Zurück nach Hause

Saarbrücken no és la ciutat més bonica del món, ni tan sols d'Alemanya: no hi ha grans monuments, no és una capital turística, el riu que la travessa no és el més gran, el dialecte que s'hi parla és incomprensible pels propis alemanys no saarlandesos... Arribar a la capital saarlandesa la tarda d'un diumenge de desembre no hauria de tenir res d'especial.

Tot i això, no vaig poder evitar passejar-me pels carrers amb el cap aixecat, com si fos el primer cop que ho veia. Se'm va il·luminar la cara tot baixant per la Bahnhofstraße cap al Johannesmarkt, tot decorat de Nadal i amb olor de menjars diversos i Glühwein. Se m'omplien els ulls de llàgrimes quan feia cap a buscar el bus a Haus der Zukunft i recordava tants matins que hi havia esperat per anar cap a la universitat. Em va envair una sensació estranyíssima quan vaig ser a la porta de Dudweilerstraße 93.

I passejava per la ciutat com si no fes cinc mesos que en vaig marxar. Tot segueix igual: aquí comprava pa a vegades, allà anàvem a prendre alguna cosa quan ens feien fora de Garage perquè ja tancaven però nosaltres encara teníem ganes de festa, més enllà vam fer un sopar desastrós, allà em moria de ganes que em fessis un petó, aquí una mica més i m'atropellen... Quants cops vaig perdre el bus de les 9.41? Quants minuts vam estar-nos aquí xerrant quan tornàvem del Heimbar?

I és que al final arribes a la conclusió que no és que estigui enamorada de Saarbrücken. L'escenari podria haver estat qualsevol altre, des de Berlin fins al poble on Crist va perdre l'espardenya (=Germersheim). El que fa un Erasmus, el que fa que guardis aquest record tan intens de la primera vivència en solitari a l'estranger, és la gent, tots aquells que han passat per la teva vida i hi han deixat una empremta perquè els has apreciat, els has estimat, formen part d'aquella etapa.

Per a mi, Saarbrücken significa fer-me una mica més gran; significa victòries, però també derrotes; significa una llibertat que havia somiat durant molt de temps; significa (i ja em perdonareu el joc de paraules) un pont cap a una idea una mica més clara del que vull fer amb la meva vida, malgrat la desorientació que pateixo des que he tornat a Barcelona.

Crec que és això el que fa que en guardi un record tan especial i la senti com casa meva. Cada cop que torni a Saarbrücken em sentiré una mica zu Hause.





Für euch, weil ihr da wart.
Für dich, weil ich dich trotzdem noch liebe.

Comentaris

Laura rus ha dit…
The real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes.
Marcel Proust
Paraula de pas: arystra
Fem un diccionari?
Un petó!