[Peripècies austríaques] 12. Doncs al final no era el final

Reprenc el blog per a seguir amb les meves peripècies austríaques. Com diu el títol, corroboro que només me'n vaig anar de vacances a Barcelona durant el que batejarem, molt en la meva línia, com "l'estiu de la incertesa". I és que fins l'última setmana d'agost, la meva vida anava a la deriva i no trobava feina, malgrat que vaig fer una entrevista per treballar en una empresa de telemàrqueting en condicions explotadores i un sou que no arribava ni per a pipes, com aquell que diu (mon pare pregunta des de quan ha augmentat de manera tan bèstia el meu consum de pipes).

Però en una visita estiuenca a Salzburg va canviar el transcurs dels esdeveniments (oh, que bonic que m'ha quedat) quan em van dir que insistís a una de les escoles privades on havia enviat el currículum durant l'estiu, perquè la persona que havien de contractar els va fallar a última hora i així, el director de l'American International School es va posar en contacte amb mi l'últim dimecres d'agost. L'endemà em va enviar un contracte i divendres jo avançava un mes la reserva de bitllets d'avió Barcelona-Viena que havia fet per a l'octubre.

(Durant l'esmentada visita també em van colar al backstage de la funció de La bohème al Großes Festspielhaus, en un passadís del qual l'Anna Netrebko em va dedicar una mirada carregada de menyspreu en trobar-nos per casualitat en un passadís quan jo ja marxava i ella entrava a escena. Sóc una rencorosa, ja ho sé. I ella, una borde).

Així que el 3 de setembre vaig aterrar de nou a la capital de l'antic imperi i vaig agafar el mateix Railjet que sembla ser que agafo cada cop que torno de Viena a Salzburg. I ja torno a ser aquí, visites a l'ambaixada i al puto camp de golf consular incloses. Sembla ser que, malgrat la insistència, aquesta colla d'ineptes no em deixaran votar. Molt bonic, molt. 

L'altra cosa bonica que m'ha passat des que he tornat és l'odissea de trobar pis, però en part és culpa meva per ser una nena pija de l'Eixample i voler viure sola en comptes d'una WG on se'm mengen els iogurts i els fuets desapareixen misteriosament (ja us ho he dit que sóc una rencorosa). Els salzburguesos no només són rics de cagar (on més del món demanen 700€ de lloguer per un pis de 50m2? Ah, sí, a Barcelona, cert), sinó que també són racistes de cagar: durant dos mesos, estic segura que em van dir que els pisos i/o habitacions ja estaven agafats pel simple fet que tinc accent. Francès, segons diverses persones que desconeixen el meu veritable origen, però accent al cap i a la fi. Un fet imperdonable en un país com Àustria i, més concretament, a la molt hochnäsig Salzburg, aquesta petita i bonica ciutat del món on la gent es pot permetre pagar 190€ en una entrada per a un ball de gala al més pur estil imperial. I després despotriquen de les pel·lícules de la Sissi de la Romy Schneider.


Comentaris

Entrades populars