divendres, 16 de maig de 2008

Silenci

És curiós com en una societat com la nostra i en l'època que ens ha tocat viure som capaços de sortir al carrer per protestar a gran escala, de manifestar-nos per demanar millores, per exigir justícia... i a l'hora d'encarar-nos amb els problemes més petits de les nostres vides, les petiteses que formen part del nostre entorn i que se suposa que són la clau a la nostra felicitat, ens costa moltíssim d'obrir la boca per reclamar els nostres drets o, simplement, parlar per arreglar malentesos.

L'ésser humà és un animal de costums, però també de contradiccions. Per què hi ha tanta por a expressar-se? I per què quan uns s'expressen en contra de la norma general, se'ls penalitza?

No sóc la persona més valenta del món ni dic el que penso sense embuts, però crec que hi ha coses que es poden arreglar si es parlen a temps. Com si la vida no fos prou complicada de per si, que ens l'hem de complicar encara més!

2 consultes:

Martí ha dit...

Parlar és posicionar-se, adoptar una postura davant del món que tot ho determina. Com deien els existencialistes, en cada situació, en cada una de les més petites decisions que ens veiem obligats a prendre, ens juguem la totalitat de la nostra existència, i no només la nostra, també la dels altres, el món sencer. Fa por, tots tenim por, i callem, però callar també és dir, no dir res és dir molt, no fer és fer, per tant, ens agradi o no, estem condemnats a modificar el món i la vida de la gent, i l'únic que podem fer és treballar per assumir aquesta responsabilitat de la manera més digna possible, i prendre consciència que perdrem moltes coses pel camí. Però millor això que el covard que consenteix, no?

Laura rus ha dit...

avui no fa sol, a saarbrücken. els dies d'estiu de la setmana passada sembla que se n'han tornat a casa. (ja tornaran a venir...) ah, però l'erasmus continua. ;)


petonsss

Twitter Goodreads