dimarts, 26 de juliol de 2011

Retorn al cinema

Aquest any s'està caracteritzant per la meva absència a les sales cinematogràfiques, fins al punt que, de gener a juliol, només hi he anat tres vegades, i una va ser de rebot (tinc pendent d'anar a veure l'última entrega de Harry Potter demà, però es mereix una entrada per a ella sola). Es tracta de les oscaritzades The King's Speech i Black Swan, d'una banda, i Midnight in Paris, de l'altra.



The King's Speech (Tom Hooper, 2010)

Albert Windsor no estava preparat per a ser rei de l'Imperi britànic a principi del segle XX, perquè li tocava assumir el càrrec al seu germà gran, però quan aquest darrer abdica per casar-se amb una divorciada americana, Bertie es veu obligat a convertir-se en monarca. El principal problema és que és tartamut i es posa especialment nerviós quan ha de parlar en públic, així que la seva família li busca els millors professionals de la fonètica de tot el regne, però tots els intents acaben en fracàs absolut... fins que decideixen comptar amb l'ajut de Lionel Logue, un australià que l'ensenya a parlar amb mètodes poc ortodoxes. 

The King's Speech és una pel·lícula molt britànica, en el bon sentit del terme (encara que alguns ho poden interpretar com a despectiu): barreja drama, realisme i comèdia d'una manera que, personalment, em va semblar molt equilibrada i converteix la història en versemblant (ja és l'efecte que ha de tenir una pel·lícula basada en fets reals). Hom pot pensar que passa molt lentament, i certament en alguns punts em va fer aquesta sensació, però en definitiva és una pel·lícula molt recomenable, malgrat que no estic d'acord que li donessin l'Oscar a la millor pel·lícula (tot i que gairebé no he vist cap de les altres nominades en aquesta categoria), però sí que Colin Firth guanyés el de millor actor principal. Geoffrey Rush també fa un paperàs increible (de fet, m'agradava més que el de Firth), i vam descobrir que l'Helena Bonhan-Carter pot actuar en papers normals!



Black Swan (Darren Aronofsku, 2010)

La Nina Sayers és una ballarina d'una companyia de ballet molt prestigiosa de Nova York, que treballa molt durament per aconseguir el paper de protagonista a la funció d'El llac dels cignes. Finalment, després que la primera ballarina pateix un accident que la deixa en cadira de rodes, el director la nomena a ella primera ballarina i, automàticament, rep el paper d'Odette, la princesa que es converteix en cigne per un encanteri. Aquest paper, però, també requereix que interpreti Odile, el cigne negre que ha de seduir el príncep per evitar que sigui Odette qui s'hi casi. Però la Nina comença a notar coses estranyes al seu voltant, i creu que la Lily, una altra ballarina, li vol robar el paper que tant d'esforç li ha costat aconseguir.

No les tenia totes quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula (que vaig veure en alemany a Frankfurt amb el Kevin mentre esperàvem que fossin les 3 del matí per agafar un bus cap a l'aeroport), perquè sabia que era un film molt esperat i a la crítica dels EUA la deixaven molt bé. Ni que sigui perquè el tema principal és el ballet (que, per a qui no ho sàpiga encara, m'encanta), la vaig voler veure, i no me'n vaig penedir. Black Swan és un thriller psicològic que et manté aferrat a la butaca mentre esperes descobrir què li passa realment a la Nina, i amb la banda sonora original de Txaikovski sempre present. 


Midnight in Paris (Woody Allen, 2011)

En Gil i la Inez són una parella de California que viatja a París per fer turisme abans de casar-se. Ell és un guionista de Hollywood que intenta escriure una novel·la i un romàntic, enamorat del París dels anys 20, mentre que ella és una nena de família bona que prefereix conèixer el glamour de la capital gal·la amb una altra parella de turistes americans, en Paul i la Carol. En Gil, cansat del ritme de la seva futura esposa, decideix anar a passejar per la ciutat de nit, i a mitjanit apareix un Citroen d'època. Els ocupants del vehicle el conviden a pujar i, màgicament, el transporten al París dels anys 20 i en Gil interacciona amb els seus ídols literaris i artístics: Scott Fitzgerals, Ernest Hemmingway, Picasso, Dalí... i la bella Adriana.

Woody Allen ens narra visualment un conte de la natura humana, de persones aferrades a un passat que consideren millor, i que no poden valorar el seu present perquè no n'estan satisfets, amb la ciutat de París com a teló de fons i com un personatge més: la ciutat de la llum té un encant especial, això és innegable, i als seus carrers s'hi respira bohèmia, glamour, decadència, art, música... Crec que en aquesta pel·lícula tot això queda ben capturat, si bé en realitat es tracta d'una mena de faula sobre el valor del temps i de les relacions humanes. La recomano, ni que sigui per les imatges de la ciutat i la banda sonora de la mà del gran Cole Porter.

Twitter Goodreads