dissabte, 18 d’abril de 2009

Kagen no tsuki - Last Quarter


Los fans alemanes y austríacos de Ai Yazawa están de suerte: la editorial Carlsen está publicando los tomos de Kagen no Tsuki. Por supuesto, me la voy a hacer: son pocos tomos, es Ai Yazawa, y el precio en Alemania es de 5€. La leí via scans hace tiempo y creo que es una historia que merece la pena tener en la estantería, mezclando una historia romántica con un misterio que hace que los capítulos de Detective Conan se quedenen un juego de niños.


HISTORIA

Mizuki conoce una noche a un chico con unos ojos azules penetrantes, un músico extranjero que se hace llamar Adam. Se enamora perdidamente de él, se va de su casa para ir a vivir con él y durante unas semanas viven un romance apasionado. Así, Mizuki huye de una situación familiar algo tensa y de un novio que no la satisface.

Adam tiene que volver a su país, y Mizuki decide acompañarlo. Quedan en una calle de Shibuya, y justo cuando ella va a cruzar para encontrarse con él, la atropellan. Cuando despierta, está en la casa de Adam, pero él se ha ido sin ella.

Al cabo de unos días aparece Hotaru, una niña que ha entrado en la mansión semi-abandonada buscando a su gata perdida. Las dos chicas se conocen gracias a que Mizuki estaba tocando el piano y Hotaru se sintió atraída por esa melodía tan triste.

Hotaru cuenta a sus amigos lo sucedido, pero no la creen porque la mansión de Adam hace muchos años que está abandonada y corren rumores de que está encantada. Hotaru los convence de que la chica, de la que por cierto no sabe el nombre, es muy guapa y buena gente, y así los cuatro amigos se van para allá a conocerla.

Pero los amigos de Hotaru no pueden ver a Mizuki, y al principio creen que es una broma, pero se dan cuenta de que la chica realmente existe porque puede interactuar con Hotaru y coger y desplazar objetos. Así es como los cuatro amigos deciden averguar quien es "Eve", el nombre con que han bautizado a la chica-fantasma (ya que ella les habla de Adam, y le ponen ese nombre por el personaje bíblico).


OPINIÓN

La leí hace mucho tiempo, pero la verdad es que me sorprendió gratamente. Es una muestra más de como Ai Yazawa va dejando pistas a lo largo de la historia sin que tú te des cuenta pero al final todo encaja, sorprendiéndote, y muy gratamente.

Llegas a pasar miedo en algunos momentos de Kagen no Tsuki, y puede parecer una historia muy confusa porque van apareciendo elementos que pueden parecer raros en su momento, aunque luego descubres el porqué de todo.

El dibujo de Yazawa ya está definido en este manga, se parece mucho al de Paradise Kiss, ya que Kagen no Tsuki es de 1998 y Paradise Kiss la empezó en 1999. Los personajes están bien construidos a nivel de personalidad, aunque se pueden encontrar paralelismos con otros personajes de otras obras. Pecata minuta.

El manga se recoge en tres tomos, publicados en el original por Shueisha, mientras que en la traducción alemana lo hace Carlsen, respetando la edición japonesa y el sentido de lectura oriental, aunque no utiliza sobrecubiertas.

Solo he encontrado imágenes de la película a imagen real que hicieron en 2004, así que os dejo con algunos scans (en inglés). Los podéis leer en One Manga, pero tenéis que buscarlos en el apartado "Search manga" y escribiendo el nombre del manga en la casilla de búsqueda.

EDIT: Planeta la ha editado en España, respetando los tres tomos y el sentido de lectura oriental. Podéis adquirir los tomos por 6,95€ cada uno.

  

divendres, 17 d’abril de 2009

Aeroports, autobusos i entrepà de Nocilla (que, de fet, era Nutella)

16 d'abril de 2009

6.40h
Sóc en un banc de plàstic no gaire còmode a l’aeroport de Girona-Costa Brava. Acabo de facturar les meves dues maletes. Bé, tècnicament és una maleta que inicialment pesava 20,4 kg (quan l’he facturada en feia 14,8 kg), i la “maleta de mà”, una motxilla fantàstica on, en teoria, només hi podia dur 10 kg i n’hi he entaforat, no m’explico com, 12,2 kg.

L’hostessa de terra m’ha informat –i això m’ha despertat de cop, com una gerra d’aigua freda- que, a causa dels cinc quilos de sobrepès de la maleta gran, em tocava pagar la fantàstica suma de 95€ (una altra vegada). No obstant això, ha tingut compassió de mi quan li he plorat una miqueta, li he deixat anar que me’n vaig d’Erasmus, i al final he paralitzat la cua al mostrador 31 obrint i traspassant competències d’una maleta a l’altra. Qui diu competències diu les meves pertinències personals. Al final, per sort, no m’han cobrat res. M’agrada poder-me discutir amb els funcionaris en un idioma que domino.

Fa gairebé dues hores que estic físicament desperta (mentalment, tot just ara començo a desvetllar-me) i fins fa dos minuts (mentre s’engegava el portàtil) no he fet treballar l’estómac, que ja reclamava atenció des de la sortida 10 de la per a mi massa cara AP-7 (És la sortida d’Hostalric? De Blanes? Ara mateix no me’n recordo). A les 8.30h surt el meu vol cap a Frankfurt-Hahn. Si no passa res, d’aquí a dues hores seré en terres germàniques i podré fer un cafè al bar d’aquella caixa de mistos mentre espero el bus que em portarà a Saarbrücken en un viatge que, francament, sempre he trobat tediós. Però tinc l’iPod, i ara mateix, també molta son. Per algun estrany motiu (nervis, suposo), em costa molt adormir-me la nit abans de començar un viatge.

Mentre espero que siguin dos quarts de vuit, aprofitaré per mentalitzar-me que els del control de duanes, alies “tocadors de culs” o “els polis bordes del detector de metalls que et fan descalçar fins i tot quan portes sandàlies i confonen una poma Gala amb una granada”. Ara m’he recordat que avui fa un mes vaig aventurar la possibilitat de passar aquest control amb bata d’estar per casa, sabatilles i els rulos posats (i això que jo tinc els cabells llisos!). Segur que així també m’haurien regirat, però per motius purament de vestimenta. En fi...


“Dolça Catalunya, pàtria del meu cor; quan de tu s’allunya d’enyorança es mor”. Vistes des la meva porta d'embarcament, aeroport de Girona.


7.15h
El fil musical d’aquest aeroport és molt desafortunat: no em posis “Sex Bomb” a les set del matí! No són hores de pensar en aquestes coses, encara!

He conegut el primer (que serà, probablement, l’últim) policia de duanes no-borde. No dic que fos simpàtic, però com a mínim deia les coses si us plau, ensenyant-te com es fa, en comptes de despatxar-te un simple “hagan el favor de pasar por aquí” i espavila’t, al més pur estil de pagès que dóna ordres als seus gossos d’atura. En canvi, la que m’ha controlat al detector de metalls no mossegava de miracle! Des de l’altra banda del detector m’ha cridat, a un metre i mig de distància de mi i sense tenir en compte en cap moment que la sensibilitat auditiva s’accentua quan estàs cansat o fa poc que t’has llevat, que em tragués les botes. De fet, s’ha limitat a bordar un “¡¡¡LAS BOTAS!!!”, com si fos l’enèssima vegada que m’ho diu en tot el matí. En el fons, aquesta gent em fa una mica de pena... Quina feina més avorrida! (És clar que la traducció tampoc els deu semblar la millor feina del món, sinó no serien policies).

El fil musical empitjora per moments: un hit de la Mel C de les Spice Girls que ni tan sols sé com es diu però que em sona de fa quatre estius o una cosa així, i un R&B que es diu “Let’s go back to bed, boy”, i que posaria la mà al foc que em va gravar en un CD-compilació una noia de quan anava a ballar, allà a 1r de batxillerat.

Sec a la cafeteria del Medas, veient com la cua que embarca cap a... (s’aixeca a mirar) Palma de Mallorca, es redueix a la porta 5 i si miro per la finestra veig tots els passatgers dirigint-se cap a l’avió. Per la finestra, veig les muntanyes de més enllà de la pista d’enlairament, i camps, i el sol ja s’ha aixecat del tot: els núvols abandonen lentament el to rosat per un color gris que amenaça pluja. Val a dir que no sóc experta en núvols, així que no puc pronosticar el tipus de precipitació que caurà. Deu bufar vent de tramuntana, a fora?

Mentre penso aquestes coses, sense fer cas del fil musical que insisteix en fer-nos escoltar R&B del 2005, em recordo dels versos de Verdaguer:

“Dolça Catalunya, pàtria del meu cor; quan de tu s’allunya d’enyorança es mor.”

M’acaba de trucar el meu pare per assegurar-se que no he tingut cap problema amb la facturació ni amb els bordes de la duana. Ja sap que el personal aeroportuari no em cau especialment bé. M’encanta que el meu to de trucada actual sigui l’opening del Dr Slump. Tothom es gira a mirar-te com dient-te “ets una friki”. Com si no ho sapigués ja!



8.45h
Pensava que només era una cosa dels ucraïnesos, però no: volant cap a Alemanya també et trobes llestos que et fan corroborar allò que ja sospitaves: l'art de fer cua s'està perdent. Una parella tirant a gran i amb una pinta de guiris típica i tòpica s'han saltat a la torera una cua d'unes vint persones que no podíem embarcar per vés a saber quin motiu. No ho han explicat, naturalment. Tant hi fa. Jo el que volia era entrar ràpid per agafar un seient a la sortida d'emergència de l'ala i poder estirar les cames, i al final he acabat a la primera fila. Al meu costat hi ha una noia que treballa per a aquests lladres de Ryanair com a hostessa de vol, i va a Hahn per fer escala a Kerry, d'on és hostessa amb contracte fixe.

Avui, al vol també hi ha criatures, però ni tantes ni tan petites com als vols per anar a Ucraïna i tornar-ne. A veure si aconsegueixo dormir. Tinc set. Ara passen les hostesses oferint menjar, però no vull donar més pasta d'a més a més a aquesta gent. La noia del meu costat diu que amb els mateixos treballadors es comporten igual que amb la resta, si viatgen "de paisà". No sé si riure o plorar. "Hi ha molta maldat en este món!"

No s'aprecia, però sobrevolàvem els Alps, que ens advertien del mal temps.


14.45
Fa una hora que sóc a Saarbrücken. He arribat a Hahn a les 10.15h, un quart d'hora abans de l'hora prevista. Així és normal que Ryanair sigui "la companyia més puntual d'Europa", si posen mitja hora de marge d'error entre l'hora estimada i l'hora real d'arribada!

A la terminal, després de recollir els maletots i empescar-me-les com he pogut per portar-los, he anat a la cafeteria petitona que hi ha davant dels mostradors dels busos que porten a la civilització*. La noia que ha demanat abans que jo tenia un accent espanyol no només sospitós, sinó que em resultava molt familiar. Resulta que era una altra noia de la UAB que està d'Erasmus a Saarbrücken, la Cris, tot i que ella està fent un màster de Dret. Hem esmorzat juntes i després hem agafat el bus. Davant nostre hi seia un noi estoni que està d'Erasmus a Barcelona i està aprenent castellà i una mica de català per la novieta que hi ha trobat. Visca les relacions internacionals! Tot això ens ho ha explicat perquè ens ha sentit parlar i ens ha començat a preguntar vocabulari d'un llibret infantil que estava llegint. Apunt estúpid: quins ulls més blaus...

No he volgut anar cap a casa a peu, arrossegant un total de 32 kg, si no he comptat malament. La Cris no anava tan carregada i ha anat tirant cap a casa, mentre jo esperava el 102 a la Hauptbahnhof. Fa mal temps. Quan he arribat estava ennuvolat i ara tot just acaba de començar a ploure. Hauré d'esperar uns dies a conèixer la primavera alemanya promesa, tot i que els arbres ja són plens de fulles.

Sorprenentment, he desfet tota la maleta (tot i que aquesta frase realment s'hauria de llegir en plural) per no tenir-ho tot per allà tirat dos mesos i ocupant espai útil, com vaig fer per Nadal. Després m'he dutxat: em feia molta falta, i ara ja em sento una mica més persona. He d'omplir la nevera, està literalment buida. Mentre escric aquestes ratlles m'estic menjant l'entrepà de truita de patates i espinacs que m'ha fet la mama amb molt d'amor i que per poc no es queda a l'aeroport de Girona-Costa Brava. Sóc jo, l'única que troba que és un nom molt pretensiós per a aquella caixa de sabates plena de funcionaris gilipolles? Ho deixo a l'aire perquè hi penseu mentres busco el meu Studierendenausweis, altrament dit la meva targeta d'estudiant de la Universitat del Saarland.



Amb la nevera buida i les previsions del mal temps confirmades, ja sóc a casa meva.

Twitter Goodreads