pong... papatong!

takuchukuteketeketeketeketeketekem!

O, en altres paraules: música clàssica contemporània, el tema d'avui.

El meu primer contacte amb la música clàssica contemporània "d'autor", per dir-ho d'alguna manera, va ser amb les obres que Alberto García Demestres (Tutto per als amics, i per als qui escoltàven el seu programa a Com Ràdio, no sé si encara el fa) escrivia per al Cor Vivaldi. A les meves mans hi tenia una partitura titulada Els cinc dits de la mà: òpera de butxaca. Fins aquí correcte, una obra nova, una "opereta" coral, vint-i-vuit pàgines, divisi del cor a cinc veus...
Els cinc dits de la mà no és la peça contemporània més difícil que he fet, ni de bon tros. De fet, confesso que encara ara, cinc anys més tard, en canto alguns fragments... perquè el dia de l'estrena vam fer mans i mànigues per cobrir baixes de veus a causa d'una passa de grip molt forta que hi va haver aquell any, i sempre que veig el Nao Albet a la tele (el Martí de Ventdelpla) no puc evitar recordar-me de com el miràvem des del backstage quan sortia a explicar allò de "suposo que sou aquí perquè teniu el mateix problema que jo. Veureu, és que el meu dit gros s'ha tornat un... espereu, que no em senti! (es posa la mà a la butxaca)... fanfarró!".
El problema de Demestres és que entregava la partitura definitiva dues setmanes abans d'estrenar. Suposo que el trauma meu demestrià deriva de les maratons que havíem de fer per arribar al dia del concert.
I va arribar una altra cosa de Demestres, una partitura el nom de la qual no vull recordar. Només recordo que la vam estrenar a Santa Maria del Mar en un acte d'aquests d'art contemporani amb molta profanació als símbols sagrats i no sé ben bé què, perquè m'estava adormint. La cançó parlava de Barcelona, les ciutats brutes i fosques i no sé què més. També recordo que aquell va ser l'últim concert que va fer el Cor Vivaldi a Santa Maria del Mar, i diria que a data d'avui encara no hi han tornat.
A més d'altres obres menors, entre les quals destaquem Contes, tirallongues, jocs i colors i Kim y el mar (de fet, no sé si es deia així; parlava d'unes ballenes i un obès que es volia tirar una tal Kim --aquella obra sí que era autobiogràfica d'en Tutto, no com el meu conte de l'última actualització! ¬¬), el punt àlgid va ser amb l'Stabat Mater. Una obra... millor que us deixi el disc i jutgeu vosaltres mateixos, però durant l'època que la vam estar assajant vaig arribar a odiar Demestres.

També vam fer un Magnificat de Peter John Baccus (Pere Joan Bacó, broma de l'Òscar), però no té gran cosa de destacable.

I ara... Gasull! El més innovador en tortura psicològica de cantaires en corals! Provi-ho ara i no descansi durant els dos mesos i mig d'assajos... i si supera el trauma emocional, faci'ns-ho saber, perquè jo estic segura que Gasull i els papatongs marcaran un abans i un després.

podeu escoltar la demo a www.corjove.com

Comentaris

Martí ha dit…
pac-pac-priam-pac-pa, patakatakappriam-pac-pa, pa- pac-pac,te-kete-te-ke-te-te, chaka-chaka-taka-taka-taka-taka-pong-papatong-papatong-papatong, m, chaka-taka-taka-taka-taka-ta
pac-pac-priam-pac-pa, patakatakappriam-pac-pa, pac-pac-priam-pac-pa, patakatakappriam-pac-pa, tako-to-tako-to-takatum-takata
pac-pac-priam-pac-pa, patakatakappriam-pac-pa
pac-pac-priam-pac-pa, patakatakappriam-pac-pa
teo-to-toe-te-to-toe-te-teo-teo-teo-teo-teo-to-teo-to-teo-to-teo-te
po-pom-po-pom-po-pom-po-pom-po-po-po-po-po-pom-pom-pom-pom
taka-taka-taka-taka-taka-taka, groc
ong-ong-ong-ong-ong-u-wap-wap-u-wap-iup
tokoto-tokoto-tokoto-tokoto-tokoto-tokoto-to
titiki-ti-tia-ta-tea-ta-tae-titikita
titiki-pou-titiki-pou-titiki-pou-pou
titiki-pou-titiki-taka-taka-pou
titiki-takata-takata-takatata
taka-taka-ta-ke-tom-ta-ke-tom, taka-taka-taka-taka-taketom-ta-ke-tom-ta-ka-ta.

[Versió resumida]

Entrades populars