dimarts, 23 d’agost de 2011

Benedikt Superstar / The Phantom of the Football

Demano disculpes prèvies a Andrew Lloyd-Weber per prostituir els títols de dos dels seus musicals més famosos per batejar aquesta entrada.


Aquesta darrera setmana d'agost ha estat, a banda d'una de les més caloroses de l'estiu, molt intensa a nivell de vida pública espanyola. Estic parlant (amb un cert retràs) de dues superestrelles mediàtiques contemporànies: Benet XVI, l'actual papa, i Mourinho, entrenador del Reial Madrid.

Començo per aquest darrer perquè és el que queda més allunyat en el temps. La veritat és que mai he estat futbolera, malgrat que últimament m'hi estic aficionant cada cop més i gaudeixo com una nena amb els gols del Barça. I, més concretament, m'encanten partits com les finals de la Champions o els clàssics (Barça-Madrid i Madrid-Barça). Aquest any ja n'hem viscut sis, i encara ens queden els dos de la lliga 2011-2012. Sembla, però, que la tensió augmenta progressivament cada cop que els dos grans rivals del futbol espanyol es troben al camp, sigui on sigui, des d'aquell dia de novembre que el Barça va fer una maneta a casa.

Això s'ha traduit en una mena de violència in crescendo al camp, sobretot per part dels jugadors blancs, fins al punt que el Facebook va ple de grups amb noms tan creatius com "Que Pepe sea un nuevo personaje en Tekken 7", i a la premsa de tots dos bàndols la polèmica està més que servida. Però la cirereta del pastís va arribar amb la final de la Supercopa d'Espanya el passat 17 d'agost. Als minuts afegits de la segona part, Marcelo va fer una entrada a Cesc Fàbregas amb la qual els jugadors i els que eren a la banqueta es van aixecar i es van començar a atonyinar. La imatge més trista, sens dubte, és la de Mourinho acostant-se a Tito Vilanova, segon entrenador del Barça, i ficant-li el dit a l'ull.

A la premsa s'ha comentat molt aquesta acció: que si era un impuls en calent, que si Mourinho és un porc, i una llarg etcètera. A mi, personalment, amb perspectiva temporal i després d'haver sentit les declaracions de l'entrenador blanc, em faria vergonya tenir aquest senyor com a tècnic i representat del primer equip d'un dels clubs futbolístics més importants d'Europa (malgrat que jo sigui culé, s'ha d'admetre que el Reial Madrid és un gran club). La rivalitat entre els dos equips és un dels grans atractius d'aquesta mena de partits, però crec que s'ha de partir del respecte en qualsevol cas, i Mourinho no ho acaba de tenir clar, si tenim en compte la seva actitud.

És una pena, perquè hi ha molta més gent del que sembla que admira aquest "senyor", i m'espanta la perspectiva que els nens el prenguin com a exemple d'esportivitat. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però, a mi, personalment, no em sembla que Mourinho sigui el referent idoni del joc net.

I, canviant de tema però sense moure'ns de la capital del país veí, el Papa Ratzinger-Z torna a estar per la península Ibèrica, aquesta vegada per gaudir de la calor madrilenya i anar a la platja del Manzanares presidir les Jornades Mundials de la Joventut... catòlica, apostòlica i romana, naturalment, no pas la del 15-M. És important fer aquesta distinció, si més no, de cara a la policia, que no té cap problema que els sants peregrins acampin i beguin, al mateix temps que reparteix estopa entre els heretges laics que protesten perquè l'Estat s'ha gastat una quantitat considerable de diners públics en la visita del cap de l'esgléisa catòlica. 

Que sí, que hi ha una inversió de l'empresa privada en aquestes jornades, però l'Estat també hi posa diners. La policia no l'han pagada McDonald's o El Corte Inglés o la botiga de souvenirs més propera, la paguem entre tots i és vergonyós i patètic que tinguin la mà tan lleugera a l'hora de fer servir les porres. Per internet circulen diversos vídeos i escrits de manifestants en els quals es veuen o es narren les accions violentes de la policia, moltes totalment injustificades o que recorden, lamentablement, les imatges de l'època franquista i dels grisos. On anirem a parar?

Això sí, els nens i nenes catòlics que han anat a veure el papa són tots uns santets, si ens refiem de l'article d'opinió que va escriure Josep Miró i Ardèvol el 22 d'agost a La Vanguardia:

"Dades en mà, el perfil d'aquests nois i noies [catòlics] es caracteritza perquè participen molt més que els de la seva edat en les associacions, sobretot a les que es dediquen a la solidaritat i als drets humans. Quan tenen edat són votants actius. Els seus rendiments escolars són millors, així com la seva salut en allò que es relaciona amb els hàbits de vida. No pateixen els estralls del botellot, la droga i l'insomni forçat, ni d'avortaments, ni són víctimes de malalties sexuals. Es casen molt més i tenen fills en un nombre superior a la taxa de substitució.

La seva manera de vida contribueix decisivament a mantenir el sistema de benestar a Europa, a la solidaritat entre altres continents.

Des d'un punt de vista cívic, secular, són la resposta més gran als molts dèficits i problemes que danyen els joves, debiliten el present i posen en perill el futur."

Segons aquest senyor, estimats i estimades, la resta de joves no tenim ideals ni principis de cap mena, som uns vàndals violents, donats a les drogues, l'alcohol i la prostitució, les noies ens veiem obligades a avortar constantment perquè ens dediquem a fornicar com conills amb tots i per totes bandes (amb pastilles anticonceptives o, l'horror, amb preservatius!), i no fem res pel nostre món. El 15-M, segons aquest senyor, claríssimament era un acte vandàlic i sense cap altre intenció que la de fer un macrobotellot a les places del Sol, a Madrid, i de Catalunya, a Barcelona. No sé com puc seguir vivint, sent tant mala persona i fent tantes coses dolentes...

Estic indignada (segueixo indignada, vaja) i farta que, pel fet de ser jove i no acotar el cap davant de les "autoritats", tant polítiques com morals, se'm criminalitzi. No a mi particularment, òbviament, però als joves inconformistes en general. Ja n'hi ha prou!


Twitter Goodreads