diumenge, 28 de juliol de 2013

Jo, jo, jo... i Shakespeare (Plötzlich Shakespeare)

Com que el vaig llegir en català, la crítica és en català. De l'autor, David Safier, ja n'havia llegit Maleït karma i Jesús me quiere. Totes dues són novel·les fàcils, divertides, ideals per a l'estiu. De fet, vull veure l'adaptació cinematogràfica d'aquesta darrera, Jesus liebt mich, però no la trobo per internet ni recordo que l'estrenessin als cinemes austríacs (creuar la frontera expressament per anar al cine no se m'ha passat mai pel cap perquè és un merder per tornar a casa, després). De fet, potser m'atreveixo a llegir alguna de els altres novel·les de l'autor en l'original alemany. 

Jo, jo, jo... i Shakespeare ens presenta, un cop més, una protagonista neuròtica, amb tocs de Bridget Jones i de la Marie i la Kim dels llibres anteriors de l'autor, fins i tot de la Lolle de Berlín, Berlín (sèrie de la qual David Safier era guionista, per cert). La Rosa, en aquest cas, s'autodefineix com un gran esterotip de les pel·lícules romàntiques. És conscient que l'estem comparant amb els casos esmentats anteriorment. 


La Rosa està enamorada del Jan, creu que és l'amor de la seva vida. L'únic problema és que la relació es va trencar quan la Rosa es va embolicar amb un company de feina i el Jan s'està a punt de casar amb l'Olivia, una amiga de tota la vida i també companya de feina. Així i tot, la Rosa creu que encara pot recuperar-lo, i per això es deixa hipnotizar per un mag que li explica que pot fer-la anar a la seva vida anterior, de la qual només podrà tornar quan descobreixi el secret de l'amor veritable. I ja us podeu imaginar quina sorpresa se n'endú la nostra protagonista quan es desperta al Londres del segle XVII al cos de William Shakespeare.

M'agrada el "realisme màgic" (si és que en podem dir així) humorístic de David Safier, malgrat que els personatges, sobretot les protagonistes femenines, semblen trets d'una comèdia romàntica qualsevol protagonitzada per la Meg Ryan (què se'n deu haver fet, per cert?) i, per tant, són tirant a plans i previsibles. La gràcia d'aquestes obres és observar el creixement o la maduració de les protagonistes, de senyores desorientades perquè es creien el que diu la revista Cosmopolitan sobre l'amor a dones que han descobert que els prínceps blaus poden ser homes normals i corrents.

La vessant humorística és la que té un pes més destacat en aquesta novel·la. Aquesta vegada, l'autor, sense deixar del tot de banda el tema de les reencarnacions (que ja havia tocat a Maleït karma), ens porta de viatge pel temps a una Anglaterra isabelina que no necessàriament s'acosta a la realitat de l'època i, a través de la Rosa, ficada al cos de William Shakespeare, descobrim quin és el secret de l'amor veritable. És un bon llibre per llegir a l'estiu, sense preocupacions ni arguments complicats. Ah, i no intenteu entendre com es va passar de Plötzlich Shakespeare (que es tradueix per una cosa així com "de cop i volta, Shakespeare") als títols en català i, pitjor encara, en castellà (Yo, mi, me... contigo. De veritat que pensaven vendre, amb un títol així, tan farcit de pronoms?).


Twitter Goodreads