off, but I think that the plot sometimes focuses on the individual kids' problems (be it love, family, academics...) too supperficially at some points. Also, the camera movements make you feel like you're watching a videoclip in some scenes (the rave scene, for example). But the message is what really matters with this film, and I think it manages to reach the viewer.

Wall-E (Andrew Stanton)

Synopsis...Wall-E is a robot in charge of piling up cubes of trash, and also the only inhabitant of the Earth 700 years from today. The planet's population has been forced to live in a spaceship because the levels of pollution are too high to make life possible. One day, Wall-E and his friend, the cockroach, are paid a visit from EVE, whose mission is to find a sign that Earth is inhabitable once again.

Opinion... I most sincerely believe that Pixar is a synonim for magic nowadays, and Wall-E proves it. It might not seem like a very attractive film when they tell you that there are almost no dialogues, and that the story takes place in a deserted Earth. However, words are not necessary, because through Wall-E's and Eve's expressions, gestures and actions the spectators can perfectly understand what's going on. Plus Wall-E is adorable. An animated masterpiece.

Life of Brian (Terry Jones)

Synopsis... Brian of Nazareth is born on the same night and in the same place as Jesus Christ, and will have a parallel adult life. But people are strange in 1st century Galilee, not so different from today.

Opinion... I had already watched Life of Brian before, and I did so again because I decided to analyse the cultural aspects that appear in the film. Therefore, I watched it like ten times per week, which I must say is not really healthy. Monty Python's humour is peculiar, absurd and great, the film is a parodical criticism to Judeo-cristianism, the church as an institution, the ancient Romans, and even present-day politics, cooked altogether with stereotypes, puns, cultural references and humour of all sorts. It's a must-see, though, a classic among parodies, which has in turn been parodied and served as inspiration for other comedians.

RENT (Chris Columbus)

Synopsis... A group of friends live a bohemian lifestyle in NYC at the beginning of the 1990's and have to deal with problems such as not being to live off their dream careers, AIDS and not being able to pay the rent. Add some love and singing to that and you've got the musical RENT!

Opinion... One of my favorite musicals so far. Based off the plot from Puccini's La Bohème, we meet a group of bohemians who try to survive in a world that wants to crush them. The songs are very catchy and enjoyable, there is romance of all sorts (both straight and homo) and drama. Although some songs are cut from the original musical and it's not as "tough", it's still a very enjoyable musical or "rock-opera". And no matter how many times I watch it, I never can stop crying from the second half of the second act until the end.

Sant Jordi 2011

2011-04-29T00:39:00.000+02:00

Cada any, quan s'acosta sant Jordi, a csa meva es produeix un fenomen estrany: la compra compulsiva i impúdica de llibres. No és que siguem d'aquella gent que només comprem llibres per sant Jordi "perquè toca", tot al contrari: som compradors compulsius de llibres tot l'any (especialment mon pare i jo, experts caçadors d'ofertes, de descomptes i de llibres de butxaca). De fet, és difícil no trobar un llibre a la meva bossa, sobretot quan tinc desplaçaments per fer. El problema és que per sant Jordi tens una mena de carta blanca per comprar llibres compulsivament sense tenir remordiments* després perquè "tothom ho fa". I com que és la tradició, al moment de comprar-te un totxo (perquè per sant Jordi hi ha de tot menys edicions de butxaca) no et recordes de la manca d'espai dels teus prestatges. Te'n recordes després, quan l'has d'entaforar en algun lloc.

Aprofito que encara som al punt u per queixar-me d'una cosa: els llibres són cars. M'explicaré, per no quedar com una d'aquelles mares de família que al setembre es queixa d'haver hagut de pagar 30€ per cada llibre de text del seu tendre infant i després es deixa 300€ en roba nova al Zara. Els llibres d'avui en dia són cars en l'aspecte qualitat-preu. Em dol en certa manera pagar 20€ (de mitjana) per uns llibres amb tapa dura, sobrecoberta amb paper amb filigranes, fulls que servirien per tallar pa... i lletra Times New Roman en tamany 14, doble espai (no aquell 1,5 del Word, sinó el 2.0 que fem servir per ocupar més espai als treballs quan no sabem què més dir) i molts centímetres de marge entre que comença la impressió del text i els extrems dels fulls. No dic que no quedin macos als prestatges, tot al contrari, però són molt poc pràctics.

Els llibres són per llegir (encara que sembli una obvietat no ho és tant), i cadascú llegeix on vol o on pot. Pel que tinc entès i he sentit dir, els llocs més comuns on la gent llegeix (per plaer, s'entén, no per estudis/feina) són:

el transport públic (tren, metro, bus, Bicing**, etc.)
el llit
el lavabo

I ara digueu-me: és pràctic tenir l'edició amb tapa dura d'Els pilars de la Terra a la falda al tren, on no tens un bon suport per aguantar-lo? O al llit, que estàs posant un pes innecessari a l'esquena i als braços? O al lavabo, que estàs fent força amb altres parts del cos? A més a més, si sou dels meus, que llegim al transport públic, estareu d'acord que quan el tornes a guardar a la bossa et maleeixes a tu mateix els ossos per no haver agafat un llibre del Teo, que no s'hauria notat tant amb el pes afegit del portàtil, la carpeta, el tupper i el termo, els quaranta clauers de les claus de casa, etc.

I la sobrecoberta? Tornem a estar amb el mateix, és molt maca i li dóna un toc de no-sé-què al llibre, i les solapes et serveixen de punt de llibre si te l'has deixat. Això ja és més una qüestió de gustos, però a mi, personalment, em sembla un trasto inútil i incòmode: fa relliscar el llibre mentre el llegeixes, s'arruga i es fa malbé si portes el llibre a la motxilla amb mil trastos més, si fas les solapes servir de punt de llibre està molt bé durant les primeres pàgines, que no s'arruga, però com se t'acudeixi fer-les servir a la meitat del llibre mai més tornaran a encaixar com cal amb les portades... I pensa en els venedors de punts de llibre! Quin lleig que els estàs fent! Compra'ls-en un, que així es financien el viatge de final de curs, home!

Així doncs, jo sóc una ferma defensora de les edicions de butxaca (que igualment em fa ràbia quan s'arruguen de traginar-les amunt i avall a la motxilla, però això és una altra qüestió). De fet, quan sigui una escriptora famosa i mediàtica que firmarà molts exemplars per sant Jordi, demanaré especialment a les editorials que em publiquin els llibres directament en edició de butxaca, en un format que sigui còmode de llegir i econòmic.

Doncs això, que per sant Jordi d'aquest any m'he acabat comprant set llibres, que s'afegeixen a la llista de "llibres que podré llegir quan acabi la tesina" i l'augmenten a un total de 17. Sense comptar, naturalment, els que vaig regalar als meus pares i que, òbviament, jo també vull llegir. Ni els que m'he de llegir per la tesina... Que Mona Baker ens agafi confessats!

N. de la T.:

*És mentida, jo no tinc mai remordiments de comprar-me llibres, excepte aquella fatídica vegada que em vaig convertir en la gens orgullosa propietària d'una còpia de Twilight. Per sort era de butxaca i no ocupa tant d'espai.

** També és broma, però explicaria per què la gent es queixa tant del Bicing i de les bicicletes en general per Barcelona.

Pendent de moderació

2011-04-20T12:04:00.000+02:00

Estimats, estimades, actualitzo només per deixar constància de la incultura que corre per aquests móns de Google. Concretament, faig copy-paste d'un comentari que m'han deixat en una entrada anterior. No he acceptat el comentari quan el moderava, però li donaré el gust al "senyor" que m'ha escrit, ja que el seu objectiu era, sense cap mena de dubte, donar la nota. Enjoy :)

..:MaStErYaOi:.. ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Percy Jackson y el ladrón del rayo":

Lo que me falta por ver, una ''ultra catalanista''
Qué os pása? ''blog multilingue'' .__. diós mío.. si el título es catalá, además de no nombrar los demás ídiomas que se hablan en españa como el Valenciano,gallego,euskera,
asturiano y ahora tambn con su régalo de invasión a españa ; MORO,MARROQUÍ,SUDACA,RÚMANO.. de todos los colores y sabores D:

Jústamente que cataluña lo pasa fátal con la inmigración de latinos y negros (y moros..) D: búsca titulares en las noticias.. o en youtube ya verás, todo pasa en LA CIUDAD CONDAL.. y encima los ultras ''CATALANES'' por que creo recordar k la mayoria son andaluces (si, de cuando se llevaron todas las empresas allí):D así que catalá de pura zepa... póc

NO ME ÓDIES , LOS HOMBRES SOMOS AMIGOS

pd: por no decír el tiempo qué te lleva escribir en todos los ídiomas -.-

Només tinc una cosa a dir:

Oh, per cert! Resposta a la postdata del meu admirador secret: segueixo viva, però la tesina requereix molt de temps, així que no actualitzaré gaire sovint... que tampoc és cap novetat, veient l'espai entre post i post.

Percy Jackson y el ladrón del rayo

2011-04-02T01:27:00.001+02:00

Los que me conocen saben de mi ~~conocimiento casi enciclopédico~~ afición por la mitología, concretamente por la greco-romana. A principios de 2010 me propusieron ver Furia de titanes (la crítica está al final de la entrada), y yo, en mi feliz ignorancia, accedí sin saber ni de qué iba ni qué me iba a encontrar. Así que cuando estrenaron Percy Jackson y el ladrón del rayo no tenía muchas ganas de volver a gastarme 15€ en el cine (8€ de las entradas y 7€ de las palomitas y tal... ¡ladrones!) para salir con la sensación de que me habían tomado el pelo.

Percy Jackson nace en el universo literario creado por Rick Riordan. La serie, compuesta por seis libros, narran las aventuras de Percy y sus amigos, todos ellos semidioses u otras criaturas mitológicas, en un mundo donde los dioses olímpicos son algo más que un puñado de leyendas. Sin ir más lejos, nuestro protagonista es ni más ni menos que el hijo de Poseidón, el dios del océano, su ~~novia~~ amiga es la hija de Atenea, su mejor amigo es un sátiro y su maestro/sensei es el mismísimo centauro Quirón. ¡Toma ya!

El caso es que en esta adaptación cinematográfica del primer libro de la serie, Percy todavía no sabe que es "especial", pero lo averigua en cuanto empieza a escuchar voces en su cabeza, descubre que puede leer y entender el griego antiguo sin haberlo estudiado nunca, lo ataca su profesora transformada en una furia y su mejor amigo y su otro profesor, ambos aparentemente tullidos (uno con muletas y el otro, con silla de ruedas) lo defienden y consiguen derrotar al monstruo.

Su mejor amigo Grover, quien le confiesa que es su protector "en prácticas", y la madre de Percy se lo llevan a un campamento para gente especial, pero justo antes de llegar los ataca un minotauro, que muy oportunamente mata a la madre de Percy, Sally, sin que ni él ni Grover puedan hacer nada. Así que entran en el campamento, cuyos residentes son todos semidioses, y Percy se hace coleguilla de Luke ~~Skywalker~~, el hijo de Hermes, y se enamora de primera vista de Annabeth, la cual le pega la paliza de su vida en un combate de entrenamiento.

Gracias a que Hades hace una aparición a través de una hoguera para comunicarles a todos los semidioses que busca a Percy Jackson para que le entregue el rayo de Zeus, que todos los dioses creen que Percy ha robado, a cambio de la libertad de su madre, que resulta que no está muerta, sino prisionera en el inframundo.

Percy, ni corto ni perezoso, se salta a la torera la prohibición de Quirón de salir en búsqueda de su madre, y a su excursión se unen, como no, Grover y Annabeth: el primero, porque ~~está enamorado de Percy~~ es el protector de Percy, y la segunda, porque "lo único que hago es entrenar, me he criado en el campamento y solo he salido al mundo exterior un par de veces, nunca he vivido una aventura real". Palabras casi textuales.

Total, que se van, pero no sin antes pedir consejo a Luke, ya que su padre Hermes es el mensajero de los dioses y es de los pocos que entra y sale del inframundo a su antojo (porque es bien sabido que es fácil entrar al infierno, pero pocos han conseguido salir). Luke le entraga a Percy un escudo plegable y unas Converse con alas que ha robado a su padre Hermes por despecho. Y es que resulta que los dioses, por decreto de Zeus, no pueden tener contacto directo con sus hijos mortales, y por eso se nota tensión en el ambiente, ya que todos los hijos se sienten abandonados de una forma u otra.

Resulta que para salir del inframundo son necesarias las perlas de Perséfone, que están esparcidas por el mundo. Casualmente, y por fortuna para nuestros protagonistas, tres de estas perlas están en Estados Unidos (oh, sorpresa). Más concretamente, la primera está en un garden center abandonado en medio del estado de Nueva Jersey y regentado por la gorgona Medusa, a quien gusta de coleccionar clientes transformados en estatuas de piedra. La segunda está en Nashville, estado de Tennessee, en la muy oportuna reproducción del Partenón de Atenas, donde nuestros protagonistas se enfrentan a cinco guardias de seguridad fusionados en la mítica Hidra, el monstruo de múltiples cabezas (en función del mitógrafo la cantidad inicial de cabezas varía entre tres y nueve), mientras que la tercera perla los lleva de viaje a Las Vegas, Nevada, al casino Lotus.

Tras comer pastelitos de flor de loto, los héroes pierden la noción del tiempo (literalmente) y cuando la recuperan se dan cuenta de que llevan encerrados en el casino cinco días, con lo cual solo les quedan veinticuatro horas hasta el solsticio de verano, fecha límite para que Percy devuelva el rayo a Zeus y no se desate la guerra entre los olímpicos. Pero todavía tienen que ir al inframundo a salvar a la madre de Percy, así que tras pagarle al barquero Aqueronte el pasaje de entrada al inframundo (que está detrás del cartel de Hollywood, manda huevos), se enfrentan a Hades, quien descubre por casualidad que el tan codiciado rayo de Zeus había estado todo este tiempo dentro del escudo de Percy, quien, naturalmente, lo ignoraba.

Gracias a que Perséfone odia profundamente a su marido los héroes consiguen escapar, aunque Grover se queda en el inframundo para que la madre de Percy pueda volver a la Tierra, ya que solo tienen tres perlas y son cuatro personas. Con la ayuda de las perlas de Perséfone llegan a la entrada del Olimpo, que está en otro sitio emblemático justo al otro lado de Estados Unidos... ¡en efecto! En la terraza del Empire State Building. ¿Qué nos querrá decir el autor con esto?

¡Ah! Pero justo cuando iban a coger el ascensor para subir al Olimpo (sí, lo habéis leído bien) aparece Luke, que confiesa que fue él quien robó el rayo para que los dioses se destruyeran entre ellos y dar paso así a una nueva generación de dioses (o sea, sus hijos, los semidioses). Percy y Luke luchan, y a pesar de la superioridad de su rival, Percy consigue dominar todo su poder sobre el agua y recuperar el rayo dos minutos antes de la medianoche.

Por desgracia, entre el ascensor y el palacio donde se reúnen los doce olímpicos hay dos minutos y medio, y no es broma, ya que Percy llega para entregar el rayo medio minuto después de que Zeus lance la toalla y esté dispuesto a iniciar una guerra contra su hermano Poseidón, a quien considera culpable de todo porque teóricamente es su hijo quien ha robado el rayo. No, yo tampoco lo acabo de entender, la verdad... Percy entrega el rayo y todos fueron felices y comieron perdices.

La verdad es que la película me ha parecido una mezcla entre Harry Potter y la piedra filosofal y El aprendiz de brujo. Una imagen muy cuidada, unos efectos especiales muy espectaculares (en el sentido más amplio del término), actuaciones aceptables dentro de todo por parte de los actores jóvenes y con un reparto bastante lujoso en papeles secundarios (Uma Thurman como Medusa, Pierce Brosman como Quirón, Sean Bean como Zeus...). ¿La historia? Bueno, la típica aventura de un niño que descubre que es el elegido y tiene que salvar al mundo, nada nuevo, aunque me parece original mezclarlo todo con la mitología greco-romana. Por lo menos es más cultural que los vampiros-gusiluz y los hombres-lobo que van cachondos todo el día.

¿La gran pega? No puedo ver películas en las que mezclan mitología (o eventos históricos, for that matter) y ficción. He disfrutado reconociendo personajes, sí, lo admito, aunque le añade un toque de previsibilidad que le ha quitado un poco de morbo al guilty pleasure de ver una película para adolescentes. Pero esto me pasa por ser una friki, a la gente normal en teoría no tiene por qué pasarle. Sin embargo, como buena friki que soy, no he podido parar de buscar "errores" al planteamiento original de la historia.

Por ejemplo, el contacto familiar. Esto de que los hijos de los dioses no puedan vivir con sus padres está bien. De hecho, lo raro es que los dioses vivan en familia como si fueran himanos. Sin embargo, lo que no tiene sentido es que Zeus, precisamente, sea el que prohibe explícitamente cualquier tipo de contacto con los hijos. Me explicaré: en todos los mitos griegos, los dioses intervienen de una forma u otra, ya sea mediante sueños, oráculos o transformándose ellos mismos en humanos o animales para que los héroes entiendan que se trata de un mensaje divino.

Además, Zeus se metía en todas las faldas que podía, si nos fiamos de los mitos, y la lista de su descendencia con diosas (que no sean su propia esposa Hera), ninfas y humanas es casi imposible de memorizar, incluso para gente friki que se haya leído el Diccionario de mitología griega y romana de Pierre Grimal de pe a pa. De hecho, me sorprende que no apareciera ningún hijo bastardo de Zeus en toda la película, sino que son los otros dioses los que tienen retoños. Incluso Atenea, diosa del conocimiento, tiene una hija, a pesar de que todos los mitógrafos coinciden en que hizo voto de castidad perpetua.

La ambigüedad juega a favor del autor de las novelas en cuanto a elementos como si realmente Perséfone odiaba a Hades (aunque ha omitido sin pudor alguno la otra parte del mito, que dice que Zeus obligó a Hades a devolver a Perséfone a su madre Démeter durante medio año a cambio de que ella pasara la otra mitad con él en el inframundo), las cabezas de la Hidra, la visión del inframundo (que, a mi parecer, era demasiado cercana al infierno cristiano y no al inframundo según los griegos)... Aunque se ha sacado de la manga muchas otras cosas: lo de las perlas de Perséfone, que el can Cerbero se convierta en dos o tres monstruos con forma de "perro", que el río Aqueronte no sea un río de verdad sino que la barca flote por ahí, y tantas otras cositas que si no sabes de qué van, ni te das cuenta que están mal.

Exceptuando todo esto, es una película entretenida tirando a lenta, pensada para un público joven tirando a palomitero y poco exigente, visualmente atractiva y pasable para una tarde de domingo.

Seriously? An iPhone to defeat Medussa? You're fucking kidding me, right?

Oscar 2011

2011-02-27T15:50:00.001+01:00

In Spain everything runs late, and that applies to cinema too. Most films arrive to theaters later than in other countries. Sometimes it's just a matter of weeks, other times it's months, a few times it takes a year or two, or sometimes they go straight to DVD or are not even available in any format.

Curiously enough, this year's main Oscar nominees have been shown in cinemas before the gala in Hollywood. And curiously enough, I've already watched two of them: The King's Speech and Black Swan, both of which I'll review as soon as possible. I've also seen Toy Story 3 (review here), I've just found out it's also among the nominees for best animation and best movie (!).

Here are my previsions for tonight, although I haven't seen all of them and my criteria are partly based on the Golden Globe winners and reviews:

Actor in a leading role: Colin Firth (The King's Speech)
Actor in a supporting role: Christian Bale (The Fighter)
Actress in a leading role: Natalie Portman (Black Swan)
Actress in a supporting role: Melissa Leo (The Fighter)
Animated feature film: Toy Story 3
Directing: David Fincher (The Social Network)
Foreign language film: Biutiful (Mexico)
Best picture: The Kids Are All Right

There are more cathegories, but these are the most "important" ones, I think, and the ones that people pay more attention to (according to several bets I've found on the internet). Plus, these are what I think will be the winners, not what I would like them to be. I haven't seen The Social Network and, althought people generally say it's good (or in the sense that it "exceeded expectations"), I don't think it really deserves that much praising (again: I haven't seen it, I've only seen the trailer and read reviews).

We'll find out who the winners are tonight. More info at the Oscar awards official website.

Exercici 2.3.: Escriu un paràgraf amb molts parèntesis i pensaments poc coherents

2011-02-23T23:13:00.000+01:00

M'haureu de perdonar, fans que no comenteu però que sé que de tant en tant passeu per aquí. La musa m'ha abandonat i l'únic de què sap escriure últimament és de processos cognitius dels traductors, de la utilitat d'internet per trobar informació i d'estudis empírics, ja siguin experimentals o no. I no patiu perquè tinc temps fns al 30 de juny per no poder parlar d'altres temes, ja que el 30 de juny és la data límit per entregar el treball de recerca del màster (el que abans es deia tesina, i que en la intimitat seguirem anomenant així perquè treball de recerca em recorda al batxillerat) i el tema estrella serà infinitament interessant, però també infinitament monotemàtic (òbviament, però la Traductologia és la ciència de posar nom a coses que esdevenen bastant òbvies quan les poses per escrit --però després tothom la caga al mateix lloc--).Tots sabeu, però, que en el fons m'agrada (perquè si no m'agradés ja tindria delicte...). Us mantindré informats de les meves anades i tornades entre Covent Garden i el Palau de la Música amb l'Eliza Doolittle i la Roseta Fernandes. I últimament tinc una estranya tendència a escriure guions de converses imaginàries que no tindran mai lloc però que servirien per qualsevol telenovel·la sudamericana o un llibre per a adolescents estúpides que no saben distingir entre l'amor i l'assetjament perquè els vampirs i els homes llop no fan por, sinó que molen i són súperromànticsoseatiaquefuerte. M'he plantejat moltes vegades reciclar qualsevol personatge meu (preferiblement alguna Mary Sue que devia crear entre els 12 i 15 anys) i vendre la meva ànima al diable i a les editorials de "bet-sellers" (que, efectivament, vol dir "venedors d'apostes") perquè aquesta merda proporciona prou diners per viure bé durant una temporada (si ets la primera de portar la idea al mercat, naturalment, i tens la sort de veure una adaptació per a la pantalla, petita o gran, de la teva "obra"), però després del que m'han explicat avui sobre els deutes de les universitats públiques... Tot i que sóc més partidària d'assemblar-me més a una Ann Patchett que no pas a una J.K.Rowling, si es tracta de vendre llibres. I no, ni em plantejo per un moment una possible comparació amb l'Stephenie Meyer. Tot i així he de confessar que he caigut en la temptació de comprar-me el primer llibre de Gossip Girl i els quatre primers de Pretty Little Liars després de veure les seves respectives sèries televisives (amb molts punts a favor per la segona, ara mateix). Però després de veure-les em torna a agafar aquest no-sé-què de viatjar i engegar-ho tot a la merda i buscar feina a l'altra banda del món. Ja veurem, ja veurem. Toca esperar i l'únic que vull és agafar impuls, córrer, saltar i volar amunt, amunt, amunt.

El minut de glòria!

2011-02-10T23:20:00.002+01:00

Que no és ni un minut, però ja m'enteneu...

El minut de glòria

Films I watched in 2010 (II)

2011-02-10T12:18:00.004+01:00

Let's continue the list of films I watched in 2010, now taking a look at those I watched at home, mainly on DVD. There are many of them, so I'll divide it in two parts.

WATCHED AT HOME (part 1)

The sweetest thing (Roger Kumble)

Synopsis... Christina (Cameron Diaz) meets Mr. Right, but he leaves town and Christina and her friends go on a road trip to find him while she and her friends talk about their love and sex lives... and penis.

Opinion... I most sincerely think this movie was made for Cameron Diaz, Christina Applegate and Selma Blair to show their bellies, bums and boobs, and talk about sex and men, and men and sex. And for 15-year-olds to feel soooo mature that they talked about how it's "too big to fit in here". A forgettable movie with a very catchy song.

The Holiday (Nancy Meyers)

Synopsis... Heartbroken, Amanda, an American trailer-maker (Cameron Diaz) and Iris, a British journalist (Kate Winslet) exchange houses during the Christmas holiday. During these two weeks, the two of them will learn to find what had been missing in their lives, and also love.

Opinion... I watched this movie while I was sick during Christmas, so it was kind of appropiate, I guess. It's a sweet film, worth seeing not only because Jude Law is in it, but also because it has many cute moments that make you go "aaaw...". It's not the greatest film ever, but it's ok.

The Hangover (Todd Phillips)

Synopsis... Four friends go to Las Vegas because one of them is getting married and they want his last night as a bachellor to be a huge thing. But they wake up the next morning and can't remember anything and the groom has gone missing, they need to find out what happened the night before.

Opinion... My expectations on this movie when it first came out in the cinema were very low, but a certain person said that we had to watch it with this certain group of friends because it was SO funny! (Please note that I'm being sarcastic). My expectations rose, therefore I found the movie awfully bad and not funny. Maybe one or two scenes are funny, but it's a kind of humor that I don't enjoy: too physical, too obvious, for audiences with arguable intelligence. Also, I hate it when they involve babies in this kind of movies.

It could be that I didn't find it that funny because of two main factors: the obvious one, my risen expectations, and the dub. When this kind of films are translated, most of the puns are lost in translation (sorry), so I guess that didn't help either. Be as it may, I don't think it's that funny a movie, I've seen much better.

Flawless (Michael Radford)

Synopsis... Laura (Demi Moore) works for the London Diamond Corporation but although she is the only woman executive, she never gets a higher position in the company because of being a woman. A janitor, Mr Hobbs (Michael Cane) convinces her to help him steal some diamonds from the safeguard.

Opinion... I first saw this movie at the cinema, then again on TV and finally again on DVD (immediately after The sweetest thing, which is why I guess I slept well that night). It reminded me a little bit of a Sherlock Holmes story, but from the point of view of the criminals, and it's quite enjoyable. Not the best thriller ever, but it manages to capture your attention for an hour and a half.

Random mussings

2011-02-03T11:08:00.005+01:00

Happy New Chinese Year!
We're entering the year of the rabbit according to the Chinese horoscope.

Spanish administration sucks. There, I said it. Still one more month of waiting and waiting and more waiting... Also, only three more weeks of seminars and stuff. I have to find the ELE-teaching course. I thought the administrators at FTI were bad, but the ones at the Philosophy and Philology Faculty are worse. Strange as it may sound.

And off we go. Have to run to catch the bus

EDIT Feb 4th 2011: I consciously heard Justin Bieber for the first time. I say consciously because I had been proud of not having heard him before, but it turns out that I had, in the radio, without knowing that it was him. Until today I thought it was a she. Shame on you, Beliebers! (and learn to spell properly, even if it's a pun ¬¬)

Films I watched in 2010 (I)

2011-01-30T14:19:00.003+01:00

I have an embarrassingly long list of films waiting to be reviewed and, as I said in my last cinema reviews entry, there are two categories: films that I've watched at the cinema or that I've watched at home. In an attempt to redeem my lack of organisation, in the next two or three entries I'll be reviewing movies, and following that, I'll start reviewing books once again.

WATCHED AT THE CINEMA

The sorcerer's apprentice (Jon Turteltaub)

Synopsis... Many centuries ago, at the beginning of the Middle Ages, Merlin and his three apprentices, Balthazar (Nicholas Cage), Horvath (Alfred Molina) and Veronica (Monica Belucci), were the most powerful wizzards of the world. However, Horvath, betrayed them to Morgana, Merlin's greatest enemy. In order to defeat Morgana, Veronica locked her spirit in her own body, and they were both imprisoned in the Grimhold, a magical prison with the shape of a matrioshka, so neither of them can escape.

Balthazar is given a mission from Merlin: to find his successor, the Prime Merlinian. Thus Balthazar travels all around the planet during centuries and seems to finally find the Prime Merlinian in a young boy from New York City, who seems anything but the successor of the most powerful wizzards of all times. However, Balthazar settles himself to train him and turn him into a powerful sorcerer.

Opinion... I expected too much from this film, probably because of two things: a flashy trailer and the fact that it was produced by Jerry Bruckheimer, best known for Pirates of the Caribbean. I guess I was expecting something more along the lines of Pirates of the Caribbean, and while the film doesn't fail to entertain the audience, there are certain things, such as the plot, that make the film incoherent at times. It feels more like somebody (the producers?) wanted to make a film, no matter what, inspired by a scene of the same name as the film in Disney's Fantasia, and got the script written in one night (similarly to some college papers).

In conclusion, The sorcerer's apprentice is an irregular but still enjoyable action and adventure film, with impressive special effects. However, that's not enough to make a good film.

Eat, Pray, Love (Ryan Murphy)

Synopsis... Liz (Julia Roberts) is in her late thirties, is married and has a successful career: every modern woman's dream. However, she is not happy with her life and after a divorce that leaves her with nothing and an adventure with a younger man, she decides to go on a trip to Italy, India and Bali. During her road trip she will meet people who will change her views on life, but she will also learn to eat, pray and, most importantly, love.

Opinion... Romantic comedies are not easy to film, especially because of the fact that there is a pre-established formula to them and twists are rare (and a precious good, I must say). Eat, Pray, Love doesn't start off as a romantic comedy, though: just a road trip with mainly comedy, but also some light drama. This is why I enjoyed the film. Of course we know that she is going to find herself a new boyfriend by the end of the film, but that's not the main purpose of her trip, and it's refreshing in this kind of movies.

While it's not the best romantic comedy of all times, it's not extremely cheesy and sugary and predictable, it's actually a cute film to watch with girl friends.

The American (Anton Corbijn)

Synopsis... Jack (George Clooney) must hide in a remote town in Italy from the assassines that are looking for him. Jack himself is an assassin, and tells his boss, Pavel, that his next mission will also be the last one. He gets the job to build a gun for a Belgian woman, which he will build at the same time as he passes for an American tourist guide writer and photographer.

Opinion... I found this film incredibly slow and confusing, even when it had already finished. There are many questions that I personally didn't find an answer for (and which I won't write here because they'd be considered spoilers), although I must say the photography was really beautiful. Still, I expected much more from this film.

Harry Potter and the Deathly Hallows: part 1 (David Yates)

Synopsis... Harry and his best friends, Ron and Hermione, won't return to Hogwarts for their seventh and last year in the school. Since Dumbledore's death, no place is safe, especially for Harry. He knows that in order to destroy Voldemort he must find the deathly hallows, and so begins a very long journey...

Opinion... The problem with all the Harry Potter movies is that many things are left out and, if you haven't read the books, you get either totally lost or mislead. To please fans, they decided that the adaptation of the more than 700 pages-long last book had to be done in two movies, so everything could be explained.

This first part is plain boring because so is the first part of the book. In fact, I was about to stop reading exactly half an hour before the point where they end this movie. There is very little action, some important things are told, but all of the meat is in the second part (or it should be). This first part must be seen in order to understand what is going to happen next, but if you've read the book, I'd suggest you to skip Part 1 and wait until summer for Part 2.

That's it for movies that I watched at the cinema in 2010. Hopefully I'll be able to go to the movies more often in 2011, so stayed tuned! As for films that I've watched at home, the list is a bit longer, so probably I'll have to divide my entry in two parts. Coming soon!

[Freaky -and nostalgic- stuff] Peraustrínia 2004

2011-01-16T20:36:00.003+01:00

És probable que no conegueu la pel·lícula Peraustrínia 2004, una cinta d'animació feta a Catalunya a finals dels anys 1980 que em van portar els Reis (juntament amb un vídeo del Babar) el 1991 o 1992, no n'estic segura, però era molt petita.

No sé per què, però avui m'ha vingut al cap la cançó de la pel·lícula i l'he estat tararejant tota la tarda, i he mirat si pel Youtube hi havia alguna referència. I es veu que sí! He de confessar que mentre veia les escenes intercalades en aquest documental se m'ha posat un somriure tonto als llavis veient que em recordo de com anaven els diàlegs i les accions.

A veure si la trobo entre els VHS de l'any de la Maria Castanya que corren per casa o en algun mitjà audiovisual, per rudimentari que sigui, perquè ara m'ha vingut de gust veure-la. Us deixo amb el documental, que té pinta de ser del programa de cinema del Canal 33.

De la derrota i l'esperança

2011-01-15T15:41:00.003+01:00

Estic cansada de fer el paperina i posar bona cara quan ho engegaria tot a pastar fang.
Toca esperar, esperar, esperar...

New Year's Resolutions for 2011

2011-01-07T01:33:00.004+01:00

Let's check last year's New Year's Resolutions list. The blue ones are the ones I accomplished. The ones in green mean "well, kind of". Red stands for "mission: impossible", and those left in black can be undestood as "didn't even try".

quit eating chocolate between meals
lose those extra kilos
go do any type of physical activity other than running to catch the bus
study German and Russian seriously
stop falling in love with Daniel-Cleaver-type of guys
stop giving into temptation everytime I go to a bookshop
save up enough money to travel
hand in my translations for Farrés on time
learn to walk properly on high heels and not break a leg
take certain things -and people- less seriously
take certain other things -and maybe even people- more seriously
change my repertoire of CDs for the car
keep my room tidy for at least one week (in which I'm supposed to be living in the room: this doesn't apply to days I'm away)
write and draw more
go to the movies more often, or at least watch the DVDs we have at home
finish my degree without getting my psychological health damaged in the process
find a new aim for after my graduation

I'm going to set myself only five goals for 2011:

Learn not to worry about things and people that are not worth being worried about.
Wake up when the alarm rings for the first time, not the fifth.
Make it on time.
Enjoy the little pleasures of life with people I love and more regularly. This includes last year's "go to the movies", "read, draw and write more", etc.
Seriously, I have to change my repertoire of car CDs.

May 2011 bring you all a lot of love, luck and happiness, and less corny entries.

[DVD] Europeans do it better

2011-01-02T11:34:00.003+01:00

I have a very long list of films to be reviewed, divided in two big categories: watched in the cinema or at home. Within the ones I've seen at home, there are subcategories: good films, bad films, and European films.

Today's topic is European films about World War II. I was going to do my first videoblog about this topic, but I never find the time and I'm not very sure how to do it (video editing, especially... I have too big of a project in mind), so I'll just write about it.

The thing is, there are a vagillion films about WWII, because it's an easy topic when they aim at doing an "epic" film. It's easy: the allied forces are THE Good Ones (especially American soldiers: they are always la crème de la crème in war movies) and Nazis or the Japanese are EVIL. Of course, I'm talking about films shot from the perspective of Hollywood here.

I don't know about Japanese films because the truth is, I've never watched one about this topic. But despite it being the darkest moment of German history, there are many German films on WWII. Which shocked me when I was living there, because it's not exactly something they are proud of or like to talk about.

For some reason that escapes me, European cinema is very badly distributed in the rest of Europe, meaning that we don't get to see much of what our neighbours are doing (with the possible exceptions of British and French films). I attribute this to the fact that 1) the Hollywood industry is way stronger than European cinema industry; 2) marketing problems; and 3) more than 50 languages are spoken throughout Europe, so finding a translator for certain language combinations must not be an easy task, while there are thousands of translators from English.

During this past year I've watched three European films about WWII that changed my life: Sophie Scholl - Die letzten Tage (Marc Rothemund, 2005), Der Untergang (by Oliver Hirschbiegel, 2004), both of them German, and the Dutch film Zwartboek (Paul Verhoeven, 2006). The context is similar in the three of them, but the time and places are different.

Sophie Scholl - Die letzten Tage takes us to Munich in late 1942. A group of resistence students who call themselves White Roses distribute anti-war and anti-Nazi panflets secretly and three of them are caught: Christoph Probst, Hans Scholl and his sister Sophie Scholl. They are trialed for treason and sentenced to death in the guillotine. The movie shows us Sophie's days-long interrogation and how she stands up to what she believes in, even if she has to die for it because the regime won't tolerate such propaganda against them.

In 1945 Berlin, the highest charges of the Nazi government hide in Hitler's bunker in Der Untergang. In spite of the fact that the Russian troops are not far away from the capital city, and in spite of the fact that his generals think that he is crazy for staying, Hitler still wants to resist because he sincerely thinks that he is going to win the war.

Sophie Scholl and Hitler are the opposite sides of one same coin. The former is a hero and dies because she defends the people's right to know what the Nazi regime is doing, the people's right to open their eyes and think by themselves and speak up. The latter is portrayed in Der Untergang as a crazy old man, the antihero, and not even his collegues respect him that much anymore, but still follow him until the very end.

While Sophie Scholl - Die letzten Tage and Der Untergang are films "to think" (meaning that they are not precisely action movies with lots of explosions and such), and the characters the films are based on are real, the story in Zwartboek is ficticious and more Hollywood-like.

Zwartboek takes us to Holland during the German invasion in the early 1940's. It's the ficticious story of Rachell Stein, a Jewish singer who must hide in order to survive. After being almost killed and seeing how her whole family is murdered, Rachel joins a resistence group in The Hague and her mission is to seduce a Nazi officer in order to save other members of the resistence.

But, alas! Rachel, now known as Ellis de Vries, is also human, and so happen to be Müntze, the Nazi officer, and all of the members of the resistence, and everybody wants to survive at any cost. And that is what makes the film really interesting instead of just another action film with lots of explosions and deaths and such.

This is precisely what I loved about these three films: the characters are human and plausible, drawn in shades of gray instead of plain black or white. This is especially important with "the bad ones": I sincerely believe that the best villains are those that don't look like villains. It's also important that main characters are not hollow or Mary-Sue-ish, especially if they are the heroes. Sophie Scholl or Ellis de Vries could be any of us (with an overdose of courage, that is).

I know there are some very good, deep and well-developed Hollywood films on WWII, but I think that the fact that the US didn't have fights within their borders (except for Pearl Harbour) it feels like it's just another foreign war in which American soldiers went to save the world, while in Europe millions of civilians died, and that's what movies reflect somehow: the points of view are different according to how deep the wound left by WWII is in your country.

We Wishlist a Merry FNAC X-Mas

2010-12-30T13:38:00.004+01:00

Resulta que la FNAC ha organitzat un concurs que es diu Wishlist FNAC, que consisteix en (resumint molt) fer una wishlist de productes del seu catàleg que t'agradaria comprar-te/que et portin els Reis/tenir, en definitiva, i entres en el sorteig d'un val de 2011€. Viscaaaa!

Bases del concurs: aquí
I aquí va la meva Wishlist:

LIBROS

Canción de hielo y fuego, 4. Festín de cuervos. George R.R. Martin - 15€
El nombre del viento. Patrick Rothfuss - 22,90€
El maestro y Margarita. Mijail A. Bulgakov - 8,95€
CD. Ruso para hispanohablantes nivel 2. - 31,53€
Nodame Cantabile #1. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #2. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #3. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #4. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #5. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #6. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #7. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #8. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #9. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #10. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #11. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #12. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #13. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #14. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #15. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #16. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #17. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Nodame Cantabile #18. Tomoko Ninomiya - 7,50€
Persèpolis (integral). Marjane Satrapi - 25€

MÚSICA

Sacrificium. Cecilia Bartoli - 21,95€

CINE

Como conocí a vuestra madre. T4. - 31,99€
Toy Story 3 (estuche metálico) + libro - 22,99€
Ratatouille (estuche metálico) + libro - 18,99€
UP (estuche metálico) + libro - 18,99€
La bella y la bestia (edición 2 discos) - 19,99€
Shutter Island (edición especial) - 18,99€
El escritor - 9,99€
La cinta blanca - 13,99€
Pack Tom Hanks + libro - 28,99€

INFORMÁTICA

bq Avant eBook 6" Táctil con WiFi - 199€

MP3, TELEFONÍA Y GPS

Nokia C6 - 268,99€

FOTO Y VIDEO

Sony DPF-D85 Marco digital 8" - 71,10€

MERCHANDISING

Batman: Bolsa Logo Landscape - 39,95€

TOTAL: 913,23€

Collons, com m'ha costat omplir-la! Qui m'ho havia de dir, a mi, la compradora compulsiva de llibres! A veure si hi ha sort ^^ (i si no, potser serveix d'orientació als Reis Mags xD).

Última setmana

2010-12-26T01:16:00.000+01:00

Aquesta entrada la vaig començar per parlar de l'última setmana del màster, però l'aprofitaré per fer balanç del 2010 en aquesta última setmana de l'any (en la qual encara poden passar moltes coses) i de la dècada.

GENER
Primera ronda d'últims exàmens de llicenciatura! El gener normalment és un mes que se'm fa etern, i aquest 2010 no ha estat cap excepció.

FEBRER
El vaig començar amb un encostipat cortesia del Néstor i l'Edurne, dos nens (de 5 i 3 anys, respectivament) a qui vaig fer de cangur una setmana. Aquest encostipat li vaig encomanar a l'Albert durant la nostra ~~escapada romàntica~~ aventura sota zero a Cambrils. També vaig fer el meu primer concert com a solista.

MARÇ
Un mes complicat que vaig encetar plorant com una magdalena a la plaça Catalunya i vaig tancar plorant en un ICE entre Saarbrücken i París. I espero que els meus fills i néts mai sàpiguen que me'n vaig anar a fer el guiri per París amb un alemany de 35 anys que no coneixia de res però que era el meu company d'habitació i també viatjava sol.

ABRIL
No sé si París, la primavera, els dies més llargs, els de l'Ametsa Gazte, Sant Jordi, o què va ser que em va tornar l'esperança. Jo encara no ho sabia, però acabava de plantar la llavor del mal... i els quatre anys pesaven molt.

MAIG
Vint-i-dos anys. I els nervis se'm menjaven davant la perspectiva del meu últim mes a la facultat. Exàmens, entregues, presses...

JUNY
I finalment el 10 de juny vaig fer l'últim examen i el 18 de juny em vaig graduar. I vinga pagar coses, vinga pagar! Que si l'orla, que si el títol, que si l'expedient, que si el sopar... I al final l'estrés va sortir, i vaig explotar en el pitjor moment, visca! I ens en vam anar a fer Sant Joan a la terra de la Tramuntana, i vam viatjar fins a Ítaca.

JULIOL
Un mes de contradiccions: em vaig tornar a enamorar i per un seguit de mals entesos (que a data d'avui no estan resolts, i no perquè una servidora no ho hagi volgut), la gira a Alemanya, que amb tanta il·lusió vaig esperar durant tot el curs (era el meu únic incentiu per seguir al Cor Jove) va acabar sent desastrosa... i no precisament a nivell musical.
També a nivell "polític" va ser contradictori: qui no recorda el cap de setmana de la manifestació contra les retallades de l'Estatut seguida de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de Sudàfrica?

AGOST
Mes de viatges: de la calorosa Barcelona a la cremada Rússia i cap a la pluja berlinesa, amb escala a Riga (Octània), i tornar. Amb una companyia immillorable, en tots dos casos!

SETEMBRE
Ja ho diu el Corte Inglés: volver a empezaaaaaaaar! Vaig tornar al Cor Jove (decisió que alguns encara em qüestionen, entre els quals m'incloc en moments de debilitat); vaig tornar a la uni, prematriculada del master en Traductologia i Estudis Interculturals; vaig tornar al consell d'estudiants... I, després de tres anys, vaig tornar a celebrar la Mercè! I per fi, el 21 de setembre (al cel sies) em va arribar el p*** paquet d'Alemanya.

OCTUBRE
Vam començar el curs pròpiament. Vam fer quatre anys i mig mentre jo era a Cantonigròs de cap de setmana de treball i l'Albert, a Palamós fent un concert. En realitat és una situació força normal per a nosaltres. Vam descobrir que el 3 d'octubre és el dia de la ironia, a més a més del Tag der Deutschen Einheit. I vam anar a passar la ITV del meu cotxe vell i atrotinat de 5a mà!! Viscaaa!

NOVEMBRE
Vaig anar a cantar a la consagració de la Sagrada Família del Papa Ratzi(nger Z) (espero que tanta blasfèmia en un sintagma nominal no em mereixi un càstig exemplar en l'estil del d'Étienne Dolet...). En un registre completament diferent, vam descobrir el lloc on anirem cada cap de setmana quan siguem rics. Vam votar el nou president de la Generalitat, i vam veure com el Barça de Guardiola li passava la maneta per la cara al Madrid de Mourinho.

DESEMBRE
Sobre el paper quedava molt maco que el dijous 9, immediatament després del ~~pont~~ aqueducte de la Constitució i la Immaculada (no li poden buscar un nom més curt?) no tinguéssim classe. Volia anar-me'n de viatge, però m'alegro de no haver comprat cap vol perquè m'hauria quedat a terra per cortesia dels control·ladors aeris. De totes maneres, ha estat un mes una mica estressant, entre acabar TOTS els treballs del màster i assajos del concert de Sant Esteve (que podeu veure per TV3 a les 19h, com cada any). Per primer cop (que jo sàpiga) des que sóc al Cor Jove, m'han nominat per a un premi de Miss i Mister Cor Jove... que no m'explico: tira-canyes, jo? (En qualsevol cas, me les tiren, jo no les tiro -gairebé- mai!).

No ha estat un mal any, en general, malgrat aquest final una mica abrupte i apressat. Naturalment, com era d'esperar, m'he posat malalta un cop han començat les vacances i m'he relaxat. Espero que sigui una senyal que el 2011 serà encara millor (però pel que fa a la intensitat, el 2010 ha deixat el llistó altíssim!).

BONES FESTES A TOTS
I BON ANY NOU 2011!

¡Felices fiestas a todos y feliz año nuevo 2011!
Happy holidays everybody and happy new year 2011!
Ich wünche ihr alle frohe Weihnachten und ein gutes neues Jahr 2011!
с нобым годом 2011!

[Should anyone require a translation, I'm feeling generous: e-mail me and get it for free!]

Estimats Reis Mags...

2010-12-05T19:13:00.005+01:00

Estimats Reis Mags,

crec que és la primera carta en molts anys que escric dins de les dates més o menys nadalenques. De fet, ja han encès els llums als carrers de Barcelona, així que oficialment ja és l'època a tot arreu, El Corte Inglés inclòs.

Estimats Reis Mags, m'he fet gran i ja sé què vull.

Vull una casa amb xemeneia davant de la qual pugui seure mentre escolto música de jazz i com crema la fusta, i a fora neva. Vull veure com el sol es reflecteix sobre el mar des d'una terrassa i sentir l'olor dels pins.

Vull que la planta que vaig plantar fa gairebé cinc anys i que he tornat a cuidar floreixi, que en surtin les flors més boniques del món.

Vull seguir omplint pàgines del meu diari de viatges de la mà de cert pianista, i no cal que agafem cap avió. I un llit doble amb un sol matalàs als hotels, no dos que es separin amb el mínim moviment.

I això és tot.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010

2010-11-28T22:23:00.006+01:00

Estic contenta dels resultats perquè no es formarà un altre tripartit, i malgrat que feia falta un canvi tampoc no m'acaba de convèncer el que tenim ara.
M'ha sobtat la baixada tan dràstica d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
He flipat amb l'ascens de la ultradreta, concretament amb l'amenaça de 3 escons per a Plataforma per Catalunya (PxC), tot i que finalment no han entrat. Però... hola? Ens hem tornat bojos?
M'han matat els 18 escons del Partit Popular de Catalunya (PPC).
I em fa por, sobretot de cara a les generals.
Tampoc m'agrada que Ciutadans (C's) es mantingui.
El Laporta al Parlament? Sí, de veritat? "Al loro!"
Els candidats no saben parlar com Déu mana ? Què li sembla dir bé els pronoms febles, senyora Sánchez-Camacho? Què me'n diu de contraure els articles davant de paraules que comencen per vocal, senyor Montilla? Per ser polític has de tenir algun problema a l'aparell fonador i no saber dir les "r" (Carod-Rovira) o ser una mica papissot (Ridao, Joan Herrera)?
Els qui acompanyaven el Rivera durant el discurs postelectoral eren els seus pares?
A veure què passa a partir d'ara... Molta gent pensa que CiU pactarà amb el PP, però tinc l'esperança (potser ingènua) que s'acontentarà amb els 10 escons d'Iniciativa o d'ERC.

A això hi he d'afegir una queixa sobre l'organització del col·legi electoral on em va tocar anar a votar, l'IES Joan Maragall. Si pretens que tots els residents del codi postal 36 votin en un vestíbul llarg i estret, assegura't que hi cabran, perquè el que no és normal és que les cues de tres meses electorals es barregin perquè ningú sap quina és la seva. A més a més, per als votants que venien amb cadira de rodes era francament complicat de moure's. I sort que jo portava la butlleta preparada de casa, perquè t'havies de barallar per agafar-ne de la taula del col·legi, talment com si fossin les rebaixes. Per no parlar, naturalment, de la doble calor generada, per una banda, per la multitud, i per l'altra, per la calefacció. Si a les 13h el col·legi està que no s'hi cap de gent, apaga la calefacció, no? Em sorprèn que ningú no prengués mal...

[Freaky stuff] Paella de Pokémon

2010-11-19T01:01:00.003+01:00

[Nota: demano disculpes prèvies als possibles lectors del País Valencià si el títol pot resultar ofensiu. Res més lluny de la meva intenció, pretenia únicament fer un joc de paraules. No gaire inspirat, per cert.]

El tema d'aquesta nova edició de Freaky stuff és la mítica sèrie japonesa de finals dels 90, Pokémon. Aquesta sèrie, inspirada en un videojoc homònim, seguia les aventures d'un nen i els seus amics a la recerca i captura (en sentit literal) de bestioles diverses, els pokémon.

La sèrie i els videojocs van causar veritable furor entre un públic molt ample, des de nens de primària fins a adults. Tan gran fou l'èxit de Pokémon que 4Kids Entertainment i Fox Kids la van exportar a occident, i com que tot allò que es ven als EUA segurament també es vendrà a casa nostra, es va fer una adaptació al castellà (anteriorment s'havia fet també la versió a l'espanyol d'Amèrica Llatina), amb un doblatge més aviat espantós.

Però la cosa no acaba aquí! Observeu això amb atenció:

En efecte. L'opening de la primera temporada, en valencià. De fet, si remeneu pel Youtube podeu trobar altres openings, així com també les cançons aquelles que posaven després dels capítols i que havien estat escrites expressament per a la versió americana (sí, ho reconec: veia Pokémon i tenia en la meva possessió els jocs groc i platejat, per a Game Boy Color).

La sèrie era francament dolenta, les coses com són. Però a nivell musical és probable que a més d'un li hagin explotat els timpans de sentir perles com:

Tinc constància que existeixen episodis doblats al català "del Principat", és a dir, amb els actors de doblatge del Club Super 3 de tota la vida, però sóc incapaç de trobar-los pels móns de Google.

Us deixo amb la que, fins al punt que vaig veure la sèrie, considero la pitjor de les cançons horroroses de Pokémon. No em faig responsable de les conseqüències que tingui sobre les vostres persones físiques. (I això que la versió en castellà és infinitament pitjor, si les compares).

Més cançons de dibuixos animats a Amiboshi.net

Habemus Papam in Barcinone

2010-11-13T19:04:00.000+01:00

L'última vegada que el Sant Pare va visitar Barcelona jo ni tan sols era un projecte, més que res perquè el 1982 els meus pares encara no s'havien conegut. En aquell moment encara era Papa Joan Pau II, i 28 anys després, Benet XVI ha aterrat a casa nostra per consagrar la Sagrada Família, aquella meravellosa església (que no catedral, perquè només hi ha una catedral per ciutat) que d'aquí a poc farà 100 anys i segueix sense estar acabada.

Per pròpia voluntat no hi hauria anat, les coses com són, perquè la meva espiritualitat i l'església catòlica no van de la mà, més aviat al contrari: cada cop que algú d'aquesta institució obre la boca, tremolo, perquè rarament diuen coses adequades als temps que corren. Però hi he anat, no com a fidel, sinó com una dels més de 700 cantaires que hem posat la banda sonora de l'acte.

Diu el Gènesi que Déu va crear el món en sis dies, i el setè va descansar. És potser per això que diumenge és el dia que ens permetem de no matinar. Doncs bé, la convocatòria per als cantaires era entre les 8 i les 9 del matí, hora a la qual tancaven l'accés al temple, de manera que, per anar amb temps i tal a les 7 del matí va sonar el despertador (jo vaig sortir del llit minuts després).

Crec que mai de la vida havia vist un desplegament policial i de "cossos de seguretat" com el de diumenge a la Sagrada Família, fins al punt que els meus coneixements geogràfics sobre l'Eixample no em van servir de res per estalviar-me voltes inútils. Resulta que gairebé tots els accessos "lògics" estaven tancats per tal d'organitzar tota la gent que corria per allà, que no era poca. Perquè ho entengueu millor, sobretot si no coneixeu gaire bé Barcelona, us he fet un dibuixet, amb permís de Googlemaps.

Llegenda
1. Punt de partida: cantonada Provença/Nàpols
2. Accés Provença/Sicília
3. Accés Mallorca/Sicília
4. Accés Passatge Maiol
5. Punt de control accés Mallorca/Sardenya
6. Porta d'entrada dels cantaires, cantonada Mallorca/Sardenya

La línia blava indica l'itinerari que vaig fer per accedir al temple.

Com podeu veure, hi havia punts de control a tot arreu, que allò semblava el Berlín de la guerra freda. Amb molt bon criteri, mon pare em va deixar amb el cotxe a la cantonada del carrer Provença amb Nàpols, i jo, tan alegrement, pensava que era l'entrada més ràpida i lògica per arribar a la Porta de la Passió (c/Sicília, entre Provença i Mallorca, on hi ha la A de Googlemaps). Doncs no, resulta que al revers de la meva invitació hi havia indicat l'accés que em tocava, la del passatge Maiol (punt 4 al mapa).

Com que el carrer Mallorca també és el carrer on visc, més o menys el tinc controlat, i sé que al passatge aquest s'hi accedeix des del carrer Mallorca. Però no, aquell dia s'hi havia d'entrar des del carrer València, així que vaig perdre deu minuts més fent la volta del tonto. Entre això i la cua, vaig trigar ben bé 45 minuts per accedir a la Sagrada Família i arribar a la cantoria.

Un cop dins, tampoc va ser tot flors i violes. L'organització havia separat els cantaires de l'Orfeó Català per deixar lloc a l'Escolania de Montserrat a la part central de la cantoria, la que dóna directament a l'altar. De manera que, com a reforços, ens tocava estar al lateral, juntament amb els cantaires més nous de l'Orfeó. Coses que passen... però ningú ens en va dir res (de fet, encara espero que algú del Cor de l'Orfeó m'indiqui què he de fer i deixar de fer), així que quan dues noies més i jo vam veure llocs lliures a la part central, ens n'hi vam anar. Amb tant mala sort que, quan semblava que no hi havia cap problema, una dona (que no sé qui és ni com es diu, però li direm senyora Malfoy -de malfollada-) ens va dir que les joves s'havien queixat que a nosaltres no ens pertocava d'estar allà i van muntar-nos un pollastre perquè tornéssim al nostre lloc teòricament assignat. En fi...

Per acabar (perquè fa dies que hauria d'haver acabat d'escriure això), vull remarcar dues coses: la primera, naturalment, la del paper de la dona a l'església catòlica. Em va semblar molt lleig i fora de lloc (i d'època) que l'única participació de la dona en tota la cerimònia fos per netejar els olis dels sacraments de l'altar (per més que elles hagin afirmat a la premsa al llarg de tota la setmana que ho van fer encantades).

En segon lloc, també vull posar de manifest que la gent és MOLT maleducada i gens respectuosa. Normalment no es para gaire atenció a la música a l'església, perquè és una cosa de la cerimònia i, a més a més, sol ser una música poc lluïda, per dir d'una manera fina que no són bones peces. Doncs bé, si portes 700 persones a cantar i al final de la missa aquestes 700 persones entonen el Virolai i l'Al·leluia de Handel, i a sobre tens l'Escolania de Montserrat interpretant el Nigra Sum de Pau Casals... NO et dediquis a cridar "viva el Papa" i a aplaudir com si estessis en un camp de futbol. És lleig i una falta de respecte cap als cantaires. He dicho.

Resumint, va ser tota una experiència, i que no repetiria, les coses com són. Cinc hores i mitja fent el paripé no acaben de compensar el fet d'estrenar la Sagrada Família i de poder-la veure per dins i de gratis. De totes maneres, és una d'aquelles coses que espero poder explicar als meus néts.

Volia penjar fotos, però a la "invitació" que ens van donar per acreditar que entràvem a cantar deia explícitament que no es podien dur càmeres de fotos ni res per l'estil... Norma que un percentatge elevat de persones es van passar pels baixos dels pantalons, però jo no.

La meva primera vegada... a la ITV

2010-10-26T01:43:00.004+02:00

Dilluns, 25 d'octubre de 2010, vaig passar la meva primera ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles). I n'estic francament orgullosa, perquè tot i ser una pardilla absoluta en aquest camp (i l'única dona que hi havia al taller, per cert, exceptuant la senyoreta de la caixa) me'n vaig sortir airosament. I em direu, doncs quina tonteria, perquè t'indiquen què has de fer i en realitat passar la ITV és un tràmit prou fàcil. Efectivament, però com que els del taller em van espantar...

I és que abans de passar la ITV vaig haver de portar el cotxe al taller per un altre tràmit absurd. Els estudiants de la UAB que utilitzen el cotxe com a mitjà de transport habitual saben que aparcar al pàrquing de Lletres-Educació és tot un repte, no només pels sots, tant de l'asfalt com del descampat fangós, sinó perquè allò és campi qui pugui. Certament les ratlles que separen les places d'aparcament són estretes (molt), i no tothom ve amb un cotxe de joguina com el meu.

Doncs bé, el cas és que el curs passat algú em va donar un cop al far esquerre de darrere del cotxe, i va quedar el llum de frenada desprotegit, sense el plàstic que fa que el llum es vegi de color vermell. Aparentment, això no afectava per res en el funcionament dels llums ni del cotxe en general, i vaig passar olímpicament d'arreglar-ho... fins que em va arribar la carta de la ITV recordant-me que tenia la meva cita anual amb ells (el meu cotxe és de cinquena mà, té 11 anys i, per tant, li toca revisió anual -mireu el codi de circulació per a més informació sobre el tema-).

Mon pare em va suggerir que preguntés al taller si era una reparació molt cara perquè, per una banda, si bé no afecta en el funcionament del cotxe, la veritat és que fa molt lleig portar el llum trencat (i suposo que de nit deu molestar bastant més un llum blanc en comptes de vermell, si ets darrere) i valia la pena fer-ho arreglar. Així que, després d'estar a punt d'oblidar-me de demanar hora per passar per caixa (39,90€ m'han cobrat, els molt xoriços, total per tocar quatre botons!), vaig enfilar cap al taller.

És una llàstima que no facin experiments sociològics amb els clients dels tallers automobilístics, en plan allò que feien de gravar en vídeo les reaccions del famós vídeo 2 girls, 1 cup, quan els diuen els mòdics preus que poden pagar per les reparacions aparentment més insignificants del món. 90€ (més 40€ d'IVA) per una peça de plàstic em sembla un atracament. Per sort per a mi, l'Òscar del taller (que em va trucar absolutament cada dia de la setmana, de dilluns a divendres, pel tema del cotxe... sospitós...) coneixia un noi que treballa en un desguaç i em va poder aconseguir la peça de segona mà, de manera que era més barata. Vaig pagar 90€ igualment, però, entre mà d'obra i IVA i no-sé-què més.

El cas és que finalment dilluns vaig anar al taller. Com que sóc innocent i inexperta, me'n vaig endur l'Albert amb mi perquè després d'haver passat quatre anys en una facultat amb sobrepoblació femenina em sentia intimidada d'entrar en un món típicament masculí (no és veritat; és que no volia anar-hi sola). Deixant de banda la clavada per mirar-te quatre parides, va ser una experiència divertida.

Primer, el test de llums, que semblava que s'oblidaven de fer-me, perquè em van fer passar fins al segon nivell sense haver-me mirat res més. Els llums funcionen perfectament. També estan en perfectes condicions les rodes, la suspensió, l'accel·lerador i el fre, sembla ser, però aquí és la part divertida: per mirar-te tot això (weno, a tu no, al cotxe), et fan posar les quatre rodes sobre una mena de plataformes i rodetes que fan que el cotxe salti. Weno, no sé si el cotxe realment salta tant com semblava per dins, perquè em vaig fixar en el cotxe que teníem davant i des de fora no semblava tan exagerat.

El cas és que vam riure molt, entre saltirons, senyors bordes que treballen al taller (el primer era molt maco, molt atent, mentre que el segon era bastant estúpid) cares de pànic/velocitat/no entendre res d'una servidora, i bromes fàcils sobre el món de l'automobilística, puc dir que la meva primera ITV va ser una experiència molt divertida.

I crec que és de les poques coses interessants que m'han passat aquesta setmana, exceptuant una bossa atrapada entre les portes del metro que va paralitzar tota la xarxa durant 10 minuts, l'assaig de 3 hores a la Sagrada Família per preparar la visita del Papa a Barcelona, i els minuts musicals de la L3 del metro quan anava a la EOI dijous.

Memorias de Idhún II: Tríada

2010-10-24T23:35:00.003+02:00

Al final del primer libro dejabamos al trío protagonista en una situación un tanto complicada a nivel sentimental, uno de esos triángulos amorosos que cuestan de resolver (y la trigonometría y yo nunca hemos sido buenas amigas). Romances a un lado, los protagonistas se embarcan en un nuevo viaje en esta segunda entrega, ni más ni menos que a Idhún.

HISTORIA
*con el mínimo posible de spoilers*

Jack, Victoria y Kirtash consiguen hacer el viaje interdemensional a Idhún, donde les espera la dura batalla contra Ashran, el Nigromante, que tiene todo el mundo mágico bajo su control. Le ayudan los sheks, una raza de serpientes aladas, y los szish, híbridos de serpiente y humano, que se encargan de tener al resto de razas de Idhún alejadas de la idea de rebelión.

Jack y Victoria emprenderán un largo viaje a través de todos los rincones de Idhún para encontrar su poder y la forma de derrotar al Nigromante, mientras que Kirtash sigue siendo completamente ambiguo en cuanto a sus intenciones. Y, aunque estén en plena guerra, habrá sitio para el romance entre batalla y batalla.

OPINIÓN

Igual que la primera entrega, Tríada está dividido en dos libros, Despertar y Predestinación (la tercera y cuarta parte, respectivamente). Diría que Despertar es la parte más pesada del libro, ya que se centra mucho más en la parte sentimental (concretamente en las dudas románticas de Victoria) que en lo que realmente queremos saber: ¿cómo es Idhún? ¿Cómo van a derrotar al Nigromante? ¿Por qué hay un tercer libro si parece que todo se va a resolver en este?

En cambio, hacia el final de Despertar y a lo largo de todo Predestinación, la cosa cambia (¡por fin!) por una serie de sucesos y empieza la acción, aunque bastante lentamente. Pero es aquí cuando empezamos el viaje por Idhún a través de los ojos de los personajes: descubrimos no solo los paisajes (bastante parecidos a algunos parajes de la Tierra, por cierto, tampoco es que la autora se haya matado en ese aspecto), sino también la gente y la mitología de Idhún, que, desde mi punto de vista, es lo más interesante de este libro.

Y con esto paso a mi segundo punto: igual soy yo, pero noto una cierta tendencia de los autores de libros para adolescentes de crear personajes protagonistas ~~aburridos~~bastante planos, mientras que los personajes secundarios son mucho más interesantes, sobre todo a nivel psicológico, aunque no se profundiza casi nada en ellos, y es una lástima. Incluso en algún caso (como el que nos ocupa, o la inexplicablemente célebre saga Crepúsculo, entre tantas otras) creo que los autores podrían escribir la novela directamente sobre los secundarios y sus vidas bastante más interesantes que las de los verdaderos protagonistas. Por supuesto, estoy hablando desde mi perspectiva como lectora de 22 años y que espera algo más de una novela que un triángulo amoroso que no se puede materializar porque resulta que los tres son de razas distintas.

Y, sin embargo, Tríada es una novela entretenida, incluso para una servidora. Además cuenta con algo que la hace destacar: hasta la última página te tiene en vilo porque el lector prevé lo que va a pasar según los cánones típicos de este tipo de lectura, pero de repente te encuentras con un final inesperado, así que esto le suma puntos.

Sin embargo, no veo claro la necesidad de la existencia de la tercera novela, excepto por el pequeño detalles sin importancia que el final de Tríada queda abierto (y de ahí la tercera parte, claro). Me refiero a que, ya puestos, la podría haber cambiado unas cien páginas de dilema existencial de Victoria por un final conclusivo y satisfactorio sin necesidad de escribir una tercera parte que, personalmente, me apetece muy poco leer (aunque lo haré, lo haré; tengo que saber cómo acaba toda esta historia y si finalmente Jack y Kirtash envían a Victoria a la mierda).

Sobre el trío protagonista, tengo que decir en favor de los dos chicos que por lo menos ellos tiene una cierta evolución, especialmente Jack, a quien finalmente coges un poco de cariño (aunque sea un niño tonto e impulsivo, pero de gran corazón). Sigo en campaña anti-Victoria, excepto por los capítulos del medio de Predestinación, ya que el personaje hace un cambio radical... lástima que no dure más y a partir de cierto punto vuelva a ser una pava.

En definitiva, Tríada, igual que Resistencia, son novelas juveniles que están bastante bien, tanto a nivel narrativo como lingüístico. A ver qué opino de la tercera parte, aunque hasta que no tenga vacaciones no creo que me la lea.

100

2010-10-20T01:39:00.000+02:00

Celebrem l'entrada número 100!

Tècnicament no és la número 100, perquè un dia, en un rampell que em va agafar, em vaig dedicar a esborrar entrades dels inicis del blog per dos possibles motius: 1) vomitivament cursis, o 2) vomitivament indigestes.

De totes maneres, he volgut fer coincidir aquesta entrada amb la celebració dels dos anys i mig que existeix El consultori de la Dra Xodes, des del 25 d'abril de 2008 (ja sé que no és fins dilluns, però bé...).

La veritat és que em vaig unir al món blogger en un moment que el Fotolog havia entrat en decadència, no tant per necessitat de mantenir un "diari" de les meves vivències i històries de vora el foc, com per tenir més llibertat a l'hora d'escriure. A més a més, a Fotolog ningú no es llegia les meves parrafades però comentava igualment referint-se a la foto, mentre que aquí no hi ha més remei que intentar arribar fins al final de les meves parrafades interminables.

Fent un repàs a l'arxiu d'entrades, m'adono de com han arribat a evolucionar els temes i com en sóc de poc consant a l'hora de mantenir un registre o una lògica per triar quan toquen crítiques de cine o quan toquen frases autocompassives pseudo-emo.

(També podria comentar la desaparició progressiva de lectors que deixen comentaris, però tampoc és que aquest blog tingui gaire tirada; de fet, a vegades no sé per a qui escric, a part de per a mi mateixa).

En dos anys i mig han passat moltes coses: he crescut, he madurat, he estimat, he perdut persones estimades, he après, he conegut molta gent, he conegut molts països, m'he enamorat, m'he tornat a enamorar, m'he enyorat, m'he sentit atrapada, he trobat camins, n'he deixat altres enrere... I tot sovint ho he deixat plasmat aquí, perquè mai he estat capaç de portar un diari (ni quan estava d'Erasmus, que em vaig passar tres mesos sense escriure les meves aventures i desventures).

I fins que no aparegui una eina nova més fashion i més efectiva, El consultori de la Doctora Xodes seguirà per aquestes contrades de la cibernèutica.

Segon banner que va tenir el blog.

Banner que no vaig arribar a posar perquè ni em convenç
ni feia falta quan vaig posar l'últim layout, aquell de la llibreta.

També us deixo un vídeo que he trobat pel Youtube, per animar i tal.

"A Thousand Splendid Suns": thank God I'm a woman?

2010-10-12T21:33:00.001+02:00

The sentence belongs to a slogan by the intimate clothing stores Women's Secret, which theorically (I repeat, theorically) wants to make women feel good by having them wear their sexy/lolitesque underwear and pyjamas and other girly stuff like that. I say theorically, because they rarely have my bra size, and I rarely like their designs, so I guess we're even, but they make me feel bad about having my size 100B/95C chest (Spanish measurements) and these wonderful hips of mine. Still, those shops have like a magnet effect over me (especially with the word "sale" on the windows), which results in me buying panties with butterflies and ribbons and those things I wouldn't normally wear on a t-shirt.

So, the slogan. It's kind of catchy, actually. Think about it: we get to have sooo many colors, sooo many designs, sooo many cute strings and culottes, wonderbras make our boobs look so big and nice and in the right place... So we can wear those adjusted clothes with those wonderful 12 cm high heels and have all men staring at us. Seriously, is that what designers think we all expect from our knickers? (Sorry for mixing British and American vocabulary there!)

That's a very Western (and superficial and materialistic) point of view of things. Still, they have a point: even though we get to have the f*cking period once a month, are tacitly obliged to follow the latest fashion tendencies even if we look horrible in those skinny-cut jeans or can't wear high-heels because then we look taller than the average man in our country (this is getting suspiciously autobiographical), or get paid less for the same job or are made feel bad about having chosen a career typically "for men", or are more objectified sexually speaking than men are (and there I stop it before this gets out of control), I'm glad that I'm a woman.

Despite that women in the so-called western world still have a long way to go in order to get the same recognition as men in many aspects, in many places (even in the western world) it's especially hard to be a woman. And this is what the book I'll review in this entry is about: being a woman in Afghanistan.

A Thousand Splendid Suns (Khaled Hosseini, 2007)

Mariam is a harami, an illegitimate child of a very powerful man of her village. This means that, even though she gets to see her father once a week, he doesn't want her to be seen in the village, so Mariam and her mother live in a kolba, a hut. However, Mariam thinks that her father does love her and decides to visit him in his home, but is left to sleep in the street as not to bring her shame as a harami into the house.

When Mariam's mother hangs herself, Mariam's father agrees to bring her home and, after being pressured by his three wives, they sell Mariam, who is now 15, into an arranged marriage with a 40-year-old man from Kabul: Rasheed, a shoe-maker and a very traditional man. Mariam is afraid and feels terribly guilty of her mother's dead, and Rasheed's attitude goes from lovely to cruel as time goes by and she has several miscarriages.

Parallel to Mariam's story is that of Laila, who was born in the same night that Afghanistan became the Democratic Republic of Aghanistan under the rule of the communists. Contrary to the traditional lifestyle that Rasheed follows, in which his wife must not be seen by others and must only have children and do house chores, in Laila's home they are more progressive and her mother even went to university.

Laila grew up with her neighbour and best friend Tariq, but as they grow older she realizes that she is in love with him, but in 1989 another war begins in Afghanistan, in which Laila's brothers are killed and which makes her mother become anti-communist. But as that war ends in 1992, a new one begins and Tariq and his family decide to leave Afghanistan, a decision that tears Laila's world appart. That same war kills her parents, and Laila is brutally wounded.

When she wakes up again, she is in Rasheed and Mariam's house. They are taking care of her and when she finally gets better, Rasheed proposes marriage to her. She quickly agrees and soon becomes pregnant, but she bears a girl, which leads into Rasheed starting to hate her. On the other hand, because she is now the favorite wife, Mariam also starts to hate her until one day Laila saves her from Rasheed hitting her again.

This event makes the relationship between the two women grow stronger every day and the two of them learn to help each other in order to survive in a context where being a woman is anything but easy.

Thank God I'm a woman?

Quoting the review extract from O, the Oprah Magazine: "Love may not be the first thing that comes to mind when you consider the war-ravaged landscape of Afghanistan". Personally I didn't know anything about Aghanistan's recent history, except for the US invasion back in 2001, so it was quite a surprise to learn some of it through this book. Because of the Afghanistan invasion, we learned that Afghan women were forced to obey a series of "laws", among which was the use of the burqa, and apparently it was all written in the root of all Muslim-world evils: the Koran.

Apparently, though, nothing about this is written in the Coran, but certainly the Muslim world is dominated by men, and at risk of being called an ignorant, a racist, a stupid woman and other nonsense, I'd venture to say that it's actually not that different from the Western, Catholic/Christian world. Not so many years ago, Spanish women could not go anywhere outside of the country without their husbands' (or closest male relative in charge of them) permission or even open a bank account without a man. I consider myself to be very lucky to having been born in a place and in a time that has allowed me to do all I've done in spite of being a woman.

A Thousand Splendid Suns is the story of two women, Mariam and Laila, born in two different generations but both victims of their time and their society, who fight against the adverse in order to survive and be as happy as they can. If this story took place somewhere other than Afghanistan, probably certain things would be different (no burqas, no kolbas, no three wives, no wars), but you could probably tell a similar story of love and strong friendship.

The novel is written in a clear style with uncomplicated sentences, mixing some words in the diverse languages and dialects of the Aghanistan people, as well as litetary references (songs, poems, translated quotes from the Koran, etc). Luckily for all of us who are not familiar with the History of that area of the globe (other than that that affects the Western world directly or more recent history), the author makes some short explainations that don't turn into a lecture on Afghanistan History but are really useful to understand the context in which the protagonists must live.

It made me cry. I don't know why, but my summer readings (this book, Les veus del Pamano by Jaume Cabré, and This charming man by Marian Keyes) made me cry at some point (am I turning into a sensitive person?), probably because the narration was very well written and strong enough to move something inside of me and eventually identify with the characters and feel sympathy for them. I definetely recommend A Thousand Splendid Suns.

(and I will try to write shorter entries in the future, as I will change the blog's layout because I'm not really fond of it)

Carmen

2010-10-09T12:14:00.002+02:00

Ahir vaig anar a veure Carmen al Liceu. És una de les meves òperes preferides, amb el punt a favor afegit que el paper protagonista és dels pocs interpretats per una mezzo (yay!). No és una d'aquelles òperes pesades que duren hores i hores i té un argument enrebassat, i el cor hi té un paper important.

El llibret de l'òpera de Bizet ens explica la història de la gitana Carmen, que té tots els homes enamorats d'ella, mentre que ella es declara lliure, tant d'esperit com d'estimar a qui vulgui. La seva última conquesta és el soldat Don José, que, casualment, està promès a Micaëla, però ell ho abandona tot per viure el seu amor amb Carmen. Això no obstant, amb el pas del temps Carmen es cansa d'ell perquè no li pot oferir tots el que ella vol, i ell no sap fer altra cosa que posar-se gelós perquè creu que ella se n'anirà amb un altre. La tragèdia planeja sobre ells i les cartes del tarot ho confirmen de manera premonitòria: la mort els persegueix.

Això no obstant, la música és en general alegre i té un cert caire festiu, de manera que és fàcil que al públic li agradi. A més a més, a l'època que Bizet va compondre-la, va decidir situar-la al sud d'Espanya, ja que a França (entre altres països) es considerava que quan saltaves els Pirineus tot era exotisme, romanticisme, passió, toreros i alegria col·lectiva als carrers.

Calixto Bieito, responsable de l'escenografia de la representació al Liceu de Barcelona, decideix anar més enllà i situar l'acció a l'Espanya profunda, si més no, conceptualment. Al centre de l'escenari (sempre inclinat, per cert) del teatre barceloní hi havia, al llarg del primer i del segon acte, una bandera espanyola omnipresent i de proporcions considerables, que va ofendre sensibilitats del públic, de la mateixa manera que ho va fer el toro d'Osborne del tercer acte (i que va ser objecte de xiulades).

No content amb això, Bieito converteix els soldats romàntics del segle XIX en mercenaris de l'exèrcit espanyol actual que semblaven més aviat els típics paletes que et llencen aquells piropos tan imaginatius com vulgars i ofensius quan passes a prop d'una obra. També transforma els contrabandistes originals en una colla de mafiosos-camells alcoholitzats i amb unes necessitats sexuals irreprimibles. No us estranyeu de veure més d'un cul, algun pit o fins i tot un nu integral masculí.

I tot i així, malgrat que es tracta d'una posta en escena d'en Bieito i malgrat que es carrega el teòric romanticisme estereotipat de l'original, trobo que per primera vegada l'escenògraf l'encerta i tot plegat té sentit: és fàcil reconèixer en aquesta Carmen tics de la nostra societat actual, que sabem que existeixen però no estem disposats a admetre que hi són més a prop del que ens pensem. Si bé m'hi van sobrar alguns elements que no vaig acabar d'entendre.

La funció d'ahir, divendres 8 d'octubre, estava encapçalada per María José Montiel com a Carmen i Germán Villar com a Don José. Montiel ens mostra una Carmen desacomplexada i capritxosa, si bé en algunes escenes em va semblar que no era prou "coqueta" i li faltava desprendre una mica més de sensualitat. A nivell vocal, però, no tinc res a dir, una mezzo correctíssima. Del tenor Villar sí que en vaig quedar una mica decebuda perquè des del quart pis feia la sensació que tota la seva veu es quedava a la platea (o, fins i tot, a dins de l'escenari) i en els moments de clímax de les seves àries es perdia. Tot i així, la seva interpretació del Don José va ser molt bona. Pel que fa als personatges secundaris, només destacar el mini-gall de Micaëla al final de la seva ària cap a meitats del tercer acte.

Coses que només passen a la UAB

2010-10-07T23:26:00.004+02:00

Que et facin fotos de carnet, te la repeteixin perquè els ha quedat moguda, et facin esperar deu minuts i s'adonin que la teva foto no ha sortit perquè s'ha esborrat l'arxiu per art de màgia i t'hagin de fer una tercera foto.
Que no hi hagi diners per posar més professors, però sí per posar pantalles de plasma de 50".
Que el personal de tarda de gestió acadèmica sigui encara més inepte que el de matí i a sobre siguin només dues persones, de les quals només una és operativa, en realitat.
Que aquesta mateixa persona no s'adoni que t'has oblidat de donar-li un full i li hagis de portar tu quan ja no queda ningú a la facultat perquè l'has trobat entre apunts diversos.
Que l'esmentada persona fullegi tot el teu expedient acadèmic a la recerca d'un número de compte que, per cert, tu portes apuntat en un full (però no fotocopiat de la llibreta bancària) i no el trobi fins que tu t'hi acostes i l'hi indiques.
Que el servei de reprografia de la teva facultat només estigui obert al matí i t'hagis de comprar els dossiers del màster en una altra facultat.
Que un grup d'alumnes passin moltes hores en un congelador d'estudiants per pur amor a l'art i portin pastissos i es dediquin a fer bikinis a preus ridículs, tot i ser un dels col·lectius més poc respectats i més ignorats de la facultat.
Que hi hagi homes més femenins que una part important de la població femenina en certes facultats.
Que facis una prematrícula a finals de setembre, una matrícula definitiva a principis d'octubre i el pagament, no se sap. Ja t'ho trobaràs quan vegis que t'hem cobrat, ja t'avisaran del banc.
Que els estudiants de primer facin que el trajecte UAB-Barcelona en ferrocarrils a quarts de vuit del vespre sigui més pesat del que és habitual perquè converteixen el vagó en un pati de col·legi.

Per a més informació: UAB-CEI (Un Aula Basta - Cortemos Estudios Inútiles)*

Pregunta real que va fer un alumne de primer al Consell:
"què creieu que representa la "a" del logo de la UAB?"

*(c)Núria B.

6/10/2010, 8:26h

2010-10-06T08:26:00.003+02:00

Quan escric això són les 8:26h del matí del 6 d'octubre de 2010. Avui, per primer cop a la meva vida, he "obert" la facultat. A part de mi, quan he arribat a les 7:55h hi havia només una senyora de la neteja i la Teresa de l'SLIPI (Suport Logístic i Punt d'Informació, o SLIPI Hollow per als amics). La facultat en estat desèrtic, malgrat que ja hi havia llum a l'exterior, fa una mica de por, les coses com són. Estic veient com surt el sol des del congelador d'estudiants, on fa fred sigui l'època de l'any que sigui. I fa rasca, a aquestes hores.

I ara, la pregunta del segle: què faig a la facultat tan d'hora si tinc classe a la tarda i podia haver dormit fins les 12 del migdia si ho hagués volgut?

La resposta, aquí: click me

Let's go to the mall!

2010-10-05T10:09:00.001+02:00

A vegades puc arribar a ser tan cutre de despertar-me cantant això. Don't ask.

I wish it was a porn video... it wouldn't be so embarrasing.

Destination: Unknown

2010-10-04T20:21:00.005+02:00

New York

London

Paris

Berlin

Heidelberg

Boston

Cambridge

Toronto

San Francisco

Vienna

Strasbourg

Dublin

Québec

München

Hamburg

Edimburgh

Chicago

Sydney

Tokyo

Saint Petersburg

Prague

Krakwow

Beijing

Mexico City

Buenos Aires

Oslo

Copenhagen

Reikjavik

Bratislava

Ljubljana

...and so on

The worst of it is not that I don't have the money to go to all of those cities: it's that after so many Heimbar nights I can only listen to that song in the title beer in hand.

Ich vermisse dich, auch nach 2 Jahren...

And off we go

2010-10-03T18:29:00.004+02:00

Dilluns 27 de setembre. Primer dia de classes, primer retrobament amb la FTI després d'un estiu molt i molt intens. Comença una etapa i no sé ben bé què en sortirà, però la veritat és que em feia il·lusió començar de nou.

I torno a fer volar coloms... i per això em passo els dies mirant la web de Ryanair.

Memorias de Idhún I: La resistencia

2010-09-27T19:34:00.003+02:00

En una época en la que que un adulto lea literatura juvenil no está del todo mal visto (Harry Potter, Crepúsculo, etc.), cayó en mis manos la trilogía Memorias de Idhún, una aventura fantástica de la autora valenciana Laura Gallego García. Y, como en todas las sagas, se empieza por el primer libro (duh), que es el que reseño hoy.

HISTORIA

Una tarde, al volver del colegio Jack se encuentra con que hay una atmósfera rara en su casa. Alguien ha matado a sus padres y parece que no va a tener ningún tipo de piedad con él tampoco. Ese alguien es Kirtash, un chico apenas un año mayor que él, y su acompañante, el mago Elrion. Por suerte para Jack aparecen de la nada dos personajes más, Alsan y Shail, que luchan contra los asesinos y, sin más, se llevan a Jack a un mundo extraño, que Shail y Alsan llaman Limbhad.

Allí, Jack conoce a Victoria, una chica madrileña también de su edad, que aparentemente tiene poderes mágicos y en Limbhad ha encontrado no solo un refugio sino también un sitio en el que encaja. Pero Jack quiere volver a su Suecia natal y no quiere tener nada que ver con la Resistencia, un grupo de rebeldes del mundo mágico de Idhún, que está en guerra contra los sheks invasores y que está buscando a los idhunitas exiliados en la Tierra para poder reconquistar su mundo.

Aunque al principio Jack se muestra muy reticente desde un principio, finalmente decide colaborar porque quiere vengarse de los asesinos de sus padres. Así es como tanto él como Victoria se someten a un entrenamiento para estar preparados para luchar contra los sheks y contra Ashran, el Nigromante, que es quien gobierna sobre ellos. Mientras tanto, Kirtash sigue buscando a idhunitas exiliados y no tendrá piedad con ellos. Pero la Resistencia no está dispuesta a ver correr más sangre idhunita inocente.

OPINIÓN

No soy fan de las novelas juveniles actuales en general (y esto incluye las que leía yo en mis años pubescentes, con obvia perspectiva temporal), pero voy a hacer el esfuerzo de ser justa en mi criterio teniendo en cuenta el público destinatario de la obra.

El planteamiento es algo típico pero tiene gancho: adolescentes que de repente descubren que tienen poderes mágicos y son la última esperanza de un mundo con el que tienen una relación más o menos directa. La verdad es que la parte fantástica, concretamente el mundo de Idhún y su mitología y sus cosas, está bien trabajada e incluso llega a apetecerte irte para allá de vacaciones una semanita.

Mi gran problema con esta trilogía, ahora que tengo la segunda parte a medias, es con el trío protagonista. Entiendo que si tu público destinatario son adolescentes vas a controlarte en cuanto a matices de gris en los personajes: harás personajes buenos muy buenos y personajes malos muy malos. Incluso, para darle un giro inesperado a la historia, vas a meter un triángulo amoroso con personajes que ven sus pecados redimidos por el amor y blablabla. No tengo inconveniente con ello, incluso se agradece después de haber leído Canción de hielo y fuego de George R.R. Martin.

El problema es que el trío protagonista no me resulta especialmente carismático, concretamente Victoria, que tiene bastanta horchata en las venas (siento el juego conceptual fácil con el origen de la autora). Jack y Kirtash por lo menos evolucionan a lo largo de la historia, pero no consigo encariñarme con ninguno de ellos por algún motivo. De hecho, me parecen más interesantes los personajes secundarios: Shail, Alsan, Allegra, Gerde, incluso Ashran, el Nigromante: ¿por qué actúa como lo hace? ¿Lo descubriremos en la segunda o la tercera parte, o simplemente es malo porque sí, porque había una vacante en el puesto de "malo-malísimo" en la ETT de turno?

Sin embargo, dejando a un lado las dudas existenciales de Victoria sobre los dos machos que la cortejan, la historia está bastante bien y estoy segura de que un adolescente la puede disfrutar muchísimo, ya que combina mucha aventura (no necesariamente acción) con romance, aunque la autora se pasa, en mi opinión, y con ello delata que es una mujer quien está escribiendo literatura fantástica, ya que los sentimientos pesan muchísimo más que en otras obras del mismo género. Nada en contra de que una mujer escriba literatura fantástica, al contrario, pero hay capítulos en los que me parece estar rememorando ciertas escenas de Crepúsculo o de cualquier shoujo manga pastelón.

Recientemente se ha lanzado al mercado una edición en formato rústica (bolsillo) dividida en seis tomos, que corresponden a los seis libros de la obra original, que también se puede encontrar en tres tomos-tocho de tapa dura con sobrecubierta.

[Freaky stuff] Bobobobs

2010-09-20T00:13:00.003+02:00

Lately I've found out that certain companies that licence cartoons for American TVs, such as 4Kids Entertainment or DIC, among others, have this nice little habit of americanizing everything they touch. They basically do that with Japanese anime, as far as I know, but tonight I found this. I don't know who's responsible for it, but it's worth seeing.

Fellow Catalans wherever you are reading this (supposing you are), please pretend that what I'm going to show you tonight never existed.

The original:

I know there are versions without the voice off narrator in Spanish out there in Youtube, but I found it funny that they never dubbed that, especially in Tele~~Esperanza~~Madrid.

The disgrace:

Italia... tu quoque, filia mea?

Oh, and there's even a Dutch version!

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!

Delfín Hasta el Fin dixit.

The late 1980's and early 1990's were dangerous. No wonder I write this blog.

The ending song is pretty cool and people don't seem to remember it. (We didn't sing a "dirty" version of it in school, that's probably why).

Any questions? (APM?)

Patatas fritas

2010-09-13T23:59:00.004+02:00

Mi cielo, mi princesa, mi amor, mi flor,

Eres un plato de patatas fritas. Pueden ir solas, con salsas varias, como acompañamiento de otros platos más sofisticados. Todo el mundo las quiere, especialmente los niños: ¿qué sería un menú infantil sin patatas fritas y un refresco?

Claro que están infravaloradas, y tú eso lo sabes muy bien. Deberían castigar a todo aquel que decide dejarlas en el plato y prefiere terminarse antes la carne, la hamburguesa o cualquier mierda que hayan vendido como plato principal, y hacerlo sufrir. Con una buena indigestión, ¿no crees?

Hay incluso quien cree que son nocivas para la salud. Que engordan, que provocan colesterol. Que son una porquería. ¡Cómo se atreven! ¿No hay pena de muerte para estos locos?

Pero, digan lo que digan, yo te sigo queriendo. A pesar de que las patatas se pueden cocinar de mil maneras (hervidas, al horno, a la brasa, con salsa brava, con ketchup, con hierbas aromáticas), no puedo resistirme al encanto de unas patatas fritas. Con mucho aceite y con mucha sal.

Para la indigestión que me provocan siempre me queda la sal de frutas.

No te olvido,

Tu pollo a l'ast mareado

I love you Ewan McGregor

2010-09-10T19:40:00.000+02:00

It's time to officially unreveal an open secret: I confess, I'm a huge fan of Ewan McGregor. I've seen most of his recent films (although a true fangirl would have watched EVERYTHING he has been on, I know -and he's been in an awful lot of movies... shame on me) ever since he played Christian, the "penniless writer" in Moulin Rouge. Funny, because the first film that I saw of him in a kind of important role was Star Wars - Episode I and I was too young, though (11 years old, tender age) to even notice Obi Wan -or anyone, for that matter- because I had a crush on a kid at school.

The last two films in which he starred and I've seen were Roman Polanski's The Ghost Writer and the recently released (at least in Spain, where all films arrive later, except for Twilight and other works of crap *facepalm*) I love you Phillip Morris. Off we go.

The Ghost Writer (Roman Polanski, 2010)

Great Britain's former Prime Minister Adam Lang is writing his memories. Not himself, but a ghostwriter on his behalf, but the ghostwriter appears mysteriously dead on a beach. Nobody knows if it was suicide or an accident. However, Lang decides then to hire a new ghostwriter, who has to start anew from the old, thousand-pages-long manuscript and slowly finds himself in the middle of accusing the ex-PM of allowing torture on suspected terrorists. But the more he learns, the less clear things seem to be. What does Lang hide? Why are his memories kept under such secrecy? Did the former ghostwriter really commit suicide or was it a murder because he had discovered too much?

I saw this one too long ago as to remember exact details of everything, but still I found it was a great movie. Both in the narrative and acting level. Polanski did a great job adapting Robert Harris's novel, The Ghost.

As in good thrillers, you don't really get to understand everything until the very end, just as the ghostwriter played by Ewan McGregor does. There is also some criticism to the actual former British PM, Tony Blair, and his politics for having taken part in the Iraq war back in 2003.

Now the real story is drawn by the characters. Pierce Brosnan (who should never again have a leading role in a musical, i.e. Mamma Mia!) renders a difficult to judge at first sight Prime Minister, considering the different portraits of him by different characters and the general opinion. Far more interesting characters, though, are the secondaries, such as Ruth, Lang's wife, who seems eternally jealous of Lang's efficient secretary Amelia, or other polititians and a certain demonstrator at Lang's door in his tiny US-island hideout.

Definetely a must-see to run away from shitty movies filled with lots of SFX and no real plot.

I love you Phillip Morris (2009)

Steven Jay Russell is a real person, so we could say that this film is more or less his biopic. However, most biopics I've seen (which aren't many, I must admit. Not my favorite genre) have tragic or melodramatic tendencies, while I love you Phillip Morris has lots of comedy. It had to, Jim Carrey starring as Russell!

The story behind Russell is that he was a respected member of American society, a married policeman and tradesman in Virginia... but he also had a secret: he was gay, and because of that he was fired from his job.

Unqualified, he started to make a living as a con artist: lying and winning people's trust so that he could make money. Illegally, that is. So he was sent to jail, but everytime he managed to escape somehow. During one of his "visits" in jail, he met Phillip Morris, another prisoner who also turned out to be gay, and so their complicated romance began.

As I said before, the movie has a lot of comic scenes, most of them caused by Jim Carrey's character, and himself. As audience, we get to know the story from his point of view and, inevitably, we somehow become accomplices for his crimes because we find ourselves supporting him and wanting him to be happy with his lover. Of course that's not the case with homophobics, but well. I love you Phillip Morris is quite an enjoyable comedy that I'd recommend you to see, even if you find a kiss between two men a gross thing (in that case, just close your eyes and open your mind!).

"Gatástrofes y calasnidades" (crítiques de cinema)

2010-08-09T23:34:00.007+02:00

Podríem dir que juliol va ser el mes de les seqüel·les; si més no, Shrek 4: Felices para siempre i Toy Story 3 van ser la meva elecció cinematogràfica per al mes més calurós d'aquest estiu, mentre que vaig estrenar l'agost amb el thriller surrealista Origen i una pel·lícula irlandesa per a moderns gafapasta, Nothing personal.

Shrek 4: Felices para siempre (Shrek Forever After)

Sembla ser que el públic d'avui ja no queda satisfet amb les trilogies, sinó que ara ho fem tot de quatre en quatre (o de set en set, en su defecto, per poder fer una vuitena pel·lícula del capítol final *tos-HarryPotter-tos*). Així doncs, per acabar d'exprémer-ne el suc, Dreamworks crea una darrera aventura animada digitalment de l'ogre més famós del cel·luloide i els seus amics.

Aquesta vegada, l'Shrek i companyia celebren el primer aniversari dels tres tendres infants de l'ogre i la princesa-ogressa Fiona, en companyia dels seus fidels amics, en Ruc (Asno, en castellà; Donkey, en anglès) i el Gat amb Botes, així com també de molts altres personatges del regne de Molt, Molt Llunyà.

L'Shrek, però, no està satisfet amb aquesta nova vida, ja que troba que s'ha comercialitzat massa la seva imatge d'ogre que no fa tanta por, fins al punt que la gent espera que faci coses "típiques d'ogre" per pura diversió. Després d'una discussió amb la Fiona, l'Shrek abandona la festa i topa amb en Rumpelstiltskin, un follet-mag que odia tota la familia reial de Molt, Molt Llunyà i, més concretament, l'Shrek, perquè l'ogre va evitar que els reis li venguessin el regne a canvi d'alliberar la princesa Fiona del seu encanteri.

L'Shrek, que ignora per complet el sentiment de venjança d'en Rumpelstiltskin (no li podien dir John Smith, no...), li ven un dia qualsevol del seu passat a canvi de retornar a la seva vida de solter. I així sia: tothom torna a tenir por dels ogres i a intentar capturar-los i matar-los, però hi ha alguna cosa que no encaixa... Les bruixes s'han convertit en les veritables mestresses del regne, dominat ara per ni més ni menys que en Rumpelstiltskin.

Per sort, els ogres s'han unit en un grup organitzat de resistència. Però la Fiona, en Ruc i el Gat amb Botes no recorden l'Shrek perquè en Rumpelstiltskin li ha comprat el mateix dia del seu naixement. Com pot l'Shrek salvar Molt, Molt Llunyà i a l'hora recuperar la seva dona, els seus amics i la seva vida?

Si bé no té la frescor i l'acidesa de la primera pel·lícula, Shrek 4 és entretinguda i graciosa. Té pocs gags memorables, però sí un munt de detallets que serveixen de picada d'ullet al públic adult (recordem que la franquícia d'Shrek té un públic infantil destacable, tot i estar pensada per a un públic una mica més adult, en un principi). Una pel·lícula que tant grans com petits poden gaudir.

Toy Story 3 (Toy Story 3)

10 anys després de Toy Story 2, els que vam ser els primers espectadors del primer llargmetratge de Pixar ja la teníem aquí: la tercera i (de moment) última part de les aventures del cowboy Woody i l'astronauta Buzz Lightyear.

L'Andy ja té 17 anys i aviat marxarà a la universitat, de manera que buida tota la seva habitació i es troba amb totes les seves joguines. Per error, la seva mare les dóna a la guarderia local, on són rebudes amb alegria per les altres joguines. Això tranquilitza els nostres protagonistes, que tenien por que l'Andy els llençaria i ningú jugaria més amb ells... excepte en Woody, que decideix marxar d'allà perquè ell és fidel a l'Andy. Però no tot és el que sembla...

El que més em va fascinar de Toy Story quan la vaig veure per primer cop era, a banda de l'animació 100% digital (tota una senyora novetat l'any 1995), va ser la idea, el punt de partida: què fan les teves joguines quan no les veus? Era impressionant veure com dos ninots que com a molt poden fer 25cm d'alçada cobraven vida i vivien una aventura que ja ens agradaria a molts. Pixar demostrava amb aquesta pel·lícula tot el seu geni creatiu i narratiu, així com també artístic, que han mantingut amb grans pel·lícules posteriors com Up i Wall-E.

Crec que Toy Story 3 és el millor film d'aquesta trilogia. Els personatges són automàticament carismàtics, les aventures que viuen fan gaudir com criatures tant a petits com a grans. Té humor, moments dramàtics, "moments Disney", i dubto que hi hagi algú que no hagi plorat al final, ni que sigui una llagrimeta. Un comiat per la porta gran.

Origen (Inception)

Després de tanta pel·lícula "per a nens" amb arguments més o menys linials i fàcils de seguir, se'm va acudir anar a veure Origen, la nova del DiCaprio, i en VO.

En un futur no gaire llunyà, les idees es podran robar, i Cobb és el millor expert en aquest art. Ell i el seu equip reben un encàrrec d'un empresari japonès, el Sr Saito: vol que en Cobb i el seu equip s'introdueixin a la ment d'en Robert Fischer, fill d'un empresari moribund i molt, molt poderós, però no per robar-li cap idea, sinó per introduir-n'hi una de nova.

Però per aconseguir això cal passar per un procés altament complex i complicat, i a tot plegat s'hi suma el record de la difunta esposa d'en Cobb, que apareix en el pitjor moment per espatllar-los els plans. Això no obstant, val la pena arriscar-s'hi, si arribar al final d'aquesta missió ha de permetre que Cobb pugui tornar als EUA, on l'acusen d'haver assassinat la seva dona.

La cinta és una barreja molt estranya entre blockbuster d'acció i pel·lícula de ciència ficció pseudocientífica-futurista transformada en thriller, no sé ben bé com classificar-ho. Em va recordar a Shutter Island (sembla que en DiCaprio només fa papers d'aquest estil), en el sentit que és tot molt recargolat i confús, i fins al final no lligues caps, tot i que el final és obert i deixa la porta oberta a la interpretació personal de cada espectador. Fa pensar, però també entreté, i em va semblar una bona pel·lícula.

Nothing personal (Nothing personal)

D'aquesta pel·lícula no vaig entendre'n res: una noia marxa de casa seva després de vendre's els mobles i l'anell de casada, es lliga les botes de caminar als peus i se'n va amb la motxilla a l'esquena cap a Irlanda, aturant-se a dormir i a menjar on pot, gairebé sempre a l'aire lliure. Acaba trobant la casa d'un home d'uns cinquanta-llargs, seixanta-pocs anys que l'acaba acollint a canvi que ella faci feines de casa: cuidar-se del jardí, fer el dinar, fer la bugada, etc. L'única condició sota la qual ella accedeix a quedar-se és que ell no li faci cap mena de pregunta personal, i ella tampoc n'hi farà.

La vaig veure en versió original en anglès, però si l'hagués vist en coreà, per dir un idioma qualsevol, hauria entès exactament el mateix, a nivell de contingut. Veure aquesta pel·lícula és semblant a fullejar un llibre d'imatges sense saber llegir: més o menys entens la part visual, el que està passant, les emocions (més o menys) dels personatges... però no et quedes amb la història sencera, sinó amb el que tu t'has imaginat que hi ha més enllà de les imatges.

No sabem qui és aquella noia, no sabem qui és l'home que l'acull, no sabem res dels seus passats ni de les seves motivacions ni de les seves intencions. No queda clar per què tots dos actuen com ho fan, i com a espectadors no arribem a conèixer-los, de la mateixa manera que ells conviuen durant un període de temps indeterminat sense saber tan sols com es diuen.

Segur que té un significat súper profund i sóc molt tonta per no saber-ho veure i no haver gaudit del tot de la pel·lícula, igual que em va passar amb Lost in Translation, tot i que ambdues han rebut un munt de premis, així que ja m'espavilaré per trobar crítics de veritables cinèfils gafapasta entesos en la matèria. Això sí, la banda sonora està molt ben trobada.

Tornar a marxar

2010-07-22T14:43:00.003+02:00

Demà tornaré a terres alemanyes perquè anem de gira amb el Cor Jove de l'Orfeó Català. Em fa molta il·lusió, perquè aquesta tercera vegada des que vaig tornar de Saarbrücken no hi vaig per anar a reclamar el meu maleit paquet extraviat, i molt probablement tampoc no aniré de visita a la capital saarlandesa.

A on sí que aniré és a Konstanz, una preciosa ciutat fronterera amb Suïssa, que dóna nom al llac Constança (Bodensee, en alemany). Potser aquesta ciutat del sud absolut del sud d'Alemanya es converteix a partir del setembre en la meva ciutat d'acollida, si m'agafen d'au-pair per als nens de 10 i 12 anys d'una família d'allà.

Encara que no m'agafin tinc moltes més opcions a altres punts de la geografia europea, i fins i tot australiana.

Això, però, implica fer un canvi de plans en el meu full de ruta inicial per al curs 2010-11. Implica deixar el Cor un altre cop, no fer el màster de Traductologia (tot i que en faria un altre, és clar), deixar els amics a Barcelona i tornar a començar a conèixer gent i la ciutat i a conviure amb una llengua estrangera que encara se m'escapa massa pel meu gust.

Què m'espera demà? Torno a tenir por però aquest cop ho afrontaré amb un somriure, perquè sé que a casa tinc gent que m'estimo i que m'espera.

If you wanna rock I'm ready to roll

2010-07-17T01:41:00.002+02:00

He tornat a canviar el fil musical, bàsicament perquè ja tocava després de tants de mesos.

És una llista prou significativa que recull bastant bé aquests quatre últims anys, els quatre anys de carrera, encara que no entengueu per què.

Consta de:

Kids (MGMT)
Reflection (Mulan OST)
Why should I care (Diana Krall)
Generation Rock
(Revolverheld)
Sleepwalk (Brian Setzer)
As time goes by (Casablanca OST)
Layla (Eric Clapton)
Stay here forever (Jewel)
Spider Pig -choir version- (The Simpsons Movie OST)
Dreams (The Corrs)
Bolero -closing credits- (Moulin Rouge OST)

I la llum al final del túnel és allà al fons, blanca i brillant, però no hi acabo d'arribar... Segueixo perduda en la foscor relativa. Com a mínim hi ha una llum al final... Ah, no, en són diverses! Per on he de tirar?

Oops, I did it again!

2010-07-05T00:49:00.001+02:00

I don't quite know to what extent it's a guilty pleasure or simply masochism, but I've seen Eclipse. It wasn't as bad as I expected, even though that doesn't mean it was good. It was just ok, a Sunday afternoon film.

The story starts with Bella and Edward making wedding plans, but Jacob is jealous because he also loves Bella and doesn't want her to become a vampire and she only dreams of the bite that will make her immortal. Meanwhile, a revengeful vampire is creating an army of newly "born" vampires to kill Bella so that Edward suffers, and the Cullens and the werewolves make an alliance to fight Victoria and her army. Then the Volturi join the party because the army of vampires is too noisy and could make people realize what they really are, and also because Bella is not yet a vampire.

With that synopsis you expect two things: big fights and BLOOD (it's a movie about vampires, after all!). And that's what we get to see the least of! The only real battle happens towards the very end of the movie, and it's not precisely an epic fight. There was too much romance, too many words and too little action for what could have been a good film if they had cut some dialogues (which, in my opinion, were not as important as the actual facts happening all through the film).

The lead actor and actress, Kristen Stewart and Robert Pattinson, stayed as unexpressive as always... except for the glorious ten seconds when Edward actually changes his "I have constripation" face for something that reminds us of a smile. Then we have Jacob, who has quite a nice body, but for once Edward makes a point: doesn't that hot werewolf have a T-shirt? (Pun intended: fans and people who have seen the film will get it).

And finally we get to see the secondary characters in action. I must say that the Cullens are far more interesting than the main characters, and it's a shame that we don't see much of the werewolves because I'm sure they are also rounder characters. I've become a fan of Alice, Jasper and Rosalie, especially the latter. There should be a movie about her, not about stupid Bella.

Conclusion: don't waste your money for a cinema ticket unless you're a really hardcore fan. Download it or wait for it to be aired on TV and only watch if really bored. There was some actual action and some humour, so it wasn't like the emo-ish second part New Moon thing (which should not be watched under any circumstance!), but it's not the film of the year either.

I swear I do watch decent films every now and then...

Compra't una vida...

2010-07-02T17:07:00.004+02:00

Un "company" de la facultat va escriure el 13 d'abril aquesta meravellosa entrada al seu apassionant blog sobre el consell d'estudiants... ah, no, perdó: dels membres del consell d'estudiants. Ens deixa tan bé... com si fóssim déus olímpics, gairebé, hoygan!

Aquesta persona, que si no recordo malament ha acabat primer, i espero que amb bons resultats (que una cosa és ser sarcàstica i borde -o sóc la de la síndrome de Ventafocs?- i l'altra, ser mala persona i desitjar mal a la gent, per tristes i avorrides que siguin les seves vides que es vegin empesos a criticar gent que no coneixen de res i sense fonament aparent), aquesta persona va ser usuària del fòrum de la FTI l'estiu passat i, si no recordo malament, una servidora li va resoldre els dubtes existencials pre-universitaris. així que no puc sinó agrair-li des de la distància virtual la valentia que ha tingut de venir-nos a dir això a la cara. Té sort que jo hagi oblidat la seva.

Us deixo el link directe a l'esmentada entrada:
"El consejo de estudiantes me la suda" (dins del blog "Y si no, a la mierda")

Des d'El consultori de la Dra Xodes convidem aquest "humilde veterano de vodevil en el papel de víctima y villano por vicisitudes del destino" a procedir amb l'adquisició d'una vida o, si més no, d'un mínim acceptable de sentit comú. Que com a mínim tingui una mica de sentit formar part d'una "cuadrilla de seres —no me atrevo a decir humanos; sólo sé que respiran— [que] quieren luchar por las injusticias y los niños muertos".

Paraula d'emo random.
Amen.

You got it all wrong...

Passem a coses més serioses i importants: JA SÓC LLICENCIADA! :D

Al final ha valgut la pena passar quatre anys allà dins, i malgrat que aquest curs ha estat per passar-se a la tribu urbana esmentada anteriorment (i tallar-se les venes de veritat, no com ells que són tot de boqueta), ha estat una època que difícilment oblidaré.

Ara toca gaudir de l'estiu i esperar el dia de matrícula del màster ^^

The end

2010-06-10T22:42:00.003+02:00

Semblava que no arribava aquest dia. De fet, crec que mai a la vida se m'havia fet el curs tan llarg (amb la possible excepció de segon de batxillerat, que tampoc s'acabava mai). Al novembre, si ho recordeu, ja feia entrades desitjant que arribés avui, l'últim dia de la carrera, l'últim examen, perquè entre la feina, el retorn a la rutina i l'enyorament els mesos se'm feien molt llargs. I tot i així va arribar Nadal, i de seguida vam fer els exàmens del primer semestre, i vam tornar a començar...

Avui, 10 de juny de 2010, he fet el meu últim examen de la Llicenciatura de Traducció i Interpretació.

I no entenc per què no acabo d'estar del tot contenta. Tinc la mateixa sensació que quan fas els 18 o 20 anys: canvia alguna cosa, ho saps, però fins que no t'hi trobes no ho acabes de sentir. I ara mateix em passa això: no ho acabo d'assimilar.

Com tampoc no acabo d'assimilar que d'aquí a una setmana és la graduació, i que això és en serio, i que l'any que ve qui sigui que hi ha a dalt dirà què ha de ser de la meva vida. Per començar, abans-d'ahir vaig saber que estic admesa al màster en Traductologia de la UAB, així que el que semblava un abisme és en realitat un turonet que condueix cap a una altra banda, i l'horitzó torna a ser, visualment, on li pertoca.

Penjaria l'orla com a imatge per acompanyar el text, però és horrorosa així que res, un altre cop serà! Amb la torre de Babel, tòpic entre tòpics dels traductors, us conformeu?

Naturalment, és la que va pintar Bruegel, no fos cas que trenquéssim amb els tòpics!

Casablanca

2010-05-23T22:07:00.003+02:00

[...]

— Dona’m la mà i estira’t al meu costat.
— I ara, què?
— Ara tanca els ulls.
— Em faràs un petó?
— I dos i tot, si em deixes.
— M’agradaria ser d’una altra manera. M’agradaria poder fer com a les pel·lícules.
— Com seria el nostre comiat en una pel·lícula?
— Jo et demanaria, entre petons i amb els ulls plorosos, que no te n’anessis mai del meu costat. Plouria, és clar.
— I seria una pel·lícula en blanc i negre, com Casablanca?
— Sí; un comentari molt oportú, tenint en compte on som. Però calla, que em fas perdre el fil.
— Sí, sí, perdona. Deies que em demanaries que em quedés.
— I tu ho abandonaries tot per viure una història d’amor romàntica i bohèmia.
— I sortiria el “fi” amb música d’orquestra de fons.
— Però jo no sóc així, i tu tens un somni, un objectiu, i no deixaràs que res s’interposi en el teu camí.
— Un capritx del destí.
— És com un nen malcriat, i nosaltres som les seves joguines noves.
— Espero que se’n cansi aviat.
— Ens tornarem a veure?
— T’ho prometo.

estiu de 2009

Campions

2010-05-17T00:48:00.005+02:00

Entrada l'últim partit de Lliga: entre 75€ i 190€
Samarreta oficial del Barça: a partir de 44,99€
Cantar l'himne del Barça des del centre del camp: no té preu.

Felicitats campions!

...i jo em sento tan derrotada...

La justícia espanyola (segona part)

2010-05-15T15:27:00.004+02:00

Feu un esforç d'imaginació: posem per cas que a Alemanya, un jutge decideix obrir una causa contra algun ex-membre del partit nacionalsocialista per crims contra la humanitat durant l'holocaust (un holocaust que avui en dia, 70 anys després, encara hi ha gent que nega que existís). Posem per cas que a aquest jutge el suspenen del seu càrrec perquè està remenant una merda que no toca.

Sona estrany, oi?

Però això no és Alemanya ni estem parlant d'una segona guerra mundial que se'n va endur uns 60 milions de persones de tots els bàndols. No estem parlant d'una guerra fratricida ni d'un país ideològicament dividit de manera aparentment irreconciliable.

Això és Espanya, senyors: fa 35 anys que Franco va morir però la seva ombra és llarga, molt llarga; i els seus encara ara tenen molt de poder, especialment en l'àmbit judicial.

Benvinguts al país en el qual els lladres i els criminals tenen carta blanca per robar i matar, el país on la incultura converteix els bufons en herois nacionals... el país en el qual remenar la merda dels poderosos es castiga. Especialment si és la merda dels qui tenen coses per amagar.

La Diagonal, la Casa Reial i ganes de tocar la moral

2010-05-13T13:30:00.003+02:00

Barcelona és notícia aquesta setmana!

Per una banda vam tenir el rei Joan Carles I (JuanCa para los amigos) ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona, que casualment està a uns 200 metres de casa meva. També casualment (i així queda justificada l'entrada destroyer del dia 6 de maig) un familiar meu hi estava ingressat.

La qüestió és que gràcies a Su Alteza vam tenir l'entrada principal de l'Hospital saturada, invaïda de periodistes, càmeres i, el pitjor de tot, xafarders: gent que per sortir a càmera saludant i poder-ne fardar a la feina/perruqueria (encara que després això es converteixi en material potencial de l'APM?), és capaç de fer qualsevol cosa.

Us explico: actualment a l'Hospital Clínic s'hi pot accedir de manera oficial per dues entrades: la principal del carrer Villarroel, i pel pàrquing d'ambulàncies del carrer Casanova (naturalment per aquí només hi pots entrar si vas dins de l'ambulància, en teoria). Per aquest carrer també hi ha un accés per a peatons que condueix directament a l'ala "muntanya" de l'Hospital, però no sempre està oberta.

En aquesta banda "muntanya" (la part que dóna al carrer Córcega, perquè ens entenguem) hi ha l'entrada d'urgències per als simples mortals que venen a peu, i les escales amb nombres senars (1,3,5,7,9 i 11), i en aquestes escales hi ha els diversos departaments i sales i quiròfans. A l'altra banda, la banda "mar" (que dóna al carrer Provença) hi ha bàsicament el mateix, excepte urgències.

Doncs bé, la Casa Reial no només tenia invaïda la setena planta del Clínic, sinó també una legió de càmeres i periodistes de totes les procedències possibles (des dels telenotícies més formals fins als del Salvame -i no és conya-) afincats gairebé en barricada al vestíbul, concretament a la banda "mar", que és on estava ingressat el meu familiar.

L'episodi no tindria res d'interessant si no fos perquè justament quan jo volia sortir de l'Hospital els esmentats periodistes i xafarders estaven apilotonats i acordonats de tal manera que no podia sortir d'allà si no era baixant per l'ascensor. Me les vaig tenir amb una periodista borde que em va dir que només podia sortir d'allà si sabia volar (volar no, però trencar càmeres... ¬¬) i amb un Mosso que no em deixava fer fotos a les escales (serà possible! xD). I tot perquè havia de sortir no sé qui a dir no sé què... Ganes de tocar la moral, ja ho veieu.

L'altre a qui li agrada tocar la moral dels barcelonins és el nostre estimat alcalde Hereu. Aquest senyor sembla que no sap què inventar-se per cobrar més impostos als qui residim a la Ciutat Comtal. O això o que el senyor té una obsessió amb el formatge suís, aquell dels foradets.

Ara diu que vol convertir la Diagonal en un espai per anar a passejar. Això només demostra una cosa: el senyor Hereu no viu a Barcelona, viu al país dels Teletubbies. I va en Bicing, és clar, mai en cotxe oficial, mai. Per això no sap que si talles el trànsit de la Diagonal en direcció Llobregat la sortida encara és viable perquè un cop surts a la B-23 la carretera s'eixampla; però en direcció contrària l'únic que s'aconsegueix és un efecte embut, i fins que no arribes a altres carrers "secunadris" no hi ha manera humana de descol·lapsar... deixant convenientment de banda que les idees de bomber d'aquest senyor han aconseguit col·lapsar encara més els carrers de Barcelona, l'efecte contrari del que es pretenia en un principi. Bravo, senyor Hereu, bravo!

Només espero que quan comencin a fer el túnel de l'AVE des de la Sagrera fins a Sants, casa meva no caigui a terra; si finalment és així, algú m'adoptarà?

Kids

2010-05-07T00:18:00.004+02:00

Després de l'entrada depriment d'ahir us deixo amb dues coses que m'han fet somriure una miqueta.

Un dels meus "alumnes" m'ha fet això després de la classe particular.

Nen, no et treguis els mocs davant la càmera! XD

Obvious BGM (background music):

Fer-se gran

2010-05-06T12:40:00.002+02:00

Dilluns que ve és el meu aniversari i faré els "dos patitos" (¬¬).

Aquest any el meu aniversari ha vingut molt de sobte i, com fa sis anys, amb notícies gens esperançadores.

La veritat és que no em ve gens de gust que sigui el 10 de maig. Gens. Fa anys que aquest dia ha perdut una gran part de la importància que havia tingut en altres temps i, sobretot, no és un dia especialment memorable.

Quan ets petit esperes aquest dia amb molta il·lusió, especialment en les edats més assenyalades: els 10 anys, els 15, els 16, els 18... fins i tot els 20 em van fer il·lusió, no sé ben bé per què.

Perquè estic viva, suposo. Perquè estic viva mentre altres moren en vida. I uns tercers no fan res per evitar-ho, sinó al contrari.

El món està mal repartit, no trobeu?

Així doncs, en comptes de sofrir la "crisi dels X anys", no puc sinó alegrar-me de complir un any més i desitjar allò que diu la cançó, que sigui "per molts anys".

Però si ha de ser així, que no sigui simplement mantenir els òrgans vitals en funcionament: això sí que no, això no és vida.

La costella d'Adam

2010-04-29T22:35:00.005+02:00

Dissabte em van dir que una coincidència numèrica i alfabètica pot ser un capritx del destí. Que potser era com la costella d'Adam: un tros d'ell per fer-la a ella. Sé que la metàfora no és la millor del món, però qui sap; segurament no és més que una casualitat, però m'agrada creure, ara que torna a fer bon temps, que darrere la llum del final del túnel hi ha alguna cosa que mantindrà viva aquesta flama que s'ha aixecat de les brases. Encara no m'he tornat insensible del tot. Encara no he perdut la capacitat d'estimar.

...encara que sigui mentida.
(vist a la Terminal 1 de l'aeroport d'El Prat)

(M'ha quedat un final de text una mica emo, ho sé...)

Dos mesos

2010-04-25T21:33:00.004+02:00

Dos mesos. Això és el que em queda, això és el que em repeteixo cada matí quan vaig a veure la dona inútil de Terminologia.

Estic esperant que em diguin alguna cosa del master, i mentre espero que la sol·licitud canviï l'estat de "validada per l'administració" a "acceptada" o "denegada", m'he preinscrit a la Ruprecht-Karls-Universität de Heidelberg, també per fer-hi un master de Traductologia. A esperar toca.

Avui he enregistrat les àries de solista de mezzo i contralt del Gloria de Vivaldi. Ha estat una experiència interessant. Ja havia enregistrat abans, però no com a solista, sinó com a part del cor. Em fa il·lusió.

També enregistrarem aviat El mirador d'en Pep Vila i Les quatre estacions d'en Salvador Brotons amb el Cor Jove. A nivell de repertori, el que estem fent amb el Cor de la URL també m'agrada molt: els Planys de la Moràvia de Dvorak, diversos lieds de Brahms i fragments del Requiem de Mozart.

I espero amb candeletes que arribi l'estiu: Alemanya i Moscou esperen! Mentrestant toca patir amb la semifinal de la Champions aquest dimecres, i esperem que també amb la final. Mal sehen.

D'aquí a dues setmanes seré un any més vella. O més madura, o tindré un any més d'experiència (com si fos el FarmVille), tot depèn del punt de vista. No em ve gens de gust que arribi el meu aniversari, malgrat que normalment simbolitza que s'acosta final de curs.

El múscul inútil segueix donant per sac de tant en tant. És culpa meva per tenir-lo tan malcriat i deixar-lo fer la seva.

Dos mesos. Dos mesos. Dos mesos.

Apunt friki: en principi, si no passa res d'estrany, Ai Yazawa reprendrà la publicació de Nana a la revista Cookie, de manera que amb una mica de sort a partir del setembre tindrem scanlations... I tornaré a plorar amb el capítol 78, ho sé.

Més pel·lícules

2010-04-22T12:35:00.001+02:00

Feia dies que no actualitzava i he vist que tenia pendent una entrada sobre pel·lícules diverses que he vist al cine o en DVD, així que, a escriure!

Tiana y el sapo (Princess and the frog)

Disney torna a l'animació en 2D amb aquesta molt esperada pel·lícula que pren com a base el conte d'un príncep transformat en granota i la princesa que trenca l'encanteri fent-li un petó (d'aquí allò dels novios que et surten "rana"), però situa l'acció a la Nova Orleans de principis del segle XX i, com si el fenomen Obama s'hagués estès fins i tot a les pel·lícules infantils, els protagonistes són negres (o afro-americans, digueu-li com vulgueu si preferiu eufemismes).

És una pel·lícula de Disney amb totes les de la llei: personatges molt en la línia de les pel·lícules dels anys 90 (tot i que la Tiana no somia el príncep blau, a diferència de moltes altres "princeses Disney"), cançons tipus musical, algunes picades d'ullet als adults...

Es nota, però, la influència d'Shrek, no només pel que acabo de dir de les picades d'ullet als adults, sinó també pels "girs argumentals" (no és un spoiler gaire gran si dic que la Tiana es converteix en granota, oi que no?). De totes maneres, com que és Disney, els bons són molt bons i els dolents, molt dolents, i hi ha molts colors i molta música i tothom se sap les cançons i les coreografies.

Això sí: és una pel·lícula no apta per a nostàlgics del Geni d'Aladdin.

Shutter Island (Shutter Island)

Dos policies viatgen fins a una illa on hi ha un hospital psiquiàtric, del qual s'ha escapat una pacient. Però un cop dins, Teddy Edwards, un dels dos policies, s'adona que les coses no són el que semblaven, i que estan passant coses molt estranyes. A més a més, una obsessió el persegueix: el psicòpata que va calar foc a casa seva, provocant la mort de la seva família, està reclòs a Shutter Island.

L'última pel·lícula d'Scorsese que vaig veure, Infiltrados, em va agradar, però em va semblar increiblement lenta en el desenvolupament, si bé després t'adones que tot té sentit al final de la pel·lícula. Shutter Island és una confusió des del minut zero fins que surten els títols de crèdit, i surts del cine amb una sensació de no saber ben bé què acabes de veure ni com interpretar els fets. No sé què més explicar sense desvelar res, però la recomano si us agraden els thrillers, però no la veieu si espereu un entreteniment amb molts efectes especials i explosions i, sobretot, un desenllaç clar i que no doni peu a diverses interpretacions.

UP (UP)

Més Disney, aquest cop en animació digital de la mà de Pixar, que ens transporten amb una casa voladora (gràcies a la força de centenars de globus) a l'odisea de Carl Fredricksen, de setanta-i-tants per complir amb el somni de la seva difunta esposa. Però per aconseguir-ho, aquest iaio malcarat compta amb l'ajuda d'en Russell, un boy-scout grassonet que té un cor proporcional al seu tamany, si bé és una mica (tirant a molt) sapastre.

Com Wall-E, Up té moments còmics i moments molt entranyables, tot animat amb la màgia de Pixar. Els protagonistes són anti-herois atípics, però això no és cap impediment perquè lluitin pels seus somnis. Naturalment, com que és una pel·lícula en principi dirigida a nens l'argument és bastant simple, però els personatges no són plans, si bé queda molt clar qui són "els bons" i "els dolents".

Furia de titanes (Clash of the titans)

Recordeu com a Troia es van passar L'Il·líada per les parts nobles i es van treure de la màniga un munt de coses, especialment pel que fa a personatges mitològics? En aquest ~~remake~~ sofregit de la pel·lícula de 1981 passa una cosa semblant.

Aprofitant l'èxit del 3D i d'en Sam Worthington (que serà recordat fins la fi dels nostres dies com el protagonista d'Avatar), es van decidir per fer aquesta cosa que no deixa de ser una explosió desmesurada d'efectes especials i de tios amb faldilla curta i espardenyes que es foten d'hòsites per culpa de la pataleta fraternal de Zeus i Hades, que semblen sortits d'una convenció de fans dels Caballeros del zodíaco.

No he vist l'original de 1981, però tant si en sou uns nostàlgics com si voleu una pel·lícula decent, no us decanteu per Furia de titanes, si us plau.

Un conejo sin orejas (KeinOhrHasen)

Malgrat que la traducció literal del títol faci pensar que es tracta d'una porno dolenta, no és el cas. Es tracta de la comèdia romàntica de mès èxit dels últims temps a Alemanya i la protagonitzen Til Schweiger (que vam veure després interpretant un dels Malditos bastardos de Tarantino) i Nora Tschirner.

La història no deixa de ser el conte de la Ventafocs explicada en clau actual i amb un humor molt germànic (hi ha moltes referències culturals i hi apareixen molts famosos alemanys, de manera que a un no-nadiu segurament moltes coses no li faran tanta gràcia).

Ludo és un paparazzi addicte al sexe que és condemnat a fer treballs socials en una guarderia després de ser denunciat, i Anna és una professora de personalitat bastant esquerpa, i casualment també havia estat objecte de burles per part de Ludo a l'escola.

Per passar l'estona, o per descobrir la classificació dels homes en funció de com fan el sexe oral segons la companya de pis d'Anna (cliqueu per veure el vídeo -està en alemany-).

El "conejo sin orejas" del títol. Ludo, com podeu observar, és tot un manetes.

Über einem Nebelmeer

2010-03-14T23:29:00.004+01:00

Ja estic pre-inscrita al master, després de mil-i-un problems tècnics i informàtics i una setmana de pànic en què pensava que el meu futur se n'anava (més) a la deriva. Així que l'any que ve seré a Barcelona, ves quina cosa! Europa haurà d'esperar una mica més.

El cap de setmana de treball amb el Cor Jove ha estat productiu, n'estic contenta. Tot i així, no ha ajudat gens a pal·liar el meu insomni; tot al contrari, no havia dormit tan malament en tota la setmana.

I ara us explicaré una història: vet-ho aquí que una vegada una llavor petita, minúscula, ridícula, va arribar, conduïda per vés a saber quina força estranya, a un camp gairebé estèril que no prometia res de bo, només una pèrdua de temps i d'esforços. Amb el pas del temps, la llavor va anar quedant soterrada, i no sabria dir a ciència certa per què, però la llavor va germinar i en va sortir un brot verd, petit, minúscul, ridícul, que tan podia convertir-se en una planta gran i forta com en l'aliment del bestiar.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos.

Der Wanderer über dem Nebelmeer (Caspar David Friedrich -1818-). Em fa pensar en tu. O potser és que t'has instal·lat sense permís al meu cap de pardals?

The world is going crazy (a somewhat frivolous entry)

2010-03-11T23:50:00.008+01:00

Maybe Catalan or Spanish would have been more appropiate languages for this entry, but I felt like writing in English... And it's a challenge for me to "translate" some cultural references into a language that is not familiar with them. You can't say that I write only in "minoritary languages"!

They called it "climate change". I say the world has gone completely nuts in the past months.

It snowed in Barcelona on Monday. The city normally collapses when it rains (which happens rarely, but this year it seems like I've brought the rain in from Saarbrücken): traffic lights stop working, public transport is affected, in some places electricity goes off... The typical. Only that this time it was Catalonia-wide (well, let's remark the fact that there are two Catalonias: Barcelona City and the rest of the territory), and we, as a Mediterranean country, are not ready for snow (pregui'n nota, senyor Hereu!), nor are our dearly beloved politicians. Therefore, today, Thursday, some towns up north still didn't have electricity and some roads were still cut because we don't have enough plows.

Then we have bullfighting declared as "national herritage". Yes, ladies and gentlemen. Tradition over the life of a beast who has nothing to do with it. And I'm not a vegetarian, so I won't argue that we shouldn't kill the animal in order to eat its meat afterwards. I'm saying I don't want that "my" culture (let's discuss that "my" later) is associated with the torture and murder of an animal. That applies to bullfighting in Spain or any other type of animal torture all over the globe.

Getting over the border of the imperial peninsula, apparently the axis of the Earth has been moved some centimeters after the earthquakes in Chile. Maybe that's why it's so cold these days. Now seriously: what's happening with earthquakes in South America lately is terrible, first Haiti and now Chile. What if the Mayans had been right and the world is seriously to end in 2012?

If that were really the case, we needn't worry. We still have them:

Aquí hi ha marro!!!

It's probably true: the end is coming.