dilluns, 26 de gener de 2009

Enveja... sana? / Cròniques Erasmus -- Capítol 4,5

El tema d'avui tocava, perquè sí; simplement tocava.

Hi ha una cosa que trobo molt a faltar estant d'Erasmus: el Cor Jove. Només fa dos anys que hi canto però s'ha arrelat tant a la meva vida, i hi he conegut tanta; tots i cadascun d'ells m'han aportat alguna cosa nova, fins i tot aquells que ja coneixia d'abans. Alguns els considero molt especials, els considero els meus millors amics, i m'agradaria que fos així sempre.

Quan vaig arribar a Saarbrücken, de les primeres coses que vaig fer va ser buscar una coral, o com a mínim una escola de música on pogués fer classes de cant, o qualsevol cosa per l'estil. A més a més, és un fet que en un país com Alemanya la música clàssica, i per tant també la música coral, es valora, respecta i practica de manera relativament majoritària (no com a la vella, bruta i dissortada pàtria).

Em vaig decantar pel Cor de la Universitat (Chor des UdS), bàsicament perquè em faltaven crèdits per arribar al mínim de 30 que he de cursar per semestre. A més, vaig pensar, així puc conèixer estudiants i practicar alemany. Em va decebre bastant descobrir que el cor està format en gran part per senyores d'una mitjana d'edat que ronda els quaranta-llargs, i que estudiants pròpiament dits n'hi ha més aviat pocs (però n'hi ha!).

I és clar, la nena està mal acostumada, venint del Cor Vivaldi, una raresa en el panorama musical espanyol, i del Cor Jove de l'Orfeó Català, que vulguis o no, té nivell, doncs el Chor des Uds deixa molt que desitjar... De fet, a alguns ja us ho he explicat, la meva prova de veu va ser lleugerament decebedora: el director ens va agafar a les cinc contralts "de nou ingrés" i ens va fer vocalitzar juntes. Una de les noies no agafava el to ni a la de tres, i ens va fer cantar individualment per veure com sonàvem (i si alguna més cantava quatre tons per sota). I sé que sona prepotent dir que les altres quatre semblaven sortides d'un cor infantil mediocrillo, i que el director em va preguntar si jo feia cant professionalment...

Però no és un cas aïllat d'aquesta noia: la corda de tenors, composta per uns 12 homes, sona com si els estessin pessigant les parts nobles; les sopranos estan escanyades; a totes les cordes sents veus individuals (i a mi, personalment, em costa acoplar la meva amb la resta)...

El director no crida mai ni fot bronca ni res per l'estil. Per favor! És alemany! La veritat és que en aquest sentit estic contenta, perquè diu les coses bé; però l'assaig es pot fer soporífer quan, com sembla que fan tots els directors de cor, es centra en una sola corda durant un quart d'hora, o pitjor: dedica tota una hora d'assaig a un sol número, de manera que el dinamisme se'n va a pastar fang.

I suposo que això em passa perquè sóc estrangera i per la diferència d'edat, però no em sento partícip del col·lectiu del Cor. De fet, i insisteixo que això és perquè per a ells sóc estrangera, em sento observada, i més d'una vegada m'he sentit temptada de preguntar-los si sóc la primera morena amb ulls foscos que han vist en les seves vides. Però no és plan de ser (més) borde...

A tot això només em falta que aquesta setmana tothom del Cor Jove està fent referència al concert que van fer amb el Harry Christophers i la seva orquestra barroca el cap de setmana passat. Veure totes aquestes fotos, llegir els seus escrits... I el fet de pensar que l'any passat ens vam menjar les cantates del Centenari del Palau de la Música amb patates i que una mica més i deixo el Cor Jove per culpa de les Estampes per a 18 muses del senyor Feliu Gasull Altisent... Tot això desperta el meu costat fosc i fa que neixi dins meu una mena d'enveja, no necessàriament sana (perquè, sincerament, mai he entès on és la salut en l'enveja).

Tot i així, m'agrada pensar que per als propers quatre o cinc anys de Cor Jove que em queden vindran nous projectes la mar d'interessants i motivants, que faran que el malestar provocat pel papatong quedi en una mera anècdota.

2 consultes:

Martí ha dit...

La pena és mútua: has deixat un buit que res pot omplir, ni tots els Christophers del món...

t'esperem aviat amb il·lusió

un petó

Maecea ha dit...

la veritat és que quan vaig marxar jo, una de les coses que més trobava a faltar era l'albada... així que t'entenc perfectement...

xo... no em diràs que no t'ho estàs passant bé, no?? ;) així que a gaudir al màxim aquest any, que l'any que ve tornaràs al cor amb energies renovades!!!!!!!!!! =)

petoooooons!!!

Twitter Goodreads