Exercici 2.3.: Escriu un paràgraf amb molts parèntesis i pensaments poc coherents

M'haureu de perdonar, fans que no comenteu però que sé que de tant en tant passeu per aquí. La musa m'ha abandonat i l'únic de què sap escriure últimament és de processos cognitius dels traductors, de la utilitat d'internet per trobar informació i d'estudis empírics, ja siguin experimentals o no. I no patiu perquè tinc temps fns al 30 de juny per no poder parlar d'altres temes, ja que el 30 de juny és la data límit per entregar el treball de recerca del màster (el que abans es deia tesina, i que en la intimitat seguirem anomenant així perquè treball de recerca em recorda al batxillerat) i el tema estrella serà infinitament interessant, però també infinitament monotemàtic (òbviament, però la Traductologia és la ciència de posar nom a coses que esdevenen bastant òbvies quan les poses per escrit --però després tothom la caga al mateix lloc--).Tots sabeu, però, que en el fons m'agrada (perquè si no m'agradés ja tindria delicte...). Us mantindré informats de les meves anades i tornades entre Covent Garden i el Palau de la Música amb l'Eliza Doolittle i la Roseta Fernandes. I últimament tinc una estranya tendència a escriure guions de converses imaginàries que no tindran mai lloc però que servirien per qualsevol telenovel·la sudamericana o un llibre per a adolescents estúpides que no saben distingir entre l'amor i l'assetjament perquè els vampirs i els homes llop no fan por, sinó que molen i són súperromànticsoseatiaquefuerte. M'he plantejat moltes vegades reciclar qualsevol personatge meu (preferiblement alguna Mary Sue que devia crear entre els 12 i 15 anys) i vendre la meva ànima al diable i a les editorials de "bet-sellers" (que, efectivament, vol dir "venedors d'apostes") perquè aquesta merda proporciona prou diners per viure bé durant una temporada (si ets la primera de portar la idea al mercat, naturalment, i tens la sort de veure una adaptació per a la pantalla, petita o gran, de la teva "obra"), però després del que m'han explicat avui sobre els deutes de les universitats públiques... Tot i que sóc més partidària d'assemblar-me més a una Ann Patchett que no pas a una J.K.Rowling, si es tracta de vendre llibres. I no, ni em plantejo per un moment una possible comparació amb l'Stephenie Meyer. Tot i així he de confessar que he caigut en la temptació de comprar-me el primer llibre de Gossip Girl i els quatre primers de Pretty Little Liars després de veure les seves respectives sèries televisives (amb molts punts a favor per la segona, ara mateix). Però després de veure-les em torna a agafar aquest no-sé-què de viatjar i engegar-ho tot a la merda i buscar feina a l'altra banda del món. Ja veurem, ja veurem. Toca esperar i l'únic que vull és agafar impuls, córrer, saltar i volar amunt, amunt, amunt.



Comentaris

Entrades populars