dijous, 22 de maig de 2008

pong... papatong!

takuchukuteketeketeketeketeketekem!

O, en altres paraules: música clàssica contemporània, el tema d'avui.

El meu primer contacte amb la música clàssica contemporània "d'autor", per dir-ho d'alguna manera, va ser amb les obres que Alberto García Demestres (Tutto per als amics, i per als qui escoltàven el seu programa a Com Ràdio, no sé si encara el fa) escrivia per al Cor Vivaldi. A les meves mans hi tenia una partitura titulada Els cinc dits de la mà: òpera de butxaca. Fins aquí correcte, una obra nova, una "opereta" coral, vint-i-vuit pàgines, divisi del cor a cinc veus...
Els cinc dits de la mà no és la peça contemporània més difícil que he fet, ni de bon tros. De fet, confesso que encara ara, cinc anys més tard, en canto alguns fragments... perquè el dia de l'estrena vam fer mans i mànigues per cobrir baixes de veus a causa d'una passa de grip molt forta que hi va haver aquell any, i sempre que veig el Nao Albet a la tele (el Martí de Ventdelpla) no puc evitar recordar-me de com el miràvem des del backstage quan sortia a explicar allò de "suposo que sou aquí perquè teniu el mateix problema que jo. Veureu, és que el meu dit gros s'ha tornat un... espereu, que no em senti! (es posa la mà a la butxaca)... fanfarró!".
El problema de Demestres és que entregava la partitura definitiva dues setmanes abans d'estrenar. Suposo que el trauma meu demestrià deriva de les maratons que havíem de fer per arribar al dia del concert.
I va arribar una altra cosa de Demestres, una partitura el nom de la qual no vull recordar. Només recordo que la vam estrenar a Santa Maria del Mar en un acte d'aquests d'art contemporani amb molta profanació als símbols sagrats i no sé ben bé què, perquè m'estava adormint. La cançó parlava de Barcelona, les ciutats brutes i fosques i no sé què més. També recordo que aquell va ser l'últim concert que va fer el Cor Vivaldi a Santa Maria del Mar, i diria que a data d'avui encara no hi han tornat.
A més d'altres obres menors, entre les quals destaquem Contes, tirallongues, jocs i colors i Kim y el mar (de fet, no sé si es deia així; parlava d'unes ballenes i un obès que es volia tirar una tal Kim --aquella obra sí que era autobiogràfica d'en Tutto, no com el meu conte de l'última actualització! ¬¬), el punt àlgid va ser amb l'Stabat Mater. Una obra... millor que us deixi el disc i jutgeu vosaltres mateixos, però durant l'època que la vam estar assajant vaig arribar a odiar Demestres.

També vam fer un Magnificat de Peter John Baccus (Pere Joan Bacó, broma de l'Òscar), però no té gran cosa de destacable.

I ara... Gasull! El més innovador en tortura psicològica de cantaires en corals! Provi-ho ara i no descansi durant els dos mesos i mig d'assajos... i si supera el trauma emocional, faci'ns-ho saber, perquè jo estic segura que Gasull i els papatongs marcaran un abans i un després.

podeu escoltar la demo a www.corjove.com

dissabte, 17 de maig de 2008

Nothing else matters

Era el rumor del moment: que sí, que sí, que li va al darrere! Fixa-t'hi, com es miren! Ella n'està ben penjada... Si? Doncs jo crec que ell no li fa ni cas, encara que sempre que poden es queden sols.

En efecte; ella, cada cop que el veia, es moria de ganes de saltar-li als braços, de tastar-li els llavis i fondre's amb ell. No ho havia manifestat mai obertament a ningú, encara que tothom ho sabia o, si més no, s'ho pensava, i el seu pitjor temor era que ell s'assabentés de la veritat per boca d'algú altre, malgrat que tots dos estaven al corrent dels mòrbids rumors i s'ho prenien a broma quan en parlaven.

La veritat és que els rumors estaven fonamentats: es quedaven a soles tot sovint, però el que ningú no sabia era que el motiu pel qual això passava. Devia sonar poc interessant dir que ella, en contra dels seus sentiments, l'estava aconsellant sobre com acostar-se a una altra noia, perquè les seves amigues no s'ho acabaven de creure.

Fins que ell va ser descobert un dia amb aquella altra noia. Aleshores els rumors van canviar lleugerament. Pobreta, ella que n'estava tan enamorada... Deu plorar molt.

I prou que s'esforçava a dissimular-ho, però el maquillatge no tenia prou poder per canviar-li la mirada entristida. Per què havia d'estar trista, si ella no volia res?, argumentava, fent-se la forta. Fins i tot tenia una més o menys bona relació amb l'usurpadora, com l'havia batejat una de les companyes, assedegada de culebrot, perquè ell l'hi havia presentada.

I van anar passant els mesos, i a ella cada cop li costava més d'acceptar la realitat. I cada cop que el veia es sentia pitjor, perquè sabia que la seva relació funcionava i que cada cop es distanciaven més i que ella quedava relegada a un segon terme cada cop més llunyà.

Una nit, però, els fats capritxosos van concedir-li uns moments de treva. Sortien a celebrar un aniversari i van acabar anant a ballar. L'usurpadora no hi era, i ella sabia que el sopar familiar que havia fet servir com a pretext per no venir no era més que una excusa dolenta. En realitat, la passió del principi de la seva relació s'havia refredat de la nit al dia, i s'insinuava que hi havia una tercera persona implicada, encara que ningú no ho podia confirmar.

Ella se li va acostar mentre ell reposava a la barra. Van tenir una conversa superficial, conscients del buit que els separava des de feia un temps. Per fi, ella va donar un pas. Vols ballar?

I van ballar, fent les bromes que s'havien fet sempre, alguns moviments absurds, paròdies d'altres parelles del seu voltant... Els fats van marcar la fi de la treva amb un acostament de les seves zones pèlviques en un ball llatí que estava de moda. Es van passar els braços per la cintura i les espatlles, es movien al ritme de la música emulant el que havien vist als videoclips, i ella el va mirar als ulls.

En la foscor de la discoteca era difícil de copsar des de fora tot el que expressava aquella mirada, però a ell li va arribar el missatge sense interferències. Allà, sota un núvol de fum artificial barrejat amb el fum del tabac tenyit de llums de colors primaris i flaixos de càmeres fotogràfiques de col·legues que volien immortalitzar les seves gresques, el seu petó va passar totalment inadvertit.

En una pel·lícula o una novel·la, la història acabaria aquí, potser perquè els fa por trencar la idea de final feliç.

Tot i que la relació que ell tenia amb l'usurpadora es va acabar, una flor no fa estiu, i el que va passar aquella nit va significar un parèntesi per a aquella amistat en comptes de, com dicta el cànon de les comèdies romàntiques, estrènyer-la amb vincles afectius més forts. Si es retrobaran en un futur, això només ho sap el destí.



[inspirat en fets reals, que no vol dir que la història ho sigui. qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.]

EDIT: sento desil·lusionar-vos, però no és el que molta gent vol creure. que estigui basat en fets reals (concretament, el primer paràgraf coincideix amb fets reals de la meva vida), la resta d'història és fictícia, encara que molts hi veureu paral·lelismes amb la realitat. és el que té el "basat en fets reals"...

divendres, 16 de maig de 2008

Silenci

És curiós com en una societat com la nostra i en l'època que ens ha tocat viure som capaços de sortir al carrer per protestar a gran escala, de manifestar-nos per demanar millores, per exigir justícia... i a l'hora d'encarar-nos amb els problemes més petits de les nostres vides, les petiteses que formen part del nostre entorn i que se suposa que són la clau a la nostra felicitat, ens costa moltíssim d'obrir la boca per reclamar els nostres drets o, simplement, parlar per arreglar malentesos.

L'ésser humà és un animal de costums, però també de contradiccions. Per què hi ha tanta por a expressar-se? I per què quan uns s'expressen en contra de la norma general, se'ls penalitza?

No sóc la persona més valenta del món ni dic el que penso sense embuts, però crec que hi ha coses que es poden arreglar si es parlen a temps. Com si la vida no fos prou complicada de per si, que ens l'hem de complicar encara més!

dimarts, 13 de maig de 2008

Lost in Translation

Des que la Sofia Coppola va rodar aquesta pel·lícula, sempre havia volgut utilitzar-ne el títol per escriure alguna cosa, però l'ocasió no venia mai... fins ara!

Els que seguiu de més o menys a prop la meva pista (que no és tan difícil, tenint en compte que, malgrat tot, els meus desplaçaments són rutinaris) sabeu que a finals de setembre, principis d'octubre, me'n vaig d'Erasmus a Saarbrücken, Alemanya (una ciutat mitjana propera a la frontera francesa. Mireu a Googlemaps).

En Xavier de L'auberge espagnole (Una casa de locos, en la traducció al castellà) ja ho vaticinava al començament de la pel·lícula: paperassa, bur(r)ocràcia, emails, més papers, llistes, papers... he mencionat els papers?

Doncs bé, per una banda ja estic movilitzant tot el tema de la residència (mil gràcies a la Laura, i a la Marta també, per ser la meva traductora oficial), i de l'altra, avui m'he posat a mirar tot el tema de les assignatures per fer una taula provisional (una cosa que ara anomenen "Learning agreement"... m'agrada tan poc, això de "contracte d'aprenentatge"... deixo el tema penjat per una nova entrada un altre dia) per al Ramon Farrés, alias el meu cordinador d'Erasmus.

Però, ai las! La paraula màgica que ens va donar l'amic Farrés, talment com si fos allò que cantava la fada padrina de la Ventafocs o l'embarbussament de la Mary Poppins, no apareix per enlloc de la pàgina web de l'equivalent a la FTI de la universitat de Saarbrücken...

Total... que, a falta de Vorlesungsverzeichnis (o sigui, llista d'assignatures), que bo que és el blog!

diumenge, 4 de maig de 2008

Morfeu i Cupido

Aquesta nit t'he somiat. En braços de Morfeu he mossegat la fruita prohibida d'uns llavis que, no aconsegueixo entendre per què, eren freds. En aquest món de fantasia em besaves amb una passió que no et sospitaria mai en la vida real, però, com si de cop i volta el somni s'acabés, tots dos ens autocensuràvem. Morfeu m'ha abandonat en aquest punt, potser perquè jo estava massa propera al despertar.


I és que, amics meus (i amigues, perquè no sigui dit que discrimino lingüísticament), el meu subconscient és una caixa de sorpreses! De veritat, no para de sorprendre'm: ha inventat poblacions, museus, carrers, facultats, persones... sobretot persones: deu ser per això que la gent del carrer em sona tant d'alguna cosa.

Per algun estrany motiu, la part del meu cervell que controla els somnis va a contracorrent de la gent normal, que somia que suspenen o aproven exàmens, que els toca la loteria, que se'n van de vacances amb pivons (petit incís: tinc un dubte existencial sobre l'ortografia d'aquesta paraula), que s'estimen molt amb la seva parella o amb qui els agradaria que fos la seva parella...
Després hi ha la gent que té malsons, en els quals apareixen éssers imaginaris o reals que fan coses desagradables o que per al qui somia, com el nom molt clarament indica, seria un malson que passés a la realitat el que passa al somni.

Jo no: els meus somnis són abstractes, gairebé ratllant el surrealisme, perquè ja em direu si és gaire normal crear del no-res una població sencera, amb els seus habitants i les seves cosetes, o inventar-se carrers, barrejar l'ADN de persones reals que conec i que en neixin de noves al meu subconscient (però, curiosament, conservant noms del món real)...

També he creat situacions estranyes, com ara matar en unes sis o set ocasions el meu amor platònic de tota la vida (no el matava jo, com si fos un assassinat, sinó que se'm comunicava la seva mort... malpensats...), o deixar que Cupido penetrés el regne de Morfeu i permetre que jugués a crear amants amb les seves fletxes d'or.


Veureu, Cupido és molt fill de sa mare i es veu que, com que s'avorreix, es dedica a disparar a tort i a dret, i de força bastant aleatòria, pel que sembla, fletxes que o bé tenen la punta d'or o bé la tenen de plom. La primera provoca el que popularment es coneix com "amor", però també li'n podem dir "enamorament", "passió" o, si us agrada més, "calentón", que aquestes coses van a gustos. La segona, la de plom, fa presentar símptomes totalment oposats.

Fins aquí la cosa és, aparentment, molt senzilla. Doncs no, perquè el noiet (que, per cert, ja tocaria que fes el canvi de veu i li comencessin a sortir pèls a diverses zones del cos) té mala memòria i a vegades dispara repetidament les seves fletxetes a la mateixa persona... fins i tot en somnis!

Crec que són els psicoanalistes que diuen que els nostres somnis són un reflex del que desitja el nostre subconscient. Jo, personalment, no crec en aquestes coses que diuen dels somnis des que algú em va assegurar que, després de menjar-me gairebé tot un pot sencer d'olives abans d'anar a dormir, tindria malsons i em vaig llevar el dia següent amb la ment totalment en blanc.

Això sí: només espero que aquesta nit Cupido se'n vagi a tocar la moral a un altre subconscient.

Twitter Goodreads