diumenge, 30 de maig de 2010

Primeras impresiones: "Kimi wa pet" y "Skip Beat"


Escribo esta entrada que tenía pendiente desde hace días (termino de escribir, más bien) con dos mangas que empecé a leer por scans: uno de ellos porque es una de las licencias estrella de la editorial Norma (Eres mi mascota) y el otro porque tiene mucha fama en Japón y me llamó la atención (Skip Beat).


Eres mi mascota

Historia: Sumire es una mujer joven muy buena en su trabajo, más que algunos de sus compañeros hombres, que la ven como una especie de mujer de hielo. Por este motivo, y porque no cumple con el estereotipo de mujer ideal de los japoneses (recatada, muy femenina, etc), la vida amorosa de Sumire es desastrosa: todos los hombres acaban cogiendo complejo de inferioridad.

Una noche, Sumire se encuentra un chico dentro de una caja, como si fuera un perrito, en la puerta de su casa. Se lo lleva a casa y él le pregunta qué quiere a cambio por su amabilidad. Ella, bromeando, le dice que quiere que se convierta en su mascota, a lo que el chico accede. Sumire lo apoda Momo, como a un perrito que ella tenía de pequeña. ¿Cómo afectará la aparición de Momo en la vida amorosa de Sumire?

Opinión: Este josei tiene muy buena pinta, tanto a nivel de historia como de dibujo. Aunque no me acaba de convencer el personaje de Momo en el primer tomo, creo que es bastante mono. Me da un poco de pena el personaje de Sumire porque me parece lo más normal del mundo que sea competente en su trabajo y no sea la princesa del guisante, pero en la sociedad japonesa se ve que esto no está bien para una mujer. En definitiva, creo que este manga es una buena apuesta a quien busque una comedia romántica de enredos fuera del instituto. A ver como evolucionan los siguientes tomos.


Skip Beat

Historia: Kyoko es una chica de instituto normal y corriente (tirando a pava), o eso es lo que hace creer a todo el mundo, porque su amigo de la infancia, novio y compañero de piso es ni más ni menos que Sho Fuwa, el ídolo de las jovencitas. Tampoco es muy normal que mientras él se dedica a buscarse la vida en el mundo de la música, ella tiene varios trabajos a media jornada para pagar el alquiler, la comida y, en definitiva, mantener a Sho, simplemente porque está enamorada de él y lo siguió a Tokyo, abandonándolo todo en su pueblo natal, para ayudarle a cumplir su sueño.

Todo cambia el día que Kyoko oye sin querer la conversación entre Sho y su manager (con quien Sho mantiene un affaire), y él asegura que solo está con Kyoko porque lo mantiene. Kyoko rompe con él y decide vengarse entrando en el mundo del espectáculo y siendo más exitosa que Sho. Pero Kyoko, aunque con su cambio de look radical parece otra completamente diferente, no tiene mucho talento. ¿Conseguirá su objetivo?

Opinión: Aunque el punto de partida tiene buena pinta, una vez me metí en el manga me decepcionó. Gran parte de la culpa la tiene la protagonista, que es tontita a más no poder y no me parece nada carismática. Aguanté unos siete capítulos por scans pero me pareció un poco pesado y lo dejé. Además, me da mucha pereza leer 24 tomos, y encima sabiendo que la serie todavía no está cerrada en Japón. Paso, porque si en lo que sería el primer tomo no me acabó de convencer, no creo que tenga ganas de llegar al tomo 24 solo para darle una segunda oportunidad. Sin embargo, quiero volver a leerlo durante el verano porque igual sí que mejora la cosa.

dimarts, 25 de maig de 2010

Sailor V


Antes de Sailor Moon (conocida como Guerrero Luna en España) hubo otra guerrera que luchaba en nombre de la paz y la justicia en uniforme de marinerita: la famosa Sailor V. Pero, como ya sucedía en Sailor Moon, Sailor V es, en realidad, una chica de 14 años que va al instituto y está más preocupada de sus líos amorosos y los ídolos que de salvar al mundo.

HISTORIA

Minako Aino (Carola en la versión española; Mina en USA y Latinoamérica) es una adolescente enamoradiza y alocada, con una energía que parece inagotable. Su vida es perfectamente normal hasta que un día se encuentra con un gato blanco con una media luna en la frente, que parece observarla allí a donde vaya.

Minako (utilizaré el nombre japonés para evitar confusiones) está enamorada de un chico de su instituto, Higarashi, a quien le va a confesar su amor. Pero Higarashi no es lo que parece: en realidad es un esbirro del mal que hace de todas las chicas sus esclavas para sus fines malvados.

Cuando Minako se le va a declarar, Higarashi pretende convertirla en otra de sus esclavas, pero el gato blanco, Artemis, interviene y le entrega a Minako un bolígrafo mágico con el que se convierte en Sailor V. Con el poder de la Luna y de Venus, Minako empieza su lucha contra las fuerzas del mal.


OPINIÓN

Aunque ambas parten de la misma base, la diferencia principal entre Sailor Moon y Sailor V es que esta última es mucho más cómica, más fresca, y más episódica. En Sailor V, Naoko Takeuchi sigue un poco el esquema del anime de su obra cumbre: hay una fuerza maligna superior, un tal Danbright (que no aparece hasta el final) que envía a varios de sus esbirros "menores" a hacer el trabajo, y Sailor V los va derrotando uno a uno hasta llegar al "jefe final" (como si de un videojuego se tratara).

Sailor V es mucho menos oscuro que su antecesora (Naoko Takeuchi creó primero a Minako, pero cuando la editorial propuso que Sailor V fuera una serie entera, entonces creó al resto de sailors que conocemos hoy). De hecho, Minako me parece mucho más carismática que Usagi, y el tándem que hace con Artemis (que es todo lo opuesto a ella: serio, intelectual, etc) funciona muy bien en las partes cómicas.

Aunque Minako nació como personaje a principios de la década de 1990, no fue hasta el 1997 que sus aventuras aparecieron en la revista Run-Run, y se compilaron en tres tomos que en España publicó Glénat aprovechando el éxito de Sailor Moon (cuyo manga también publicó esta misma editorial). Sin embargo, actualmente esta serie está descatalogada y por problemas con la autora, la editorial japonesa y los derechos de autor probablemente no la veremos reimprimida por estos lares.



Para leer más sobre la polémica de la publicación de Sailor Moon fuera de Japón podéis leer el blog de Glénat sobre este tema. Habla principalmente del manga de Sailor Moon, pero supongo que se extiende al de Sailor V.

diumenge, 23 de maig de 2010

Casablanca

[...]
— Dona’m la mà i estira’t al meu costat.
— I ara, què?
— Ara tanca els ulls.
— Em faràs un petó?
— I dos i tot, si em deixes.
— M’agradaria ser d’una altra manera. M’agradaria poder fer com a les pel·lícules.
— Com seria el nostre comiat en una pel·lícula?
— Jo et demanaria, entre petons i amb els ulls plorosos, que no te n’anessis mai del meu costat. Plouria, és clar.
— I seria una pel·lícula en blanc i negre, com Casablanca?
— Sí; un comentari molt oportú, tenint en compte on som. Però calla, que em fas perdre el fil.
— Sí, sí, perdona. Deies que em demanaries que em quedés.
— I tu ho abandonaries tot per viure una història d’amor romàntica i bohèmia.
— I sortiria el “fi” amb música d’orquestra de fons.
— Però jo no sóc així, i tu tens un somni, un objectiu, i no deixaràs que res s’interposi en el teu camí.
— Un capritx del destí.
— És com un nen malcriat, i nosaltres som les seves joguines noves.
— Espero que se’n cansi aviat.
— Ens tornarem a veure?
— T’ho prometo.


estiu de 2009

dilluns, 17 de maig de 2010

Campions

Entrada l'últim partit de Lliga: entre 75€ i 190€
Samarreta oficial del Barça: a partir de 44,99€
Cantar l'himne del Barça des del centre del camp: no té preu.

Felicitats campions!









...i jo em sento tan derrotada...

dissabte, 15 de maig de 2010

La justícia espanyola (segona part)

Feu un esforç d'imaginació: posem per cas que a Alemanya, un jutge decideix obrir una causa contra algun ex-membre del partit nacionalsocialista per crims contra la humanitat durant l'holocaust (un holocaust que avui en dia, 70 anys després, encara hi ha gent que nega que existís). Posem per cas que a aquest jutge el suspenen del seu càrrec perquè està remenant una merda que no toca.

Sona estrany, oi?

Però això no és Alemanya ni estem parlant d'una segona guerra mundial que se'n va endur uns 60 milions de persones de tots els bàndols. No estem parlant d'una guerra fratricida ni d'un país ideològicament dividit de manera aparentment irreconciliable.

Això és Espanya, senyors: fa 35 anys que Franco va morir però la seva ombra és llarga, molt llarga; i els seus encara ara tenen molt de poder, especialment en l'àmbit judicial.

Benvinguts al país en el qual els lladres i els criminals tenen carta blanca per robar i matar, el país on la incultura converteix els bufons en herois nacionals... el país en el qual remenar la merda dels poderosos es castiga. Especialment si és la merda dels qui tenen coses per amagar.

dijous, 13 de maig de 2010

La Diagonal, la Casa Reial i ganes de tocar la moral

Barcelona és notícia aquesta setmana!

Per una banda vam tenir el rei Joan Carles I (JuanCa para los amigos) ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona, que casualment està a uns 200 metres de casa meva. També casualment (i així queda justificada l'entrada destroyer del dia 6 de maig) un familiar meu hi estava ingressat.

La qüestió és que gràcies a Su Alteza vam tenir l'entrada principal de l'Hospital saturada, invaïda de periodistes, càmeres i, el pitjor de tot, xafarders: gent que per sortir a càmera saludant i poder-ne fardar a la feina/perruqueria (encara que després això es converteixi en material potencial de l'APM?), és capaç de fer qualsevol cosa.

Us explico: actualment a l'Hospital Clínic s'hi pot accedir de manera oficial per dues entrades: la principal del carrer Villarroel, i pel pàrquing d'ambulàncies del carrer Casanova (naturalment per aquí només hi pots entrar si vas dins de l'ambulància, en teoria). Per aquest carrer també hi ha un accés per a peatons que condueix directament a l'ala "muntanya" de l'Hospital, però no sempre està oberta.

En aquesta banda "muntanya" (la part que dóna al carrer Córcega, perquè ens entenguem) hi ha l'entrada d'urgències per als simples mortals que venen a peu, i les escales amb nombres senars (1,3,5,7,9 i 11), i en aquestes escales hi ha els diversos departaments i sales i quiròfans. A l'altra banda, la banda "mar" (que dóna al carrer Provença) hi ha bàsicament el mateix, excepte urgències.

Doncs bé, la Casa Reial no només tenia invaïda la setena planta del Clínic, sinó també una legió de càmeres i periodistes de totes les procedències possibles (des dels telenotícies més formals fins als del Salvame -i no és conya-) afincats gairebé en barricada al vestíbul, concretament a la banda "mar", que és on estava ingressat el meu familiar.

L'episodi no tindria res d'interessant si no fos perquè justament quan jo volia sortir de l'Hospital els esmentats periodistes i xafarders estaven apilotonats i acordonats de tal manera que no podia sortir d'allà si no era baixant per l'ascensor. Me les vaig tenir amb una periodista borde que em va dir que només podia sortir d'allà si sabia volar (volar no, però trencar càmeres... ¬¬) i amb un Mosso que no em deixava fer fotos a les escales (serà possible! xD). I tot perquè havia de sortir no sé qui a dir no sé què... Ganes de tocar la moral, ja ho veieu.

L'altre a qui li agrada tocar la moral dels barcelonins és el nostre estimat alcalde Hereu. Aquest senyor sembla que no sap què inventar-se per cobrar més impostos als qui residim a la Ciutat Comtal. O això o que el senyor té una obsessió amb el formatge suís, aquell dels foradets.

Ara diu que vol convertir la Diagonal en un espai per anar a passejar. Això només demostra una cosa: el senyor Hereu no viu a Barcelona, viu al país dels Teletubbies. I va en Bicing, és clar, mai en cotxe oficial, mai. Per això no sap que si talles el trànsit de la Diagonal en direcció Llobregat la sortida encara és viable perquè un cop surts a la B-23 la carretera s'eixampla; però en direcció contrària l'únic que s'aconsegueix és un efecte embut, i fins que no arribes a altres carrers "secunadris" no hi ha manera humana de descol·lapsar... deixant convenientment de banda que les idees de bomber d'aquest senyor han aconseguit col·lapsar encara més els carrers de Barcelona, l'efecte contrari del que es pretenia en un principi. Bravo, senyor Hereu, bravo!

Només espero que quan comencin a fer el túnel de l'AVE des de la Sagrera fins a Sants, casa meva no caigui a terra; si finalment és així, algú m'adoptarà?

divendres, 7 de maig de 2010

Kids

Després de l'entrada depriment d'ahir us deixo amb dues coses que m'han fet somriure una miqueta.

Un dels meus "alumnes" m'ha fet això després de la classe particular.






Nen, no et treguis els mocs davant la càmera! XD


Obvious BGM (background music):

dijous, 6 de maig de 2010

Fer-se gran

Dilluns que ve és el meu aniversari i faré els "dos patitos" (¬¬).

Aquest any el meu aniversari ha vingut molt de sobte i, com fa sis anys, amb notícies gens esperançadores.

La veritat és que no em ve gens de gust que sigui el 10 de maig. Gens. Fa anys que aquest dia ha perdut una gran part de la importància que havia tingut en altres temps i, sobretot, no és un dia especialment memorable.

Quan ets petit esperes aquest dia amb molta il·lusió, especialment en les edats més assenyalades: els 10 anys, els 15, els 16, els 18... fins i tot els 20 em van fer il·lusió, no sé ben bé per què.

Perquè estic viva, suposo. Perquè estic viva mentre altres moren en vida. I uns tercers no fan res per evitar-ho, sinó al contrari.

El món està mal repartit, no trobeu?

Així doncs, en comptes de sofrir la "crisi dels X anys", no puc sinó alegrar-me de complir un any més i desitjar allò que diu la cançó, que sigui "per molts anys".

Però si ha de ser així, que no sigui simplement mantenir els òrgans vitals en funcionament: això sí que no, això no és vida.

Twitter Goodreads