dissabte, 30 de gener de 2010

Mis mangas indispensables. 3. Dramas


Vuelvo a la carga después de los exámenes, y esta vez con dramas, aunque me decantaría más por el término "dramones", pero eso ya es una apreciación personal. En este apartado voy a citar algunos mangas dramáticos (que no necesariamente trágicos) que creo que todo el mundo debe leer por lo menos una vez en la vida.

Ayashi no Ceres
Autora: Yuu Watase
Número de tomos: 14
Editorial (en España): Glénat
Precio: 7,50€

¿De qué va?

Aya Mikage es una chica normal y corriente que cree que su vida es aburrida, demasiado ordinaria. Todo cambia cuando su familia se junta para celebrar su décimosexto cumpleaños, le entregan una mano momificada y en ella despierta el espíritu de la diosa Ceres. En ese momento, toda su familia se dispone a matarla, pues la diosa vengativa se reencarna en una joven de la familia Mikage cuando ésta cumple 16 años con el objetivo de destruir el clan Mikage. Aya consigue huir, pero las cosas se van a complicar porque su hermano gemelo Aki resulta ser también la reencarnación del primer antepasado de los Mikage. Por suerte para Aya, tendrá a su lado a la familia Oujiri y a Tôya... ¿o es un enemigo?

¿Por qué es imprescindible?

Probablemente esta sea la obra más oscura de Yuu Watase que he leído hasta ahora, y supongo que en su momento me marcó justamente por esto, porque venía de leer shoujos pastelosos y románticos con happy ending completamente predecible o comedias estudiantiles. Coincidió con esa época complicada para el otaku medio que busca algo más que hostias y tetas o culebrones romanticones (si Ivrea me cede por un momento esta traducción tan... tan), y representó un cambio, una nueva etapa.

Además, lo que llegué a sufrir con la historia de Aya no tiene nombre. No diré más porque sería empezar con spoilers y más spoilers. Pero teniendo en cuenta de que toda su familia entera quiere matarla, el manga se convierte en una lucha por la supervivencia en un mundo cada vez más loco, y te pasas los 14 tomos con un nudo en el estómago.

Creo que Ayashi no Ceres es una de las grandes obras de Yuu Watase, mucho mejor de Fushigi Yuugi. Si tenéis ocasión de ver el anime, es uno de los pocos que me gusta, no traiciona el original en exceso y la banda sonora es un punto fuerte. Muy recomendable, pero no para mentes sensibles.


Vitamin
Autora: Keiko Suenobu
Número de tomos: 1 (tomo único)
Editorial (en España): no publicado; en Alemania lo publicó la editorial Heyne
Precio: - (6,50€ en Alemania)

¿De qué va?

Sawako es una chica de instituto de 15 años normal: tiene su grupo de amigas y un novio aparentemente perfecto. Sin embargo, ella no es del todo feliz porque se encuentra cómoda con sus relaciones sexuales y se siente dejada de lado por sus amigas por el hecho de tener novio.

De la noche a la mañana empieza la peor pesadilla de Sawako: su novio insiste en hacer el amor en un aula del instituto y casualmente alguien los pilla en fraganti, pero solo logra ver a Sawako. A la mañana siguiente aparece una pintada en la pizarra de la clase que dice que Sawako es una guarra que se lo hace con cualquiera.

En vez de salir en su defensa, el novio la deja en cuanto empiezan a circular los rumores, y sus supuestas amigas se dedican a hacerle la vida imposible, agrediéndola tanto física como verbalmente y haciéndole bromas de mal gusto.

Sawako llega incluso a dejar el instituto, cosa que sus padres no entienden porque piensan que la educación es lo más importante, por encima de todo. La protagonista pasa unos días encerrada en casa, con una depresión terrible de la que sólo consigue salir dibujando manga; pero su madre insiste en que debe volver al instituto y no tolera que su hija se quede en casa para "perder el tiempo" dibujando.

¿Por qué es imprescindible?

A pesar de que ambas historias tienen muchos puntos en común y un común denominador, a diferencia de Life, la obra cumbre de Keiko Suenobu hasta el momento, el mensaje en Vitamin está mucho más condensado. La acción se desarrolla mucho más rápido, si bien no se entra en mucha profundidad en la psicología de los personajes, que quizás sea uno de los puntos débiles de este manga, del que se podría haber exprimido mucho más zumo (pero luego llegó Life, y si en 20 tomos no le da para desarrollar personajes...).

Sin embargo, creo que está bien que en Vitamin no todos los personajes estén tan mal de la cabeza como en Life, sino que podrían ser perfectamente mis antiguos compañeros del instituto, moviéndose por envidias y frustraciones personales más que por un transtorno de personalidad.

Este manga me chocó mucho por su crudeza. Cuando lo bajé en MWF la primera vez fue por pura casualidad: hacía poco había leído un one-shot llamado Made-up Myth (no recuerdo la autora, lo siento...) sobre una chica a la que violan y que no encuentra ningún tipo de apoyo moral en nadie, y en un foro recomendaban Vitamin por el parecido de la temática y el nivel de drama.

Si no os habéis atrevido con Life porque os parece muy cruda, os diría que probéis primero con Vitamin. A mí, personalmente, me sigue gustando más la segunda porque me parece más verosímil que Life.

Como en España no la han publicado, os he dejado la editorial y el precio de referencia de la edición alemana (que me compré sin dudarlo en cuanto la ví), y sino podéis bajar los scans en MWF (tenéis que estar registrados para descargar scans), o leerla en inglés en Mangafox.

diumenge, 17 de gener de 2010

Desconcert pre-examentil, part II ("Treballs en grup" i "La fumada de l'Hereu")

Treballs en grup

Els treballs en grup són una de les coses que promou l'EEES. De fet, ja a la secundària (allò que anomenen ESO) t'obliguen a fer activitats diverses amb altres companys de classe: qui no ha fet "projects" d'anglès sobre els temes més diversos i avorrits? Qui no ha fet el famós crèdit de síntesi?

Els treballs en grup tenen una cosa positiva: la càrrega de feina per membre de l'equip, quan es tracta de buscar informació és, en principi, més lleugera. Se suposa, també, que el fet de dividir-se el treball en parts equitatives fa que s'hagi de treballar menys.

Doncs jo discrepo amb això darrer. No sé si és perquè formo part del col·lectiu injustament batejat com "empollons", o perquè a vegades em passo de perfeccionista, o perquè simplement sóc massa individualista, però, per a mi, els treballs en grup són una espècie de càstig diví i acabo pencant el doble del que tenia en ment al principi.

El pitjor de tot és quan estàs convençuda que la teva opció és la correcta, no només perquè has descobert que el teu nivell de coneixements/d'atenció a les explicacions de classe és superior a la de la resta de l'equip (perdó per la prepotència que desprèn la frase), sinó perquè te n'has assegurat, perquè ja ho has comprovat abans de posar les coses en comú.

Perquè aquest és l'altre gran problema dels treballs en grup: sempre hi ha algú que s'arrepenja i es pensa que fer copiar-pegar de la Wikipedia és sinònim d'haver treballat molt. (Ja sé que arrepenjar-se no és correcte, en català. És gramatical, però?). I treballes el doble: fent la teva part, discutint coses absurdes i corregint la feina dels altres. Viscaaa!


La fumada de l'Hereu

Per altra banda, els barcelonins estem de celebració. L'alcalde Hereu, després de fumar-se un porro de fulles de plataner (d'aquests que tenim als carrers, sí), ha decidit que Barcelona ha de tornar a ser olímpica. La data fixada és el 2022, trenta anys després de les que ens van portar al reconeixement mundial. Però l'acsalantíssim alcalda amb veu de nas insuportable potser no s'ha adonat de dos petits detalls sense importància:

1) a Barcelona, a Catalunya, hi neva més aviat poc. De fet, no fa tant (un parell d'anys), ens van deixar sense aigua i van haver de tancar pistes d'esquí perquè hi havia sequera. Però amb les pluges que cauen aquests dies, potser al senyor Hereu, d'això, se n'ha oblidat.

2) quan un estranger descobreix que véns de Barcelona, la primera imatge que li ve al cap és la platja de la Barceloneta. Dic la de la Barceloneta perquè és la del Port Olímpic i les torres Mapfre, no per res més; de fet, el més probable és que el guiri en qüestió ni tan sols sabés com es deia la platja. Els turistes no venen a Barcelona a esquiar. Com a molt potser fan esquí aquàtic, però aquest no compta.

Naturalment, la població catalana torna a estar dividida. De fet, Espanya sencera torna a estar dividida, però aquest cop no són dues Espanyes, sinó tres: els quatre graciosos que li riuen les gràcies a l'Hereu i es pensen que a Barcelona no hi viu ningú, per una banda; els barcelonins i altres persones amb dos dits de front que mantenen arguments semblants als meus, per l'altra banda; i els que prefereixen que els Jocs Olímpics d'Hivern de 2022 se'n vagin a Jaca i gràcies a la intervenció desafortunada de l'Hereu ens acusen als catalans de voler-ho acaparar tot, per una altra banda.

I és que no hi ha res com el clima pre-electoral! Les autonòmiques seran a la tardor... I les municipals, no les podem avançar?







...Barcelona, te estás equivocando...

dissabte, 16 de gener de 2010

Sun, storm



It's not the sun,
it's not the storm.

It's not hormones,
it's not genetics.

It's not those northern traits,
it's not that southern passion.




I blame only you,
little infatuated heart of mine.

dilluns, 11 de gener de 2010

Desconcert pre-examentil, part I

La llicenciatura de Traducció i Interpretació (TiI) de la UAB compta amb un pla d'estudis prou raonable dins del que cap, excepte si ets un dels conillets d'Índies als quals ens ha tocat allò tan xupi-guai del "pla pilot" d'adaptació a Bolonya.

Resulta que cap allà al 2004 van decidir que TiI seria una de les primeres carreres a implementar el nou grau bolonyès, i això va resultar en un cacau d'aquells que dius, s'han cobert de glòria. Així doncs, se suposa que un cop acabaves el tercer curs et donàven un títol absolutament inútil, el de graduat en Traducció i Interpretació. Dic inútil perquè és un títol propi de la UAB.

Doncs bé, aquest curs 2009-10 ha entrat la primera promoció de futurs pringats graduats (pringats ho serem tots, llicenciats o graduats), i els que fins fa poc érem com ratetes de laboratori tornem a ser estudiants de llicenciatura, la de tota la vida, mentre que els de primer curs ja fan servir el pla nou.

Però alerta! A la nostra estimada FTI només les senyores de la neteja i la dona de reprografia saben què hi han vingut a fer. Els professors no saben què han d'aplicar, així que ara mateix la FTI és una mica com el salvatge oest i cada home (professor o professora, en aquest cas) es pren la llei a la seva manera.

Tenim, doncs, professors que diuen que t'ho jugues tot a un únic examen, professors que apliquen la nova metodologia indiferentment de si ets a la FTI des de l'any de la Maria Castanya o un pobre pardillo que acaba de sortir de l'institut, i professors que, com que no tenen ni idea de què han de fer, fan el que poden.

I tot això es tradueix que, en època d'exàmens com és ara, no només haguem d'estudiar, sinó també acabar aquells mil treballs (tots en grup, naturalment, no fos cas!) que hem de fer i que només compten un 10% de la nota però que et prenen hores i hores de feina i de son, i una mica de salut mental.

Us deixo, per acabar, amb un parell de frases extretes dels meus apunts molt en brut de Terminologia i Lexicologia aplicades a la Traducció (que és una unitat terminològica incorrecta, perquè "apunts en brut" és un terme compost i, per tant, no es pot ampliar ni reduir):

"¿Qué hay que hacer en un divorcio? Pues irse a dormir, y si crees en Dios, mejor. ¡A rezar! [...] Os estoy contando mi vida..."

"Si la vida es reduís a les matemàtiques seria molt avorrit, i jo no m'hauria divorciat."

"Jo tenia deu anys i em vaig dessarrullà abans que totes les nenes"

Paraula d'Ana de Aguilar-Amat: amen.
I per això em llevo cada dijous a les 7 del matí...

Twitter Goodreads