Casablanca

[...]
— Dona’m la mà i estira’t al meu costat.
— I ara, què?
— Ara tanca els ulls.
— Em faràs un petó?
— I dos i tot, si em deixes.
— M’agradaria ser d’una altra manera. M’agradaria poder fer com a les pel·lícules.
— Com seria el nostre comiat en una pel·lícula?
— Jo et demanaria, entre petons i amb els ulls plorosos, que no te n’anessis mai del meu costat. Plouria, és clar.
— I seria una pel·lícula en blanc i negre, com Casablanca?
— Sí; un comentari molt oportú, tenint en compte on som. Però calla, que em fas perdre el fil.
— Sí, sí, perdona. Deies que em demanaries que em quedés.
— I tu ho abandonaries tot per viure una història d’amor romàntica i bohèmia.
— I sortiria el “fi” amb música d’orquestra de fons.
— Però jo no sóc així, i tu tens un somni, un objectiu, i no deixaràs que res s’interposi en el teu camí.
— Un capritx del destí.
— És com un nen malcriat, i nosaltres som les seves joguines noves.
— Espero que se’n cansi aviat.
— Ens tornarem a veure?
— T’ho prometo.


estiu de 2009

Comentaris

Entrades populars