[Aventures germàniques] 1. Moin moin

Hi ha dies que sospito que visc immersa en un programa de càmera oculta i que, en qualsevol moment, m'anunciaran que tot era una gran broma de gust dubtós.

Després m'adono que, en part, m'ho he buscat jo soleta perquè tinc un talent innat per ficar-me en merders sense saber ben bé com (però, després de gairebé trenta anys, intueixo per on van els trets). 


Finalment, arribo a la conclusió que ja m'havia avançat algun savi: està bé deixar-se endur pel destí, però també l'has de guiar una mica cap on tu vols.

Tota aquesta filosofia de todo a cien (o 0,60) introducció merda cursileria era per informar-vos que, des de fa un parell de mesos, torno a ser per terres germàniques, en part per pura casualitat, en part perquè feia anys que intentava tornar-hi.

Seguint la meva tradició d'anar a parar a zones frontereres, aquest cop sóc més al nord que mai (i és que més amunt ja és oficialment Escandinàvia): he anat a parar a Kiel, ciutat portuària i capital de Schleswig-Holstein (val a dir que hi ha una altra ciutat universitària a tocar de la frontera).

 
Vosaltres, ara mateix.
Fun fact: Schleswig-Holstein és un dels dos Länder alemanys que no té traducció encunyada al castellà (l'altre és Baden-Württemberg, tot i que normalment es treu la dièresi). Una altra dada curiosa: si no comptem les tres ciutats-estat (Berlín, Bremen i Hamburg), és el segon Land més petit, després del meu estimat i odiat a parts iguals Saarland (no confondre amb el Sarre, que en català fa referència al riu Saar, però en castellà s'aplica tant al riu com al territori. És tot molt innecessàriament enrevessat i demostra que a segon de carrera encara posava atenció a classe).

Encara vosaltres.

Ara que, després de treballar-hi gairebé quatre anys i parir una tesi molt guapa (no ho dic perquè jo en sigui la mare intel·lectual), m'he guanyat el títol de Doctora del sobrenom "Doctora Xodes", l'hem de posar en pràctica al món laboral. Però no us parlaré d'això, sinó de les meves peripècies i desventures habituals, com perdre'm perquè la meva religió em prohibeix mirar mapes i demanar direccions, el xoc cultural en general, i burrocràtic en particular, o guies de supervivència al primer Currywurst i als carrils bici.

El Consultori ha tornat! (Que ja veurem quant de temps dura, però, ei... la intenció és el que compta, o no sé què).

Vosaltres, un altre cop. I possiblement jo també.

Comentaris