dimarts, 30 d’agost de 2011

El fons de l'armari

Avui he buidat tot l'armari (literalment; és una cosa que he descobert que hauria de fer com a mínim dos cops l'any) per buscar i triar la roba d'hivern que m'enduré a Salzburg. M'he passat la tarda emprovant-me jerseis que m'han quedat curts, pantalons que no tanquen, samarretes de coll alt que no són gaire adients per l'últim diumenge d'agost..

Doncs sí, estimats i estimades: demà marxo cap a Salzburg per muntar-me el piset. Finalment, després de diversos problemes i d'una segona recerca a correcuita, he trobat un pis compartit molt cèntric (a 15 minuts d'una de les escoles i a 15 més de l'estació de tren). La meva companya, si no tornen a  haver-hi sorpreses, serà una estudiant de màster de filologia eslava. Molt bé! 

És passada mitjanit i encara no he acabat d'empaquetar-ho tot, malgrat que falta poquet. Un cop ho tinguem, ho entaforarem en un arcó que portem a la baca del cotxe i demà al matí enfilarem cap a La Jonquera. Estic nerviosa...

dimarts, 23 d’agost de 2011

Benedikt Superstar / The Phantom of the Football

Demano disculpes prèvies a Andrew Lloyd-Weber per prostituir els títols de dos dels seus musicals més famosos per batejar aquesta entrada.


Aquesta darrera setmana d'agost ha estat, a banda d'una de les més caloroses de l'estiu, molt intensa a nivell de vida pública espanyola. Estic parlant (amb un cert retràs) de dues superestrelles mediàtiques contemporànies: Benet XVI, l'actual papa, i Mourinho, entrenador del Reial Madrid.

Començo per aquest darrer perquè és el que queda més allunyat en el temps. La veritat és que mai he estat futbolera, malgrat que últimament m'hi estic aficionant cada cop més i gaudeixo com una nena amb els gols del Barça. I, més concretament, m'encanten partits com les finals de la Champions o els clàssics (Barça-Madrid i Madrid-Barça). Aquest any ja n'hem viscut sis, i encara ens queden els dos de la lliga 2011-2012. Sembla, però, que la tensió augmenta progressivament cada cop que els dos grans rivals del futbol espanyol es troben al camp, sigui on sigui, des d'aquell dia de novembre que el Barça va fer una maneta a casa.

Això s'ha traduit en una mena de violència in crescendo al camp, sobretot per part dels jugadors blancs, fins al punt que el Facebook va ple de grups amb noms tan creatius com "Que Pepe sea un nuevo personaje en Tekken 7", i a la premsa de tots dos bàndols la polèmica està més que servida. Però la cirereta del pastís va arribar amb la final de la Supercopa d'Espanya el passat 17 d'agost. Als minuts afegits de la segona part, Marcelo va fer una entrada a Cesc Fàbregas amb la qual els jugadors i els que eren a la banqueta es van aixecar i es van començar a atonyinar. La imatge més trista, sens dubte, és la de Mourinho acostant-se a Tito Vilanova, segon entrenador del Barça, i ficant-li el dit a l'ull.

A la premsa s'ha comentat molt aquesta acció: que si era un impuls en calent, que si Mourinho és un porc, i una llarg etcètera. A mi, personalment, amb perspectiva temporal i després d'haver sentit les declaracions de l'entrenador blanc, em faria vergonya tenir aquest senyor com a tècnic i representat del primer equip d'un dels clubs futbolístics més importants d'Europa (malgrat que jo sigui culé, s'ha d'admetre que el Reial Madrid és un gran club). La rivalitat entre els dos equips és un dels grans atractius d'aquesta mena de partits, però crec que s'ha de partir del respecte en qualsevol cas, i Mourinho no ho acaba de tenir clar, si tenim en compte la seva actitud.

És una pena, perquè hi ha molta més gent del que sembla que admira aquest "senyor", i m'espanta la perspectiva que els nens el prenguin com a exemple d'esportivitat. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però, a mi, personalment, no em sembla que Mourinho sigui el referent idoni del joc net.

I, canviant de tema però sense moure'ns de la capital del país veí, el Papa Ratzinger-Z torna a estar per la península Ibèrica, aquesta vegada per gaudir de la calor madrilenya i anar a la platja del Manzanares presidir les Jornades Mundials de la Joventut... catòlica, apostòlica i romana, naturalment, no pas la del 15-M. És important fer aquesta distinció, si més no, de cara a la policia, que no té cap problema que els sants peregrins acampin i beguin, al mateix temps que reparteix estopa entre els heretges laics que protesten perquè l'Estat s'ha gastat una quantitat considerable de diners públics en la visita del cap de l'esgléisa catòlica. 

Que sí, que hi ha una inversió de l'empresa privada en aquestes jornades, però l'Estat també hi posa diners. La policia no l'han pagada McDonald's o El Corte Inglés o la botiga de souvenirs més propera, la paguem entre tots i és vergonyós i patètic que tinguin la mà tan lleugera a l'hora de fer servir les porres. Per internet circulen diversos vídeos i escrits de manifestants en els quals es veuen o es narren les accions violentes de la policia, moltes totalment injustificades o que recorden, lamentablement, les imatges de l'època franquista i dels grisos. On anirem a parar?

Això sí, els nens i nenes catòlics que han anat a veure el papa són tots uns santets, si ens refiem de l'article d'opinió que va escriure Josep Miró i Ardèvol el 22 d'agost a La Vanguardia:

"Dades en mà, el perfil d'aquests nois i noies [catòlics] es caracteritza perquè participen molt més que els de la seva edat en les associacions, sobretot a les que es dediquen a la solidaritat i als drets humans. Quan tenen edat són votants actius. Els seus rendiments escolars són millors, així com la seva salut en allò que es relaciona amb els hàbits de vida. No pateixen els estralls del botellot, la droga i l'insomni forçat, ni d'avortaments, ni són víctimes de malalties sexuals. Es casen molt més i tenen fills en un nombre superior a la taxa de substitució.

La seva manera de vida contribueix decisivament a mantenir el sistema de benestar a Europa, a la solidaritat entre altres continents.

Des d'un punt de vista cívic, secular, són la resposta més gran als molts dèficits i problemes que danyen els joves, debiliten el present i posen en perill el futur."

Segons aquest senyor, estimats i estimades, la resta de joves no tenim ideals ni principis de cap mena, som uns vàndals violents, donats a les drogues, l'alcohol i la prostitució, les noies ens veiem obligades a avortar constantment perquè ens dediquem a fornicar com conills amb tots i per totes bandes (amb pastilles anticonceptives o, l'horror, amb preservatius!), i no fem res pel nostre món. El 15-M, segons aquest senyor, claríssimament era un acte vandàlic i sense cap altre intenció que la de fer un macrobotellot a les places del Sol, a Madrid, i de Catalunya, a Barcelona. No sé com puc seguir vivint, sent tant mala persona i fent tantes coses dolentes...

Estic indignada (segueixo indignada, vaja) i farta que, pel fet de ser jove i no acotar el cap davant de les "autoritats", tant polítiques com morals, se'm criminalitzi. No a mi particularment, òbviament, però als joves inconformistes en general. Ja n'hi ha prou!


diumenge, 21 d’agost de 2011

[Especial Arina Tanemura] 3. Narración y personajes

Los mangas de Arina Tanemura casi siempre incluyen elementos fantásticos, ya que la autora se ha hecho un nombre en el área de las magical girls. Sin embargo, la mayoría de obras de este género resultan versemblantes porque suceden en un mundo real y contemporáneo: por ejemplo, tanto las CLAMP como Naoko Takeuchi sitúan a Sakura (Card Captor Sakura), a Hikaru, Umi y Fuu (Magic Knight Rayearth) y a Bunny y las sailors (Sailor Moon) en el Tokio de los años 90.

Arina Tanemura también nos lleva a Japón, en la mayoría de sus obras, pero un Japón muy particular: en Kamikaze Kaito Jeanne, crea un barrio/una ciudad (no queda muy claro) llamado Momokuri; en Time Stranger Kyoko, la Tierra se ha unificado en un único país; Full Moon es donde más parecido con la realidad vemos, pero encontramos un nuevo mundo paralelo en The Gentlemen Alliance. Pero, en general, Tanemura mantiene una de las "normas" no escritas de las magical girls: la magia existe, pero a menudo se tiene que esconder de los humanos "normales".

La autora suele confiar el protagonismo (como en el 99,9% de los shoujos) a una chica. En la mayoría de los casos, esta chica es muy alegre de cara al mundo, pero a medida que el lector la conoce se da cuenta de que, en realidad, esconde algún tipo de trauma desde la infancia o un secreto que será importante para el desarrollo y la resolución de la historia. Y para acudir en su rescate está el chico, normalmente un buenorro con quien al principio tendrá mala relación pero que resultará ser el hombre de su vida.

Estas chicas suelen ser muy enamoradizas, mientras que ellos son el "hombre perfecto", caballerosos y buenos en los deportes y en la cocina, siempre dispuestos a sacrificarlo todo por su dama. Un cliché, sin duda, pero que siempre funciona porque, no lo negaremos, nos encanta. También comparten una característica la mayoría de antagonistas, "los malos": ¿qué tendrá el tópico del pasado oscuro, que tanto le gusta a esta autora (entre tantos otros)?

La narración tiende a ser algo confusa: nos presentan un punto de partido para la historia (normalmente, una chica con poderes que debe salvar el mundo de algo muy malo, como en todos los mangas de magical girls), pero a medida que avanza la lectura aparecen personajes, monólogos interiores y situaciones que aportan un giro a la historia. No pongo ejemplos, porque serían spoilers, pero estos shoujos se publican en la Ribon, así que ya os podéis imaginar que la tragedia siempre queda suavizada y el poder del amor puede con todo. Precisamente esto es uno de los aspectos que le criticaría a la autora, si sus obras aparecieran en otro tipo de revista: los temas que se tratan son bastante oscuros, en comparación con otros mangas de la famosa revista.

Sin embargo, sí que creo que Tanemura debería pulir su estilo narrativo, porque a veces da la sensación de que sus mangas parten de una idea que ha tenido en el tren de camino a una reunión con los editores, y a medida que dibuja se le van ocurriendo nuevos temas y tramas, y los mete con calzador para que tengan un mínimo sentido. Concretamente, me pasó con dos obras suyas: Time Stranger Kyoko, obra con la que siempre he tenido la sensación que no triunfó por algún motivo y no dejaron que la autora desarrollara la historia por completo, de modo que la tuvo que terminar precipitadamente; y The Gentlemen Alliance, en cuya reseña en este mismo blog podéis ver que Tanemura rizó tanto el rizo que al tercer tomo yo ya iba perdida (y, ahora que ya la he terminado, sigo pensando que este manga no tiene mucho sentido).

Y hasta aquí mi especial sobre Arina Tanemura. La próxima vez toca hablar de las CLAMP, el cuarteto de mangakas más famoso de nuestra generación.


dissabte, 20 d’agost de 2011

[Especial Arina Tanemura] 2. Evolución artística

Arina Tanemura tiene un estilo propio muy característico: ojos enormes, peinados y ropas preciosas pero casi imposibles, un dibujo a caballo entre el barroco y el futurismo. Sin embargo, en su arte aparecen muchos de los elementos que caracterizan el shoujo: fondos cargados de flores y personajes muy guapos.

Creo que, a diferencia de otras autoras, el estilo de dibujo de Tanemura no ha evolucionado tan notablemente, aunque sí se notan mejoras respecto a los primeros mangas, especialmente en cuanto a proporciones de los cuerpos y a posturas.

Tanemura domina a la perfección el uso de los colores para sus ilustraciones: casi siempre trabaja con colores pastel, creando así una sensación de dulzura, o colores vivos, para transmitir la inocencia y alegría de los shoujos. Pero también encontramos elementos oscuros, especialmente con tonalidades azules, para realzar el sentimiento de tristeza o incluso la maldad de los personajes.

Como ya he dicho, la autora tiene una tendencia a sobrecargar los fondos con flores y con mucho detalle en los paisajes, lo cual puede confundir al lector, sobre todo en las escenas de acción. Sin embargo, el nivel de detalle y precisión en estos fondos es muy alto.


En I·O·N, Tanemura ya tenía un estilo propio, pero todavía no lo había pulido.


Una de las pocas imágenes en color de I·O·N. Los colores pastel siempre son predominantes.

Primera portadilla de Kamikaze Kaito Jeanne. Se pueden observar las características más destacadas del estilo de la autora, pero sigue sin dominar las proporciones corporales, aunque se nota una mejora respecto a I·O·N.


Hacia el final de Kamikaze Kaitou Jeanne (arriba) y con su obra siguiente, Time Stranger Kyoko (abajo), Tanemura definió su estilo del todo. Los diseños de personajes y del vestuario adoptan un estilo más futurista con toques del estilo barroco o incluso neoclásico, muy principesco.





Con Full Moon wo Sagashite explota al máximo el uso de los colores pastel, a la vez que empieza a experimentar con las tonalidades oscuras, algo que hasta el momento casi nunca había hecho. De hecho, esta obra se considera el inicio de la madurez artística de Tanemura.

Shinji Doumei Cross - The Gentlemen's Alliance. A pesar de no incluir muchos elementos fantásticos, en esta obra se hace evidente que los personajes de Tanemura viven en mundos paralelos futuristas.

A pesar de mantener el estilo característico de Arina y los elementos indispensables de todo shoujo, parece que con Sakura Hime Kaden nos encontramos ante el punto máximo de la madurez artística de la autora.

divendres, 19 d’agost de 2011

[Especial Arina Tanemura] 1. La autora y su obra

Retomo este especial que tengo pendiente desde marzo (no tengo perdón...). Arina Tanemura es una de las autoras más famosas del momento, con el mismo número de fans como de detractores. Sin lugar a dudas, la clave de su éxito está en su dibujo barroco, lleno de detalles, y sus protagonistas de ojos enormes y peinados anatómicamente imposibles.

La autora y su obra

Arina Tanemura nació en Aichi el 12 de marzo de 1978. Debutó a mediados de la década de 1990 con un one-shot llamado Amor de segundo plato (Niban-me no koi no katachi), que se incluye en el tomo único ¡Qué difícil es ser una chica! (Kanshaku-dama no yuutsu), publicado en 1998 en Japón. Su primera obra larga fue I·O·N, un romance con toques de ciencia-ficción, pero el salto definitivo a la fama llegó con Kamikaze Kaitou Jeanne, manga de magical girls en el que una chica normal y corriente obtenía sus poderes de Juana de Arco y que tuvo su adaptación al anime. Después de esta obra, su fama culminó con Full Moon wo Sagashite, obra en con la que muchos consideran que la autora llega a la madurez artística.

A continuación, una lista de sus obras:
En negrita, las obras publicadas en España, con su título original entre paréntesis y la editorial que nos la trajo. Los años correspoden a la publicación japonesa.
  • I·O·N (1997) - Planeta de Agostini
  • Kamikaze Kaitou Jeanne (1998) - Planeta de Agostini
  • ¡Que difícil es ser una chica! (Kanshaku-dama no yūutsu) (1998) - Planeta de Agostini
  • Time Stranger Kyoko (2000) - Planeta de Agostini
  • Ginyū Meika (2001)
  • Full Moon wo Sagashite (2002) - Glénat
  • The Gentlemen Alliance (Shinshi Dōmei Cross) (2004) - Glénat
  • Mistress Fortune (Zettai Kakusei Tenshi Mistress Fortune) (2008) - Planeta de Agostini
  • Sakura Hime Kaden (2009)




"Patron Saint of Liars", "The Name of the Wind", "About a Boy" and "Matched"

I should do an individual entry for each of these books, but it takes a lot more time and, after my latest IMH entry, I counted again how many books I had left to start reading: it goes up to 41, and I still didn't count those that belong to my parents or my brother. So, here it goes, in chronological reading order.


Patron Saint of Liars (Ann Patchett, 1992)

California, the late sixties. Rose is married and pregnant, but she's not happy with it. She feels that becoming a wife and a mother is not what she was meant to do in this life, so when she finds out about the baby on the way, she runs away to a home for unwed mothers in the remote town of Habit, Kentuky. She leaves without saying goodbye or that she is pregnant, because she plans to give her baby away for adoption and continue with her life as a perpetual liar. However, things don't go according to Rose's plan when she decides to stay in St Elizabeth's with her daughter Cecilia.

I love Ann Patchett's writing: she turns her prose into poetry and the images she describes are very detailed but not to the point of becoming boring. The story she narrates in this book is one about family and growing up. I liked the characters, with their flaws and their strong points, but I was slightly disappointed with how the author ends the story after all the building up: the reader learns about Rose, Son and Cecilia and their story from their point of view (the book is divided in three big chapters, each of them narrated from the main characters' point of view), but I was expecting more: a resolution of some sort, the secrets revealed... Something like that. However, because Patchett's writing is delicious, I was not totally disappointed with the book as a whole. As a side note, a film was made 1998 with the same name and based off the book.


The Name of the Wind (Patrick Rothfuss, 2007)

Kote, the innkeeper, is more than he appears: not so long ago, he went by the name of Kvothe and became a legenday hero for some, a demon for others. Legends about his person and his adventures are common, though contradictory. Chronicler finds him and Kvothe agrees to narrate his story, the whole truth, in three days. The Name of the Wind takes us through Kvothe's childhood and teen years, while the following two books are expected to talk about what really turned him into a legend.

The first time I heard about this book was because I asked the shopkeeper what would he recommend to someone who has read everything related to Lord of the Rings and A Song of Ice and Fire and the Dragonlance books. Without hesitation, he gave me The Name of the Wind, and my boyfriend (to whom I was buying the book as a birthday gift) loved it. I finally read it, and also loved it: I've commented other times that I'm not a big fan of this sort of literature, but I fell in love with Kvothe. As a character, he is a bit of a Harry Potter, only that Kvothe is intelligent and not as lucky as the boy who lived, so he manages to survive on his own. I really am looking forward to reading the second book, The Wise Man's Fear.



About a Boy (Nick Hornby, 1998)

Will is a thirty-something year old perpetual teenager: he lives off his father's heritage (he wrote one very famous Christmas song, and Will gets his money from the copyright). He wants nothing to do with compromise, family or even children. However, he makes up that he has a two-year-old son to date single mothers. It is then when he meets Marcus, the oldest 12-year-old in the whole of the UK: not only he dresses in the worst of tastes and knows nothing about contemporary pop culture, but he acts like an old man. Somehow, the two of them will help the other to learn to act their age.

I knew about this book because of the film adaptation starring Hugh Grant (which I've seem many times on TV, but never complete, so I don't know if it's a good adaptation of the book). I found it for 1€ and I read it in three days while sunbathing. It's a funny book, it made me grin quite a lot of times because of the main characters' attitudes, and the writing is full of ironies and sarcasms (British humour: you love it or you hate it), even though it can be interpreted as a very tragic story if you go a little deeper. Also, it's the ideal lenght for a story of this sort.


Matched (Ally Condie, 2010)

Cassia lives in a world where the Society decides what is best for you: how much exercice you should do, what you must eat, who must you marry, when you must have children and when you'll die. When children turn 17, they have a matching dinner party, where they are introduced to the person who'll be their husband or wife. Cassia is lucky because she gets matched to her best friend, Xander, but something weird happens: another boy appears on screen when she wants to find out more information about him... And she also knows this boy, Ky, and she finds herself wanting to know more about him, even though the Society tells her that it was a mistake by the computers. Could she be falling in love with him?
I didn't know what to expect from this book, because I don't find teen lit appaling: it's all vampires and werewolves and stupid love triangles. It gratefully surprised me. There is a love triangle in this story, too, yes, but there is more to that. It reminded me a lot of 1984 and other science-fiction stories with totalitary political systems as background. I kind of expected, from an early point, that there would be some sort of rebellion (because I'm old and saw it coming), but I totally didn't expect the ending... but later I found out that there is a sequel, soon to be published. Also, I read somewhere that Disney wants to turn it into a film. We'll see... It's not a bad book, in teen literature standards. Actually, it makes you think much more than Twilight and stuff like that. It's something. The only thing I didn't quite like is the fact that it's written in present tense most of the time.




Now that I look at the images, could it be that I have a thing for books with a lot of green on the cover?

Twitter Goodreads