divendres, 27 de desembre de 2013

[Peripècies austríaques] 16. Per Nadal, com els torrons

Com més gran em faig, menys m'agrada el Nadal. Crec que és un mecanisme d'autodefensa en ser el tercer any que, per a mi, les festes comencen a meitats de novembre. De fet, tècnicament, aquest any podríem dir que la imposició de l'esperit nadalenc ha començat a finals d'octubre, que van començar a aparèixer decoracions a aparadors i carrers com bolets. No ha nevat de la manera espectacular que ho va fer l'any passat per aquestes dates, ha estat un advent força calorós (cal especificar que és una cosa molt relativa, això del fred i de la calor, però vull dir que les temperatures s'han mantingut per sobre zero, en general). 

Consideracions climatològiques a banda, aquest és l'any que crec que menys esperit nadalenc he tingut. He tingut un calendari d'advent i una corona d'advent, però no hem cantat nadales amb la coral (amb els alumnes vaig aconseguir fer-los cantar Santa Nit en castellà) ni tampoc no n'he escoltat a casa, només he anat una vegada al Christkindlmarkt de Salzburg i a dos mercats de Nadal més, no m'he estressat especialment a la recerca i captura de regals, no he posat gens d'atenció al sorteig de la Grossa, no he menjat torró fins el 24 a la nit... 

Tot va tornar a una certa normalitat aquella nit, però: això del torró fa molt de Nadal. Ja ho diu l'anunci, que per aquestes dates tornen els torrons i tornem els que hem marxat. Després d'un plat de sopa de galets de mida considerable, del gall rostit, dels canelons, de les neules i dels torrons, ja em sento més adaptada a l'època. I, és clar, canelons és sinònim de Sant Esteve i, automàticament, del concert de l'Orfeó Català, que aquest any he hagut de veure per la tele perquè les entrades estaves esgotades (increible!).

Des del sofà és molt fàcil criticar i riure's del maquillatge exagerat d'algunes cantaires i anunciar amb sarcasme que les festes no comencen fins que els cors infantils no han cantat Sant Josep fa bugada per enèssim concert de Sant Esteve consecutiu, però hi ha una cosa que, com a emigrant, m'ha tocat la fibra i m'ha fet desitjar, malgrat tot, ser a l'escenari. Un acord, el primer d'El cant de la Senyera: això és tot el que m'ha calgut per posar-me a plorar com una magdalena.

Bones festes.

Twitter Goodreads