"Gatástrofes y calasnidades" (crítiques de cinema)

Podríem dir que juliol va ser el mes de les seqüel·les; si més no, Shrek 4: Felices para siempre i Toy Story 3 van ser la meva elecció cinematogràfica per al mes més calurós d'aquest estiu, mentre que vaig estrenar l'agost amb el thriller surrealista Origen i una pel·lícula irlandesa per a moderns gafapasta, Nothing personal.


Shrek 4: Felices para siempre (Shrek Forever After)


Sembla ser que el públic d'avui ja no queda satisfet amb les trilogies, sinó que ara ho fem tot de quatre en quatre (o de set en set, en su defecto, per poder fer una vuitena pel·lícula del capítol final *tos-HarryPotter-tos*). Així doncs, per acabar d'exprémer-ne el suc, Dreamworks crea una darrera aventura animada digitalment de l'ogre més famós del cel·luloide i els seus amics.

Aquesta vegada, l'Shrek i companyia celebren el primer aniversari dels tres tendres infants de l'ogre i la princesa-ogressa Fiona, en companyia dels seus fidels amics, en Ruc (Asno, en castellà; Donkey, en anglès) i el Gat amb Botes, així com també de molts altres personatges del regne de Molt, Molt Llunyà.

L'Shrek, però, no està satisfet amb aquesta nova vida, ja que troba que s'ha comercialitzat massa la seva imatge d'ogre que no fa tanta por, fins al punt que la gent espera que faci coses "típiques d'ogre" per pura diversió. Després d'una discussió amb la Fiona, l'Shrek abandona la festa i topa amb en Rumpelstiltskin, un follet-mag que odia tota la familia reial de Molt, Molt Llunyà i, més concretament, l'Shrek, perquè l'ogre va evitar que els reis li venguessin el regne a canvi d'alliberar la princesa Fiona del seu encanteri.

L'Shrek, que ignora per complet el sentiment de venjança d'en Rumpelstiltskin (no li podien dir John Smith, no...), li ven un dia qualsevol del seu passat a canvi de retornar a la seva vida de solter. I així sia: tothom torna a tenir por dels ogres i a intentar capturar-los i matar-los, però hi ha alguna cosa que no encaixa... Les bruixes s'han convertit en les veritables mestresses del regne, dominat ara per ni més ni menys que en Rumpelstiltskin.

Per sort, els ogres s'han unit en un grup organitzat de resistència. Però la Fiona, en Ruc i el Gat amb Botes no recorden l'Shrek perquè en Rumpelstiltskin li ha comprat el mateix dia del seu naixement. Com pot l'Shrek salvar Molt, Molt Llunyà i a l'hora recuperar la seva dona, els seus amics i la seva vida?

Si bé no té la frescor i l'acidesa de la primera pel·lícula, Shrek 4 és entretinguda i graciosa. Té pocs gags memorables, però sí un munt de detallets que serveixen de picada d'ullet al públic adult (recordem que la franquícia d'Shrek té un públic infantil destacable, tot i estar pensada per a un públic una mica més adult, en un principi). Una pel·lícula que tant grans com petits poden gaudir.


Toy Story 3 (Toy Story 3)


10 anys després de Toy Story 2, els que vam ser els primers espectadors del primer llargmetratge de Pixar ja la teníem aquí: la tercera i (de moment) última part de les aventures del cowboy Woody i l'astronauta Buzz Lightyear.

L'Andy ja té 17 anys i aviat marxarà a la universitat, de manera que buida tota la seva habitació i es troba amb totes les seves joguines. Per error, la seva mare les dóna a la guarderia local, on són rebudes amb alegria per les altres joguines. Això tranquilitza els nostres protagonistes, que tenien por que l'Andy els llençaria i ningú jugaria més amb ells... excepte en Woody, que decideix marxar d'allà perquè ell és fidel a l'Andy. Però no tot és el que sembla...

El que més em va fascinar de Toy Story quan la vaig veure per primer cop era, a banda de l'animació 100% digital (tota una senyora novetat l'any 1995), va ser la idea, el punt de partida: què fan les teves joguines quan no les veus? Era impressionant veure com dos ninots que com a molt poden fer 25cm d'alçada cobraven vida i vivien una aventura que ja ens agradaria a molts. Pixar demostrava amb aquesta pel·lícula tot el seu geni creatiu i narratiu, així com també artístic, que han mantingut amb grans pel·lícules posteriors com Up i Wall-E.

Crec que Toy Story 3 és el millor film d'aquesta trilogia. Els personatges són automàticament carismàtics, les aventures que viuen fan gaudir com criatures tant a petits com a grans. Té humor, moments dramàtics, "moments Disney", i dubto que hi hagi algú que no hagi plorat al final, ni que sigui una llagrimeta. Un comiat per la porta gran.


Origen (Inception)


Després de tanta pel·lícula "per a nens" amb arguments més o menys linials i fàcils de seguir, se'm va acudir anar a veure Origen, la nova del DiCaprio, i en VO.

En un futur no gaire llunyà, les idees es podran robar, i Cobb és el millor expert en aquest art. Ell i el seu equip reben un encàrrec d'un empresari japonès, el Sr Saito: vol que en Cobb i el seu equip s'introdueixin a la ment d'en Robert Fischer, fill d'un empresari moribund i molt, molt poderós, però no per robar-li cap idea, sinó per introduir-n'hi una de nova.

Però per aconseguir això cal passar per un procés altament complex i complicat, i a tot plegat s'hi suma el record de la difunta esposa d'en Cobb, que apareix en el pitjor moment per espatllar-los els plans. Això no obstant, val la pena arriscar-s'hi, si arribar al final d'aquesta missió ha de permetre que Cobb pugui tornar als EUA, on l'acusen d'haver assassinat la seva dona.

La cinta és una barreja molt estranya entre blockbuster d'acció i pel·lícula de ciència ficció pseudocientífica-futurista transformada en thriller, no sé ben bé com classificar-ho. Em va recordar a Shutter Island (sembla que en DiCaprio només fa papers d'aquest estil), en el sentit que és tot molt recargolat i confús, i fins al final no lligues caps, tot i que el final és obert i deixa la porta oberta a la interpretació personal de cada espectador. Fa pensar, però també entreté, i em va semblar una bona pel·lícula.


Nothing personal (Nothing personal)


D'aquesta pel·lícula no vaig entendre'n res: una noia marxa de casa seva després de vendre's els mobles i l'anell de casada, es lliga les botes de caminar als peus i se'n va amb la motxilla a l'esquena cap a Irlanda, aturant-se a dormir i a menjar on pot, gairebé sempre a l'aire lliure. Acaba trobant la casa d'un home d'uns cinquanta-llargs, seixanta-pocs anys que l'acaba acollint a canvi que ella faci feines de casa: cuidar-se del jardí, fer el dinar, fer la bugada, etc. L'única condició sota la qual ella accedeix a quedar-se és que ell no li faci cap mena de pregunta personal, i ella tampoc n'hi farà.

La vaig veure en versió original en anglès, però si l'hagués vist en coreà, per dir un idioma qualsevol, hauria entès exactament el mateix, a nivell de contingut. Veure aquesta pel·lícula és semblant a fullejar un llibre d'imatges sense saber llegir: més o menys entens la part visual, el que està passant, les emocions (més o menys) dels personatges... però no et quedes amb la història sencera, sinó amb el que tu t'has imaginat que hi ha més enllà de les imatges.

No sabem qui és aquella noia, no sabem qui és l'home que l'acull, no sabem res dels seus passats ni de les seves motivacions ni de les seves intencions. No queda clar per què tots dos actuen com ho fan, i com a espectadors no arribem a conèixer-los, de la mateixa manera que ells conviuen durant un període de temps indeterminat sense saber tan sols com es diuen.

Segur que té un significat súper profund i sóc molt tonta per no saber-ho veure i no haver gaudit del tot de la pel·lícula, igual que em va passar amb Lost in Translation, tot i que ambdues han rebut un munt de premis, així que ja m'espavilaré per trobar crítics de veritables cinèfils gafapasta entesos en la matèria. Això sí, la banda sonora està molt ben trobada.


Comentaris

Entrades populars