dijous, 29 d’abril de 2010

La costella d'Adam

Dissabte em van dir que una coincidència numèrica i alfabètica pot ser un capritx del destí. Que potser era com la costella d'Adam: un tros d'ell per fer-la a ella. Sé que la metàfora no és la millor del món, però qui sap; segurament no és més que una casualitat, però m'agrada creure, ara que torna a fer bon temps, que darrere la llum del final del túnel hi ha alguna cosa que mantindrà viva aquesta flama que s'ha aixecat de les brases. Encara no m'he tornat insensible del tot. Encara no he perdut la capacitat d'estimar.

...encara que sigui mentida.
(vist a la Terminal 1 de l'aeroport d'El Prat)


(M'ha quedat un final de text una mica emo, ho sé...)

diumenge, 25 d’abril de 2010

Dos mesos

Dos mesos. Això és el que em queda, això és el que em repeteixo cada matí quan vaig a veure la dona inútil de Terminologia.

Estic esperant que em diguin alguna cosa del master, i mentre espero que la sol·licitud canviï l'estat de "validada per l'administració" a "acceptada" o "denegada", m'he preinscrit a la Ruprecht-Karls-Universität de Heidelberg, també per fer-hi un master de Traductologia. A esperar toca.

Avui he enregistrat les àries de solista de mezzo i contralt del Gloria de Vivaldi. Ha estat una experiència interessant. Ja havia enregistrat abans, però no com a solista, sinó com a part del cor. Em fa il·lusió.

També enregistrarem aviat El mirador d'en Pep Vila i Les quatre estacions d'en Salvador Brotons amb el Cor Jove. A nivell de repertori, el que estem fent amb el Cor de la URL també m'agrada molt: els Planys de la Moràvia de Dvorak, diversos lieds de Brahms i fragments del Requiem de Mozart.

I espero amb candeletes que arribi l'estiu: Alemanya i Moscou esperen! Mentrestant toca patir amb la semifinal de la Champions aquest dimecres, i esperem que també amb la final. Mal sehen.

D'aquí a dues setmanes seré un any més vella. O més madura, o tindré un any més d'experiència (com si fos el FarmVille), tot depèn del punt de vista. No em ve gens de gust que arribi el meu aniversari, malgrat que normalment simbolitza que s'acosta final de curs.

El múscul inútil segueix donant per sac de tant en tant. És culpa meva per tenir-lo tan malcriat i deixar-lo fer la seva.

Dos mesos. Dos mesos. Dos mesos.


Apunt friki: en principi, si no passa res d'estrany, Ai Yazawa reprendrà la publicació de Nana a la revista Cookie, de manera que amb una mica de sort a partir del setembre tindrem scanlations... I tornaré a plorar amb el capítol 78, ho sé.

dijous, 22 d’abril de 2010

Més pel·lícules


Feia dies que no actualitzava i he vist que tenia pendent una entrada sobre pel·lícules diverses que he vist al cine o en DVD, així que, a escriure!

Tiana y el sapo (Princess and the frog)

Disney torna a l'animació en 2D amb aquesta molt esperada pel·lícula que pren com a base el conte d'un príncep transformat en granota i la princesa que trenca l'encanteri fent-li un petó (d'aquí allò dels novios que et surten "rana"), però situa l'acció a la Nova Orleans de principis del segle XX i, com si el fenomen Obama s'hagués estès fins i tot a les pel·lícules infantils, els protagonistes són negres (o afro-americans, digueu-li com vulgueu si preferiu eufemismes).

És una pel·lícula de Disney amb totes les de la llei: personatges molt en la línia de les pel·lícules dels anys 90 (tot i que la Tiana no somia el príncep blau, a diferència de moltes altres "princeses Disney"), cançons tipus musical, algunes picades d'ullet als adults...

Es nota, però, la influència d'Shrek, no només pel que acabo de dir de les picades d'ullet als adults, sinó també pels "girs argumentals" (no és un spoiler gaire gran si dic que la Tiana es converteix en granota, oi que no?). De totes maneres, com que és Disney, els bons són molt bons i els dolents, molt dolents, i hi ha molts colors i molta música i tothom se sap les cançons i les coreografies.

Això sí: és una pel·lícula no apta per a nostàlgics del Geni d'Aladdin.


Shutter Island (Shutter Island)

Dos policies viatgen fins a una illa on hi ha un hospital psiquiàtric, del qual s'ha escapat una pacient. Però un cop dins, Teddy Edwards, un dels dos policies, s'adona que les coses no són el que semblaven, i que estan passant coses molt estranyes. A més a més, una obsessió el persegueix: el psicòpata que va calar foc a casa seva, provocant la mort de la seva família, està reclòs a Shutter Island.

L'última pel·lícula d'Scorsese que vaig veure, Infiltrados, em va agradar, però em va semblar increiblement lenta en el desenvolupament, si bé després t'adones que tot té sentit al final de la pel·lícula. Shutter Island és una confusió des del minut zero fins que surten els títols de crèdit, i surts del cine amb una sensació de no saber ben bé què acabes de veure ni com interpretar els fets. No sé què més explicar sense desvelar res, però la recomano si us agraden els thrillers, però no la veieu si espereu un entreteniment amb molts efectes especials i explosions i, sobretot, un desenllaç clar i que no doni peu a diverses interpretacions.


UP (UP)

Més Disney, aquest cop en animació digital de la mà de Pixar, que ens transporten amb una casa voladora (gràcies a la força de centenars de globus) a l'odisea de Carl Fredricksen, de setanta-i-tants per complir amb el somni de la seva difunta esposa. Però per aconseguir-ho, aquest iaio malcarat compta amb l'ajuda d'en Russell, un boy-scout grassonet que té un cor proporcional al seu tamany, si bé és una mica (tirant a molt) sapastre.

Com Wall-E, Up té moments còmics i moments molt entranyables, tot animat amb la màgia de Pixar. Els protagonistes són anti-herois atípics, però això no és cap impediment perquè lluitin pels seus somnis. Naturalment, com que és una pel·lícula en principi dirigida a nens l'argument és bastant simple, però els personatges no són plans, si bé queda molt clar qui són "els bons" i "els dolents".

Furia de titanes (Clash of the titans)

Recordeu com a Troia es van passar L'Il·líada per les parts nobles i es van treure de la màniga un munt de coses, especialment pel que fa a personatges mitològics? En aquest remake sofregit de la pel·lícula de 1981 passa una cosa semblant.

Aprofitant l'èxit del 3D i d'en Sam Worthington (que serà recordat fins la fi dels nostres dies com el protagonista d'Avatar), es van decidir per fer aquesta cosa que no deixa de ser una explosió desmesurada d'efectes especials i de tios amb faldilla curta i espardenyes que es foten d'hòsites per culpa de la pataleta fraternal de Zeus i Hades, que semblen sortits d'una convenció de fans dels Caballeros del zodíaco.

No he vist l'original de 1981, però tant si en sou uns nostàlgics com si voleu una pel·lícula decent, no us decanteu per Furia de titanes, si us plau.




Un conejo sin orejas (KeinOhrHasen)

Malgrat que la traducció literal del títol faci pensar que es tracta d'una porno dolenta, no és el cas. Es tracta de la comèdia romàntica de mès èxit dels últims temps a Alemanya i la protagonitzen Til Schweiger (que vam veure després interpretant un dels Malditos bastardos de Tarantino) i Nora Tschirner.

La història no deixa de ser el conte de la Ventafocs explicada en clau actual i amb un humor molt germànic (hi ha moltes referències culturals i hi apareixen molts famosos alemanys, de manera que a un no-nadiu segurament moltes coses no li faran tanta gràcia).

Ludo és un paparazzi addicte al sexe que és condemnat a fer treballs socials en una guarderia després de ser denunciat, i Anna és una professora de personalitat bastant esquerpa, i casualment també havia estat objecte de burles per part de Ludo a l'escola.

Per passar l'estona, o per descobrir la classificació dels homes en funció de com fan el sexe oral segons la companya de pis d'Anna (cliqueu per veure el vídeo -està en alemany-).


El "conejo sin orejas" del títol. Ludo, com podeu observar, és tot un manetes.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Wanted


Para refrescar un poquillo mi francés oxidado, en París me pillé este tomo único de Matsuri Hino (lástima que no pueda hacer viajes a Francia constantemente para comprar manga, está más barato allí), aunque ya esté publicado en España.

HISTORIA

Armeria es una chica huérfana que canta para la corte de un governador del Mediterraneo, y está enamorada de el sobrino de éste, Luce. Pero un día, Luce es secuestrado por el temible pirata Skulls y a partir de ese momento Armeria se embarca (nunca mejor dicho) en un viaje para encontrar a su amado. Finalmente, tras ocho años y disfrazada de chico, consigue entrar a formar parte de la tripulación de Skulls. Sin embargo, a causa de un accidente se descubre que es una chica. Y no solo eso: a Armeria, Skulls le resulta vagamente familiar.


OPINIÓN

No sé si es porque me estoy haciendo mayor o si es que estoy mal acostumbrada, pero últimamente casi nada de lo que leo (incluyendo libros) me llena. Wanted es uno de tantos otros mangas de tomo único que se puede describir como "lo que pudo ser, pero no fue". Lo cogí pensando de que los tres capítulos que forman la historia de Armeria, transvestida en un muchacho que se hace llamar Alto, y su odisea para encontrar a su primer amor, tendrían mucho más misterio, mucha más acción.

Y no: en las primeras páginas ya se descubre todo el pastel, y nos encontramos con otras historia de "chica-que-va-de-dura-tiene-que-ser-salvada-por-el-tío-bueno-de-turno" porque Armeria, tras ocho años de viajes y búsquedas, es patosa a más no poder. Y Luce/Skulls cumple con el prototipo de tío duro que esconde un secreto y se preocupa como nadie por la protagonista.

Como one-shot, Wanted ya estaba bien: es una historia autoconclusiva, entretenida y sin demasiadas complicaciones; pero a la autora le dio por meter dos historietas más, sin un vínculo directo entre ellas, que narran las aventuras de Alto y Skulls.

Luego hay otro one-shot, ambientado en la era Meiji, que nos presenta a Sho Kamura, la hija de los Kamura y heredera de su clínica. Sho, por el hecho de ser chica a finales del siglo XIX, no puede aspirar a más que a ser la esposa de alguien que escojan sus padres, pero un día conoce a un extranjero que le abre los ojos y le dice que si quiere que la revolución que se lleva a cabo en Japón tenga éxito, debe expresar su opinión.

Este one-shot, si bien he leído por ahí que es de lo más flojo de este tomo, creo que es interesante, si bien volvemos a estar con lo de antes: si la autora lo hubiera desarrollado como tomo único, podría haber aprofundizado más en los personajes, el trato de los hombres y la familia hacia Sho por el hecho de ser mujer, el contexto histórico...

Lo que más merece la pena de este tomo único es, sin duda, el arte de Matsuri Hino, especialmente en la última historieta.

En España, este tomo lo publica Panini por 7,50€, mientras que la edición francesa, de la misma editorial, cuesta 6,95€. Ambas ediciones respetan el sentido de lectura oriental (de derecha a izquierda) y cuentan con sobrecubiertas.

Twitter Goodreads