Lectures

Inauguro aquesta secció, tot i que estarà sota la mateixa etiqueta que les crítiques de pel·lícules que he fet fins ara. Us aviso que redactaré les crítiques literàries en la llengua que hagi llegit el llibre, perquè ningú es queixi o em vingui amb allò de "solo escribes en lengua minoritaria" (quina ràbia...).

Els dos últims llibres que he llegit han estat en català: un d'ells, la traducció del Norwegian Wood de Haruki Murakami, i l'altre, Quatre dies de gener, de Jordi Sierra i Fabra.


Tòquio Blues - Norwegian Wood. Haruki Murakami.


Argument

En Toru Watanabe descobreix als 17 anys que "la mort forma part de la vida" quan el seu millor (i únic) amic de l'institut, en Kizuki, es suïcida. Comença a anar a la universitat, lluny de la seva Kobe natal i dels records que hi van lligats, i al cap d'un temps coincideix amb la Naoko, la noia que era la xicota d'en Kizuki a l'institut i que sembla que tingui problemes per expressar-se. Entre ells comença una relació peculiar, que quedat interrompuda de cop quan la Naoko desapareix sense avisar.

Durant el temps que en Toru no sap res de la Naoko, apareix a la vida del primer la Midori, una estudiant de la seva mateixa universitat completament oposada a la Naoko, la qual reapareix mitjançant una carta en què li explica que està internada en un centre per tractar la seva malaltia psicològica.

Opinió

Fa un parell de Sant Jordis, en plena efervescència del "fenòmen Murakami", em van regalar el volum de contes d'aquest autor, El salze cec i la dona adormida, i el vaig anar llegint en un desordre absolut, no del tot convençuda pel seu estil narratiu: en altres paraules, m'agrada com escriu però les seves històries tenen un no sé què de raresa que no m'acaba de convèncer; és com si els faltés alguna cosa, com si l'autor es quedés sense idees a l'hora de resoldre la trama.

Tòquio Blues - Norwegian Wood no m'ha semblat la sopa d'all que aparentava ser veient la propaganda que se li va fer en el seu moment. No és una mala novel·la, la narració no és dolenta (tot i que sí millorable, sobretot en errors normatius que el traductor, professor i exalumne de la meva facultat, hauria d'haver tingut en compte), però tampoc em sembla cap meravella. Es fa repetitiu en alguns moments, sobretot amb les escenes de sexe: no m'importa si el protagonista es masturba ni en quina posició va penetrar la seva parella, si no és perquè això representa un factor que farà que el desenllaç vagi per una banda o per una altra; i en el 98% dels casos, en aquesta novel·la no ho és.

Els personatges són, des del meu punt de vista, curiosos. Tant en Toru com la Naoko són personatges molt introvertits, amb la diferència que ell aconsegueix amotllar-se, a la seva manera, a la societat que l'envolta, mentre que ella acaba internada en un centre de recuperació amb aires de secta (o hauria de ser al revés?), la Residència Ami, perquè desenvolupa uns problemes psicològics incompatibles amb el món real.

La Midori, en canvi, és una noia que diu les coses tal com les pensa al moment que les pensa, sense plantejar-se els problemes que allò li pot portar. A més a més, és l'única dels personatges d'aquesta novel·la que s'encara als cops de la vida i no es deixa vèncer, mentre que tots els altres opten per solucions més fàcils: el suïcidi, amagar-se o deixar-se arrossegar per la corrent. Suposo que per aquest motiu és el meu personatge preferit del llibre.

No acabo d'entendre per què les versions catalana i castellana tenen un títol alternatiu, aquest Tòquio Blues, tot i que un cop llegida la història adquireix sentit. El Norwegian Wood, en canvi, fa referència a una de les moltes cançons dels Beatles que toca la Reiko, la companya d'habitació de la Naoko, i també fugitiva de la realitat a la Residència Ami.

És una novel·la fàcil de llegir i entretinguda, si bé trobo que es podria haver aprofundit en la mica de crítica social que fa l'autor.


Quatre dies de gener. Jordi Sierra i Fabra


Argument

El 22 de gener de 1939 ja no queda cap mena d'autoritat a Barcelona, excepte l'inspector Miquel Mascarell, l'últim policia de la Ciutat Comtal que, contràriament a la immensa majoria, no ha fugit en direcció cap a la frontera. Dos únics motius el retenen a la ciutat: la seva dona, la Quimeta, malalta terminal d'un càncer, i la desaparició de la Mercedes Expósito, filla d'una exprostituta a qui en Mascarell havia detingut un parell de vegades.

En una ciutat desolada, assolada per la misèria i la fam i la desesperació de no saber quan s'acabarà la guerra i tornaran els fills i marits a casa, l'inspector Mascarell té els quatre dies previs a l'entrada dels nacionals a Barcelona per resoldre el seu últim cas.

Opinió

Fins ara només havia llegit una obra d'aquest autor, quan pel Sant Jordi dels meus 16 anys em van regalar A l'altra banda del mirall, i em va atrapar tant que la tarda següent ja me l'havia llegit. Un dia, fent allò que no s'ha de fer quan no tens diners, que és entrar a la Casa del Llibre, el vaig trobar a la secció de destacats i me'l vaig comprar.

Un cop més, la prosa d'aquest autor, senzilla però no descuidada, m'ha enganxat i en només quatre dies (literals, igual que els de la novel·la) he arribat al desenllaç d'aquesta història amb tocs de novel·la negra i fragments reals de textos de l'època.

El retrat de la Barcelona al final de la guerra, si bé encara no contrastat amb la meva àvia (que va viure aquells dies i els que van venir després), em sembla perfectament versemblant, així com també els personatges: qualsevol d'ells podria haver existit en realitat.

Com a novel·la policíaca tampoc és que sigui per tirar coets, però no ens trobem amb situacions rocambolesques ni en Miquel Mascarell és un James Bond; tot al contrari, crec que el que fa especial aquesta obra és que el policia bo ho és de veritat, no perquè ens ho hagin venut així des del principi, sinó perquè el seu deure moral l'obliga a no deixar la seva feina ni la seva dona ni la seva ciutat, i el dolent ho és perquè la seva posició social li ho permet sense haver de donar explicacions, i menys encara en temps de guerra, en què tot s'hi val.

Comentaris

Maecea ha dit…
Va, comento, que te'n morts de ganes ;)

pos sí, com ja et vaig dir, Toquio Blues és un xic (n+ un xic? xD) porno xDD i estic d'acord amb tu que el millor personatge és la midori (que, si be en algunes coses és massa directa i tal xD (i exagerada quan s'enfada, tot s'ha de dir), al menys no la fotria d'òsties com a la naoko o al toru, que no saben fer res més que deprimirse....)

i si, la residencia és una secta amb totes les lletres...

xo tb s'ha de dir que el llibre és entretingut =) tot i que no s'acosta ni de lluny al millor llibre que hagi llegit mai, tampoc és d'aquells que el primer que faries és llençar-los a la foguera.


ale, comentat ;)

mua!!!