dilluns, 9 d’agost de 2010

"Gatástrofes y calasnidades" (crítiques de cinema)

Podríem dir que juliol va ser el mes de les seqüel·les; si més no, Shrek 4: Felices para siempre i Toy Story 3 van ser la meva elecció cinematogràfica per al mes més calurós d'aquest estiu, mentre que vaig estrenar l'agost amb el thriller surrealista Origen i una pel·lícula irlandesa per a moderns gafapasta, Nothing personal.


Shrek 4: Felices para siempre (Shrek Forever After)


Sembla ser que el públic d'avui ja no queda satisfet amb les trilogies, sinó que ara ho fem tot de quatre en quatre (o de set en set, en su defecto, per poder fer una vuitena pel·lícula del capítol final *tos-HarryPotter-tos*). Així doncs, per acabar d'exprémer-ne el suc, Dreamworks crea una darrera aventura animada digitalment de l'ogre més famós del cel·luloide i els seus amics.

Aquesta vegada, l'Shrek i companyia celebren el primer aniversari dels tres tendres infants de l'ogre i la princesa-ogressa Fiona, en companyia dels seus fidels amics, en Ruc (Asno, en castellà; Donkey, en anglès) i el Gat amb Botes, així com també de molts altres personatges del regne de Molt, Molt Llunyà.

L'Shrek, però, no està satisfet amb aquesta nova vida, ja que troba que s'ha comercialitzat massa la seva imatge d'ogre que no fa tanta por, fins al punt que la gent espera que faci coses "típiques d'ogre" per pura diversió. Després d'una discussió amb la Fiona, l'Shrek abandona la festa i topa amb en Rumpelstiltskin, un follet-mag que odia tota la familia reial de Molt, Molt Llunyà i, més concretament, l'Shrek, perquè l'ogre va evitar que els reis li venguessin el regne a canvi d'alliberar la princesa Fiona del seu encanteri.

L'Shrek, que ignora per complet el sentiment de venjança d'en Rumpelstiltskin (no li podien dir John Smith, no...), li ven un dia qualsevol del seu passat a canvi de retornar a la seva vida de solter. I així sia: tothom torna a tenir por dels ogres i a intentar capturar-los i matar-los, però hi ha alguna cosa que no encaixa... Les bruixes s'han convertit en les veritables mestresses del regne, dominat ara per ni més ni menys que en Rumpelstiltskin.

Per sort, els ogres s'han unit en un grup organitzat de resistència. Però la Fiona, en Ruc i el Gat amb Botes no recorden l'Shrek perquè en Rumpelstiltskin li ha comprat el mateix dia del seu naixement. Com pot l'Shrek salvar Molt, Molt Llunyà i a l'hora recuperar la seva dona, els seus amics i la seva vida?

Si bé no té la frescor i l'acidesa de la primera pel·lícula, Shrek 4 és entretinguda i graciosa. Té pocs gags memorables, però sí un munt de detallets que serveixen de picada d'ullet al públic adult (recordem que la franquícia d'Shrek té un públic infantil destacable, tot i estar pensada per a un públic una mica més adult, en un principi). Una pel·lícula que tant grans com petits poden gaudir.


Toy Story 3 (Toy Story 3)


10 anys després de Toy Story 2, els que vam ser els primers espectadors del primer llargmetratge de Pixar ja la teníem aquí: la tercera i (de moment) última part de les aventures del cowboy Woody i l'astronauta Buzz Lightyear.

L'Andy ja té 17 anys i aviat marxarà a la universitat, de manera que buida tota la seva habitació i es troba amb totes les seves joguines. Per error, la seva mare les dóna a la guarderia local, on són rebudes amb alegria per les altres joguines. Això tranquilitza els nostres protagonistes, que tenien por que l'Andy els llençaria i ningú jugaria més amb ells... excepte en Woody, que decideix marxar d'allà perquè ell és fidel a l'Andy. Però no tot és el que sembla...

El que més em va fascinar de Toy Story quan la vaig veure per primer cop era, a banda de l'animació 100% digital (tota una senyora novetat l'any 1995), va ser la idea, el punt de partida: què fan les teves joguines quan no les veus? Era impressionant veure com dos ninots que com a molt poden fer 25cm d'alçada cobraven vida i vivien una aventura que ja ens agradaria a molts. Pixar demostrava amb aquesta pel·lícula tot el seu geni creatiu i narratiu, així com també artístic, que han mantingut amb grans pel·lícules posteriors com Up i Wall-E.

Crec que Toy Story 3 és el millor film d'aquesta trilogia. Els personatges són automàticament carismàtics, les aventures que viuen fan gaudir com criatures tant a petits com a grans. Té humor, moments dramàtics, "moments Disney", i dubto que hi hagi algú que no hagi plorat al final, ni que sigui una llagrimeta. Un comiat per la porta gran.


Origen (Inception)


Després de tanta pel·lícula "per a nens" amb arguments més o menys linials i fàcils de seguir, se'm va acudir anar a veure Origen, la nova del DiCaprio, i en VO.

En un futur no gaire llunyà, les idees es podran robar, i Cobb és el millor expert en aquest art. Ell i el seu equip reben un encàrrec d'un empresari japonès, el Sr Saito: vol que en Cobb i el seu equip s'introdueixin a la ment d'en Robert Fischer, fill d'un empresari moribund i molt, molt poderós, però no per robar-li cap idea, sinó per introduir-n'hi una de nova.

Però per aconseguir això cal passar per un procés altament complex i complicat, i a tot plegat s'hi suma el record de la difunta esposa d'en Cobb, que apareix en el pitjor moment per espatllar-los els plans. Això no obstant, val la pena arriscar-s'hi, si arribar al final d'aquesta missió ha de permetre que Cobb pugui tornar als EUA, on l'acusen d'haver assassinat la seva dona.

La cinta és una barreja molt estranya entre blockbuster d'acció i pel·lícula de ciència ficció pseudocientífica-futurista transformada en thriller, no sé ben bé com classificar-ho. Em va recordar a Shutter Island (sembla que en DiCaprio només fa papers d'aquest estil), en el sentit que és tot molt recargolat i confús, i fins al final no lligues caps, tot i que el final és obert i deixa la porta oberta a la interpretació personal de cada espectador. Fa pensar, però també entreté, i em va semblar una bona pel·lícula.


Nothing personal (Nothing personal)


D'aquesta pel·lícula no vaig entendre'n res: una noia marxa de casa seva després de vendre's els mobles i l'anell de casada, es lliga les botes de caminar als peus i se'n va amb la motxilla a l'esquena cap a Irlanda, aturant-se a dormir i a menjar on pot, gairebé sempre a l'aire lliure. Acaba trobant la casa d'un home d'uns cinquanta-llargs, seixanta-pocs anys que l'acaba acollint a canvi que ella faci feines de casa: cuidar-se del jardí, fer el dinar, fer la bugada, etc. L'única condició sota la qual ella accedeix a quedar-se és que ell no li faci cap mena de pregunta personal, i ella tampoc n'hi farà.

La vaig veure en versió original en anglès, però si l'hagués vist en coreà, per dir un idioma qualsevol, hauria entès exactament el mateix, a nivell de contingut. Veure aquesta pel·lícula és semblant a fullejar un llibre d'imatges sense saber llegir: més o menys entens la part visual, el que està passant, les emocions (més o menys) dels personatges... però no et quedes amb la història sencera, sinó amb el que tu t'has imaginat que hi ha més enllà de les imatges.

No sabem qui és aquella noia, no sabem qui és l'home que l'acull, no sabem res dels seus passats ni de les seves motivacions ni de les seves intencions. No queda clar per què tots dos actuen com ho fan, i com a espectadors no arribem a conèixer-los, de la mateixa manera que ells conviuen durant un període de temps indeterminat sense saber tan sols com es diuen.

Segur que té un significat súper profund i sóc molt tonta per no saber-ho veure i no haver gaudit del tot de la pel·lícula, igual que em va passar amb Lost in Translation, tot i que ambdues han rebut un munt de premis, així que ja m'espavilaré per trobar crítics de veritables cinèfils gafapasta entesos en la matèria. Això sí, la banda sonora està molt ben trobada.


dissabte, 7 d’agost de 2010

Mis manas indispensables. 5. Comedia


Para revivir esto ahora que estoy de vacaciones (¡por fin!), hoy me centraré en tres mangas de comedia, pero tres tipos de comedia algo distintos entre ellos: por un lado, tenemos el shonen-harem Love Hina; luego me centraré en el conocidísimo manga de Yoshito Usui, Shin-chan; y para terminar, la comedia estudiantil GALS!


Love Hina

Autor: Ken Akamatsu
Número de tomos: 14
Editorial (en España): Glénat
Precio: 7,50€ (castellano) / 6,50€ (catalán)

¿De qué va?

Keitaro Urashima tiene veinte años y ha repetido el examen de ingreso a la universidad por tercera vez, por lo que sus padres lo echan de casa. Sin tener a dónde ir, termina en la residencia de su abuela, la Pensión Hinata, que se ha convertido en un dormitorio exclusivamente femenino. Tras una serie de desafortunados primeros encuentros con las residentes, las chicas aceptan la propuesta de la tía de Keitaro de que este se convierta en el encargado de la pensión a cambio de alojamiento mientras prepara los exámenes de ingreso otra vez.

¿Por qué es imprescindible?

Por un lado, Love Hina es uno de los primeros mangas que compré, concretamente por inercia: en el canal K3 (que por aquel entonces todavía era el Canal 33 en la televisión autonómica catalana) daban el anime y había visto varios capítulos. Por aquella época yo ya era clienta más o menos habitual de Norma Comics, y decidí comprar el primer tomo porque el anime me parecía muy divertido y el dibujo, muy dulce.

Así pues, Love Hina fue uno de mis primeros mangas y, más concretamente, mi primer (y me atreviría a decir que único) shonen. Pero más allá del componente nostálgico, la obra cumbre (con el permiso de Negima) de Ken Akamatsu mezcla un montón de factores que la hacen imprescindible.

Por un lado está un protagonista masculino que es el antihéroe por excelencia, un perfecto otaku: un chico más bien poco agraciado, gafe a más no poder y no precisamente el estudiante modélico. Todo lo que no se espera de un hombre que se las lleva a todas de calle.

Por otro lado tenemos a todo un harén de chicas monas, cada una con sus rasgos característicos que las hace únicas (algo así como las Spice Girls para la gente de mi generación xD) y que no están dispuestas a hacer de la estancia de Keitaro en la residencia Hinata un camino de rosas.

Si juntamos todo esto a un montón de situaciones graciosas, la mayoría provocadas por la patosidad innata de Keitaro, y mucho fanservice (unas bragas por ahí, unos pechos por allí, las protagonistas en bikini porque sí...), y pizcas de romance, obtenemos un shonen-harem que tanto han disfrutado chicos como chicas de todas partes del mundo.


Crayon Shin-chan

Autor: Yoshito Usui
Número de tomos: 70 (edición de 64 páginas -catalán); 50 (edición de 64 páginas -castellano) + especiales (catalán y castellano); 13 (nueva edición de 124 páginas -castellano)
Editorial (en España): Planeta de Agostini (estado de la publicación en la actualidad: ???)
Precio: 3€ primera edición (catalán y castellano); 4,95€ tomos especiales; 2,95€ nueva edición

(fuente: catálogo manga de Planeta de Agostini; no, no me pagan nada por hacer esto)

¿De qué va?

Shinnosuke Nohara, alias Shin-chan, tiene 5 años y va a la guardería, pero no es para nada un niño normal e inocente. Él y su familia y amigos viven situaciones cotidianas que, con el humor ácido del autor puesto en la lengua sin pelos de Shin-chan, hacen una importante crítica a la sociedad nipona.

¿Por qué es imprescindible?

Este es otro manga que empecé a leer por inercia, por la emisión del anime en televisión. De hecho, era a mi hermano a quien le compraban los tomos esos de DIN-A4, así que una servidora se aprovechaba de ello.

Tuve la "suerte" de que el "fenómeno Shin-chan" me pillara cuando tenía unos 14 o 15 años, con lo que no era una niña a quien esencialmente le hace gracia que Shin-chan enseñe el culo y diga todo lo que piensa sin tapujos, pero tampoco creo que fuera lo suficientemente "madura" para entender la fuertísima carga crítica del manga a la sociedad japonesa, especialmente en los primeros tomos.

En cualquier caso, creo que Shin-chan es un manga que todo el mundo debería leer en algún punto de su vida, tanto si es aficionado al manga como si no. Concretamente, pienso que los fans de tiras cómicas de humor inteligente basado en sarcasmos, juegos de palabras y crítica social, como Garfield o Calvin y Hobbes (por citar un par de ejemplos famosos), son los lectores que más van a disfrutar con este tipo de manga: incluso mi padre, que no entiende por qué con 22 años sigo comprando manga, se parte de la risa con Shin-chan.

Sin embargo, como bien indican las portadas, no es un manga para niños (a pesar de que se rebajara el tono del anime porque muchos niños lo veían en Japón y los padres se quejaban de que luego imitaban a Shin-chan). No solo lo digo por el lenguaje y el fanservice o los desnudos integrales de Shin-chan, sino porque el carácter sarcástico y crítico del manga se aprecia más a medida que te haces mayor. Y, para qué engañarnos, es divertidísimo ver como un niño de 5 años es capaz de decir lo que muchos adultos pensamos y no nos atrevemos a decir.


GALS!

Autora: Mihona Fujii
Número de tomos: 10
Editorial (en España): Glénat
Precio: 7,50€

¿De qué va?

Ran Kotobuki se autodenomina la reina de Shibuya, ¡y que nadie se atreva a meterse con ella o sus amigos o sacará la mujer policía que hay en ella! No en vano es la hija mayor de una familia que tradicionalmente ha pertenecido al cuerpo policial... aunque ella pasa de este rollo porque es más guay vivir la vida como ko-gal. Podéis leer la reseña completa aquí(es una de mis primeras reseñas en el blog xD)

¿Por qué es imprescindible?

Romance, acción, humor, tíos buenos, moda, personajes carismáticos, un dibujo característico... ¿Qué más se le puede pedir a un manga sobre y para chicas adolescentes?

GALS! no deja de ser un manga que nos cuenta, de forma episódica, el día a día de Ran y sus amigas en sus últimos años de instituto, que compaginan con su ocupación principal: disfrutar la vida siendo ko-gals.

Como he dicho antes, tiene todos los ingredientes para ser un éxito: hay un hilo argumental pero en cada capítulo pasan cosas distintas; los personajes son muy carismáticos e inevitablemente les coges cariño (a pesar de que estén todos locos y a menudo no entiendas por qué la autora empareja a este con aquella).

Estamos hablando de un manga muy fresco: a pesar de que tiene sus momentos dramáticos (más o menos), en general es un torbellino de energía que se calma con toques románticos muy dulces. Cada tomo deja con ganas de más y con un muy buen sabor de boca, con la sensación de haberlo pasado bien durante la lectura. Además, el dibujo de Mihona Fujii es muy característico y creo que eso contribuye al éxito del manga.

GALS! es una lectura ligera que no cansa, ni por temática ni por hilo argumental (a pesar de que hacia el final puede perder algo de su frescura inicial), así que la recomiendo a todas las shoujeras, especialmente a las que se inician en el mundillo, pero también a las más veteranas que quieran darse un respiro después de tanto drama con Nana y otras tantas series lacrimógenas.

Twitter Goodreads