dimarts, 31 de març de 2009

Preservatiu i pecat, avortament i avern (Paraula de Déu)

En declaracions recents, el senyor Joseph Ratzinger, més conegut com a Benet XVI o "el Papa de Roma", criminalitza l'ús del preservatiu per diversos motius. I el més impactant de tots: que no ajuda a reduir el contagi de la SIDA, sinó que n'agreuja les conseqüències.

Davant de tals declaracions només puc reaccionar d'una manera: HOLAAAAAA???

No sóc la primera que s'escandalitza, naturalment; de fet, arribo una mica tard, però aprofitaré per fer una mica de crítica a una institució en la qual estic inscrita des de poc després del naixement i que cada cop em sembla més anacrònica i retrògrada.

Doncs sí, aquí on la veieu, la Mar va fer la comunió ara fa molts anys, totalment convençuda que els valors que m'havien ensenyat durant dos cursos eren perfectament vàlids i fins i tot lògics. Reconec que amb alguns encara hi estic d'acord, però també cal dir que amb 7 anys no et parlen de sexualitat en una classe de catequesi, ni recordo que em venguessin en cap moment la idea que jo, havent nascut dona, havia de preparar-me per a ser una esposa, així que realment tampoc puc discrepar amb gran cosa d'aquella època, si bé tenia el coco bastant menjat.

El problema ha vingut després, quan un cop passada la tonteria de l'adolescència m'ha donat per escoltar els sermons. (Petit incís: degut a que les meves creences han anat en un molt accelerat descens i que a casa no hem sigut mai d'aquells que van cada diumenge a missa, la meva assistència a l'església es redueix a diumenge de Rams i la missa de gall de la nit de Nadal). No els suporto: per a mi és la part més pesada de tot el ritual. No perquè el capellà sigui un senyor d'una certa edat que xerra una estona llarga a un to tediós (que també), sinó perquè per respecte a les creences i expectatives que tenen la meva àvia i la meva mare, respectivament, no puc aixecar-me i marxar indignada o discutir-l'hi tot a Mossèn, cosa que encara m'agradaria més i seria infinitament més edificant i gratificant.

Doncs bé, ara ve Setmana Santa i, per sort, aquest any m'escaquejo de la missa de diumenge de Rams. No obstant això, sí que m'agradaria anar a escoltar el mossèn del meu poble, un senyor d'idees tradicionals tirant a ràncies (pel qual no sento una gran simpatia, per cert) , a veure si esmena les desafortunades declaracions del cap de l'Església catòlica.

La passada Setmana Santa, el tema estrella era l'avortament. Tema sempre espinós, està clar, perquè estem barrejant un munt de coses en un mateix sac. Per poc no calo foc a la meva minúscula palma (ja se m'ha passat allò de decorar-ne una que t'arribava al genoll amb caramels, encara que era una cosa que m'agradava molt de fer) quan Mossèn va insinuar que s'hauria de condemnar "aquelles persones que atempten contra la vida dels altres, fins i tot abans del seu naixement".

Així doncs: avortar, un acte que hauria de servir per protegir la vida de la futura mare, és pecat. Fins i tot en cas que la nena/noia/dona hagi estat violada, se la condemna a ella per no voler donar a llum a un fruit totalment indesitjat. Si fas servir preservatiu, estas pecant perquè estas negant la possibilitat de viure als fills que t'està donant Déu. Tant hi fa que siguis una nena; tant hi fa que no tinguis recursos per mantenir un fill; tant hi fa que la persona amb qui tens una relació sexual, desitjada o no, et pugui transmetre una malaltia venèria que pot acabar amb la teva vida. Estas negant una vida. Però, i la teva pròpia?

Ahir vaig veure anunciada a TV3 la pel·lícula Tess, basada en la novel·la victoriana Tess of the D'Urbervilles. Ambdues fan una critica bastant ferotge a la societat d'aquella època, i justament toca aquest tema: sense estar casada, la Tess es queda embarassada i, com que l'avortament "provocat" en aquella època era impensable, té la criatura, motiu pel qual es queda sense feina en una casa rica i quan se'n va a treballar al camp la marginen perquè té un nen però no un marit. Em direu que avui en dia aquestes coses ja no passen, però encara avui en dia hi ha gent que mira malament una mare soltera perquè "no és el model tradicional de família" i la manca de la figura paterna farà que la criatura sigui emocionalment desequilibrada, no rendirà acadèmicament i no sé quantes parides més. Us sona? En època electoral aquesta gent es manifestava pels carrers de Madrid amb alguns membres del PP entre les seves files. Per no parlar de les darreres protestes en diversos punts de la geografia espanyola.

Jo, de gran, vull tenir fills. No molts, però en vull tenir. Però sempre he pensat que si em quedés embarassada ara, que tot just surto de l'ou, que no tinc més diners que els que em donen els papes per mantenir-me, i que si tingués un fill no m'agafarien a cap feina veient com està el pati i no li podria donar més que el pit (i crec que ni això), la meva vida, tal com la concebo i tenint en compte cap a on la vull dirigir, se n'aniria a la merda. Per tant, estic a favor de l'avortament, sempre que no es faci servir com a recurs habitual o pretext per a tenir relacions sexuals amb aquesta alegria de la joventut d'avui en dia, que pensen que a ells no els passa mai res (fins que passa). Llibertat per a decidir, sí i sempre, però també un mínim d'educació i sentit comú.

Doncs bé, per concloure aquesta crítica una mica massa light per al meu gust, però que ha servit per donar-li una mica de vidilla al blog, reivindico: prefereixo cremar a l'infern per fer servir anticonceptius que no pas anar al cel per haver acceptat tot el que Déu em dóna. Perquè tant et pot donar coses bones com dolentes.

Paraula de Nerina.

diumenge, 1 de març de 2009

Féisbuc (Facebook para los amigos)

A mitades de enero, la revista El Jueves (la revista que sale los miércoles y secuestran los viernes) dedicó unas páginas al nuevo fenómeno cibernético: el Facebook, alias Féisbuc o Caralibro, entre otros.

¿Qué es Facebook? Empezó como una red de contactos, y aunque no es el único portal con esta idea, se puede considerar el más famoso e internacional. Además, lo que lo diferencia del resto es la infinidad de posibilidades que ofrece para matar el aburrimiento y perder el tiempo.

Yo, personalmente, soy adicta a lo siguiente:

Galerías de fotos: No necesita mucha explicación: lo siento, soy una cotilla, pero los que me conocéis ya lo sabíais, así que tampoco he destapado ningún secreto de estado.

Word Challenge: Consiste en encontrar palabras de entre tres y seis letras a partir de una combinación de seis letras. Cuando encuentras la palabra de seis letras, te dan una ronda de bonificación en la que debes formar el nombre de uno de tus contactos... La cual cosa está jodida cuando tienes más de 100 amigos agregados.

Geo-Challenge: Mediante cuatro mini-juegos demuestras tu nivel de geografía: reconocer banderas, reconocer la silueta de los países, localizar ciudades en un mapamundi sin ningún tipo de referencia política ni física, y finalmente localizar un sitio relevante (por ejemplo el Big Ben en Londres, y pones la chincheta en Londres).

Waka-Waka: O, como lo han llamado toda la vida, Pac-Man; Comecocos en castellano. ¿Quién no conoce el clásico juego de arcade en el que un bicho totalmente esférico y amarillo se iba comiendo los puntitos del laberinto y alguna que otra fruta, mientras lo perseguían cuatro fantasmas de colores fosforescentes?

Creo que es que es una buena idea y un punto a favor que haya estos juegos, pero generan dos cosas que pueden ser contraproducentes: adicción y competividad. Cuando las juntas, te descubres a ti mismo a las dos de la madrugada intentando adivinar si la bandera de Egipto es la que tiene dos estrellas doradas o una inscripción en árabe y en rojo en la franja blanca, todo para superar la puntuación de otra persona, ya sea por pique, frustración personal, reto, o por simple aburrimiento.

Pero bueno... También tiene cosas buenas: te recuerda los cumpleaños de la gente, te permite cotillear en las fotos de esa gente que en el cole eran como dioses y ahora, con unos años y unas copas de más, se han vuelto simples mortales, te hace descubrir que no eres la única persona en el planeta que se hace sandwiches triples de pan de molde con Nocilla/Nutella o el único admirador de las cosas frikis más variopintas, etc.

Pues eso. En definitiva, larga vida al Féisbuc!

Twitter Goodreads