Perills sobre rodes

El divendres agafo el cotxe per anar a la universitat perquè sinó gairebé no el toco i, ho he de reconèixer, quan em treuen de l'autopista perdo la confiança en els pedals (això vol dir que sóc pèssima a les carreteres amb corves).

Però no és la carretera en si el que em fa por, ni tan sols les meves habilitats al volant: el que em provoca pànic és la flora i fauna que trepitja l'asfalt de les nostres carreteres. Els classificarem en:


GENERALS
  • Transportistes: urbans o no, els transportistes es caracteritzen per 1) tenir vehicles que generalment tenen preferència de pes (des d'autobusos a camions, passant per furgonetes i camionetes); 2) conduir a velocitats sovint reduïdes; i 3) la seva tendència a canviar de jugar a fer carreres entre ells, sense importar-los que darrere seu s'aproximen vehicles, sovint a velocitats més elevades que les seves pròpies. Un conductor expert mai es posarà darrere seu a no ser que no li quedi més remei, sobretot en zones urbanes, ja que tenen l'estranya habilitat d'anar molt lents mentre veus com els carrils dels teus voltants avancen molt més ràpid i creuar en àmbar, de manera que a tu et tocarà aturar-te al semàfor.

URBANS
  • Taxistes: una subespècie dels transportistes, completament infravalorada. Es manifesten constantment reclamant millores a les seves condicions de treball, autovictimitzant-se, però en realitat es creuen els reis de la carretera (els carrers, en aquest cas) i no tenen cap mena de mania a l'hora de fer les maniobres més kafkianes que us pogueu imaginar: creuar tres carrils d'una sola maniobra només perquè han vist un client o simplement perquè els surt de les parts nobles de canviar de direcció. Solen tenir un desconeixement profund sobre l'ús de l'intermitent. Quan van plens, ralenteixen per dos motius: cobrar més als passatgers i putejar els que van darrere.
  • Motoristes: si en féssim una analogia amb el món animal, jo els anomenaria els peixos de la carretera. Com que són petits i ocupen poc espai, els sobra carril no experimenten allò que experimentem els que anem amb cotxe: vigilar de no passar massa a la vora d'altres vehicles (especialment els autobusos, que ocupen un carril i mig per norma general), els perills de topades en aparcar, etc. Aquesta manca d'adrenalina al volant (o manillar, en el seu cas) els empeny irremeiablement a colar-se entre els altres vehicles per encapçalar la cua de sortida dels semàfors o, simplement, avançar els altres, com per dir "mireu, pringats, que nosaltres no ens aturem mai als embussos!". O alguna cosa així.
  • Ciclistes: una cosa així com els cosins germans dels motoristes, amb les diferències bàsiques que no van motoritzats (la majoria, vaja) i que són bipolars: poden anar indiferentment per l'asfalt o per la vorera. Així doncs, no només ens toquen la moral quan conduim, sinó també quan anem a peu! O no us heu trobat mai amb un ciclista que es dedica a fer slalom entre els cotxes, autobusos i altres animals i, de cop, puja a la vorera (i tot per saltar-se un semàfor! Que també n'hi ha que se'ls salten, també, però és un capítol a part) i es dedica a fer sonar aquell timbre tan empipador a tots els vianants perquè estorben, van massa lents! Després hi ha els usuaris del Bicing, els quals, gràcies a la meravellosa gestió de l'"Acsalantíssim Ayuntamén da Barsalona", o bé aparquen sobre la vorera, de manera que redueixen considerablement l'espai per caminar, o bé sobre la carretera, eliminant un carril o places d'aparcament i convertint-se en perills potencials perquè l'espai que els queda per passar i agafar/deixar la bicicleta és molt petit.

NO URBANS
  • Fitipaldis: són aquells que, quan els veus en moviment, saps que els van donar el carnet de conduir a la tòmbola. Desconeixen el conceptes intermitent, límit de velocitat, respecte als senyals, i, en definitiva, normes de circulació. Tenen la fantàstica habilitat de, quan cometen una falta que podria provocar un accident (però que no ha passat per la voluntat d'alguna divinitat o qui sap què) i se'ls ho fa saber, encara tenen la barra de mirar-te malament i dir-te el nom del porc. O directament, culpabilitzen els altres de les seves accions imprudents.
  • Apressats: a aquesta espècie hi pertanyen tots aquells que pensen que els límits de velocitat són una parida i que l'AP-7 és el Circuit de Catalunya. Al seu favor s'ha de dir (perquè tots hem anat una mica per sobre de la velocitat màxima) que a vegades aquest excés és una mena de resposta-protesta als límits excessius (vegeu entrar a Barcelona per la Gran Via a 50 km/h abans de la plaça de les Glòries o alguns trams de les autopistes que surten de la Ciutat Comtal, en les quals la limitació a 80 km/h s'allarga durant ben bé deu o quinze quilòmetres de distància des del límit urbà). Naturalment, tard o d'hora els cau una multa de la DGT per excés de velocitat... Els radars ja les tenen, aquestes coses.
  • Vicentets (en castellà, "domingueros"): són tot el contrari que els apressats. Surten a la carretera per passejar, van a la velocitat mínima permesa i no s'immuten davant de res. No sempre recorden que la normativa viària recomana l'ús dels carrils de més a l'esquerra per fer avançaments, i d'aquí surt la cèlebre frase "l'accel·lerador és el de la dreta!!!", dita per tants altres conductors.


Posaré un parell d'exemples:

Diumenge passat, en una sortida de la Ronda de Dalt, un personatge de l'espècie dels fitipaldis va saltar-se sense cap mena de mirament el "cediu el pas" del carril d'accel·leració de la seva sortida. Resultat: frendada de la Mar (que aquell dia portava dues persones més al cotxe), que va evitar un accident per la part davantera, i per sort no en va provocar cap per la posterior, perquè no venia ningú darrere meu.

O a l'AP-7, mentre avançava un camió a 127 km/h, un conductor francès pertanyent als apressats es va dedicar a pitar-me perquè ell encara volia córrer més! Mai més m'han cridat l'atenció amb la botzina a cap autopista, però sí que he vist emprada la sempre útil tàctica d'enganxar-se al cul del meu cotxe... que em posa dels nervis quan un cotxe se m'enganxa tantíssim, perquè no puc controlar els cotxes de davant.

Algú vol compartir les seves experiències i anècdotes al volant? Perquè n'hi ha com per escriure un llibre! No tan llarg com el de l'Amparo Hurtado sobre Traducción y traductología (Madrid, 2001. 4a ed., 2008. Cátedra. 695 pàgines. ISBN 978-84-376-1941-5), però llarg, al cap i a la fi.

Apunt estúpid: el mode aleatori de l'iTunes m'ha fet descobrir que tinc una carpeta de música friki a l'ordinador (no són coses que s'hagin de confessar en un blog públic, però bé), en la qual hi ha aquest hit dels anys 90.




Recordeu: "si has begut, no condueixis!"
(Em sembla genial la interpretació a llengua de signes de la cançó! :D)


Comentaris

Laura rus ha dit…
Un truquet quan els 'apressats' se t'enganxen al cul és ensenyar-los el fre (aka, tocar lleugerament, sense frenar de veritat, el pedal perquè vegin els llums vermells i s'espantin una mica). Cal dir que no sempre funciona, però val la pena provar-ho.
En el meu cas va ser un italià a l'AP-7 direcció Tarragona ara deu fer un parell d'anys. Jo anava a 120 i avançant cotxes, perquè el carril de la dreta estava impossible. El tio anar fent llums... no em vaig apartar fins que vaig trobar un forat. Després, com que erem una colla al cotxe, li vam fer adéu amb la mà... I després el vam avançar al peatge de Tarragona. xD Crec que ens va tornar a avançar i el vam tornar a saludar. Espero que arribés bé a la seva destinació.

Els 'domingueros' (ho sento, 'vicentets' no m'agrada xD) són de les pitjors races de conductors a la carretera.

Als 'fitipaldis'... retirada de carnet.

Paraula de confirmació: unnotoct

Un petó!
Ray ha dit…
Jajajajaaj, deu ni do... Em sembla que més clar no es poden definir els integrants de les carreteres i autopistes. Però, una pregunta... els que es passen sortides i acaben enmig d'un bosc en època de recollir castanyes y rovellons... com s'anomenen? jajajaaj
Un peto.
Mar ha dit…
els que es passen la sortida no són una espècie en sí a no ser que passar-se la sortida i perdre's sigui una activitat habitual (que sí, existeixen els "desorientats" o gent sense sentit de la orientació), però en general ens pot passar a tots que ens passem una sortida, sobretot quan no ens coneixem la carretera :)
Mar ha dit…
(a més a més, passar-se una sortida no implica perill a la carretera, en principi)

Entrades populars