diumenge, 14 de març de 2010

Über einem Nebelmeer

Ja estic pre-inscrita al master, després de mil-i-un problems tècnics i informàtics i una setmana de pànic en què pensava que el meu futur se n'anava (més) a la deriva. Així que l'any que ve seré a Barcelona, ves quina cosa! Europa haurà d'esperar una mica més.


El cap de setmana de treball amb el Cor Jove ha estat productiu, n'estic contenta. Tot i així, no ha ajudat gens a pal·liar el meu insomni; tot al contrari, no havia dormit tan malament en tota la setmana.


I ara us explicaré una història: vet-ho aquí que una vegada una llavor petita, minúscula, ridícula, va arribar, conduïda per vés a saber quina força estranya, a un camp gairebé estèril que no prometia res de bo, només una pèrdua de temps i d'esforços. Amb el pas del temps, la llavor va anar quedant soterrada, i no sabria dir a ciència certa per què, però la llavor va germinar i en va sortir un brot verd, petit, minúscul, ridícul, que tan podia convertir-se en una planta gran i forta com en l'aliment del bestiar.


I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos.


Der Wanderer über dem Nebelmeer (Caspar David Friedrich -1818-). Em fa pensar en tu. O potser és que t'has instal·lat sense permís al meu cap de pardals?

Twitter Goodreads