diumenge, 29 de juny de 2008

Tinc por

No puc fingir que tot va bé. M'he quedat sense forces per posar-me un somriure als llavis i fer com si no passés res. I, el que és pitjor, ja no em puc enganyar més a mi mateixa. S'ha acabat de viure a la cova, però ara que veig la llum em fa mal als ulls i, de retruc, a tot el cos.
He despertat d'un somni i estic tenint topades estrepitoses amb la realitat, i no em queda clar el límit entre la ficció i això que en diuen "món real". M'he adonat que havia tornat al meu refugi de fantasia, on ningú em podia fer mal i els bons guanyaven sempre.
M'espanta el que veig a l'horitzó, perquè, encara que estigui deformat per les pors i el que diu l'altra gent, està més a prop que no em penso i no és tan bucòlic ni idealitzat com hauria de semblar-me. Tinc por de marxar creient que tinc un seguit de coses a la butxaca i tornar per adonar-me que no les hi havia tingut mai, que només era una il·lusió.
Fa molt de temps, massa i tot, que tinc aquesta por. I per més que m'intenti convèncer que només són cabòries meves, s'estan tornant reals.

dissabte, 14 de juny de 2008

"Traduttore, tradittore"

Per què una futura traductora escull aquest refrany italià per encapçalar aquesta entrada al blog? Doncs perquè és, més o menys, el que sentirem a dir de nosaltres, els estudiants de Traducció i Interpretació, durant els propers mesos per part dels "amics" d'altres assemblees: venuts al sistema, col·laboracionistes, resignats, bla bla bla. Sí, estimats lectors (vaja, els quatre que em llegiu sempre): la FTI ja té pla d'estudis "a la bolonyesa".

Però bé, jo tinc la consciència neta perquè nosaltres ens hem menjat amb patates un munt de reunions, trobades, manifestacions, sentades i vagues, hem suportat que ens titllessin de pancartistes, esloganistes i fins i tot una professora (de la qual no diré el nom, però que tothom sap que es diu Pilar Cid) va vaticinar-nos un futur brillant a la COPE.

En canvi, aquests que ens compraran a Judes (i al nostre costat ell semblarà un santet), s'han dedicat a barrejar universitat i política, a fer tàctica de "cadires buides" (o sigui, no anar a les reunions en teoria per boicotejar-les, però a la pràctica de l'únic que ha servit això ha estat per permetre que els deganats fessin el que els ha passat per les parts nobles) i moltes pancartes, moltes pintades, però res tangible, en definitiva.

Tot això no vol dir que estigui satisfeta amb el pla d'estudis que ens ha quedat, perquè Bolonya en aquest país serà una veritable ronya, partint de la base que l'educació a la ESO i el Batxillerat no és per tirar coets, i, per tant, a la universitat s'han de reforçar un munt de coneixements que a la secundària s'ensenyen molt pobrament.

Un exemple: a les FTI d'Espanya es fa assignatura de Llengua A (castellà, i català a Catalunya), mentre que en altres països europeus els coneixements de la pròpia llengua materna es donen per més que estudiats i passen a fer llengües estrangeres i assignatures de traducció pròpiament dita.

Per cert, un altre punt molt feble que té Bolonya és que el primer curs és "generalista", és a dir que gairebé no hi poden haver assignatures d'especialitat: ergo, a Traducció i Interpretació es pretenia elimiar les assignatures de traducció directa a primer per començar una introducció a segon. Ridícul, no? És com si a la carrera de, posem per cas, Física, només es fessin matemàtiques a primer i no es comencés la física pròpiament dita fins a segon. (espero no estar ficant la pota amb aquesta comparativa).

En fi... Ara diuen que d'aquí a sis anys faran una avaluació de com ha anat l'aplicació de Bolonya i faran els canvis que considerin oportuns. Esperem que, llavors sí, el govern de les Espanyes i la Generalitat es decideixin a invertir més en educació i menys en especulació immobiliària.

divendres, 13 de juny de 2008

Je ne regrette rien

(advertència: els textos d'aquest blog són fruit de moments de debilitat, de la meva falta de son i de les històries que m'invento...)


cosa que vaig escriure dimarts:
Per fi ho va entendre. Només havia estat un capritx, un que havia durat més d'un any, amb els seus altibaixos, amb moments de més o de menys tensió. I per culpa d'això moltes coses se n'havien anat a la merda. La vida li havia demostrat, però, que si alguna cosa ha d'anar-se'n a la merda, els mals moments són els idonis per descobrir-ho. I ho fan. I se n'hi van. Sense cap mena de remordiment.


això és d'avui:
On peut dire que je t'aimait. Même si je ne le pouvais dire. Jamais. Je ne peux pas admettre que j'etais amoureuse de toi. Pas après tout ce qui c'est passé. Et je ne peux pas t'aimer comme ça. Je ne veux pas te perdre, mais je ne veux me perdre moi même non plus. Je dois te laisser, et t'oublier. Sois hereux.

(7 anys d'estudiar francès per no recordar-me de conjugar el condicional ni el subjuntiu...)

dimecres, 4 de juny de 2008

Staircase to your heart

There I was. Sitting on your staircase. Unable to move after hearing your slamming of the door. Crying. Waiting for you to think it over and come after me.
Of course you didn't. Your pride wouldn't let you. You don't go running after silly girls who cry sitting on a staircase. Even less if silly girls blame you of everything that happened.
If my pride had been present that day, maybe I would have continued going down the stairs. I might have crossed the street. I wouldn't have cried. I wouldn't have felt guilty.
But there I was. Crying on your staircase. Feeling guilty and stupid. Waiting for you to come running after me. Expecting you to say that everything was all right and there was no need to worry. Hoping you'd come to embrace me and hurry tears away with a kiss. Dreaming that you'd open the door once more and you'd finally let me in.



i ara, potser que estudiem una mica i deixem anar tota la inspiració als treballs de la uni, no?

Twitter Goodreads