dissabte, 9 d’octubre de 2010

Carmen

Ahir vaig anar a veure Carmen al Liceu. És una de les meves òperes preferides, amb el punt a favor afegit que el paper protagonista és dels pocs interpretats per una mezzo (yay!). No és una d'aquelles òperes pesades que duren hores i hores i té un argument enrebassat, i el cor hi té un paper important.

El llibret de l'òpera de Bizet ens explica la història de la gitana Carmen, que té tots els homes enamorats d'ella, mentre que ella es declara lliure, tant d'esperit com d'estimar a qui vulgui. La seva última conquesta és el soldat Don José, que, casualment, està promès a Micaëla, però ell ho abandona tot per viure el seu amor amb Carmen. Això no obstant, amb el pas del temps Carmen es cansa d'ell perquè no li pot oferir tots el que ella vol, i ell no sap fer altra cosa que posar-se gelós perquè creu que ella se n'anirà amb un altre. La tragèdia planeja sobre ells i les cartes del tarot ho confirmen de manera premonitòria: la mort els persegueix.

Això no obstant, la música és en general alegre i té un cert caire festiu, de manera que és fàcil que al públic li agradi. A més a més, a l'època que Bizet va compondre-la, va decidir situar-la al sud d'Espanya, ja que a França (entre altres països) es considerava que quan saltaves els Pirineus tot era exotisme, romanticisme, passió, toreros i alegria col·lectiva als carrers.

Calixto Bieito, responsable de l'escenografia de la representació al Liceu de Barcelona, decideix anar més enllà i situar l'acció a l'Espanya profunda, si més no, conceptualment. Al centre de l'escenari (sempre inclinat, per cert) del teatre barceloní hi havia, al llarg del primer i del segon acte, una bandera espanyola omnipresent i de proporcions considerables, que va ofendre sensibilitats del públic, de la mateixa manera que ho va fer el toro d'Osborne del tercer acte (i que va ser objecte de xiulades).

No content amb això, Bieito converteix els soldats romàntics del segle XIX en mercenaris de l'exèrcit espanyol actual que semblaven més aviat els típics paletes que et llencen aquells piropos tan imaginatius com vulgars i ofensius quan passes a prop d'una obra. També transforma els contrabandistes originals en una colla de mafiosos-camells alcoholitzats i amb unes necessitats sexuals irreprimibles. No us estranyeu de veure més d'un cul, algun pit o fins i tot un nu integral masculí.

I tot i així, malgrat que es tracta d'una posta en escena d'en Bieito i malgrat que es carrega el teòric romanticisme estereotipat de l'original, trobo que per primera vegada l'escenògraf l'encerta i tot plegat té sentit: és fàcil reconèixer en aquesta Carmen tics de la nostra societat actual, que sabem que existeixen però no estem disposats a admetre que hi són més a prop del que ens pensem. Si bé m'hi van sobrar alguns elements que no vaig acabar d'entendre.

La funció d'ahir, divendres 8 d'octubre, estava encapçalada per María José Montiel com a Carmen i Germán Villar com a Don José. Montiel ens mostra una Carmen desacomplexada i capritxosa, si bé en algunes escenes em va semblar que no era prou "coqueta" i li faltava desprendre una mica més de sensualitat. A nivell vocal, però, no tinc res a dir, una mezzo correctíssima. Del tenor Villar sí que en vaig quedar una mica decebuda perquè des del quart pis feia la sensació que tota la seva veu es quedava a la platea (o, fins i tot, a dins de l'escenari) i en els moments de clímax de les seves àries es perdia. Tot i així, la seva interpretació del Don José va ser molt bona. Pel que fa als personatges secundaris, només destacar el mini-gall de Micaëla al final de la seva ària cap a meitats del tercer acte.

Twitter Goodreads