divendres, 18 de setembre de 2009

La talla 42 i altres animals

Fa uns quants dies vaig anar de compres. Això no tindria res de destacable si no fos perquè vaig comprovar, un cop més, que el tallatge d'aquest país fa vergonya. I quan dic "aquest país" no em refereixo només al fet que si sobresurts de l'estandard de mides "típiques" espanyoles (tirant a baixeta i/o de peus petits) anar de botigues es converteix en una mena d'odissea (o es limita a l'H&M i poca cosa més, amb tot el que comporta): em refereixo a la companyia nascuda a la pell de toro, Inditex.

Aquesta multinacional, creada a A Coruña a meitats dels anys 80, és la mama d'aquestes cadenes franquiciades que tant ens agraden: Zara, Massimo Dutti, Stradivarius, Bershka, Pull and Bear, Oysho i Uterqüe. Doncs bé, aquests senyors fabriquen roba per a adults des de la talla 32 fins a la 42. En teoria no hi hauria d'haver cap problema si no fos perquè una servidora, que té una zona abdominal inferior prou generosa, no cap a la talla 42, sinó que tots els pantalons se'm queden encallats aproximadament a la zona de l'entrecuix. Tot això deixant convenientment de banda que, per algun motiu que no entenc, sempre hi ha una pila inacabable de pantalons de la 32 i la 34 però mai de la 40 o 42.

També en teoria fa uns quants anys van fer una reforma en el tallatge perquè els tallatges s'adaptessin a l'estandard de mides de la població del regne. I, com ja sabíem tots, els que tenim uns quilos de més o simplement fem més de metre seixanta-cinc no entrem dins d'aquests estàndards i ens hem d'emparar a Suècia.


Centrant-nos ara en l'actualitat, voldria fer esment de la situació vergonyosa que s'està vivint aquests dies al Palau de la Música Catalana. Em sembla lamentable que un senyor que dirigeix una entitat que simbolitza un període de la nostra histìria i, més enllà de tot això, engloba tot un col·lectiu que estima la música, s'embutxaqui la quantitat que s'ha embutxacat i encara tingui la poca vergonya de sortir a declarar que ho ha fet perquè s'havia de pagar els artistes i les dietes dels Cors (entre altres excuses) i de dir, i ara cito textualment: "No escondo el profundo dolor que me produce el daño que pueda haber causado a la imagen de instituciones que tanto quiero y el hecho de haber decepcionado a personas que siempre habían confiado en mí. Desde la penitencia más profunda, quiero reiterar mi petición de disculpas."

Aquesta colla de malbaratadors que som els cantaires dels Cors del Palau de la Música vam sortir ahir a cantar el Cant de la Senyera que va compondre Lluís Millet, avantpassat, ironies de la vida, d'aquest xoriço. He de dir que feia temps que no sentia una emoció semblant a la d'ahir a la tarda, veient com tanta gent ens havíem reunit allà per manifestar el nostre desacord amb el que està passant. I, com cada cop que la sento, se'm van posar els pèls de punta als primers acords.


Mentrestant, seguim en crisi. Després a casa meva no entenen per què vull marxar.

1 consultes:

Ray ha dit...

Obèlix: "son bojos akests romans..." (aplicable a taaaantes persones.. taaaaantes...)

Twitter Goodreads