divendres, 28 de novembre de 2008

Cròniques Erasmus - capítol 2

Avui us explicaré un episodi completament irrellevant, però que tot seguit em neguiteja.

Com ja deveu saber, o us deveu haver imaginat, "Mar" no deixa de ser una forma abreviada per al nom "Maria del Mar", però, lògicament, és aquest segon el nom que m'apareix en tots els papers formals i llistes diverses.

Doncs bé, quan em demanen que em presenti a classe i dic, tota convençuda, que jo sóc la Mar, es miren la llista estranyats...

Professor/a: No et dius Maria?
Mar: Eh... no exactament... és Maria del Mar.
Professor/a: Ah, o sigui que "del Mar" no és el teu cognom i "Maria" el nom de pila.
Mar [després d'uns segons de silenci incòmode]: No... és que és un nom compost, "Maria del Mar", tot junt, però la forma abreviada és "Mar"...
Professor/a [amb cara de no haver-ho entès]: Ah, ok, ok...


A l'escola i a la universitat, a Catalunya, ja m'havia passat una cosa similar abans, tot i que era més aviat un dilema existencial dels professors, de si m'havien de dir pel nom complet o per l'abreujat.

En canvi, això dels dos cognoms, malgrat que no ho acaben d'entendre, no els presenta gaires problemes. Tot i això, quan he de pagar els rebuts del lloguer del pis i de la llum mai no estic segura si és millor que posi només un cognom amb el nom complet, o tots dos amb el nom abreujat... Però com que de moment no m'han posat cap pega, ho seguiré fent com fins ara (un sol cognom).

Em "consola" (és un consol estúpid, no us penseu...) saber que no és només un problema dels alemanys, sinó que em passa i em passarà sempre a tot arreu, i també que el meu no és l'únic nom conflictiu... De fet, ahir a l'Sprachkurs d'alemany de la uni vam poder comprovar que tot nom compost és conflictiu, sobretot quan decideixes tirar pel dret i anomenar l'altra persona pel primer nom que apareix a la llista: així doncs, per un error administratiu, el noi xinès consta amb el seu cognom com a nom de pila, i viceversa, i amb la noia polonesa, que també té dos noms, la professora s'ho juga al 50%.

És per aquest motiu, i no per cap altre, que vaig decidir fa temps que els meus fills tindran noms senzillets i, a poder ser, més o menys internacionals.

dilluns, 24 de novembre de 2008

¡Una traducción de pelotas!

I feel like I should write in English this time, even though it has nothing to do with me falling in love with London last weekend.
The thing is that today I discovered a group in Facebook dedicated to the evil translations of film titles the Spanish audience are constantly attacked with.
We are confronted with a problem that gets us, future translators, on our nerves and makes us either want to finish our studies to fix those problems, or stop studying Translation to do something useful like... Computer Engineering or something like that (no matter how deep my hate for computers and computer engineers is).
But there is an explaination to all of this. Yes, my friends, there is a reason behind title murders. You guessed: MONEY!
[sarcastic mode on -well, it's actually always on-]
Obviously, everybody knows that Spaniards are dumb. Like that. No-one, absolutely no-one, is safe from such statement. You were born somewhere on the land of the bull, you're bound to suffer from stupidity. And big companies, along with our dear government, help us improve our stupidity level with the most innovative techniques, which go from something as trivial as a book or film title, to Education (with capital letter, yes... I still believe in utopies).
It is no big secret that the level of English in the Spanish territory is nothing but good. It's, on my personal and humble opinion, deplorable. That's a good-enough excuse to have everything translated. Therefore, in Spain, instead of having an "e-mail" or a "website", we have "correo electrónico" or "página web". (Sorry that I could only come up with computer-related examples...)
I don't think it's a bad thing with words: it makes the language richer to import words from other languages. Actually, if we look back in history we realise that most of the words we use in everyday speech are a mixture of the vocabulary used by our geographical neighbours.
But, back to my original topic, when it comes to translations, some of the worse linguistic crimes take place. Not because they are bad translations and make no grammatical sense... But because they lose their semantic sense completely!
According to an article I read, and also based on opinions from actual translators or Translation teachers, this is done for copyright problems or because it helps the viewer identify the title with the plot...
Ok, up to a certain point it's not a bad idea to get the audience to know that "Como Dios" (Bruce Almighty, it's original title) is a comedy about a guy who becomes God. Yet, why did they translate it like that?
Because a translation like "Bruce Todopoderoso" would be, definetely, ridiculous. Of course, people would probably understand that "todopoderoso" refers to the Christian belief that God holds all the powers in the universe, ergo the movie is about a guy who becomes God. Yet those people who look for something more or less decent to watch in the cinema would instantly decline such tempting invitation, probably expecting a terribly bad, poor-quality film.
Or, everybody's favorite (I had to mention it): Bruce Willis's "Die Hard": 1 to 4. Sequels are the root of all evil! But I'm going to defend the translator in this case. Now seriously, would you go see a film called "Muerte dura" or something like that? Hey, it could have been a possible title!
However, the translator decided that, following the traditional pattern of linking the plot with the title, s/he (I think it was a him, though) that "La jungla de cristal" was a much better option. But, alas!, the sequel came, and there was no crystal-made skyscrapper. "La jungla de cristal" no longer worked, but who cares anyway? Everyone knows it's an action film with Bruce Willis, a bad guy trying to do something very bad, whatever it was (I can't remember, sorry) and there's a lot of fighting, shooting, etc. You get the picture, don't you?
I can (more or less) understand that during those years that English was not en vogue in the Far West of Europe (capital letters are totally deliberate) it was easier for everybody to remember a title such as "Con la muerte en los talones" than "North by Northwest" or "Qué noche la de aquel día" for "A hard day's night".
But in an era of SMS (which I'm sure most people don't know what it stands for), USB, blogs, Google Earth and GPS Navigators, it should be easier for everybody to understand that "Burn after reading" is, indeed "Quemar después de leer" (but it sounds a thousand times better in English, for whoever-that's-up-there's sake!).
Let's hope that when I reach my dream of becoming an audiovisual translator I can help fix this... just a little.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Cròniques Erasmus - Capítol 1

Ara que, després d'un mes i mig d'espera, tinc internet i torno a ser una persona adaptada completament a la societat moderna, puc relatar-vos les meves aventures i desventures per terres germàniques!
I començaré per corroborar que, en efecte, els alemanys són uns capquadrats en general molt puntuals. No, no és un tòpic, no estic caient en estereotips malignes. No em creieu?
Doncs ni se us acudi destorbar un funcionari alemany dos minuts abans de la seva hora d'anar a dinar, perquè el més probable és que us engegui amb un moc. És clar que, ho he de reconèixer, en part és culpa meva per no haver-me adaptat encara a l'horari europeu i que no m'entri al cap que de 12 a 13 es dina, sense discussió. (No obstant això, com a tot arreu, a aquestes hores hi ha gent fent classe. La Universität des Saarlandes (UdS d'ara en endavant) em recorda cada cop més a la UAB...).
Una cosa que sí que tenen, i que és la creu per a algú tan caòtic com jo, és un sentit molt estricte de la puntualitat. Tampoc és un tòpic, si bé més d'un dia el bus es retrassa o, encara pitjor, s'avança...
Però és que jo tinc un problema molt gran: com més a prop del lloc de destí estigui, més apuro el temps... I la parada del bus per anar a la uni està a la porta de casa. Així que ja em veieu gairebé cada matí (o tarda, per ser més exactes) baixant les escales a tota castanya i fent un esprint per aquesta mena de placeta que hi ha a baix. I el veritable problema és que gairebé cada dia perdo el bus per 3 segons...
I és clar, Saarbrücken no és Barcelona, que jo estic molt mal acostumada... Hi ha dos busos de cada línia cada mitja hora, excepte en hores puntes, que reforcen el servei (m'ha quedat molt de presidenta de TMB això, no?). Però és clar, a partir de les 20 si vols agafar un bus t'has d'esperar una hora, i no totes les línies funcionen. Ah, i el concepte de "bus nocturn" és inexistent, naturalment...
Després hi ha els trens, que sí que compleixen els horaris religiosament, i si el tren surt a les 8.39, és les 8.39, ni un minut més ni un minut menys! Això sí, pateixen retrassos com a tot arreu, però com a mínim t'avisen (encara que jo, com a estrangera, ho dedueixo més que no ho entenc) i si diuen "anem amb 5 minuts de retràs" són 5 minuts de veritat, i no mitja hora... (*tos sospitosa*RENFE!*tos sospitosa*).
Els alemanys i la gent que fa molts anys que viu aquí diuen que el transport públic alemany és molt poc pràctic, massa lent i molt car. Només els dono la raó amb això últim, perquè, si fem una comparació (sempre odiosa) amb el transport públic català o espanyol, a mi em sembla que l'alemany és una meravella, i pobles on només hi ha quatre cases tenen la seva estació de tren, mentre que el servei ferroviari espanyol fa veritable pena i per arribar a algun lloc amb tren, que Déu (o en qui creguis) t'empari...
Però bé, tots sabem que la qüestió és queixar-se, no?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Oreneta

Va emprendre el vol per un simple desig egoista i va deixar enrere tot allò a què, sense voler-ho, s'havia arrelat. Havia marxat creient que les coses es mantindrien estàtiques allà d'on venia, sense entendre que allò era impossible i que les aigües sempre segueixen el seu curs natural. Ho intuia, i, no obstant això, no havia sabut tallar l'únic vincle que feia d'àncora a unes ales que s'havien curat amb el temps i ara, amb el vent fred de l'hivern, volien tornar a acariciar els núvols.
I ara, en una terra estrangera on el sol sortia però no escalfava, s'adonava de les limitacions que aquella persona en qui creia haver trobat la seva altra meitat li imposava, ignorant-ho completament. Havia nascut per tastar la llibertat, però ara era incapaç de prendre una decisió. No volia cedir, i alhora notava com pesava alguna cosa dins seu i li feia perdre de vista, només per uns instants, l'horitzó al qual sempre havia somiat d'arribar.

Twitter Goodreads