divendres, 13 de juny de 2008

Je ne regrette rien

(advertència: els textos d'aquest blog són fruit de moments de debilitat, de la meva falta de son i de les històries que m'invento...)


cosa que vaig escriure dimarts:
Per fi ho va entendre. Només havia estat un capritx, un que havia durat més d'un any, amb els seus altibaixos, amb moments de més o de menys tensió. I per culpa d'això moltes coses se n'havien anat a la merda. La vida li havia demostrat, però, que si alguna cosa ha d'anar-se'n a la merda, els mals moments són els idonis per descobrir-ho. I ho fan. I se n'hi van. Sense cap mena de remordiment.


això és d'avui:
On peut dire que je t'aimait. Même si je ne le pouvais dire. Jamais. Je ne peux pas admettre que j'etais amoureuse de toi. Pas après tout ce qui c'est passé. Et je ne peux pas t'aimer comme ça. Je ne veux pas te perdre, mais je ne veux me perdre moi même non plus. Je dois te laisser, et t'oublier. Sois hereux.

(7 anys d'estudiar francès per no recordar-me de conjugar el condicional ni el subjuntiu...)

2 consultes:

Martí ha dit...

Oh! c'est triste de voir debout le piédestal
Tout seul! Et des pensers mélancoliques vont
Et viennent dans mon rêve où le chagrin profond
Evoque un avenir solitaire et fatal.
(Paul Verlaine)

Kevin ha dit...

J'ai etudié 2 annes du Français et je ne acuerdé pas de rien jajajajaja

D'això... el français va sense majúscula, cert? Crec que l'alemany m'està començant a envair.

El primer text em recordar a l'Empar Moliné, i no em preguntis per què, perquè per saber no sé si és escriptora o no. I el segon... què ha passat? Es pot saber? U^^

Twitter Goodreads