Oreneta

Va emprendre el vol per un simple desig egoista i va deixar enrere tot allò a què, sense voler-ho, s'havia arrelat. Havia marxat creient que les coses es mantindrien estàtiques allà d'on venia, sense entendre que allò era impossible i que les aigües sempre segueixen el seu curs natural. Ho intuia, i, no obstant això, no havia sabut tallar l'únic vincle que feia d'àncora a unes ales que s'havien curat amb el temps i ara, amb el vent fred de l'hivern, volien tornar a acariciar els núvols.
I ara, en una terra estrangera on el sol sortia però no escalfava, s'adonava de les limitacions que aquella persona en qui creia haver trobat la seva altra meitat li imposava, ignorant-ho completament. Havia nascut per tastar la llibertat, però ara era incapaç de prendre una decisió. No volia cedir, i alhora notava com pesava alguna cosa dins seu i li feia perdre de vista, només per uns instants, l'horitzó al qual sempre havia somiat d'arribar.

Comentaris

Martí ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Martí ha dit…
Par les soirs bleus d'eté, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Rêveur, j'en sentirai la frâicheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
Mes l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bóhemien,
Par la Nature, heureux comme avec une femme.

A. Rimbaud (1870)


... que aciriciï els núvols, ella que pot.